Terrorisme contra Cuba
Aure Silvestre
Breu repàs a cinc dècades de terrorisme contra Cuba. Text redactat per Aure Silvestre, de la Brigada Catalana Venceremos.
Quan tot just es compleixen 45 anys de l’enfrontament de la criminal invasió mercenària a la platja Girón, es fa més evident la complexitat a l’hora d’enfocar la qüestió de l’actuació del terrorisme internacional sobre l’illa de Cuba. Una de les dificultats d’aquest anàlisi és que comprèn, de manera global, les pròpies relacions polítiques, socials i econòmiques de l’administració dels Estats Unitats amb l’illa del Carib.
En realitat, i malgrat que podríem començar el nostre repàs a partir de la victòria dels insurgents comandats per Fidel i Raül Castro, El Che Guevara i Camilo Cienfuegos el 1959, potser seria més interessants retraurens unes dècades abans, per entendre els lligams, sovint molt complexos, entre Cuba i els Estats Units.
1.Els antecedents
El 1902, només quatre anys després de la independència cubana de l’imperi espanyol, els Estats Units obligaren els mandataris de torn de l’illa, a la signatura de l’esmena Platt, per la qual, tot i reconèixer formalment la independència cubana, els nord-americans es reconeixen el dret a intervenir política i militarment sobre l’illa en el cas que consideraren que es podien posar en entredir els seus interessos polítics i econòmics. Amb aquests antecedents tant clars, les dècades següents veurien el pas dels successius governs titelles al front de l’illa, amb un règim polític fonamentat en la corrupció generalitzada i que afavorirà el desembarcament de la màfia nord-americana. Entre els anys 40 i 50 la presència dels grups mafiosos sobre el país es fa abrumadora, fins el punt de convertir l’illa el veritable prostíbul dels Estats Units. Hui en dia, en ple malecón havanero encara queden testimonis clars d’aquest període, com testimonien les impressionants moles dels hotels Riviera i Nacional, aquest últim propietat, en el seu dia, del cèlebre mafiós Lucky Lucciano. A més de la presència mafiosa, el règim de Batista aprofundirà l’orientació de l’economia cubana a l’exportació cap als Estats Units. Nord-Amèrica es convertirà en lloc de residència dels principals propietaris de l’illa i un destí prioritari per a la fugida de capitals. Pel que fa als sectors econòmics estratègics, des de l’agricultura, a l’extracció de níquel i els serveis bàsics com l’electricitat i la telefonia, passaran a estar en mans de companyies nord-americanes.
Tota la dependència econòmica i política cubana cap als Estats Units, però, es desfermarà amb la victòria revolucionària el primer de gener de 1959, i les successives mesures de nacionalització econòmica. Amb l’eixida del dictador Fulgencio Batista, també ho farien milers de cubans, molts d’ells còmplices del seu criminal règim i integrants de les forces policials i militars batistianes. Aquest grup de fugits contra-revolucionaris establiran a la Florida un exili daurat afavorit encara més a partir del 1966 per la Llei d’Ajustament Cubà, que facilita el permís de residència a qualsevol cubà que aconseguisca xafar territori nord-americà. Aquest dret, atorgat exclusivament als refugiats cubans i que no se li reconeix a cap altre llatinoamericà, va ser pensat amb la voluntat d’alentir les fugides clandestines i al marge dels tractats internacionals sobre migracions de persones.
La llei d’ajustament cubà, permetrà, al cap i a la fi, l’establiment permanent al sud dels Estats Units, d’una comunitat cultural i políticament molt estable i ben organitzada. Aquesta realitat, la de les conseqüències socials i econòmiques de la Revolució Cubana, marcarien en bona mesura la política interna i externa dels Estats Units per a les dècades següents. El lobby anticastrista a l’interior, i el model d’independència nacional que representa el socialisme cubà per a la resta de Llatinoamèrica, faran que des del 1960, les successives administracions dels Estats Units elaboren diferents plans per desestabilitzar els procés revolucionari emprés pels cubans.
