Sortir de la crisi del capitalisme o sortir d’un capitalisme en crisi?

Samir Amin 

L’actual crisi mundial, escriu Samir Amin en aquest text, no és ni una crisi financera ni el resultat d’una constel·lació de crisis sistèmiques, sinó que es deriva del risc d’impugnació del poder del capitalisme imperialista dels oligopolis globals per part dels marginats. Mentre les potències mundials busquen restaurar el sistema al seu estat anterior a la crisi, la crisi actual, de fet, ens permet concebre un front integrat possible en el qual “que participin totes les forces socials i polítiques que en conjunt representen a les víctimes del poder exclusiu dels oligopolis”, sosté Amin. Desafiar el capitalisme històric representa l’element fonamental en l’emancipació dels oprimits, un desafiament que només s’assolirà quan lels pobles del Sud i del Nord global uneixin la lluita. El repte consisteix en la permanent construcció de l’internacionalisme dels treballadors i els pobles davant del cosmopolitisme de les oligarquies.

El capitalisme. Fonaments en la història

El principi de l’acumulació incessant que defineix el capitalisme és sinònim de creixement exponencial, i això, com el càncer, porta a la mort. John Stuart Mill, que va reconèixer això, es va imaginar que un “estat estacionari de les coses” posaria fi a aquest procés irracional. John Maynard Keynes va compartir aquest optimisme de la raó. Però no estava preparat per entendre com la superació necessària del capitalisme podria triomfar. Per contra, Marx, donant la deguda importància a la lluita de classes emergents, podria imaginar la inversió del poder de la classe capitalista, avui concentrada a mans de l’oligarquia governant.

L’acumulació, que és sinònim de pauperització, és el marc objectiu de les lluites contra el capitalisme. No obstant això, l’acumulació s’expressa a nivell mundial principalment pel contrast cada vegada més gran entre la prosperitat de les societats en el centre del sistema mundial imperialista que es beneficien de la “renda”, i la misèria de les societats en les perifèries dominades. Aquest conflicte centre-perifèria es converteix, per tant, l’eix central de l’alternativa entre el socialisme i la barbàrie.

Històricament, el capitalisme “realment existent” s’associa amb les formes successives d’acumulació per despossessió, no només al principi (l’acumulació primitiva), sinó també en cada etapa del desenvolupament del sistema capitalista. Des del segle XVII, el capitalisme Atlàntic ha tractat de conquerir el món, que ha refet sobre la base de l’espoli permanent de les regions conquerides, transformant-los en les perifèries dominades del sistema.

Però aquesta globalització victoriosa ha estat incapaç d’imposar-se de manera duradora. Gairebé mig segle després del seu triomf, marcat per la Gran Exposició Universal britànica del1851 (que ja semblava inaugurar la “fi de la història”), aquest model va ser qüestionat per la revolució de la semi-perifèria de Rússia i les (victorioses) lluites d’alliberament a Àsia i Àfrica. Aquests constitueixen la definició dels esdeveniments mundials històrics del segle XX – la primera onada de lluites a favor de l’emancipació dels treballadors i els pobles.

L’Acumulació per despossessió continua davant dels nostres ulls en el capitalisme modern tardà dels oligopolis contemporanis. En els centres, les rendes de monopoli – els beneficiaris de les quals són les plutocràcies oligopolístiques – són sinònim de la despossessió de la base productiva de tota la societat. A les perifèries, aquesta despossessió empobridora es manifesta en l’expropiació dels pagesos i el saqueig dels recursos naturals de les regions en qüestió. Aquestes pràctiques constitueixen pilars essencials per a l’expansió del capitalisme tardà dels oligopolis.

En aquest sentit, vull situar la “nova qüestió agrària” al cor del desafiament del segle XXI. L’espoli dels camperols (a Àsia, Àfrica i Amèrica Llatina) és la forma contemporània més important de la tendència a la pauperització (en el sentit que Marx atribueix a aquesta “llei”) vinculada a l’acumulació. La seva aplicació no pot ser separada de les estratègies imperialistes fr recerca i captura de renda per als oligopolis, amb o sense els agrocombustibles. Jo dedueixo d’això que els principals resultats històrics seran producte d’aquestes lluites pel futur de les societats camperoles al Sud (gairebé la meitat de la humanitat). Es determinarà en gran mesura la capacitat dels treballadors i els pobles per avançar en el camí de construir una autèntica civilització, alliberada de la dominació del capital – per a la qual no veig un altre nom que el socialisme.

El saqueig dels recursos naturals del Sud, necessari en la persecució del model de malbaratament que només beneficia a les societats opulentes del Nord, destrueix qualsevol perspectiva de desenvolupament digna d’aquest nom dels pobles en qüestió, de manera que constitueix l’altra cara de la pauperització a escala mundial. En aquest sentit, la “crisi energètica” no és ni el producte de l’escassetat absoluta de certs recursos necessaris per a la producció (de petroli, òbviament) ni el resultat dels efectes destructius de les formes de producció i consum devoradores d’energia que estan actualment en vigor. La referència a una “crisi energètica” – que no és errònia – no va més enllà de l’evidència banal i immediata. La veritable “crisi energètica” és el producte de la voluntat dels oligopolis i un imperialisme col·lectiu per garantir el monopoli d’accés als recursos naturals del planeta, ja siguin escassos o no, de tal manera que permeti l’apropiació de renda imperialista. Això és cert si la utilització d’aquests recursos segueix sent la mateixa d’ara (un malbaratament d’energia) – o si és objecte de noves mesures “mediambientals” correctores. Dedueixo d’això que la persecució de l’estratègia expansionista del capitalisme oligopolístic tardà inevitablement xocarà amb la creixent resistència de les nacions del Sud.

