Sols a la intempèrie
Els moviments socials, i especialment els grups de l’esquerra anticapitalista, només es tenen a ells mateixos. Aquesta és una de les lliçons més clares que va deixar el primer mandat de Zapatero al capdavant del govern espanyol. Almenys aquesta és la lliçó que hem après les catalanes i els catalans, tant del tripartit com del govern de Madrid.
[Article publicat a DIAGONAL dins del debat engegat per aquest periòdic quinzenal sobre el panorama que afronten els moviments socials amb el nou govern de Zapatero encetat el passat mes de març. Text escrit abans de l’estiu.]
El cicle que va començar amb la victòria d’Aznar i que es va tancar amb la victòria de Zapatero, va estar marcat per un progressiu auge dels moviments socials i la mobilització popular al carrer. A Barcelona, a principis de la dècada actual, cada manifestació era massiva, i quan ajuntaves a uns centenars de persones, semblava una derrota. Manifestació contra la reunió del Banc Mundial a la capital catalana, manifestacions contra el transvasament de l’Ebre, moviment contra la guerra, vaga general… i anar sumant. Semblava que no havia qui ho parés. L’altre món a construir estava a l’abast de la mà.
Però va arribar el tripartit a la Generalitat de Catalunya presentant-se com un govern d’esquerres i catalanista, i després el senyor del tarannà va guanyar a Madrid, i la bombolla es va desinflar. Com a mínim als Països Catalans. Desconec les altres realitats de l’Estat espanyol. Aquí només s’ha mantingut la flama de la mobilització massiva a Mallorca. Però fa un any el Pacte de Progrés va aconseguir fer fora el PP del govern insular, i també ha començat a desinflar-se.
Avui en dia, treure 5.000 manifestants a la tarda l’1 de Maig a Barcelona en la convocatòria alternativa és una victòria. Sobretot perquè el calendari s’ha quedat desert de mobilitzacions massives. Només hi ha capacitat per a treure centenars de milers de persones al carrer a Barcelona quan la reivindicació és de caràcter nacional, quan es convoca per a reivindicar el dret a decidir del poble català, com va succeir el passat 1 de desembre. Era una manifestació tan massiva que recordava les que van omplir els carrers contra la guerra de l’Iraq.
I dues convocatòries tan diferents, què tenien en comú? Bàsicament dues coses: una premsa que va parlar d’elles dia i nit les jornades prèvies, i uns partits polítics donant-hi suport. En el primer cas eren sobretot ERC, ICV i el PSOE; en el segon han estat ERC i CIU. A més, lògicament, hi havia altre element que no es pot obviar: una indignació de la societat amb una guerra d’ocupació criminal, en un cas, i el cansament de la gent per unes infraestructures obsoletes i pel continu menyspreu de Madrid a les reivindicacions catalanes, en l’altre cas.
El canvi de cicle
Així doncs, amb tots aquests elements damunt de la taula, què explica el canvi del cicle mobilitzador? És clar: l’assumpció del poder polític per part dels partits que van donar (encara que només fos verbalment i encara que no tinguessin un paper central en l’organització) les manifestacions contra les polítiques del govern d’Aznar. Aquests partits, en arribar a la Generalitat principatina, al Govern de l’Estat o recentment al Govern Balear, han intentat desactivar a través dels seus tentacles els espais crítics, han volgut silenciar (quan no criminalitzar) qualsevol protesta i han engegat un discurs legitimador de la seva gestió que venia a dir: “Hem expulsat CIU i el PP, ara ja no hi ha motius per queixar-se. Nosaltres som d’esquerres i ho resoldrem tot. No us preocupeu i marxeu a casa”. El problema bàsic és que el nucli de la seva gestió continua sent el mateix, és a dir, gestionar el capitalisme, potser donant-li un rostre més simpàtic, però que és igual de dur per als qui pateixen l’atur, la precarietat, la persecució per ser immigrants sense la situació regularitzada o la impossibilitat d’accedir a un habitatge digne.