Els plans per tombar la Revolució, van ser inaugurats amb l’administració de JF. Kennedy, i des de llavors s’han plantejat en diferents esferes, però sempre de manera interconectada. Així, les accions terroristes més evidents, com els centenars d’intents d’assassinat del president cubà Fidel Castro o els atemptats i les campanyes de sabotatges, s’han alternat amb les sancions econòmiques i el bloqueig comercial cap a l’illa. En aquest sentit, la guerra econòmica sempre ha estat considerada per part dels EEUU com un pas fonamental i necessari per a l’enderrocament de la Revolució. Aquest anàlisi guanyarà punts a partir del 19 d’abril de 1961, quan l’intent d’invasió per platja Girón és derrotat gràcies a la mobilització general de la societat cubana. La derrota de Girón, evidenciarà a l’administració dels Estats Units, de la necessitat d’orientar la seua política des del punt de vista del desgast econòmic. No debades, com reconegueren els propis informes elaborats pels serveis d’intel·ligència americans, des del començament del triomf de la revolució, l’adhesió de la població de l’illa al nou règim va ser abrumadora i general, per la qual cosa, aquests informes recomanarien el desgast econòmic, materialitzat en la precarietat de les condicions de vida dels cubans, com a millor via per erosionar l’adhesió popular a la Revolució.
2.Accions terroristes i bloqueig econòmic
El setembre del mateix any 1961, es va definir legalment el bloqueig econòmic sobre l’illa, i només dos mesos després, es dissenya l’operació Mangosta, que contemplava mesures destinades a destruir, per mitjà d’accions encobertes, objectius o sectors econòmics difícilment afectats pel bloqueig. Per dur a terme aquestes accions agressives directes, els Estats Units es faran servir de l’exili, però primer hauran d’ajudar a organitzar i finançar els grups terroristes, per després assegurar la seua impunitat. Els diferents governs dels Estats Units orientaran en el futur les accions i sabotatges d’aquests grups cap als sectors estratègics de l’economia cubana, en especial els relacionats amb la indústria agrària del sucre, les refineries de petroli i els orientats cap al comerç exterior. Una de les accions més brutals, en aquesta línia, es va perpetrar el 4 de març de 1960, quan una sèrie de bombes feren esclatar el vaixell belga Le Couvre, que transportava un carregament d’armament comprat per Cuba, amb el resultat de 101 morts i més de 200 ferits. Les cadenes d’atemptats, d’aquell mes van tenir una resposta molt clara per part de la societat cubana, amb la creació els Comitès de Defensa de la Revolució (CDR).
Els plans nord-americans també inclouran, de manera periòdica, atacs contra la població civil, amb la intenció de generar un clima d’inseguretat i falta de confiança en els principis revolucionaris. Un exemple d’això últims, serà la crema d’escoles i inclòs els assassinats selectius de voluntaris en les campanyes d’alfabetització, alguns d’ells adolescents. Un dels casos més dramàtics va ser el de Conrado Benitéz, torturat i assassinat el 5 de gener de 1961.
3.La dècada més dura
La dècada dels seixanta serà la més dura en quant a les agressions terroristes. Les accions dels autonomenats grups anticastristes es porten a terme preferentment a territori cubà, amb l’ús d’avionetes i llanxes que, de manera esporàdica, introduiran grups armats a dins la illa amb la intenció de crear focus de resistència armada, però que mai no arribaren a arrelar per la nul·la col·laboració de la població local. Bona part de les accions d’aquests grups es va orientar cap a la destrucció de la producció sucrera, un dels pilars bàsics de l’economia cubana. Les cremes de camps de canya, se succeïren de manera repetida i es combinaren amb atacs a les centrals sucreres. En altres casos, s’arribaran a utilitzar mètodes més propis de la guerra bacteriològica, com la introducció de la febre porcina, i que suposà el sacrifici de desenes de milers d’animals.
Aprofitant el desconcert dels primers anys, les accions també es van orientar cap als segrestos d’avions i vaixells. En moltes ocasions, aquests aparells no van ser retornats a l’illa. Altres de les infraestructures atacades van ser línies de ferrocarril, plantes potabilitzadores i granges estatals. A més a més, aquesta dècada, també va vore les agressions contra les seus diplomàtiques cubanes a l’estranger, una pràctica que s’ha repetit fins els nostres dies.
