Reforma Laboral 2006: entre les subvencions a la ocupació indefinida i l’activació social

Amb el declarat objectiu de reduir la gran temporalitat existent a l’estat espanyol, la mesura continua discursiva i fàcticament algunes de les mesures ja desenvolupades per l’Acuerdo Interconfederal per la Estabilidad en el Empleo (AIEE) de 1997, que establia el ja conegut dispositiu de contrato para el fomento de la contratación indefinida , amb menors costos de l’acomiadament i destinat a col·lectius amb “dificultats” d’accés a la ocupació indefinida ; i el Plan para el Fomento del Empelo Estable (PFEE), implementat des de 1999 i també destinat a col·lectius específics, que suposa reduccions de les cotitzacions empresarials en la contractació indefinida de determinats col·lectius.

Aquestes mesures situaven com a eix principal la reducció del que els empresaris anomenen “costos laborals” en la contractació indefinida, de manera que s’assumeix voluntària o involuntàriament el discurs de que les raons de la temporalitat són els “excessius costos” de la contractació indefinida. Amb aquest perniciós argument de fons acceptat per CCOO i UGT, la pressió cap a la baixa del salari directe i indirecte es tradueix en un seguit de dispositius que mostren un cos comú amb la política europea d’ocupació i les mesures desenvolupades per diferents estats europeus.

És així que les subvencions a la ocupació i a la creació d’ocupació es situen en la base de l’actual orientació de les polítiques laborals. La tendència històrica, vinculada a allò que es deia Estat del benestar, situava la política laboral i social com a element destinat a oferir drets i recursos als treballadors i treballadores des d’un lògica de governabilitat, de mantenir la demanada agregada i de model d’inserció i control social. Avui en dia, aquest seguit d’elements es subordinen de manera directa a la creació d’ocupació, convertint-se en instruments de subordinació de la política social a la política econòmica: els costos d’acomiadament, un dret social vinculat a la protecció en cas de pèrdua de feina, es converteixen en un element a activar per crear ocupació; les cotitzacions socials són la font central de finançament de mesures com la protecció d’atur, les jubilacions contributives, etc., i la seva reducció afecta al volum de recursos disponibles per a aquests drets socials. En aquest sentit, no es poden separar aquests fets de les nombroses mesures que des de la dècada de 1980 han anat endurint el dret a l’accés i quantitat d’aquest tipus de prestacions.

És dins d’aquesta lògica de subvencionar l’ocupació, i en el cas de l’estat espanyol a la contractació indefinida, que la darrera reforma laboral insisteix en aquest tipus de mesures. Abans de comentar-les de manera específica, és necessari senyalar un parell de fets. El primer, és que les resultats de la reforma de 1997 i del PFEE des de 1999 han estat nuls, és a dir, la rebaixa dels costos de l’acomiadament no ha tingut cap efecte sobre la temporalitat, que es segueix mantenint per sobre del 33% a tot l’estat, tot i que els indefinits amb menys costos suposen el 34,26% del total de contractes indefinits el 2005 [1]. El segon fet és la absoluta opacitat de la negociació i el desconeixement general sobre el què i com s’ha estat negociant; i el poc que ha arribat a la llum pública era que es desenvoluparien mesures que, suposadament, posarien fre al frau de llei de la temporalitat i a la concatenació de contractes temporals en les polítiques de contractació de les subcontrates.

En aquest estat de coses amb data de 9 de maig del 2006 apareix el text de l’ Acuerdo para la mejora del crecimiento y de empleo . Les principals mesures del mateix es poden resumir en les següents:

1.Amb el títol d’impuls del contracte pel foment de la contractació indefinida (amb menors costos d’acomiadament) es permet la conversió de contractes temporals celebrats abans del 31 de desembre de 2007 a indefinits amb menors costos.

2.Amb el títol de nou programa de bonificacions a la contractació indefinida s’eliminen les mesures del PFEE i s’estableix un programa de bonificacions a la contractació indefinida ja no centrat en les reduccions de els cotitzacions si no en la pura i dura subvenció estatal (transferència econòmica directa) a l’empresari.

3.Sota l’epígraf de reducció de les cotitzacions es produeix una lenta però progressiva reducció de les cotitzacions empresarials dels contractes indefinits: en un 0,25 punts percentuals des de juliol del 2006, i en un 0,25 més des de l’1 de juliol del 2008. Igualment s’elimina la major càrrega de cotització empresarial contractes realitzats per ETT, passant del 7,7 al 6,7 des de juliol del 2006. Finalment, la cotització al Fons de Garantia Salarial (FOGASA) disminueix de 0,40 a 0,20%, amb l’excusa que existeix excedent en el FOGASA.