A Barcelona tenim un exemple magnífic encarnat en el senyor Saura (president d’ICV i conseller d’Interior de la Generalitat), que està fent la feina d’una forma excel·lent: gràcies a ell, els Mossos d’Esquadra (la policia catalana) han pogut entrar a Barcelona assetjant els moviments populars d’una manera que el mateix partit de Saura hauria criticat de García-Valdecasas (la mítica delegada del govern espanyol a Barcelona, que va dirigir, per exemple, la càrrega contra els estudiants de la UAB quan Aznar va visitar la universitat o la repressió contra el moviment okupa). Gràcies també a ICV, podran fer el transvasament de l’Ebre a Barcelona per la porta de darrere. El seu partit es va posar al capdavant de les mobilitzacions contra la Pla Hidrològic Nacional del Partit Popular. I semblaven sincers. Però convertir-se en gestors del poder establert no és més que això: “Donde dije digo, digo Diego”, que dieu en castellà. Els propietaris d’Agbar han d’estar molt agraïts als “ecosocialistes” catalans, una jugada mestra. Però això no és pas nou: aquest trist paper d’ICV aferrant-se a les seves butaques a canvi de fer-li la feina bruta al poder recorda la reconversió industrial que va fer durant la dècada dels vuitanta el PSOE a l’Estat espanyol: el transvasament no el podia fer el PP, i la reconversió no la podia fer la UCD.
Construir l’alternativa
I què podem aprendre de tot això? Doncs que no n’hi ha prou amb mobilitzar la població per temes puntuals, sinó que cal anar més enllà i crear estructures pròpies sòlides que permetin crear un espai combatiu i construir una alternativa al model capitalista actual. L’esquerra independentista dels Països Catalans treballa fa temps en aquesta direcció: obertura de casals (centres socials) de punta a punta de la geografia catalana, la consolidació d’un sindicat d’estudiants combatiu i alhora majoritari, la proliferació de nuclis de joves organitzats, creació d’organismes antirepressius, l’experiència de candidatures municipals alternatives i independentistes (les CUP) i també mitjans de comunicació propis. A aquesta tasca en clau interna, cal sumar-li el treball unitari al costat d’altres organitzacions i col·lectius de caràcter anticapitalista, de defensa de la llengua catalana o de lluita contra l’especulació urbanística. La construcció d’aquesta xarxa, ha de servir fonamentalment per a dues coses: per plantar cara a la repressió entenent que si colpegen algú, estan colpejant tothom; i també per construir un espai de lluita antisistema als Països Catalans on hi capiguem tots. El recent empresonament de Franki (el terrassenc empresonat per ultratge a la bandera espanyola), que ha encès la guspira de la solidaritat arreu de les comarques catalanes, amb centenars d’accions demanant la seva llibertat, o la lluita dels conductors d’autobusos de Barcelona per tenir dos dies de descans setmanal, que ha sabut connectar amb els moviments populars i l’esquerra rupturista dels barris de la ciutat i que ha aconseguit els seus objectius, són bona mostra d’aquest teixit que cal consolidar al marge de les estructures del poder.
No hem de tenir por de la intempèrie. Els companys de viatge no seran els qui volen ocupar butaques del poder. Els companys de viatge seran aquells que estiguin disposats a solidaritzar-se amb els que siguin reprimits per causa de la seva lluita política, aquells que entenguin que el combat és llarg i no té dreceres, aquells que comparteixin que només enfrontant-se a les estructures del poder es podrà construir el tan corejat “altre món”. No trobarem les complicitats dels grans mitjans, no trobarem un camí de roses a les mobilitzacions, segur que ens criminalitzaran, potser ens colpejaran. Però això potser indiqui que estem començant a construir realment l’alternativa, que el poder ens comença a témer.
* Laia Altarriba i Piguillem és militant d’Endavant i activista de moviments socials catalans.
