Revolta al Brasil: Primeres reflexions
El moviment, que es va iniciar com una resistència a l’augment de les tarifes del transport, ha estat indèdit i sorprenent. Qui cregui que pot captar-ne immediatament totes les dimensions i projeccions futures, molt probablement tindrà una visió reduccionista del fenomen, forçant la realitat per defensar plantejaments prèviament elaborats, per confirmar els seus arguments, sense adonar-se del caràcter multifacètic i sorprenent de les mobilitzacions.
No ho intentarem en aquest article, només volem treure’n algunes conclusions que ens semblen clares.
- L’anul·lació de l’augment (dels viatges) constitueix una victòria del moviment i mostra la força de les mobilitzacions, més encara quan es basen en una reivindicació justa i possible, tant és així que s’ha pogut fer realitat.
- Aquesta victòria, en primer lloc, reforça concretament el criteri que les mobilitzacions populars valen la pena: sensibilitzen a la gent, permeten parlar a tota la societat, serveixen com potent factor de pressió sobre els governs.
- A més d’això, el moviment ha posat en discussió una qüestió essencial en la lluita contra el neoliberalisme: la polarització entre interessos públics i privats, i el tema de qui ha de finançar els costos d’un servei públic essencial que, com a tal, no hauria d’estar sotmès als interessos de les empreses privades, mogudes pel lucre.
- La conquista de l’anul·lació de l’augment es tradueix en un benefici per a les capes més pobres de la població, que són les que usualment utilitzen el transport públic, demostrant que un moviment ha de buscar abraçar no sols les reivindicacions de cada sector de la societat en particular, sinó atendre les demandes més amplies, especialment les que tenen a veure amb els sectors més necessitats de la societat i que tenen més dificultats per a mobilitzar-se.
- Potser l’aspecte més essencial de les mobilitzacions ha estat el de possibilitzar que amplis sectors de la joventut entrin a la vida política, sectors no contemplats per les polítiques governamentals i que, fins avui, no havien trobat les seves formes de manifestar-se políticament. Aquesta pot ser la conseqüència més permanent de les mobilitzacions.
- Ha quedat clar també que els governs dels diferents partits, uns més (els de dreta) i altres menys (els d’esquerra), tenen dificultats de relacionar-se amb les mobilitzacions populars. Prenen decisions importants sense consultar i quan s’enfronten amb resistències populars, tendeixen a reafirmar tecnocràticament les seves decisions .”No hi ha recursos”, “les comptes no quadren”, etc.- sense adonar-se que es tracta d’una qüestió política, d’una justa reivindicació ciutadana, que té el suport d’un immens consens social, que han de trobar solucions polítiques, fet pel qual van ser elegits. Només desprès de moltes mobilitzacions i de desgast de l’autoritat dels governants, es prenen les decisions correctes. Una cosa es afirmar que es “dialoga” amb els moviments, una altra es enfrontar-se efectivament amb les seves mobilitzacions, més encara quan aquests resisteixen i prenen decisions preses pels governants.
- Certament un problema al qual s’enfronta el moviment són les temptatives de manipulació externes. Una d’elles, representada pels sectors més extremistes, que busquen insertar reivindicacions maximalistes, “d’aixecament popular” contra l’Estat, per a justificar les seves accions violentes, caracteritzades com a vandalisme. Són sectors molt petits, externs al moviment, amb infiltració policial o no. Aconsegueixen la visualització immediata que la cobertura mediàtica promou, però han estat rebutjats per gairebé la totalitat dels moviments.
- L’altra temptativa és la de la dreta, clarament expressada en l’actitud de mitjans tradicionals. Incialment aquests es van oposar al moviment, com acostumen a fer amb tota mobilització popular. Després, quan s’adonaren que podia representar un desgast per al govern, la promogueren i intentaren de insertar-se artificialment al moviment, com aconstumen a fer amb tota manifestació popular. Després, aquestes temptatives van ser igualment rebutjades pels líders del moviment, malgrat que un component reaccionari es va fer present, amb el rancor típic de l’extremisme de la dreta, magnificat pels mitjans tradicionals.
- Cal destacar la sorpresa dels governs i la seva incapacitat per entendre el potencial explosiu de les condicions de vida urbanes i, en particular, l’absència de polítiques per a la joventut per part del govern federal. Les entitats d’estudiantils tradicionals també van ser sorpreses i van estar absents dels moviments.
- Dues actituds es distingeixen en el transcurs de les mobilitzacions: la denúncia de que eren manipulats per la dreta –qüestió clarament expressada en l’acció dels mitjans tradicionals- i les temptatives d’oposar-se al moviment. I la segona és la de exaltar acríticament al moviment, com si aquest encarnés projectes clars de futur. Ambdues són equivocades. El moviment va sorgir de reivindicacions justes, promoguda per sectors de la joventut, amb els seus actuals estats de consciència, amb totes les contradiccions que te un moviment d’aquest tipus. L’actitud correcta és la d’aprendre del moviment i actuar al seu costat, per ajudar a que tingui una consciència més clara en els seus objectius, de les seves limitacions, de les temptatives per a ser utilitzat per la dreta i dels problemes que suscita i la manera de dur a terme la discussió del seu significat i millorar les formes d’afrontar els seus desafiaments.
El millor significat del moviment quedarà més clar amb el pas del temps. La dreta només s’interessarà en les seves estretes preocupacions electorals, en els seus esforços desesperats per a arribar a la segona volta de les eleccions presidencials. Sectors extremistes buscaran interpretacions exagerades en el sentit de que estarien donades les condicions per impulsar alternatives violentes, característica que es buidarà ràpidament.
El més important són les lliçons que el propi moviment i l’esquerra –partits, moviments populars, governs- poden treure de l’experiència. Cap interpretació prèvia dona compte de la complexitat i d’allò inèdit del moviment. Probablement la major conseqüència sigui la introducció de la temàtica dels significat polític de la joventut i de les seves condicions concretes de vida i de expectatives al Brasil del segle XXI.
Publicat el 24 de juny de 2013 a alainet.org