La crisi actual no és, per tant, ni una crisi financera, ni la suma de múltiples crisi sistèmiques, sinó la crisi del capitalisme imperialista dels oligopolis, el poder suprem i exclusiu del qual perilla en ser qüestionat un cop més per les lluites de les classes populars i el conjunt de les Nacions a les perifèries dominades, encara que aparentment siguin “mercats emergents”. Aquesta crisi és, al mateix temps, una crisi d’hegemonia dels EUA. En conjunt, els següents fenòmens estan estretament vinculats entre si: el capitalisme dels oligopolis, el poder polític de les oligarquies, la globalització salvatge, la financerització, l’hegemonia dels EUA, la militarització de la forma com la globalització actua al servei dels oligopolis, la decadència de la democràcia; el saqueig dels recursos del planeta, i l’abandonament de desenvolupament per al Sud.

La veritable pregunta, per tant, és la següent: podran aquestes lluites convergir amb la finalitat d’aplanar el camí – o camins – en el llarg camí a la transició cap al socialisme mundial? O aquestes lluites es mantindran separats l’un de l’altre, potser fins i tot xocant unes amb les altres, deixant la iniciativa al capital dels oligopolis?

D’una crisi de llarga durada a l’altra

El col.lapse financer al setembre de 2008 va agafar als economistes més convencionals i els defensors de la globalització “sweet spot” totalment per sorpresa, al mateix temps desconcertà alguns dels fabricants del discurs liberal, triomfant des de la caiguda de la “del mur de Berlín” – com ells mateixos acostumen a dir. No obstant això, si aquest esdeveniment no em va sorprendre – m’ho esperava (sense, per descomptat, predir la seva data, com feia la sra Soleil[1]) – és, simplement perquè, per a mi, aquest cas ha d’entendre’s com a part del desenvolupament de la llarga de crisi d’un capitalisme d’envellit, que va començar en la dècada de 1970[2].

És bo tornar a la primera llarga crisi del capitalisme, que van donar forma al segle XX, perquè el paral·lelisme entre les etapes de desplegament de la crisi és ben frapant.

El capitalisme industrial, triomfant al segle XIX, va entrar en crisi des de 1873 en endavant. Les taxes de beneficivan caure, per les raons destacades per Marx. El capital va reaccionar amb un doble moviment de concentració i expansió globalitzada. Els nous monopolis confiscaren, a més dels seus beneficis, una renda basada en l’enorme valor afegit generat per l’explotació de la força de treball. Es va reforçar la conquesta colonial del planeta. Aquestes transformacions estructurals permeteren un nou augment en els beneficis i va conduir a la “belle époque” – 1890-1914 – el primer període de la dominació global del capital monopolista financiaritzat. Els discursos dominants d’aquell temps van elogiar la colonització (“missió civilitzadora”) i van descriure la globalització com a sinònim de pau, guanyant-se el suport de la socialdemocràcia obrera.

Tanmateix, la “belle époque”, anunciada com la “fi de la història” pels ideòlegs d’aquest període, acabà – com només Lenin havia previst – amb la Primera Guerra Mundial. I el període que va seguir i es va prolongar fins després de la Segona Guerra Mundial va ser el període de guerres i revolucions. El 1920, després que la revolució a Rússia (la “baula feble” del sistema) fos aïllada després de la derrota de les esperances revolucionàries a Europa Central, el capital monopolista financiaritzat aconseguí, contra tot pronòstic, restaurar el sistema de la belle époque. Aquesta restauració, denunciada per Keynes en el seu moment, va ser l’origen del col.lapse financer de 1929 i la conseqüent Gran Depressió que va durar fins al començament de la Segona Guerra Mundial.

El “llarg segle vint” – 1873-1990 – és, per tant, el segle del desenvolupament de la crisi sistèmica i profunda del capitalisme envellit (fins al punt que Lenin creia que aquest capitalisme monopolista constituïa la “fase superior del capitalisme”) i la de la primera onada triomfal de les revolucions anti-capitalistes (Rússia, Xina) i els moviments anti-imperialistes d’Àsia i Àfrica.

La segona crisi sistèmica del capitalisme va començar el 1971, gairebé exactament un segle després del començament de la primera, amb l’abandó de la convertibilitat en or del dòlar. Les taxes de benefici, els nivells d’inversió, i les taxes de creixement es va enfonsar (i mai més ha tornat als nivells del període 1945-75). El capital va respondre al desafiament, de manera no pas diferent de la seva resposta a la crisi anterior, amb un doble moviment de concentració i globalització. Com a tal, el capital creà estructures que defineixen la segona “belle époque” (1990-2008) de la globalització financiaritzada, permetent que els grups d’oligopolis imposar la seva posició de monopoli. El mateix discurs acompanyà aquest procés: el “mercat” garanteix la prosperitat, la democràcia i la pau, és la “fi de la història.” El mateix suport ansiós van donar, en aquesta ocasió dels socialistes europeus, al nou liberalisme. No obstant això, aquesta nova “belle époque” va ser, des de l’inici, acompanyada per la guerra: la guerra del Nord contra el Sud, iniciada el 1990. Així com la globalització financiaritzada primer havia portat al crack de 1929, de la mateixa manera la segona va produir el de 2008. Avui hem arribat a un moment crucial, el que suggereix la probabilitat d’una nova onada de guerres i revolucions. Tant més, quan els governants no preveuen res que no sigui la restauració del sistema com era abans de la crisi financera.

