Reforma Constitucional: balanç electoral
Luismi Uharte 
El sociòleg basc Luismi Uharte analitza les claus que expliquen la derrota a les urnes el passat diumenge 2 de desembre de la reforma constitucional veneçolana. Uharte assenyala que no es pot parlar de victòria de l’oposició i que les raons de l’alta abstenció dels chavistes són internes del procés.
A la 1:15 de la matinada del dilluns 3 de desembre, el Consell Nacional Electoral (CNE) donava a conèixer els resultats del referèndum sobre la reforma constitucional proposada pel president Hugo Chávez i complementada amb les aportacions de la ciutadania i de l’Assemblea Nacional: 50,7% en contra de la reforma, enfront del 49,3% a favor. La diferència era mínima, d’un escàs 1,4 punts; 4.504.354 vots contra la reforma i 4.379.392 sufragis favorables, és a dir, menys de 125.000 paperetes de diferència entre una opció i altra.
Una lectura ràpida i precipitada dels resultats podria dur-nos a pensar que estem davant la primera “victòria” de la dreta veneçolana, després de nou anys de imbatibilitat del moviment bolivarià liderat per Chávez. Fins i tot, l’eufòria d’alguns personatges de la burgesia criolla podria fer-nos creure que aquest és el principi de la fi de la Revolució Bolivariana. Tot i això, una anàlisi més tranquil·la i profunda ens mostra un escenari més complex i, sobretot, força distant d’aquest primer retrat en calent.
És innegable que, matemàticament, l’opció del ‘no’ va obtenir una victòria, estreta, però en definitiva victòria. Això, en primer terme, reflecteix que 4 milions i mig de veneçolans i veneçolanes van votar en contra d’un projecte d’aprofundiment de la democràcia, és a dir, d’una proposta de canvi que incloïa, entre els articles més importants, la fi del monopoli, del latifundi, l’ampliació de la propietat social i pública, la reducció de la jornada laboral a 36 hores setmanals, l’extensió de la Seguretat Social als treballadors de l’economia informal, la igualtat del vot dels estudiants universitaris respecte al professorat, la implantació d’una nova doctrina militar bolivariana i antiimperialista i, sens dubte el més important, la configuració del poder popular (obrer, camperol, estudiantil, etc.). Tots els que van votar en contra ho van fer, per tant, a favor de la perpetuació dels monopolis econòmics, del latifundi, de la desigualtat del vot a les Universitats, etc., encara que un percentatge important d’aquests no sigui encara conscient de què donava suport realment. L’explicació cal buscar-la, com sempre, en la feina de desinformació dels mass media, principalment la cadena televisiva Globovisión, actual estandard dels interessos de l’oligarquia veneçolana.
De qualsevol manera, en primer lloc cal assenyalar que en realitat no es va produir una “victòria” de la dreta, sinó més aviat una “derrota” conjuntural del moviment bolivarià. I això ho diem perquè no és la mateixa qüestió. No es pot parlar de victòria del bloc polític de la burgesia, perquè comparativament amb la quantitat de vots que va aconseguir fa un any a les eleccions presidencials, tot just van augmentar en 200.000 sufragis, passant dels 4.300.000 als 4 milions i mig. L’augment percentual, per tant, és ínfim, i la lectura correcta que hem de realitzar aquí és que la dreta va aconseguir mobilitzar tot el seu espectre polític potencial. Ens trobem, per tant, davant d’una “derrota” del govern bolivarià, per la simple evidència que més de 3 milions dels seus votants es van quedar a casa, engrossint el bloc de l’abstencionisme, que en aquesta ocasió va superar el 44% del padró electoral. Dels 7.300.000 sufragis aconseguits a les presidencials de fa un any, el bolivarianisme ha passat a 4.3000.000 vots, una autèntica sagnia que suposa que el 41% dels teus seguidors et castigui amb l’abstenció.