4.El segon gran grup de mesures, i que es presenta des de CCOO i UGT com el gran avanç pels treballadors, són les mesures que pretenen controlar l’encadenament de contractes temporals. La redacció indica que aquells treballadors que en un període de 30 mesos hagin estat contractats per un període superior a 24 mesos, amb o sense solució de continuïtat, pel mateix lloc de treball amb la mateixa empresa, mitjançant dos o més contractes temporals, sigui directament o a través d’ETTs, amb el mateix o diferent tipus de contractes, es convertiran en contractes fixes.

Aquestes mesures no sembla que siguin realment efectives a l’hora de reduir la temporalitat. En un primer moment, pel que a força de reduir els costos del contracte indefinit la lògica protectora del mateix desapareix, al disminuir-ne els costos laborals que haurien d’actuar com a garantia d’estabilitat i seguretat. En aquest sentit, el contracte indefinit ja no tindria garantia de seguretat i estabilitat, si no que entraria de ple en els fenòmens de la generalització de la inestabilitat i inseguretat vital, en la precarització social. En un segon moment, el fet de convertir en indefinits els treballadors temporals amb dos o mes contractes temporals en un mateix lloc i en una mateixa empresa, durant 24 mesos en un període de 30, no suposarà cap gran canvi. Primer, perquè no entra a considerar els contractes per obra i servei, en frau de llei constant en la seva concatenació quasi diària, ja que el treballador fa la mateixa feina; si l’empresari defineix la tasca com obra i servei aliena a l’activitat normal de l’empresa (repetim, frau de llei) ja no entra en el dispositiu. Segon, només cal que l’empresari defineixi el lloc de treball com diferent perquè la mesura ja no sigui efectiva; en aquest sentit, el lamentable paper de la inspecció de treball en el moment de comprovar la causalitat dels contractes temporals ja senyala la poca efectivitat de la mesura.

Recuperant el que es comentava al principi, ens trobem amb un tipus d’intervenció estatal en el mercat de treball que, com ha indicat Jessop [2], camina al que s’anomena Estat Competitiu o Estat de Competició ( Competitive State ). La orientació de la intervenció de l’estat es concentra en transferir recursos a l’actor empresarial, considerat com l’únic actor capaç de crear ocupació i de fer créixer l’economia, de manera que se li han d’oferir tots els recursos perquè la seva inversió li resulti rentable. En aquest sentit, a l’estat espanyol, i tirant pel terra bona part del discurs al voltant de la formació activa del treballador, la despesa en incentius a l’ocupació i a la creació d’ocupació [3] supera, al 2003, la despesa en formació [4], de manera que l’empresari rep, amb dades igualment de 2003, el 69,4% de la despesa en polítiques actives [5].

Aquest conjunt d’elements ens fan pensar en un model d’inserció social que té el mercat de treball com a eix central. Ja no és el salari i la protecció social el model d’inserció social; allò que atorgava, anteriorment, el que s’havia anomenat ciutadania laboral [6], si no que és l’activació en el mercat de treball, i la mercantilització com a força de treball independentment de les condicions, el tipus d’inserció social definida per les actuals estratègies estatals i empresarials, amb la col·laboració dels actors socials majoritaris. El model es concreta amb la transferència d’enormes quantitats de recursos públics, provinents en bona mesura de les rendes del treball, cap a l’empresari, en forma de reduccions a les cotitzacions socials, reduccions en els costos de l’acomiadament, i pagaments econòmics directes via fiscalitat de l’estat [7]. La precarització social generalitzada com a estatus actual de la força de treball apareix sense cap mena de dubte com el resultat d’aquestes polítiques.

[Notes:

1.EPA 2005; INEM 2005; si als contractes amb menors costos hi sumem els del PFEE, amb menys cotitzacions socials per l’empresari, suposen el 86,8% dels contractes indefinits del 2005 (nous i conversions)

2.Jessop, B. (2002): The Future of the Capitalist State. Polity Press: Oxford.

3.Aquests capítols inclouen: 1) Incentius a l’ocupació: bonificacions a la cotització del PFEE i conversions dels contractes temporals en indefinits, però NO la reducció en costos d’acomiadament; i 2) Creació d’ocupació directa: col·laboració del Servei Públic d’Ocupació amb ONGs para contractar aturats, les cases taller,…

4.Eurostat, European Social Statistics, Labour Market Policy, 2004.

5.Eurostat, Labour Market Policy database, Maig 2006

6.Alonso, L.E. (1999): Trabajo y ciudadanía. Trotta: Madrid.

7.És difícil calcular-ne el volum, ja que els pressupostos estatals a vegades comptabilitzen la despesa i a vegades no, depenent dels dispositius. De totes maneres, pel 2003 Eurostat (ob.cit.) indica que és de 3.048, 83 milions d’euros el total de despesa en política laboral que té com a destinatari l’empresari. La CGT calcula que només en reduccions de les cotitzacions aquestes suposen entre 2.164,9 i 2.600 milions d’euros entre el 2006 i el 2007, i que la nova reforma laboral suposarà la suma de 3.000 milions d’euros més.]