TLC-AdA: dues cares de la mateixa moneda

Oscar Simón

Es compleixen dos anys des de l’entrada en vigor del Tractat de Lliure Comerç (TLC) entre els EUA, Guatemala, Hondures, Costa Rica, Dominicana, el Salvador i Nicaragua (DR-CAFTA, per les seves sigles en anglès). En aquests moments, Guatemala, Hondures, Nicaragua i el Salvador, estan negociant un Acord d’Adhesió, AdA, amb la Unió Europea. Una espècie de TLC a l’europea. El pròxim octubre a Guatemala Capital tindrà lloc la cinquena ronda de negociació de l’acord, gairebé alhora que el tercer Fòrum Social de les Amèriques.

El fracàs de l’ALCA (Àrea de Lliure Comerç per a les Amèriques, impulsada pels EUA) a causa de l’oposició dels pobles llatino-americans va provocar un canvi d’estratègia: la signatura de TLC per part dels EUA, alhora que continuen les negociacions de la ronda de Doha en el marc de l’OMC.
 
Els efectes del TLC
A dos anys del TLC, el comerç entre els EUA i Centre-amèrica ha pujat. Així, els països mesoamericans van comprar mercaderies als EUA per 12.713 milions de dòlars, cosa que va suposar un increment del 21,6% respecte a l’any anterior, i van vendre en el mateix període 9.694 milions, és a dir un increment de 11,3% (segons el “Latin Bussines Chronicle”). En primer lloc, és necessari ressaltar que el TLC ha suposat un diferencial pel que fa a la balança de pagaments centreamericana de 4.000 milions de dòlars negatius. És a dir que el TLC ha drenat 4.000 milions de la regió centreamericana cap a les butxaques d’exportadors “gringos”. Davant la pregunta de si s’ha complert la teoria del degoteig, és a dir, si la riquesa s’ha filtrat cap a les capes desfavorides de la societat, la resposta és “no”: a Guatemala, l’índex Gini, utilitzat per a mesurar la concentració de riquesa, ha passat de 0,52 a 0,599 (1 és la màxima desigualtat). A més, la signatura del TLC amb els EUA ha provocat una major dependència dels cereals bàsics nord-americans, especialment del blat de moro. Segons l’INCAP (Institut de Nutrició per a Centreamèrica i Panamà), de les 2.900 kcla diàries que consumeixen els hondurenys, 2.150 corresponen a la “tortilla” de blat de moro. En aquests moments, la pujada dels productes agrícoles colpeja durament els preus de la cistella bàsica a tota l’àrea. A Hondures el preu de la cistella bàsica és de 4.300 lempiras, quan el salari mínim és de 2.600. A Guatemala, segons l’INE (Institut Nacional d’Estadística), el cost de la cistella bàsica d’aliments va arribar en el primer semestre de 2008 els 250 dòlars, contra els 203 dòlars del mateix període de 2007.

Mentre que el valor de la cistella bàsica vital, que inclou (a més dels aliments) l’educació, l’habitatge, la salut, el transport i la vestimenta, entre d’altres, va arribar als 456,30 dòlars. En el mateix període de 2007 el preu d’aquesta cistella era de 371,65 dòlars. Malgrat l’augment de la inflació, el salari mínim a Guatemala es manté a 189 dòlars en al sector agrícola i en 195 dòlars mensuals en els treballs no agrícoles. Aquesta pujada de preus succeeix en un context global d’inflació. Tot i això, la conjuntura internacional no és un obstacle per afirmar que el TLC no ha aconseguit ni incrementar el nivell de vida dels centreamericans, ni dels nord-americans de classe treballadora i camperola. Ni tampoc ha contribuït a millorar la seguretat alimentària dels països signants, i no cal dir que tampoc ha ajudat a la sobirania alimentaria dels pobles.

Com a “descàrrec”, cal reconèixer que no és per això que el van signar. Tot i les declaracions de polítics, tecnòcrates i empresaris, el TLC estava pensat per a enriquir encara més els exportadors de l’un i l’altre costat. I, certament, això és el que han aconseguit. L’increment de milers de milions de dòlars en el comerç constitueixen la prova que per a la classe dominant amb residència a Miami, la signatura del TLC ha suposat un fabulós negoci.

Les proclames en favor dels drets laborals que en principi incloïa el tractat s’han quedat en simple xerrameca.

D’altra banda, el Pla Mérida, en principi destinat a lluitar contra el narcotràfic, ha servit en realitat per a traslladar la frontera dels EUA des de Río Grande, a Mèxic, fins a  Usumacinta, a Guatemala. Al seu torn, de gener a juliol de 2008, més de 14.800 guatemalencs (és a dir, més 2.000 cada mes) han estat deportats dels EUA, segons CERIGUA (Centro de Reportes Informativos sobre Guatemala). Si continua aquest ritme, enguany podrien ser expulsats 30.000 guatemalencs aquest any.

