Sobre l’estil del Manifest

No es pot dir que algunes pàgines belles puguin canviar el món per si soles. L’obra sencera de Dante no va aconseguir restituir un sacre emperador romà a les comunes italianes. No obstant això, el text que seria Manifest del Partit Comunista, publicat per Marx i Engels el 1848, i que, certament, sí que ha influït en els esdeveniments de dos segles, crec que ha de ser rellegit des del punt de vista de la qualitat literària o, almenys, de l’estructura retoricoargumentativa, extraordinària. El 1971 va aparèixer el llibret d’un autor veneçolà, Ludovico Silva, L’estil literari de Marx, publicat a Itàlia el 1973 per Bompiani. Crec que ja no es pot trobar, i valdria la pena reeditar-lo. Referint-se a la història de la formació literària de Marx (pocs saben que també va escriure poemes, tot i que molt barroers, a parer dels que els van llegir), Silva va analitzar tota l’obra de Marx. Curiosament, va dedicar només unes poques pàgines al Manifest, potser perquè no és una obra estrictament personal. És una llàstima: es tracta d’un text formidable, que alterna tons apocalíptics i ironia, eslògans eficaços i explicacions clares, i que —si, realment, la societat capitalista vol venjar-se de les molèsties que aquestes pàgines no molt nombroses li han causat— hauria de ser analitzat religiosament avui a les escoles per a publicistes.

Rellegeixin-lo, per favor. Comença amb un formidable cop de timbal, com la Cinquena simfonia de Beethoven: “Un fantasma recorre Europa” (no oblidem que ja som a prop del començament preromàntic de la novel·la gòtica, i els espectres són entitats que s’han de prendre seriosament). Segueix just després una història a vol d’àguila de les lluites socials, des de l’antiga Roma fins al naixement i desenvolupament de la burgesia, i les pàgines dedicades a les conquestes d’aquesta nova classe “revolucionària” constitueixen el seu poema fundador, encara vàlid per als sostenidors del liberalisme. Es veu (vull dir exactament “es veu”, en sentit gairebé cinematogràfic) aquesta nova força irrefrenable que, impulsada per la necessitat de noves sortides per a les seves mercaderies, travessa tot l’orbe terraqüi (i, al meu parer, aquí l’hebreu i messiànic Marx pensa en l’inici del Gènesi), altera i transforma països llunyans perquè els baixos preus dels seus productes són una espècie d’artilleria pesada amb què bombardeja qualsevol muralla xinesa, fa capitular als bàrbars més endurits en l’odi a l’estranger, instaura i desenvolupa les ciutats com a signe i fonament del seu propi poder, es multinacionaliza, es globalitza, fins inventa una literatura ja no nacional, sinó mundial…

Al final d’aquesta apologia (que convenç, perquè és sentida sincerament), arriba d’improvís el viratge dramàtic: el bruixot es troba impotent per dominar les forces subterrànies que ha evocat, el vencedor s’ofega en la seva pròpia sobreproducció i cria en la seva pròpia falda, de les seves mateixes entranyes, als seus enterramorts, els proletaris. Entra ara a escena aquesta nova força que, en un primer moment dividida i confusa, s’entesta amb fúria en la destrucció de les màquines i es deixa fer servir per la burgesia com a massa de xoc, obligada a lluitar contra els enemics dels seus propis enemics (les monarquies absolutes, la propietat feudal, els petits burgesos), i absorbeix gradualment la part dels adversaris que la gran burgesia proletaritza: artesans, botiguers, pagesos propietaris. La revolta es torna lluita organitzada, els obrers estan en contacte recíproc per mitjà d’un altre poder que els burgesos han desenvolupat per al seu propi profit: les comunicacions. I aquí el Manifest cita els ferrocarrils, però pensa també en les noves comunicacions de masses (no oblidem que Marx i Engels, a La sagrada família, van saber utilitzar la televisió de l’època, és a dir, la novel·la de fulletó, com a model de l’imaginari col·lectiu, criticant la seva ideologia però, al mateix temps, utilitzant llenguatge i situacions que aquesta havia popularitzat).

En aquest punt entren a escena els comunistes. Abans de dir de manera programàtica qui són i què volen, el Manifest (amb una jugada retòrica superba), es posa en el punt de vista de la burgesia que els tem i avança algunes preguntes aterridores: Volen abolir la propietat privada? Volen la comunitat de les dones? Volen abolir la religió, la pàtria, la família?

Aquí el joc es fa subtil, perquè el Manifest sembla contestar de manera tranquil·litzadora a totes aquestes preguntes, com per estovar l’adversari, però després, amb un moviment sobtat, el colpeja en el plexe solar i obté l’aplaudiment del públic proletari… Volem abolir la propietat privada? I ara!, les relacions de propietat han estat sempre objecte de transformació: que la Revolució Francesa no ha abolit la propietat feudal a favor de la burgesa? Volem abolir la propietat privada? Quina ximpleria, no existeix, perquè és una propietat d’una desena part de la població en perjudici de les altres nou. Ens acusen llavors de voler abolir “la seva” propietat? Si, és exactament el que volem fer. La comunitat de les dones? Però, a veure, el que nosaltres volem és més aviat llevar-los el caràcter d’instrument de producció! Creuen realment que volem comunitzar les dones? Però si la comunitat de les dones l’han inventada precisament vostès, que, a més d’usar a les seves pròpies esposes, aprofiten les dels obrers i com a millor passatemps practiquen l’art de seduir les dels seus iguals! Destruir la pàtria? Com es pot prendre als obrers el que no tenen? Nosaltres volem més aviat que, triomfant, els proletaris es constitueixin en nació… I així successivament, fins a aquella obra mestra de reticència que és la resposta sobre la religió. S’intueix que la resposta és “volem destruir aquesta religió”, però el text no ho diu: abans d’enfrontar un tema tan delicat, que passa per alt, dóna a entendre que totes les transformacions tenen un preu, però millor per ara no obrir capítols massa candents…

Segueix després la part més doctrinària, el programa del moviment, la crítica als diversos socialismes, però a hores d’ara el lector ja està fascinat per les pàgines anteriors. I si la part doctrinària resultés massa difícil, heus aquí el cop final, dos eslògans que tallen la respiració, fàcils de retenir en la memòria, destinats (em sembla) a una fortuna fabulosa: “Els proletaris no tenen res a perdre […] excepte les seves pròpies cadenes” i “Proletaris de tots els països, uniu-vos! “. A més de la capacitat poètica per inventar metàfores memorables, el Manifest roman com una obra mestra de retòrica política (i no només això) que hauria de ser estudiada a les escoles, juntament amb les Catilinàries i el discurs shakespearià de Marc Antoni davant el cadàver de Juli Cèsar. Perquè, atesa l’àmplia cultura clàssica de Marx, no s’ha d’excloure que precisament aquests textos li servissin d’exemple.

* Aquest text és un fragment de l’obra Sulla letteratura, d’Umberto Eco. Traducció Espai Fàbrica.