S. Amin: “A Egipte els EUA poden apostar per una aliança dels militars i els islamistes”

  Rosa Moussaoui  

Samir Amin* analitza la cruïlla política i econòmica que es troba ara mateix Egipte en aquesta entrevista realitzada per Rosa Mussaoui. Repassa la història recent d’aquest país, la seva evolució política i econòmica; l’estratègia dels EUA per a evitar la revolució i per a mantenir el règim militar repressiu tot i la caiguda del seu aliat Mubarak, apostant per una aliança d’un dictadura militar amb l’islam polític; i el paper dels Germans Musulmans com a moviment reaccionari, usat pels militars i pels Estats Units d’Amèrica.

– En els esdeveniments que es desenvolupen aquests dies a Tunis i a Egipte, es tracta de simples “revoltes populars”, o signifiquen l’entrada d’aquests països en processos revolucionaris?

Es tracta de revoltes socials potencialment portadores de la cristal·lització d’alternatives que podrien arribar a inscriure’s a llarg termini en una perspectiva socialista. Per això el sistema capitalista, el capital dels monopolis dominants a escala mundial, no pot tolerar el desenvolupament d’aquests moviments. Mobilitzarà tots els mitjans de desestabilització possibles, pressions econòmiques i financeres, fins a l’amenaça militar. Donarà suport, segons les circumstàncies, sigui a alternatives falses o feixistitzants, sigui a la implantació de dictadures militars. No cal creure una sola paraula del que diu Obama. Obama és Bush, amb altre llenguatge. Hi ha en ell una duplicitat permanent. De fet, en el cas egipci, els EUA sostenen al règim. Poden considerar més útil el sacrifici de Mubarak; però no renunciaran a salvar l’essencial: el sistema militar i policíac. Poden albirar la seva salvació en una aliança amb els Germans Musulmans. De fet, els dirigents dels EUA tenen en ment el model pakistanès, que no és un model democràtic, sinó una combinació entre un poder més o menys islàmic i una dictadura militar. Amb tot, en el cas d’Egipte, una bona part de les forces populars mobilitzades són perfectament conscients de tot això. El poble egipci està molt polititzat. La història d’Egipte és la d’un país que tracta d’emergir des de començament del segle XIX, que ha estat derrotat per les seves pròpies insuficiències, però, sobretot, per les agressions exteriors repetidament sofertes.

– Aquests alçaments, són sobretot cosa de joves precarizats, de llicenciats en atur? Com ho explica vostè?

L’Egipte de Nasser disposava d’un sistema econòmic i social certament criticable, però coherent. Nasser va apostar per la industrialització per a sortir de l’especialització internacional colonial, que confinava al país a la tasca d’exportar cotó. Aquest sistema va assolir assegurar una bona distribució dels ingressos a favor de les classes mitges, però sense pauperizar a les classes populars. Aquesta pàgina de la història egípcia va passar com a conseqüència de les agressions militars de 1956 i 1967, que van mobilitzar a Israel. Sadat i més encara Mubarak han treballat per al desmantellament del sistema productiu egipci, substituint-lo per un sistema totalment incoherent, fundat exclusivament en la recerca de rendibilitat. Les taxes de creixement egípcies, suposadament altes i invariablement celebrades des de fa 30 anys pel Banc Mundial, no tenen cap significat real. És pols als ulls. El creixement egipci és molt vulnerable, depenent del mercat exterior i del flux de capitals petroliers procedents dels països rentistes del Golf. Amb la crisi del sistema mundial, aquesta vulnerabilitat s’ha manifestat amb un brutal estancament. Aquell creixement va venir acompanyat d’un increïble increment de les desigualtats i d’un atur espantós que castiga a la majoria dels joves. Una situació veritablement explosiva, que ha acabat per esclatar. El que s’ha desenvolupat després, i més enllà de les inicials reivindicacions de finalització del règim i instauració de les llibertats públiques, és una batalla política.

– Per què els Germans Musulmans busquen ara presentar-se com a “moderats”?

Perquè aquest el joc que se’ls demana ara. Els Germans Musulmans mai han estat moderats. No es tracta d’un moviment religiós, sinó d’un moviment polític que se serveix de la religió. Des de la seva fundació, en 1920, pels britànics i per la monarquia, aquest moviment ha ocupat un paper actiu d’agent anticomunista, antiprogressista, antidemocràtic. És la raó d’ésser dels Germans Musulmans, i la reivindiquen. Declaren obertament: si guanyen unes eleccions, seran les últimes, perquè el règim electoral seria un règim occidental importat, contrari a la naturalesa islàmica. En aquest aspecte, no han canviat gens. En realitat, l’Islam polític ha estat sempre sostingut pels EEUU. Durant la guerra contra la Unió Soviètica, els EEUU presentaven als talibans afganesos com a herois de la llibertat. Quan els talibans van tancar les escoles per a noies que havien creat els comunistes afganesos, no van faltar en els EEUU moviments feministes que explicaven que calia respectar les “tradicions” d’aquest país! Això revela un doble joc: d’una banda, el suport; per l’altre, la instrumentalizació dels excessos característics dels fonamentalistes per a alimentar el rebuig dels immigrats i justificar les agressions militars. Conformat a aquesta estratègia, el règim de Mubarak mai va lluitar contra l’Islam polític. AL contrari: el que va fer integrar-lo al seu sistema polític.

– Podria dir-se que Mubarak ha subcontractat la societat egípcia als Germans Musulmans?

Absolutament! Els ha confiat tres institucions fonamentals: la justícia, l’educació i la televisió. Però el règim militar vol conservar per a si mateix la direcció, reivindicada així mateix pels Germans Musulmans. Els EUA utilitzen aquest conflicte menor en el si de l’aliança entre militars i islamistes per a assegurar-se la docilitat d’uns i altres. L’essencial és que tots accepten el capitalisme tal qual és. Els Germans Musulmans mai han pensat seriosament a canviar les coses. D’altra banda, durant les grans vagues obreres de 2007-2008, els seus parlamentaris van votar amb el govern contra els  vaguistes. Enfront de les lluites dels camperols expulsats de les seves terres pels grans propietaris rentistes, els Germans Musulmans prenen partit contra el moviment camperol. Per a ells, la propietat privada, la lliure empresa i el benefici són coses sagrades.

– I quines perspectives tenen per al conjunt de l’Orient Mitjà?

Unes perspectives molt dòcils. Els Germans Musulmans, com els militars, accepten l’hegemonia dels EUA en la regió i la pau amb Israel en els termes actuals. Els uns i els altres fan gala d’aquesta complaença que permet a Israel prosseguir la colonització del que resta de Palestina.

*Samir Amin és un economista franco-egipci, membre del Consell Internacional del Fòrum Mundial i president del Fòrum Mundial de les Alternatives. Entrevista de Rosa Moussaoui realitzada al Fòrum Social Mundial de Dakar d’aquest mes i publicada el 12 de febrer de 2011 pel Mouvement politique d’éducation populaire (M’PEP). Traducció de La Fàbrica .

You may also like...