L’analogia entre el desencadenament d’aquestes llargues crisis sistèmiques del capitalisme envellit és notable. Hi ha, però, diferències d’important significació política.

Darrere la crisi finacera: una crisi sistèmica del capitalisme dels oligopolis

El capitalisme contemporani és, en primer lloc i abans que res, un capitalisme dels oligopolis en tot el sentit del terme (en el capitalisme previ, els oligopolis eren només parcials). El que vull dir amb això és que els oligopolis gestionen ells sols la producció del sistema econòmic en la seva totalitat. Són “financeritzats” en el sentit que només ells tenen accés als mercats de capital. Això concedeix a la financerització del mercat monetari i financer – seu mercat, en el qual només competeixen entre si – la condició de mercat dominant, que, al seu torn, estructura i dirigeix la mà d’obra i els mercats d’intercanvi de mercaderies.

Aquesta financerització globalitzada s’expressa en una transformació de la classe burgesa dominant, que s’ha convertit en un plutocràcia capturadora de rendes. Els oligarques no són només de Rússia, com sovint es suposa, sinó també, i molt més sovint, dels EUA, Europa i Japó. El declivi de la democràcia – per al benefici exclusiu dels oligopolis – és el producte inevitable d’aquesta concentració de poder.

La nova forma de globalització capitalista, que correspon a aquesta transformació – en contrast amb la que va caracteritzar la primera “belle époque” – també és important d’especificar. Ho he expressat en una frase: el pas dels imperialismes (la de les potències imperialistes en conflicte permanent amb els altres) a l’imperialisme col.lectiu de la tríada (Estats Units, Europa i Japó).

Els monopolis, que van sorgir en resposta a la primera crisi de les taxes de benefici, es van constituir sobre una base que reforçà la violència de la competència entre les principals potències imperialistes de l’època, i va conduir al conflicte armat iniciat el 1914, que va continuar a través de la “pau” de Versalles i la Segona Guerra Mundial fins el 1945. Això és el que Giovanni Arrighi, André Gunder Frank, Immanuel Wallerstein, i jo varem descriure en la dècada de 1970 com la “guerra de trenta anys”, una noció que ha estat adoptada per altres des d’aleshores.

Per contra, la segona onada de la concentració oligopolista, iniciada a la dècada de 1970, es va constituir sobre bases totalment diferents, en el marc d’un sistema dominat per l’imperialisme “col.lectiu” de la tríada. En aquesta nova globalització imperialista, la dominació dels centres ja no exerceix el monopoli de la producció industrial (com havia estat el cas fins ara), sinó per altres mitjans: el control de les tecnologies, els mercats financers, l’accés als recursos naturals del planeta, la informació i les comunicacions, les armes de destrucció massiva. Aquest sistema, que he descrit com un “apartheid a escala global”, implica una guerra permanent contra els Estats i els pobles de les perifèries recalcitrants, una guerra iniciada ja en la dècada de 1990 amb el desplegament del control militar sobre el món dels Estats Units i dels seus subordinats aliats de l’OTAN.

Segons la meva anàlisi, la financerització d’aquest sistema està inextricablement lligada al seu aspecte clarament oligopòlic. Allò que els afecta entre ells és una relació fonamentalment orgànica. Aquest punt de vista no és freqüent, ja sigui en la literatura expansiva dels economistes convencionals o en la majoria dels escrits crítics sobre la crisi actual.

És tot el sistema, per tant, el que està en dificultats

Els fets són clars: el col lapse financer ja està produint, no una “recessió”, sinó una profunda depressió. Però més enllà d’això, altres dimensions de la crisi del sistema han sorgit en la consciència pública, fins i tot abans de la crisi financera. En coneixem els titulars principals – la crisi energètica, crisi alimentària, crisi mediambiental, el canvi climàtic. Nombrosos anàlisi dels aspectes d’aquests desafiaments contemporanis es produeixen cada dia, alguns dels quals són de la millor qualitat.

No obstant això, segueixo sent crític amb aquesta manera de tractar la crisi sistèmica del capitalisme que tracta de manera massa aïllada les diferents dimensions del desafiament. Crec, doncs, que cal redefinir les diverses “crisi” com a facetes del mateix desafiament – el del sistema de la globalització capitalista contemporani (ja sigui liberal o no), fundat en el principi de queel camp d’operació de la renda imperialista és ara mundial – en benefici de els oligopolis de la tríada imperialista.

La veritable batalla es lliura en aquest terreny decisiu entre els oligopolis que busquen produir i reproduir les condicions que els permetin apropiar-se la renda imperialista, i les que han de ser les seves víctimes – els treballadors de tots els països del Nord i el Sud, els pobles de les perifèries dominades, condemnats a renunciar a qualsevol perspectiva d’un desenvolupament digne d’aquest nom.

Sortir de la crisi del capitalisme o d’un capitalisme en crisi?