A la dècada dels setanta, malgrat que continuen produint-se accions a dins la illa, el gruix de les operacions es realitza sobre els interessos cubans a l’exterior. En aquest període, els objectius prioritaris van ser les delegacions diplomàtiques. En menys de deu anys, es comptabilitzaren més de setanta accions contra consolats, ambaixades i oficines de turismes cubanes, principalment a Llatinoamèrica, l’estat espanyol i els Estats Units. Un dels punts culminants d’aquestes agressions es va produir el 6 d’octubre de 1976, quan els veneçolans Fredy Lugo i Hernan Ricardo Lorenzo, seguint ordres dels cubans Orlando Bosch i Luís Posada Carriles explosionaren una bomba a l’avió DC-8 de l’empresa estatal Cubana de Aviación sobre Barbados. L’atemptat va costar la vida als 73 tripulants. Bosch i Posada Carriles eren membres de l’organització terrorista CORU, assentada a Miami [ El periple d’aquests dos terroristes es va començar a inicis dels seixanta, quan foren reclutats per la CIA. Bosch i Posada Carriles, després d’una corta estada a la presó, a Veneçuela, seguiren camins diferents. Mentre el primer va passar una temporada com a agent de la CIA per centramèrica, finalment aconseguiria un indult del president George Bush pare i actualment resideix a Miami. El cas del segón, però, ha estat més complexa. Posada Carriles, que ja va participar a la fallida invasió de platja Girón, va ser traslladat des de Veneçuela al Salvador, on es dedicà durant uns anys a entrenar a la contra nicarauenca. Els anys 1997 i 2000 tornà al primer plànol de l’actualitat, en el primer cas com a responsable de la col·locació de diferents bombes a hotels cubans, i en el segon per planificar l’intent d’atemptat contra Fidel Castro a Panamà, en el marc de la Cimera Iberoamericana de Caps d’Estat. Actualment, Luís Posada Carriles es troba retingut al centre d’internament d’immigrants d’El Paso, es espera a la resolució de la seua situació legal, ja que Veneçuela ha demanat la seua extradició per l’atemptat de 1976].
Els vuitanta van viure una relaxació de les accions terroristes, així tot es repetiren algunes estratègies, com la introducció de malalties contagioses. El 1981, l’organització Omega 7 va propagar el virus del Dengue Hemorràgic, un fet que causà la infecció de més de 344.000 persones i la mort de més d’un centenar de xiquets.
4.Als noranta, el turisme
Als anys noranta, les activitats dels grups terroristes tornaren a augmentar, aprofitant la greu crisi econòmica que patí l’illa després de la caiguda del camp socialista. A partir de 1991, com a conseqüència de la desaparició de la URSS, Cuba va perdre més dels vuitanta per cent del seu comerç exterior, el que li obligà a prendre mesures econòmiques excepcional. Una d’aquestes mesures va ser la reorientació de la seua economia cap al turisme. Per aquest motiu, des del 1994, els complexos hotelers passaren a ser un dels objectius principals dels grups terroristes.. El 4 de setembre de 1997, una cadena d’atemptats a diferents hotels suposa la mort d’un jove turista italià. Eixe mateix dia es va produir altra explosió a la turística Bodeguita del Medio. Com ja havia passat als anys seixanta, es tornaren a produir infiltracions de grups terroristes i segrestos d’avions i embarcacions. També es va recuperar la pràctica de les violacions de l’espai aeri cubà per part d’avionetes eixides des dels Estats Units. El 1996, i després de continus requeriments i avisos per part de les autoritats de l’Havana, dues avionetes de l’organització Hermanos al Rescate, foren abatudes sobre l’espai aeri cubà després que posaren en perill repetidament la seguretat dels corredors aeris de l’illa. Aquest incident, va ser aprofitat per l’administració nord-americana per accentuar llur pressió. Poc temps després, el senat i el congrés dels Estats Units promulgaven la llei Helms-Burton, que enduria el bloqueig econòmic sobre l’illa. De nou, com al començament de la revolució, les accions terroristes anaven acompanyades de sancions econòmiques.
