STOP! a la Reforma Laboral del Govern Zapatero
Editorial de la Revista Revolta Global
L’article se centra en relatar els elements més rellevants que caracteritzen el procés de reforma laboral. Així mateix, destaca la importància de la mobilització de la classe treballadora per tal de frenar la retallada de drets que suposarà la nova reforma.
De reforma laboral en reforma laboral….
La degradació de les relacions laborals i les condicions de vida dels treballadors i de les treballadores ha estat causada per les successives reformes laborals portades a terme pels governs del PSOE i del PP, en el millor exemple possible per mostrar que comparteixen els mateixos objectius i la política neoliberal.
L’Estatut dels Treballadors va ser aprovat el 1980. Aviat, el 1984, el primer govern socialista (format l’any 1982) va escometre una reforma que va introduir una gran flexibilitat al mercat de treball a través de la creació d’un ampli ventall, fins a 16 modalitats, de contractes espuris. La precarietat va créixer intensament en poc temps, arribant a afectar un terç dels assalariats.
En 1994, aclaparada la societat per una desocupació massiva que va arribar gairebé al 25% de la població activa, de nou el govern del PSOE va augmentar la precarietat com a conseqüència de deixar intactes, en les qüestions fonamentals, els contractes vigents i afegir-hi altres de nous, encara més degradats, com els d’aprenentatge, un contracte “escombraria” que va suposar introduir per la porta del darrera els plans d’ocupació juvenil que van desencadenar la històrica vaga general del 14 de desembre del 1988.
També va facilitar l’acomiadament tot ampliant les causes per realitzar acomiadaments individuals objectius per motius tan imprecisos com “les necessitats organitzatives i de producció”. D’altra banda, van passar a considerar-se com a acomiadaments individuals els acomiadaments col·lectius que no suposessin més del 10% de la plantilla, fins a un màxim de 30 treballadors, això sí, cada trimestre. Es va rematar la reforma suprimint el caràcter d’indisponible d’alguns drets reconeguts a l’Estatut (jornada màxima, descansos diaris), amb la qual cosa van passar a convertir-se en moneda de canvi en els convenis, derogant-se les ordenances laborals, que protegien els treballadors més dèbils sindicalment, i a la fi, legalitzant les empreses de treball temporal, les sinistres ETT, que van tenir un desenvolupament espectacular.
Però el nou govern del PP va decretar en 1997 una nova reforma que va comptar, com a novetat, amb el suport dels sindicats majoritaris. L’abaratiment de l’acomiadament, objectiu bàsic, va experimentar un sensible avanç, mentre que la coartada de dotar l’ocupació de major estabilitat es va aconseguir en un grau insignificant. D’altra banda, per “estimular” la contractació indefinida es va aprovar un nou contracte d’aplicació a joves i aturats de llarga durada amb una indemnització per acomiadament improcedent de 33 dies per any i un límit màxim de 24 mensualitats, comparat amb els 45 dies per any treballat i 42 mesos dels contractes indefinits normals.
En poques paraules, aquesta és l’evolució de la legislació laboral bàsica de l’últim quart de segle. Les seves conseqüències són conegudes, o millor, molt patides per les treballadores i els treballadors: nivell dels salaris, precarietat de l’ocupació, horaris abusius, facilitats de l’acomiadament, treball clandestí d’immigrants.
Davant la impossibilitat de posar d’acord empresaris i sindicats en l’anomenada taula de “diàleg social”, el govern de Zapatero ha avançat un projecte veritablement provocador i escandalós, perquè en allò essencial arreplega amb precisió les grans reivindicacions de la CEOE i aplica la literatura per a referir-se als interessos dels treballadors.
La reforma proposada no redueix la precarietat ni la subcontractació. En canvi, facilita i “descausalitza” l’acomiadament col·lectiu, suprimint l’exigència de l’obertura d’un període de consultes i negociació amb els sindicats, i, per tant, assimilant l’acomiadament individual al col·lectiu. Amplia els col·lectius als quals es pot aplicar el contracte indefinit de l’acomiadament barat (el dels 33 dies i 24 mensualitats). Augmenten les subvencions als empresaris, disminueixen les seves cotitzacions a la seguretat social per desocupació i al FOGASA. S’eliminen els sobrecostos que suporten les ETT per indemnitzacions per fi de contracte i cotitzacions a la desocupació. Amb les noves reformes es corre el perill, com ha denunciat el Sector Crític de CCOO, que el Dret del Treball quedi enterrat en el nostre país.
Davant l’amenaça del govern del PSOE de legislar unilateralment la reforma laboral, ha de procedir-se a preparar les condicions de mobilització social per fer-la fracassar. La debilitat del govern Zapatero fa difícil l’èxit d’un “decretazo” si troba l’oposició ferma dels sindicats. De fet estaria obligat a canviar d’aliats en el Parlament espanyol, substituint ERC i IU-ICV pels partits de la dreta nacionalista neoliberal. Però el perill d’un “Zapaterazo” laboral, o la foto d’un acord entre govern, patronal i sindicats, certament més moderat, però que contindria “claus” importants contra la classe treballadora, no està conjurat. La pressió de la dreta econòmica i política va obtenint del govern del PSOE concessió rere concessió, l’última amb la reducció de l’Impost de Societats i la reducció del límit impositiu en l’IRPF.
En última instància, només la mobilització de la classe treballadora, de les seves organitzacions, dels seus sectors més crítics i anticapitalistes podrà impedir un acord antisocial o fer fracassar l’amenaça de Decret llei de la nova reforma laboral.
Publicat al núm 21 de “RG” (febrer 2006)