Aquesta fórmula la vam suggerir André Gunder Frank i jo el 1974. L’anàlisi que varem desenvolupar sobre la nova gran crisi que pensàvem que havia començat ens va dur a la conclusió principal que el capital respondria al repte amb una nova onada de concentració, seguida de massives dislocacions. Els desenvolupaments posteriors van confirmar-ho en gran mesura. EL títol de la nostra intervenció en una conferència organitzada per Il Manifesto a Roma el 1974 (“Permeteu-nos no esperar a 1984”, en referència a l’obra de George Orwell) convidava l’esquerra radical d’aquella època a renunciar a cap estratègia encaminada a ajudar al capital cercant “sortides a la crisi”, enlloc de cercar estratèfies dirigides a una “sortida del capitalisme en crisi”.

He seguit aquesta línia d’anàlisi amb una mena de tossuderia de la qual que no em penedeixo. He suggerit una conceptualització de noves formes de dominació per part dels centres imperialistes, basat en noves formes de control que substitueixen l’antic monopoli de la producció exclusivament industrial. Això ha estat confirmat per l’aparició de països de “mercats emergents”. He descrit la nova globalització que ara es construeix com un “apartheid a escala mundial”, que requereix la gestió militaritzada del planeta, i d’aquesta manera es perpetua, en les noves condicions, la polarització que sempre acompanya a l’expansió del “capitalisme realment existent. “

No hi ha alternativa a una perspectiva socialista

El món contemporani és governat per oligarquies. Les oligarquies financeres dels Estats Units, Europa i Japó dominen no només la vida política sinó també la política i la vida diària. L’oligarquia russa, que l’estat rus prova de controlar, es va crear a imitació seva. L’estatocràcia a la Xina i les autocràcies tant comunes al llargde la perifèria (a vegades amagades rera l’apafencia d’una democràcia electoral- de “baixa intensitat”) s’inscriuen dins aquest sistema global.

La gestió de la globalització contemporània per part d’aquestes oligarquies/autocràcies està en crisi. Les oligarquies del Nord intenten mantenir-se en el poder una vegada que la crisi actual s’hagi acabat. No se senten amenaçades. Per contra, la fragilitat del poder en mans de les autocràcies del Sud és clarament visible. El model de globalització vigent en l’actualitat és per tant, vulnerable. Serà qüestionat per la revolta al Sud, com va passar en el segle anterior? Probablement sí, però això podria ser tràgic. Per a la humanitat sencera només serà possible comprometre’s plenament a un camí socialista – l’única alternativa humana al caos – una vegada que el poder de les oligarquies, els seus aliats i els seus agents, s’hagin trencat, tant en els països del Sud i els de del Nord. Visqui doncs l’internacionalisme del poble front al cosmopolitisme de les oligarquies!

És possible el restabliment del capital financer-oligopolic mundial?

El capitalisme és sinònim de “liberalisme” si amb això no ens referim a la imatge benèfica que l’etiqueta “liberal” sovint porta a la ment, sinó l’exercici ple i total de la dominació del capital, no només sobre el treball i l’economia, sinó de tots els aspectes de la vida social. No pot haver-hi una “economia de mercat” (una expressió vulgar per al capitalisme), sense una “societat de mercat.” El capital persegueix obstinadament aquest objectiu definit – els diners, l’acumulació per si mateixa-. Marx, i després d’ell altres pensadors crítics, com Keynes, entengueren això perfectament. Però no els nostres economistes convencionals, inclosos molts dels suposadament d’esquerra.

Aquest model de dominació total i exclusiva del capital va ser imposat despietadament per les classes dominants en tota la llarga crisi anterior fins a 1945. Només la triple victòria de la democràcia, el socialisme i l’alliberament nacional dels pobles en innombrables lluites van fer possible la substitució durant un temps d’aquest ideal capitalista. De 1945 a 1980, va ser suplantat per la coexistència conflictiva de tres models socialment regulats: l’Estat de benestar de la socialdemocràcia occidental, el socialisme “realment existent” a l’Est, i els nacionalismes populars al Sud. La caiguda i la destrucció d’aquests tres models va fer possible el retorn de la dominació exclusiva pel capital, aquesta vegada descrita com la fase neoliberal del capitalisme.

He vinculat aquest nou liberalisme a una sèrie de nous aspectes que per a mi semblen merèixer la descripció del “capitalisme senil.” El meu llibre amb aquest títol, publicat el 2001 (Au-delà du capitalisme senil, Presses Universitaires de France), és probablement un entre els rars escrits del moment en que, lluny de considerar el neoliberalisme globalitzat i financiaritzat com la “fi de la història”, va analitzar el sistema de capitalisme envellit com a inestable i condemnat al conseqüent col·lapse, precisament per raó de la seva financerització (el seu “taló d’Aquil·les”, com vaig escriure llavors).

Els economistes convencionals s’han mantingut persistentment sords a cap qüestionament del seu propi dogma – fins al punt que eren incapaços de preveure el col·lapse financer de 2008. Aquells que els mitjans de comunicació han descrit com “crítics” no mereixen aquesta descripció. Fins i tot Joseph Stiglitz està convençut que el sistema tal com és – el liberalisme globalitzat i financiaritzat – pot ser arreglat per mitjà d’algunes correccions. Amartya Sen, predica la moral, sense atrevir-se a veure el capitalisme “realment existent” tal com és.

Els desastres socials causats pel desplegament del liberalisme – “la utopia permanent del capital”, com vaig escriure – han inspirat una certa nostàlgia en relació amb el passat recent o llunyà. Però la nostàlgia no pot respondre al desafiament actual. És el producte d’una crítica teòrica empobrida que a poc a poc ha bloquejat la comprensió de les contradiccions internes i els límits dels sistemes post-1945; les seves erosions, desviaments i ensulsiades apareixen com a cataclismes imprevistos.