Esbrinar les raons que han dut una part substancial de les bases del chavisme a castigar el govern bolivarià exigiria una investigació sociològica profunda. Però el que sí que podem és avançar quines han estat les dues variables principals que han influït en aquesta baixada espectacular de suport electoral.
Una de les variables està directament relacionada amb la proposta de reforma constitucional, que tenia l’objectivo d’establir el marc jurídic que fes viable la transició cap al socialisme. La manipulació sistemàtica exercida pels mitjans de comunicació privats, propietat de la burgesia nacional, ha tingut un efecte innegable, tot i que estava sustentada en la combinació de la mentida i la por. Mentides com atemorir a la ciutadania dient que el govern confiscaria les seves propietats personals com l’habitatge o el cotxe, quan en realitat la reforma protegeix la propietat personal de tots els ciutadans. I deliris com que l’Estat treuria la pàtria potestat dels fills als pares, assumpte que no apareix en absolut al projecte de reforma. Aquesta campanya d’intoxicació va aconseguir el seu efecte, ja que va aconseguir activar gran part dels estrats mitjos, que sempre han estat la base electoral del projecte polític de la burgesia. Al seu torn, va generar certa confusió en part dels sectors populars, que si bé no es van mobilitzar a favor del ‘no’, tampoc van acudir a votar per un projecte de reforma que objectivament els havia de proporcionar beneficis substantius.
La variable fonamental que ens ajuda a comprendre la passivitat d’aquests tres milions de persones que van optar per l’abstenció té arrels que van més enllà de la reforma constitucional i de la proposta de Socialisme del Segle XXI. Existeix un malestar creixent a l’interior dels sectors populars pel mal funcionament de molts programes socials i de gran part de les institucions públiques. La impunitat davant la corrupció del propi bolivarianisme, la ineficiència i la desídia en l’execució de diversos programes, el degoteig de recursos cap a les comunitats mentre alguns dirigents chavistes s’han convertit en els nous rics, en “la nova burgesia bolivariana”, la ineptitud i oportunisme d’un bon nombre d’alts funcionaris, alcaldes, governadors, etc., estan lesionant greument el procés revolucionari. Els innegables i incomptables avanços assolits en aquests nou anys de govern bolivarià s’han convertit en un símbol per a Amèrica Llatina i la resta del món, però els greus problemes citats poden posar en perill el futur de la Revolució Bolivariana. Els resultats del 2 de desembre han estat un toc d’alerta, que han d’obligar al moviment bolivarià no només a fer una reflexió profunda i una autocrítica forta, sinó també a prendre les mesures necessàries per afrontar aquests nusos gordians. A ningú se li pot escapar que gran part dels processos revolucionaris de la història mundial van fracassar per errors interns, no per una victòria de l’enemic. Les alarmes ja han saltat a tot Veneçuela, i des d’aquest dilluns els debats i les crítiques s’han estès com la pólvora per tot el territori nacional.
De totes maneres, aquesta conjuntura no s’ha traduït en una deterioració del lideratge de Chávez, que segueix tenint, malgrat tot, un alt percentatge de suport, segons totes les enquestes. Al seu torn, la dreta no té encara prou fortalesa com per doblegar l’alternativa bolivariana, almenys a curt termini. Possiblement les paraules de Chávez, després de conèixer els resultats, ens mostren una fotografia força propera de la realitat actual: “sàpiguen administrar la seva victòria, no es desvoquin, perquè la victòria ha estat pírrica… Estem fets per afrontar una batalla llarga… De fet, em torna a la ment la mateixa frase que em va sortir de l’ànima fa quinze anys, aquell 4 de febrer de 1992, quan ens vam alçar en rebel·lió militar, i vaig pronunciar aquell “ara com ara”. Perquè oblidin-se’n, ara com ara no hem pogut, però amb aquesta reforma anem endavant”.
* Luismi Uharte és membre d’Askapena
