Salari i alliberament de les dones

“La divisió sexual i social del treball, la precarietat laboral i social son elements necessaris pel desenvolupament capitalista.
La lluita per un lloc de treball digne ens permet el debat sobre la reducció de la jornada laboral i el dret a gaudir de temps propi per a l’alliberament personal i social”.

S. Federici

 

El dret a una feina assalariada va ser un dels eixos centrals del feminisme revolucionari dels anys setanta, juntament amb el repartiment de tots els treballs (productiu i reproductiu), la socialització del treball reproductiu per assalariar les tasques de la llar, com també el dret de les dones a decidir sobre el seu cos.

El dret de les dones a treballar al mercat laboral formava part de la seva aspiració a la independència econòmica per poder gaudir d’un projecte de vida propi. Es per això que el feminisme revolucionari va defensar la igualtat salarial, l’eliminació de qualsevol discriminació laboral, la doble jornada de treball, o l’exigència de serveis públics per enfrontar-se a les polítiques d’austeritat dels diferents governs. Igualtat de drets que es va reclamar al anys vuitanta per a les prestacions a la Seguretat Social, alhora que es denunciaven els efectes de les baixes incentivades de les dones i les lleis considerades “proteccionistes” que limitaven l’accés de les dones al mercat laboral. Els efectes de les crisis capitalistes en la flexibilització del mercat laboral, l’aplicació de les diferents contrareformes laborals, la precarització del treball de les dones, l’augment del treball submergit, clandestí a a temps parcial, la segregació sexual del treball, el manteniment de categories “femenines”, o la situació de les treballadores de la llar han estat els eixos de lluita del feminisme revolucionari des dels anys setanta fins a la actualitat.

La defensa del dret de les dones al mercat laboral i al salari va servir de base per lluitar contra un sindicalisme que veia en les dones un perill per als salaris i els llocs de treball ocupats tradicionalment pels homes i va produir resistències davant les lluites de les dones treballadores, com va passar l’any 1990 a la fàbrica de la General Electric.

L’aliança entre el moviment feminista i el moviment obrer era un dels objectius centrals del feminisme de classe revolucionari, alhora que es mantenia la crítica al sindicalisme que no acabava d’assumir les exigències de les dones assalariades. El feminisme de classe considerava que les lluites de les dones treballadores representaven la síntesi de classe, gènere i nacional als pobles oprimits pels imperis espanyol i francès. La creació de la Secretaria de la Dona de CCOO, al 1978, va ser el resultat de la visibilització de les dones sindicades.

 

La necessària independència econòmica de les dones es pot aconseguir de diverses maneres: per patrimoni personal, patrimoni familiar, mercat matrimonial, serveis públics garantits per a tothom, una renda bàsica garantida per l’estat o mitjançant un salari. Estem d’acord amb S. Federici que “el salari acaba convertint-se en creador de desigualtats en el model capitalista de producció i reproducció”. El salari és un dels indicadors del grau d’explotació de la classe treballadora, el resultat de la correlació de forces capital/treball al mercat laboral, el resultat de la lluita de classes, i situa la necessitat de la centralitat de la construcció del subjecte de classe per lluitar contra el sistema patriarcal i capitalista. Els salaris inferiors de les dones son la conseqüència de la desvalorització dels treballs femenins, l’exèrcit de reserva que dibuixava Marx, però el problema no és tant el salari en si mateix. El problema central és l’explotació i l’apropiació de la plusvàlua pel sistema patriarcocapitalista. Obviar la causa i centrar el problema en el salari desenfoca el problema principal (el capitalisme) i desvia l’atenció del que, pel feminisme revolucionari, és central per situar els subjectes de lluita contra el sistema dominant, com també de la necessitat de la revolució i la creació de contrapoder de classe i antipatriarcal, real i efectiu, per canviar el món de soca-rel.

 

Un altra discrepància amb S. Federici és que postula que “la concentració de la força de treball en el lloc de treball assalariat requereix la disgregació de l’esfera reproductiva”. Si bé aquesta teoria és real, oblida que el lloc de treball és un lloc de socialització i de lluita contra el sistema d’explotació i opressió, que es manifesta mitjançant la lluita de classes. Exigir escoles bressol als llocs de treball, hores de lactància, sales de lleure per a la criança i les treballadores és, a més d’una manera d’evitar la disgregació de l’esfera reproductiva, una manera d’exigir drets laborals i socials allà on el capital ens explota i oprimeix. És també una manera de crear poder per al poble treballador. Obviar el conflicte laboral és ocultar el conflicte entre capital/treball i obviar que cal lluitar i canviar el sistema també als llocs de treball.

 

“La idea de Vaga de Dones és important per reobrir la negociació i la confrontació amb l’Estat, que, a parer meu, s’ha abandonat”, diu S. Federici a l’entrevista de Maria Colera Intxausti publicada a Espai Fàbrica. No podem estar més d´acord amb aquesta afirmació. Assegurem, juntament amb ella, que, com a feministes, ens cal un programa anticapitalista que el sistema patriarcocapitalista no pugui fagocitar. Una vaga i un comitè de vaga de treballadores en lluita en les empreses, dones en lluita del sector públic, treballadores de la llar, del sexe, mestresses de casa, de l’economia submergida. Una vaga general política que qüestioni la crisi d’estat, la monarquia, l’exèrcit, el pagament del deute, la tirania de la UE, la troica, l’FMI i el BCE, el model econòmic i social, les contrareformes laborals, el model de sindicalisme de concertació, la violència estructural contra les dones treballadores, la violència masclista, les retallades de drets i llibertats, el dret de les dones a decidir sobre el seu cos, els drets de les persones migrants, el dret a gaudir de la natura…

Una vaga general convocada per nosaltres, però que ens interpel·la a totes i tots, que busca complicitats en el sindicalisme combatiu, els moviments socials i polítics anticapitalistes, que vol ser una vaga de totes i tots per un món lliure d’explotacions, opressions i dominacions. Una vaga que volem estendre arreu dels Països Catalans. És en aquets sentit que fem nostres les paraules de S. Federici quan diu que no ha vist “la continuïtat entre la nostra lluita i la dels treballadors assalariats masculins va ser un error estratègic cabdal”.

Finalment, voldria assenyalar que, des del meu punt de vista, no estem en un “nou tipus de patriarcat”, definició que S. Federici no argumenta i només enuncia. Des del punt de vista del Rebels amb causa, manifest juvenil contra el poder adult, la crisi del sistema patriarcal, capitalista i de model d’estat aprofundeix el sistema patriarcal, el fa més visible, més violent, n’accentua la violència estructural, la violència estatal i la violència patriarcal contra les dones. No estarien, doncs, en un nou patriarcat, sinó en una fase més violenta, més militarista, més repressiva del sistema patriarcal. No hi ha una nova categoria, que requereix una anàlisi diferenciada, sinó que la violència del sistema s’aguditza. Per tant, i a tall de conclusió, la necessitat de la lluita contra el sistema patriarcocapitalista en moments de crisi és encara més urgent.

You may also like...