No obstant això – en el buit creat per aquestq retirada del pensament teòric crític – una consciència sobre les noves dimensions de la crisi sistèmica de la civilització ha aconseguit obrir-se un camí. Em refereixo aquí al moviment ecològista. Però els Verds, que han pretès distingir-se radicalment tant dels blaus (els conservadors i els liberals) i els rojos (els socialistes), estan bloquejats en un carreró sense sortida, ja que no han aconseguit vincular la dimensió ecològica al repte d’una la crítica radical del capitalisme.

Tot estava preparat pdoncsper assegurar el triomf – de fet, efímer però experimentat com a final – de l’alternativa de la “democràcia liberal”. Això reflecteix una pobresa de pensament – un veritable no-pensament – que no tenia en compte l’argument decisiu de Marx sobre el fracàs de la democràcia burgesa en reconèixer que aquells que decideixen no són els perjudicats per les decisions. Aquells que decideixin i es beneficien de la llibertat reforçada pel control sobre la propietat són avui en dia els plutòcrates dels oligopolis del capitalisme, i els estats són els seus deutors. Forçosament els treballadors i els pobles en qüestió són poc més que les seves víctimes. Aquest tipus de preda de pèl liberal podria, en algun moment, haver estat creïble, almenys per un curt període, com a resultat del declivi dels tres sistemes post-1945, de l’Est, l’Oest i el Sud. Però els dogmes imperants, en la seva pobresa teòrica, no havien pogut comprendre els orígens de la crisi. En aquestes condicions, la democràcia liberal, bé podria haver aparegut com “el millor de tots els sistemes possibles.” No obstant això, la seva hegemonia es veu amenaçada per una profunda crisi que ha creat ella mateixa.

Avui en dia les potències existents – les que no van preveure res del que ha passat – estan molt ocupades intentant restaurar el mateix sistema. El seu possible èxit, com en el cas dels conservadors en la dècada de 1920 – que Keynes havia denunciat, sense gaire ressò en el moment – només farà que agreujar l’abast de les contradiccions que són la causa principal del col·lapse financer de 2008.

No menys greu és el fet que els economistes de l’ “esquerra” fa temps que van abraçar els principis essencials de l’economia vulgar i va acceptar la idea errònia que els mercats són racionals. Els mateixos economistes han centrat els seus esforços en la definició de les condicions per aquesta racionalitat del mercat, de manera que l’abandó de Marx, que havia descobert la irracionalitat dels mercats des del punt de vista dels treballadors i els pobles – un punt de vista considerat “obsolet”. D’acord amb aquesta perspectiva “d’esquerra”, el capitalisme és flexible i s’ajusta als requisits de progrés (tecnològic, i fins i tot social), si està ben limitat. Aquests economistes “esquerrans” no estan preparats per entendre que la crisi que ha entrat en erupció era inevitable. Estan encara menys preparats per encarar els reptes als quals s’enfronten els pobles en conseqüència. Com altres economistes vulgars, tractaran de reparar el dany sense comprendre que cal seguir un altre camí si volem superar la lògica fonamental del capitalisme. En lloc de buscar sortides a un capitalisme en crisi, ells pensen que simplement es pot sortir de la crisi.

L’hegemonia dels EUA en crisi

La recent Cimera del G-20 a Londres l’abril de 2009 no marca de cap manera l’inici d’una “reconstrucció del món.” I potser no és una coincidència que fos seguida per una cimera de l’OTAN, la mà dreta de l’imperialisme contemporani, i per el reforç de la participació militar de l’OTAN a l’Afganistan. La guerra permanent del Nord contra el Sud ha de continuar.

Ja sabíem que els governs de la tríada – Estats Units, Europa i Japó – perseguirien l’objectiu únic de restaurar el sistema tal com existia abans de setembre de 2008, i hom no he prendre’s seriosament les intervencions a la Cimera del G-20 de Londres del President Obama i Gordon Brown, d’una banda, i les de Sarkozy i Merkel, de l’altra. Les dues estaven destinats a distreure els espectadors. Les preteses diferències, identificades pels mitjans de comunicació però sense cap substància real, responien a les necessitats exclusives dels líders en qüestió de fer la seva millor actuació de cara de l’opinió pública més ingènua.

“Refundar el capitalisme”, “moralitzar les operacions financeres”: aquesta mena de declaracions grandiloqüents es fan per tal d’evitar les preguntes reals. Aquesta és la raó per qual la restauració del sistema, que no és impossible, no resoldrà cap problema, sinó que, de fet, exacerbarà la gravetat de la crisi. La “Comissió Stiglitz,” convocada per les Nacions Unides, és part d’aquesta estratègia de prendre el pèl al públic. Òbviament, no es podia esperar altra cosa dels oligarques que controlen el poder real i els seus deutors polítics. El punt de vista que he desenvolupat, i que posa l’èmfasi en els vincles inextricables entre el domini dels oligopolis i la financerització necessària de la gestió de l’economia mundial, es veu confirmada pels resultats del G-20.

Més interessant és el fet que els dirigents dels “mercats emergents” convidats van optar per romandre en silenci. L’única frase intel.ligent que es va dir en aquest dia de gran espectacle va ser del president xinès, Hu Jintao, que va observar “de passada”, sense insistir, i amb un somriure (de burla?), que seria necessari preveure la creació d’un sistema financer mundial que no es basi en el dòlar dels EUA. Alguns comentaristes relacionaren immediatament això – correctament – amb les propostes de Keynes el 1945.

