Si no se’n parla, no existeix
M’ha costat decidir-me a escriure aquest article; la veritat és que hi ha coses sobre les quals no ens podrem sentir mai prou legitimades per no haver-les viscudes o perquè creiem que apel·len tant a la intimitat d’altres persones que nosaltres no som qui per dir-hi res. Però cada cop tinc més clar que el fet de no tenir opinió sobre aquests temes contribueix a perpetuar-los, així que aquí em teniu, parlant d’abusos a menors.
Aquestes darreres setmanes el cas dels maristes de Sants-les Corts ens ha colpejat a totes com un cicló. A casa, no hem pogut deixar de parlar-ne i de preguntar-nos amb estupefacció com pot ser que aquestes coses passin. Personalment, m’ha colpejat d’una manera especial pel fet que d’aquí a uns mesos seré mare per primer cop i, sentint aquestes notícies, no puc evitar preguntar-me com ho faré per detectar un d’aquests casos, si li passa a la criatura que portarem al món, com puc aconseguir que parli si mai pateix assetjament o abusos.
La primera reflexió la tinc clara: la sexualitat entesa com una cosa prohibida i indecent genera desviacions. La repressió que ha viscut la nostra societat quant a la religiositat i a l’heterosexualitat obligatòria i que, en molts casos, encara és plenament vigent, ha derivat en la percepció de les relacions íntimes com quelcom secret i pecaminós que cal reservar i amagar per garantir la nostra reputació. Aparentment, davant dels nostres veïnats, família extensa i fins i tot, companys de feina, som persones asexuades i asexuals. Podem dir al nostre cap que ahir vam estar vomitant tota la nit, però no se’ns acudiria mai dir que vam estar orgasmant tota la nit. Per a les dones, aquesta és una informació reservada quasi a mode de cerimonial a les nostres amigues més íntimes i, per als homes, continua essent un ritual de virilitat per lluir-se i reclamar l’aprovació dels seu cercle social.
Per tant, com podem creure que una criatura que tot just comença a formar-se una idea de si mateixa o un/a adolescent que es troba en un moment en que tot canvia i es modifica, serà sincer/a i transparent en parlar de les coses de què ningú al seu voltant parla amb normalitat?
La segona reflexió, doncs, seria que no podem caure mai en justificacions que contribueixin a la doble victimització, formulant preguntes sobre per què les víctimes no ho han denunciat fins ara, per què surten totes de cop o per quin motiu s’ho deixaven fer, comentaris que he sentit sovint i que estan plenament acceptats en les converses de cafè.
Qualsevol persona, tingui l’edat que tingui, està envoltada de condicionants i estímuls que la fan reaccionar d’una determinada manera davant de cadascuna de les situacions que s’esdevenen en la seva vida, però això no pot significar que el fet de no reaccionar en el moment oportú, no dir el que està passant a les persones adequades o, simplement, no reaccionar, sigui sinònim de tolerància o connivència, en un context en què la desigualtat entre les parts és clara. Si denunciem els abusos de poder de les empreses sobre els treballadors i treballadores, dels esclavistes sobre els esclaus i les esclaves, de les persones autòctones sobre les persones migrants o refugiades, no podem defugir el fet que aquestes situacions es basen en un abús d’autoritat emparat en la tolerància total pel sistema establert.
I així em trobo davant de la tercera reflexió: com aconseguim que la part dèbil s’empoderi i sàpiga que pot demanar suport i ajuda? I aquí és on entra en joc tot allò que ens han ensenyat que no s’ha de fer ni dir a l’entorn del sexe i la sexualitat. Sense ser educadora, pedagoga ni psicòloga i encara sense ser mare, però sí havent estat filla en una família on es parlava de sexe d’una manera prou oberta, penso que l’única manera d’intentar aturar una d’aquestes situacions és parlar-ne, parlar molt amb les nostres criatures, parlar-hi abans, durant i després que sorgeixin els dubtes i les preguntes, parlar de la sexualitat com una cosa bonica, plaent i lliure i deixar palès, no quan són adolescents, sinó des que vénen a aquest món, que si una cosa no agrada, NO AGRADA, i que si no saben si els agrada o no, és que provablement no els agrada del tot i que, per tant, ningú les pot obligar a deixar-s’ho fer, ni els pares i mares, ni les parelles i amics dels pares i les mares, ni els familiars, ni els amics, ni les seves parelles quan en tinguin i, és clar, tampoc els seus professors.
Cal començar a qüestionar l’autoritat d’aquelles institucions a les quals cedim la cura de les nostres criatures durant més hores de les que hi passem nosaltres mateixes. No sóc gens partidària de menystenir la feina del professorat; crec que, si decidim que escolaritzarem les nostres filles i fills (o si acceptem l’obligatorietat de l’escolarització), cal que els donem certa autoritat a l’hora de fer la seva feina, però en la tasca d’educar, la coresponsabilitat entre la família, l’escola i el conjunt de l’entorn social del o la menor han de ser constants i primordials. Durant molts anys, s’ha atorgat a les institucions escolars el benefici de la veritat absoluta i, actualment, molts docents es queixen que els pares i mares han anat a l’extrem contrari i que, quan esbronquen un nen o una nena, les represàlies són sempre contra el professorat. Cal trobar la mesura justa, no demonitzar els docents però estar-hi a sobre. De la mateixa manera que no deixaríem la nostra criatura amb un desconegut que trobem pel carrer, tampoc podem pressuposar que qui se’n fa càrrec a l’escola serà bona persona per llei natural.
És molt necessari desmitificar els abusadors com a persones malaltes, ja que justificar aquestes actituds emparant-se en trastorns mentals no fa més que dotar d’un escenari privilegiat aquell qui vol pensar que no podria fer altra cosa. Cada cosa pel seu nom, abusar comporta sempre aprofitar-se d’una posició de poder per aconseguir beneficis, i això es basa en les relacions socials que autoritzen l’existència d’opressors i oprimits, de superiors i inferiors, no pas en cap malaltia mental.
Cal no deixar de fer pressió perquè, d’una vegada per totes, les escoles concertades promocionades per l’església catòlica deixin de rebre subvencions que permeten que s’hi inscriguin nenes i nens sense parar. L’escola com a institució ha de ser plenament pública i laica i ha d’estar oberta a processos participatius per totes aquelles persones que hi estan implicades, mitjançant les AMPA, però també donant veu a l’alumnat, per fer propostes en positiu i per aportar les seves inquietuds i motivacions, i no només per denunciar casos de bullyingo d’abusos, que, evidentment, també. Però hem de començar a idear l’escola com quelcom que contribueix a fer de les nostres criatures persones millors, si nosaltres també hi posem la nostra part de responsabilitat com a educadores.
I cal, per què no dir-ho, acabar amb el sistema patriarcal que fomenta la visió de la sexualitat única i normativa, fomentant models de relació més lliures i educant des de petits en un desenvolupament sexual progressiu i normalitzat, reconeixent que el sexe és present a les nostres vides des que naixem, a cada època d’una forma diferent, normal i natural, i no ens hem d’avergonyir de gaudir i fer gaudir als altres, de la mateixa manera que no podem tolerar que ens facin patir o que nosaltres fem patir a ningú per mantenir relacions sexuals.