5.Els 5 herois surten a escena
Com a conseqüència de l’enduriment de l’actuació terrorista operada des de Miami, el juny de 1998, el govern cubà va facilitar al FBI un dossier amb les activitats de les organitzacions anticomunistes radicades a la Florida i que estaven directament implicades en accions terroristes. Aquest material havia estat arreplegat per ciutadans cubans, membres dels serveis de seguretat i infiltrats a dins d’aquests grups, i on es demostrava que havien estat capaços d’avortar unes 170 accions terroristes. Tres mesos després, el mateix FBI va detindre a deu persones en un operatiu contra una suposada xarxa d’espies cubans. Entre els detinguts es trobaven Ramon Labañino, René Gonzalez Sehwerert, Fernando González Llort i Antonio Guerrero Rodríguez, actualment en diferents presons dels Estats Units. Els cas dels 5, com se’ls coneix, representa la tenaç i laboriosa lluita que el poble de Cuba ha hagut d’afrontar des del 1959 en la defensa del seu procés revolucionari. La situació processal d’aquests cinc cubans ha estat farcida d’irregularitats i a hores d’ara la seua sentència es troba e suspensió al demostrar-se que no van afrontar un judici amb garanties. Des de la seua detenció van passar 17 mesos en un règim d’incomunicació abans de ser jutjats. La selecció del jurat va durar més d’una setmana, ja que moltes de les persones seleccionades es negaren a formar part d’ell argumentant tenir por d’una reacció violenta per part de l’exili cubà en cas d’acabar amb una sentència favorable als acusats. A les portes de la Cort que va jutjar a Ramon, Antonio, Fernando, Gerardo i René, organitzacions anticubanes com Hermanos al Rescate i la Fundación Nacional Cubano Americana, organitzaren concentracions i amenaçaren els seus advocats. Davant aquest clima, la defensa dels cubans va demanar traslladar el judici fora de la Florida, argumentant que d’aquesta manera es podria afrontar un procés amb majors garanties judicials. Aquesta petició, però, va ser denegada.
El desembre del 2000 començaren les vistes orals del judici i la presentació de càrrecs contra els cubans, en total 26 acusacions per separat que majoritàriament no implicaven condemnes excessivament greus. En dos casos, però, les acusacions inicials sí que implicaven condemnes llargues, la primera era la de ser espies i la segona la de conspiració. En el primer dels casos, en realitat els cinc no van ser acusats de ser espies, al no haver evidències que hagueren comès aquest delicte. Aquest argument de la defensa inclòs va ser ratificada i evidenciada per comandaments militars nord-americans que van assegurar que els cubans , al no haver intentat accedir a documents o instal·lacions reservades no havien posat en perill la seua seguretat dels Estats Units. La incapacitat d’acusar-los d’espies, va fer que la fiscalia desviés l’acusació cap a la de cometre conspiració, un concepte legal difícil de definir i que pot comportar un veredicte de culpabilitat sense necessitat d’aportar proves. L’acusació de conspiració, tradicionalment s’ha reservat als judicis de caràcter polític.
El 8 de juny el 2001, els cubans són declarats culpables i cinc mesos després arriben les sentències, que suposen llargues condemnes per a tots ells. A René González s’el condemna a 15 anys, 19 per a Fernando Gonzàlez. Antonio Guerro i Ramon Labañino foren condemnats a cadena perpètua, i Gerardo Hernandez a dues cadenes perpètues.
Immediatament després de la publicació de les sentències, la defensa va recórrer el procés judicial, i el 9 d’agost del 2005, la Cort d’Apel·lació d’Atlanta declarava nul el judici, amb l’argument que s’havien vulnerat els drets a un judici just i en un clima d’imparcialitat. Aquest Cort, també revocava les condemnes i exigia la celebració d’un nou procés judicial. El passat 14 de febrer es va celebrar la vista oral per que la defensa i l’acusació presentaren els seus al·legats. Els advocats dels cinc cubans, es ratificaren en el fet que el judici havia estat manipulat i de la impossibilitat de celebrar un judici just a Miami per les pressions del moviment anticastristes. L’acusació no va esgrimir nous arguments i ni tan sols va consumir tot el temps del que disposava per fer l’exposició dels seus motius. Mentrestant, Ramón, Antonio, Gerardo, Fernando i René, continuen reclosos a cinc presos federals dels Estats Units en un règim d’aïllament i amb enormes dificultats per rebre visites dels seus familiars. Una condemna afegida per haver estat la punta de llança de la lluita del poble cubà contra el terrorisme.