Aquesta observació és un despertar sobtat al fet que la crisi del sistema capitalista dels oligopolis està inextricablement lligada a la crisi de l’hegemonia dels EUA, que està contra les cordes. Però, qui el reemplaçarà? Per descomptat que no “Europa”, que no existeix, al marge o fora de l’atlantisme i no té l’ambició de ser independent, com la cimera de l’OTAN va confirmar una vegada més. Xina? Aquesta “amenaça”, que els mitjans de comunicació repeteixen ad nauseam (un nou “perill groc”?) per tal de justificar l’alineament Atlàntic, no té cap fonament en la realitat. Els dirigents xinesos saben que el país no té ni els mitjans ni la voluntat. L’estratègia de la Xina es limita a la promoció d’una nova globalització sense hegemonia – una cosa que ni els Estats Units ni Europa consideren acceptable.

La probabilitat d’una possible evolució en aquest sentit depèn una vegada més en els països del Sud. I no és casualitat que la Conferència de les Nacions Unides sobre Comerç i Desenvolupament (UNCTAD per les sigles en anglès) és l’única institució dins del paraigua de l’ONU que ha adoptat iniciatives que són fonamentalment diferents de les de la Comissió Stiglitz. Tampoc és coincidència que el Secretari General de la UNCTAD, Supachai Panitchpakdi, de Tailàndia, fins ara considerat com un perfecte liberal, s’hagi atrevit a proposar, en un informe de març de 2009 titulat “La crisi econòmica mundial”, idees realistes que són part de la segona onada d’un desvetllament del Sud.

Per la seva banda, la Xina ha començat a construir – de manera gradual i controlada – sistemes financers regionals alternatius al marge del dòlar dels EUA. Iniciatives similars complementen, en el pla econòmic, la promoció de l’aliança política dins de l’Organització de Cooperació de Xangai (SCO), que és un obstacle important a la bel.ligerància de l’OTAN.

La cimera de l’OTAN, que també es van reunir l’abril de 2009, es mostrà d’acord amb la decisió de Washington d’iniciar una retirada militar gradual, però, per contra, per reforçar l’abast de la seva participació militar, sempre sota el pretext fals de la “guerra contra el terror”. El President Obama desplega el seu talent per salvar el programa de Clinton i Bush d’imposar un control militar mundial, que és l’única manera de prolongar els dies d’hegemonia dels EUA, ara amenaçats. Obama va assolir un triomf en obtenir un total i incondicional rendició de la França de Sarkozy, que s’ha reintegrat al comandament militar de l’OTAN – la fi del gaullisme – quelcom que era difícil d’assolir durant el regnat de Bush, quan Washington parlava sense intel·ligència, però no sense arrogància. D’altra banda, Obama ha actuat com Bush donant lliçons, amb escassa preocupació per la independència d’Europa, sobre la manera com s’hauria de permetre a Turquia entrar a la Unió!

Són possibles nous avanços en les lluites per l’emancipació dels pobles?

La gestió política de la dominació mundial del capital oligopòlic està marcada necessàriament per la violència extrema. Perquè, per tal de mantenir el seu estatus de les societats riques, els països de la tríada imperialista, d’ara endavant estan obligats a limitar l’accés als recursos naturals del planeta per al seu propi benefici exclusiu. Aquest nou requisit és a l’origen de la militarització de la globalització que en un altre lloc he descrit com “l’Imperi del Caos” (Monthly Review, 1992), una expressió que altres també han pres.

D’acord amb el projecte de Washington de control militar sobre tot el planeta i la conducció de la “guerra preventiva” amb el pretext de la “guerra contra el terror”, l’OTAN s’ha retratat a si mateixa com el representant de la comunitat internacional i per tant ha marginat de les Nacions Unides – l’única institució només que té dret a parlar en aquest nom.

Per descomptat, aquests objectius reals no es poden reconèixer obertament . Per tal d’emmascarar-los, les potències en qüestió han optat per instrumentalitzar el discurs sobre la democràcia i s’han arrogat “el dret d’intervenir”, per tal d’imposar “el respecte dels drets humans”!

Al mateix temps, el poder absolut de la nova plutocràcia oligàrquica ha buidat de tot contingut la pràctica de la democràcia burgesa. En èpoques anteriors, la negociació política entre les diferents parts socials del bloc hegemònic era necessària per a la reproducció del poder del capital. Per contra, la gestió política del nou capitalisme dels oligopolis, establerta per mitjà d’una sistemàtica despolitització, ha donat lloc a una nova cultura política de “consens” (inspirada en l’exemple dels Estats Units) que substitueix amb el consumidor i l’espectador de la política, el ciutada actiu, necessari per a una autèntica democràcia. “El virus liberal” (el títol d’un altre llibre meu publicat per Monthly Review Press, 2004) elimina la possibilitat d’opcions alternatives i les reemplaça amb un consens centrat en el respecte només per a una democràcia electoral procedimental.

L’enfonsament i la destrucció dels tres models socials abans esmentats (és a dir, el socialisme “realment existent” a l’Est, l’assistencialisme social a Occident, i el nacionalisme populista al Sud) està en l’origen d’aquest drama. Hem passat la primera pàgina de l’onada de lluites per l’emancipació, la de la segona onada encara no s’ha obert. En el clarobscur que les separa, es poden entreveure els “monstres”, com escrigué Gramsci[3].

