Samuel Blixen: “Les propostes de Sendic encara són més bàsiques a l’Uruguai actual”
El periodista uruguaià Samuel Blixen ha visitat Barcelona per presentar el seu llibre “Sendic. Las vidas de un Tupamaro” (editorial Virus), on retrata la trajectòria d’aquest lluitador social i polític, que ha influït d’una manera cabdal la història contemporània del país.
Com el mateix Blixen, Sendic (1925-1989) va passar per la clandestinitat i la presó durant els anys de la dictadura militar uruguaiana. En l’entrevista, l’autor reflexiona sobre la vigència de les propostes de Sendic i sobre l’actual govern urguaià del Frente Amplio, on hi ha alguns dels antics companys de Sendic.
Per què un llibre sobre Sendic?
Era un llibre inevitable perquè és un dels personatges més complets de l’Uruguai, més ferms, que més ha influït sobre el procés del país d’una manera molt profunda, i malgrat això el sistema l’ha silenciat, i encara que l’MLN el reivindicava, hi havia i hi continua havent un desconeixement, una premeditada actitud de desconèixer-lo. Ens semblava que era un deure fer-lo. També perquè la seva vida és un ensenyament.
Sendic tenia unes idees molt sòlides, com mostra el llibre, però alhora defensava la unitat de l’esquerra i la necessitat de treballar conjuntament. Ens pot parlar una mica d’aquesta faceta de Sendic?
A l’ Uruguai, comunistes, socialistes, trostquistes i anarquistes s’han barallat, com es barallen a tot el món, però alhora sempre van tenir clar que havien d’unificar forces per poder enfrontar l’enemic comú. Per descomptat que en una coalició sempre hi ha una lluita intestina, però s’assumeix aquest fet perquè es creu que cal fer un procés d’unitat. Ell deia que a l’Uruguai existeix una contradicció que és oligarquia-poble, i que per tant cal una lluita que englobi tot el país contra l’oligarquia, una lluita d’alliberament nacional, com a primer pas cap al socialisme. Ell era molt lúcid. Quan estava a la presó, en unes condicions de repressió terribles durant la dictadura militar, va proposar la creació d’un front més gran que el Frente Amplio, proposta que aleshores va ser molt criticada, però que és el que hi ha avui al govern.
Al document fundacional dels Tupamaros, que recull el llibre, assenyalen que “l’alliberament nacional depèn de la derrota continental de l’imperialisme”. Vostè pensa que avui encara la lluita revolucionària ha de tenir caràcter continental?
Més que abans i tot. L’any que ve hi ha previst un congrés d’organitzacions indígenes d’Amèrica Llatina; actualment els indígenes estan liderant lluites importantíssimes en molts països del continent. I els processos d’integració econòmica també tenen un caràcter continental. Hugo Chávez en els seus últims discursos diu que no existeix un projecte nacional que sigui viable, que el projecte és inevitablement continental sobre la base de la integració. En realitat s’està avançant cap a la creació de la comunitat sud-americana de nacions, un bloc en tots els sentits: de mobilització social, d’acords polítics i d’estratègies econòmiques. Crec que aquestes coses desencadenen noves coses, que obren portes. O sigui que hi ha una efervescència llatinoamericana, i el fet nou és que des dels governs s’obren portes per a un protagonisme diferent.
I d’altra banda, la repressió de la lluita també ha estat continental, el millor exemple va ser l’Operació Cóndor, sobre la qual vostè n’ha publicat alguns llibres. Què queda avui d’aquella política repressiva?
Tot. Els aparells d’intel·ligència no han estat depurats, els mateixos militars que abans operaven -excepte alguns que ja s’han jubilat- segueixen aquí, i el crims que va cometre el Cóndor estan emparats per lleis d’amnistia o de perdó en tots els nostres països, de manera que és impossible saber el que va passar i castigar els culpables. La repressió continua sent l’única arma que ells coneixen. I se segueixen intercanviant informació. La vigilància, l’espionatge, continuen amb el mateix criteri: si hi ha un dirigent estudiantil que li agrada a la gent i que fa propostes, apareix en algun informe militar com a subversiu, i a més això es distribueix.
El llibre explica l’experiència de Sendic amb els talladors de canya i com la lluita per la terra era una reivindicació bàsica per ell. Aquest és també un dels reptes actuals del govern de l’Uruguai. Com ho afronta el Frente Amplio?
Sendic va estudiar el 1955 l’estructura de la propietat de la terra, i efectivament va estar assessorant legalment els treballadors del camp, així que sabia exactament qui eren els latifundistes i les vinculacions que mantenien amb la banca i altres sectors econòmics. I va proposar reclamar els latifundis per treballar la terra. Però com que l’Uruguai no és un país minifundista ni hi ha una cultura camperola, la reforma agrària implica instal·lar gent al camp, i començar a produir d’altra manera. L’actual ministre d’Agricultura i Ramaderia, que és un dels fundadors dels Tupamaros, José Mújica, proposa que es produeixi d’una manera natural, tornar a una agricultura familiar. Si a la gent els ofereixes camp, finançament i suport tècnic, començaràs a tenir petites cooperatives, i això ja ho proposava Sendic. La proposta política de l’MLN per prendre el poder i instal·lar un govern d’alliberament es concretava només en tres mesures: la reforma agrària, la nacionalització de la banca i la nacionalització del comerç exterior. Res més, però aquestes mesures soles atacaven l’essència de la concentració econòmica de l’oligarquia, i des del punt de vista revolucionari s’estaven modificant les estructures substancialment. Entre el moment que ho planteja l’MLN el 1967 i avui la situació és molt més crítica perquè hem passat per processos de privatització i per la triplicació de l’endeutament extern. Així doncs, aquestes propostes que ell plantejava són més bàsiques encara.
I en quina mesura són presents les seves propostes en l’actuació política dels seus antics companys que estan al Frente Amplio?
Ell era molt intransigent en aquests aspectes del programa d’alliberament nacional de l’MLN. I ara en aquest govern hi ha polítiques que semblen apuntar cap a altres costats. Caldrà veure en quina mesura es produeix històricament una diferència entre el que pensava Sendic i el que es fa, i en quina mesura Sendic hagués fet altres coses. En realitat un govern progressista és un avanç, això és inobjectable. Ara, en quina mesura aquest govern canvia estructures o crea les condicions per a canviar-les? Aquest és el problema. Pot ser que les expectatives no es compleixin i que aquest govern quedi en una decepció. Però la decepció en tot cas no ha de comportar immobilisme ni resignació. Jo crec que la decepció pot transformar-se en bronca.