L’AdA
Si examinem els textos preliminars d’Acords d’Adhesió (AdA), veiem que parteixen dels mateixos principis que el TLC, és a dir: afavorir el negoci. Especialment la reducció dels aranzels per al plàtan i per altres productes d’exportació, i l’obertura dels mercats centreamericans a les empreses europees (especialment les encarregades d’infraestructures). Poc més queda, ja que, després de l’huracà Mitch i de la tempesta tropical Stan, van ser privatitzades la majoria d’empreses. La UE i els EUA segueixen una popular dita beduïna: “Els meus germans i jo contra els meus veïns, els meus veïns i els meus germans contra els meus cosins, i amb els meus germans, veïns i cosins contra la resta del món”. Així, la UE i els EUA es donen la mà en molts organismes internacionals, alhora que es disputen pam a pam la supremacia en el comerç mundial. Per a la UE no és tolerable que a les carreteres centreamericanes hi hagi exclusivament maquinària nord-americana, cotxes japonesos, etc. Si per obrir mercats a les “seves” transnacionals cal baixar uns aranzels, ho farà. En el camp de la immigració, la UE té el seu propi “Pla Mèrida”, que és conegut sota el pseudònim orwellià de directiva “de la tornada”. De nou el mateix patró: llibertat de moviment per als capitals i restriccions per a les persones. Bé, no per a totes, només per a les que són pobres. Darrerament, diferents ONG guatemalenques han denunciat que als aeroports de Madrid i París han augmentat les retencions a persones d’aspecte “indígena”.

L’AdA incloïa un molesta clàusula per la qual els països signants haurien de reconèixer el TPI (Tribunal Penal Internacional) de l’Haia. Aquesta clàusula s’ha substituït per una vaga recomanació sobre com en seria de bo el reconeixement d’aquest tribunal en el futur. Aquest tribunal pot perseguir els crims de “Lesa Humanitat” a tots els territoris que li reconeguin autoritat. Les oligarquies centreamericanes, especialment la salvadorenya i la guatemalenca, no podien permetre la fi de la impunitat de què gaudeixen. Sinistres personatges com Ríos Montt, sota el mandat dels quals van tenir lloc les majors massacres en els gairebé 40 anys de conflicte guatemalenc, haurien pogut ser jutjats. Encara que és poc probable, ja que, parafrasejant a Kissinger. Ríos Montt era el fill de puta de Reagan. Així com Pinchet ho va ser de Nixon.

La UE és una estructura pensada i construïda seguint una òptica neoliberal. Tota la xerrameca sobre el model de desenvolupament europeu queda al descobert amb mesures com la directiva del retorn, les 65 hores, la directiva Bolkestien, etc.

Els acords d’adhesió no constitueixen cap excepció a aquesta regla. El seu objectiu és obrir mercats a les multinacionals europees. I els tractats per fer-ho se signen d’esquena als pobles afectats.

D’altra banda, la resistència dels pobles llatinoamericans contra el neolioberalisme ha dut a la presidència d’alguns països una nova fornada de dirigents nacionalistes. Compromesos amb el desenvolupament independent dels seus països i amb l’increment de la justícia social, i encapçalats per Veneçuela, estan organitzant el naixement de l’ALBA (Alternativa Bolivariana de les Amèriques), formada per Veneçuela, Cuba, Bolívia, Nicaragua, l’Equador i que ha estat ratificat fa poc per Hondures. Això, unit a l’expansió de Petro-Caribe, està posant nervioses les oligarquies centreamericanes, tradicionals aliades dels EUA. Des de diverses columnes de periòdics s’advertia a Manuel Zelaya, president d’Hondures, que signar l’ALBA representaria mossegar la mà dels EUA. Després de la signatura de l’entrada de Guatemala a Petro-Caribe (mecanisme pel qual es pot finançar de “manera tova” la compra de petroli sempre que els diners “estalviats” vagin a projectes de desenvolupament, escoles, hospitals, etc.), AVEMILGUAT (l’Associació i Veterans i Militars de Guatemala, portaveu oficiós de les jerarquies militars), va instar a capturar al president Colom perquè consideraven que s’havia aliat amb “el comunisme internacional”.

Els Estats Units, empantanegats a l’Iraq i a l’Afganistan, han “descurat” el seu pati del darrere. El sorgiment de moviments “separatistes” de dretes en regions com la mitja lluna Tarijeña a Bolívia, el Guayaquil equatorià i el Zulia veneçolà (tots ells dirigits per oligarques amb segona residència a Miami) i la tornada de la IV flota al Carib assenyalen que els EUA mantenen ferma la intenció de seguir tutelant “el seu hemisferi”. Avui el món és més multipolar que fa 10 o 20 anys, les oligarquies llatinoamericanes, tot i mantenir forts llaços amb Washington poden acudir a altres portes com la UE, Xina o Rússia. Totes aquestes potències econòmiques impulsaran acords neoliberals que millorin la posició de les seves empreses a la zona. Aquest és el camí del capital. Per contra, el camí dels pobles passa per aprofundir les resistències i les alternatives al neoliberalisme.

You may also like...