Al nord, aquests esdeveniments han causat la pèrdua d’un sentit real de pràctica democràtica. Aquesta regressió és emmascarada per les pretensions de l’anomenat discurs “postmoderna”, segons el qual les nacions i les classes ja han deixat l’escenari i cedeixen l’espai polític per a l'”individu”, ara l’únic subjecte actiu de transformació social.

Al sud, altres il.lusions dominen l’àmbit polític. La il.lusió d’un desenvolupament capitalista, nacional i autonòm, formant part de la globalització, és forta entre les classes dominants i mitjanes en els “mercats emergents”, impulsada pels èxits ràpids i fugaços de les últimes dècades. O, en els països exclosos d’aquest procés, les il·lusions nostàlgiques (para-ètniques o para-religioses) sobre el passat.

El que és pitjor, aquests esdeveniments han enfortit l’adopció general de la “ideologia del consum” i la idea que el progrés es mesura pel creixement quantitatiu del consum. Marx ja havia demostrat que és el mode de producció allò que determina el mode de consum i no al revés, com afirma l’economia vulgar. El que es perd de vista en tot això és la perspectiva d’una racionalitat humanista i superior, la base per al projecte socialista. L’enorme potencial que l’aplicació de la ciència i la tecnologia ofereix a tota la humanitat, i que permetria la veritable prosperitat dels individus i les societats del Nord i el Sud, es malgasta per les exigències de la seva subordinació a la lògica de la recerca il·limitada de l’acumulació de capital. I el que és encara pitjor, el continu creixement de la productivitat social del treball està lligat a l’ús esgarrifós dels mecanismes de pauperització (visibles a escala global com l’atac sistemàtic contra les societats camperoles) – com Marx ja havia comprès.

Abraçar l’alienació ideològica provocada pel capitalisme afecta negativament no només les societats opulentes dels centres imperialistes. Els pobles de la perifèria, que estan majoritàriament privats de nivells acceptables de consum i encegats per les aspiracions de consum com el Nord opulent, estan perdent la consciència del fet que la lògica del capitalisme històric fa impossible l’extensió d’aquest model per al món sencer.

Podem, així doncs, comprendre les raons per les quals el col·lapse financer de 2008 va ser el resultat d’una agudització de les contradiccions internes pròpies de l’acumulació de capital. Només la intervenció de les forces que encarnen una alternativa positiva pot oferir una manera d’imaginar una sortida del caos causat per l’agudització de les contradiccions internes del sistema. (En aquest esperit, he assenyalat el contrast de la “via revolucionària” amb el model de la superació del sistema històricament obsolet a través de “la decadència.”) I, en l’estat actual de coses, els moviments de protesta social, tot i el seu creixement visible, romanen, en el seu conjunt, incapaços de qüestionar l’ordre social vinculat al capitalisme dels oligopolis – en l’absència d’un projecte polític coherent, que pugui estar a l’alçada dels reptes.

Des d’aquest punt de vista, la situació actual és molt diferent de la que prevalia en la dècada de 1930, quan les forces del socialisme es van enfrontar amb els partits feixistes, i es produiren el nazisme, el New Deal i els Fronts Populars.

L’aprofundiment de la crisi no s’evitara, encara que el restabliment del sistema de domini del capital oligopoli pugui ser potencialment exitós, cosa que no és impossible. En aquesta situació, la possible radicalització de les lluites no és una hipòtesi improbable, fins i tot si els obstacles segueixen sent formidables.

En els països de la tríada, una radicalització com aquesta implicaria que el programa fos l’expropiació dels oligopolis – una lluita que sembla estar fora de l’agenda en un futur previsible. En conseqüència, la hipòtesi que – malgrat la turbulència causada per la crisi – l’estabilitat de les societats de la tríada no serà qüestionada no pot ser descartada. Hi ha un greu risc d’un “remake” de l’onada de lluites d’emancipació, com va passar en el segle XX, és a dir, un qüestionament del sistema exclusivament per algunes de les seves perifèries.

Una segona etapa del “desvetllament del Sud” (el títol d’un altre llibre meu, que ofereix una lectura del període de Bandung com la primera etapa del despertar [L’Éveil du Sud, Paris: Le temps des cerises, 2007] ) ara està a l’ordre del dia. En el millor escenari possible, els avenços produïts per aquestes condicions podrien obligar a l’imperialisme a retrocedir, a renunciar al seu projecte demencial i criminal de controlar el món militarment. I, si aquest fos el cas, llavors el moviment democràtic dels països en el centre del sistema podria fer una contribució positiva a l’èxit d’aquesta estratègia de neutralització. A més, la disminució de la renda de l’imperialisme, que beneficia les societats en qüestió – en si mateixa una conseqüència de la reorganització dels equilibris internacionals de producció en benefici del Sud (especialment Xina) – podria ajudar el desvetllament d’una consciència socialista. No obstant això, les societats del Sud podrien continuen encallades en els mateixos reptes que en el passat – una situació que podria generar alguns dels mateixos límits del seu progrés.

Un nou internacionalisme dels treballadors i dels pobles és necessari i possible

El capitalisme històric és tota mena de coses per a tothom, excepte etern. No és sinó un petit parèntesi en la història. El qüestionament fonamental del capitalisme – que els nostres pensadors contemporanis, en la seva aclaparadora majoria, no consideren possible ni desitjable – és, malgrat tot la condició ineludible per a l’emancipació dels treballadors i els pobles dominats (els de les perifèries, és a dir, el 80 per cent de la humanitat). Les dues dimensions dels desafiaments estan indissolublement lligades entre si. No hi haurà sortida de capitalisme a través de la lluita exclusiva dels pobles del Nord, o per la lluita exclusiva dels dominats del Sud. Només hi haurà una sortida del capitalisme, sempre que aquestes dues dimensions es combinin l’una amb l’altra. És ben lluny de ser segur que això passi, en aquest cas el capitalisme serà superat per la destrucció de la civilització (més que no ‘el malestar de la civilització’, per utilitzar la terminologia de Freud) i potser la vida al planeta. L’escenari d’un “remake” del segle XX, queda curt per a les exigències d’un compromís de la humanitat cap a una llarga ruta de la transició cap al socialisme a tot el món. La catàstrofe liberal requereix una renovació de la crítica radical del capitalisme. El repte consisteix en la permanent construcció/reconstrucció de l’internacionalisme dels treballadors i els pobles davant del cosmopolitisme del capital oligàrquic.

La construcció d’aquest internacionalisme només pot ser imaginada amb avenços revolucionaris exitosos, nous, (com els iniciats a Amèrica Llatina i el Nepal) que ofereixen la perspectiva d’una superació del capitalisme.

En els països del Sud, la batalla dels estats i les nacions per assolir una globalització negociada sense hegemonies – la manera contemporània de desconnectar-se – recolzada per l’organització de les demandes de les classes populars, pot circumscriure i limitar els poders dels oligopolis de la tríada imperialista. Les forces democràtiques en els països del Nord han de donar suport aquesta lluita. El pseudo-discurs democràtic (el suport a la democràcia de baixa intensitat), proposat i acceptat per una majoria de l’esquerra, i les intervencions “humanitàries” realitzades en el seu nom – igual que la pràctica miserable de donar “ajuda” – defuig un compromís real amb aquest repte.

En els països del Nord, els oligopolis s’han apropiat ja clarament dels “bens comuns”, la gestió dels quals no es pot deixar en mans d’interessos privats parcials (la crisi ha posat de relleu els resultats catastròfics d’aquest enfocament). Una esquerra autèntica ha d’atrevir-se preveure nacionalització genuïna que la primera etapa ineludible de la socialització dels oligopolis, l’aprofundiment de la pràctica democràtica. La crisi actual fa que sigui possible concebre la cristalització d’un front comú de les forces socials i polítiques, que reuneix a totes les víctimes del poder exclusiu de les oligarquies governants.

La primera onada de la lluita pel socialisme, la del segle XX, ha mostrat els límits de les democràcies socials europees, dels comunismes de la Tercera Internacional, i dels nacionalismes populars de l’era de Bandung – i l’enfonsament i la destrucció de les seves ambicions populars, socialdemòcrates i socialistes. La segona onada, la del segle XXI, ha d’aprendre d’això. En particular, una lliçó és l’associada a la socialització de la gestió econòmica i l’aprofundiment de la democratització de la societat. No hi haurà socialisme sense democràcia, però igualment, no hi haurà avanç democràtic fora d’una perspectiva socialista.

Aquests objectius estratègics ens conviden a reflexionar sobre la construcció de la “convergència en la diversitat” (en referència a la fórmula utilitzada pel Fòrum Mundial d’Alternatives), de les formes d’organització i les lluites de les classes dominades i explotades. Vull fer èmfasi que no és ni de lluny la meva intenció condemnar per principi, les convergències de les formes que, a la seva manera, recuperin les tradicions de la socialdemocràcia, el comunisme i el nacionalisme popular, o s’apartein d’ells.

Segons aquesta perspectiva, em sembla necessari considerar la condició per a la renovació d’un marxisme creatiu. Marx mai ha estat tan útil i necessari per comprendre i transformar el món – avui fins i tot més que ahir. Ser marxista en aquest esperit és començar amb Marx i no parar amb ell – o Lenin o Mao – tal com fou entès i practicat pels marxismes històrics del segle anterior. Es tracta de prendre de Marx allò que se li deu: la intel·ligencia d’haver començat el pensament crític, una crítica de la realitat capitalista, i una crítica de les seves representacions polítiques, ideològiques i culturals. Un marxisme creatiu ha de perseguir l’objectiu d’enriquir aquesta reflexió crítica per excel·lència. No s’ha de témer la integració de totes les reflexions, en tots els àmbits, inclosos els que han estat erròniament considerats com a “estrangers” pels dogmes dels marxismes històrics passats.

 

Notes:

[1] Astròloga de la televisió francesa, popular als anys 1970s.

[2] Amin ha defensat des de fa anys en nombroses obres la tesi del Capitalisme envellit o ‘senil’.

[3] “El món vell es mor, el nou no pot néixer, i en aquest interregne es poden veure els fenòmens morbosos més diversos”, Antonio Gramsci

* Samir Amin ha estat director de l’IDEP (the United Nations African Institute for Planning), director del  Third World Forum a Dakar, Senegal, i co-fundador del World Forum for Alternatives.

* Les tesis presentades en aquest article han estat desenvolupades per l’autor en la seva obra, ‘La crise, sortir de la crise du capitalism ou sortir du capitalism en crise‘ (Le Temps des Cerises, Paris 2009).

Article publicat al web Pambazuka (Pan-african voices for freedom and justice) el setembre de 2009. Traducció de La Fàbrica .