Tricentenari, més ençà i més enllà de 1714

Pau Tobar

«Potser els Països Catalans hem estat un marc bastant caracteritzat

d’aliances populars contra les classes opressores,

potser hem tingut unes respostes socials i polítiques

més unificades que no ho sembla… Cal, però, treballar-hi.»

(Resolucions del Congrés de Cultura Catalana. Volum I. IV Història. Història Moderna del País Valencià).

 

 

L’11 de setembre de 1714, amb tot el que implica, conté un simbolisme ineludible i durador en bona part del nostre poble. El context polític actual, ha fet guanyar encara més força i popularitat a la commemoració del Tricentenari. Des del punt de vista de l’estudiós de la Guerra de Successió, han estat condicions òptimes per explicar-nos, per poder difondre un conflicte tan apassionant en el seu desenvolupament com radicalment transcendent en les seues repercussions. I això és eminentment important, perquè, en bona mesura, hom no pot entendre molts dels problemes i processos actuals: des de la castellanització creixent fins al fenomen sobiranista engegat a Catalunya.

 

Des d’un punt de vista historiogràfic, l’evocació dels 300 anys és també una oportunitat per ampliar mires i anar més enllà de la cotilla autonòmica. Sembla lògic poder estudiar en conjunt un procés històric en el qual, des de les arrels fins a les darreres conseqüències, els territoris dels Països Catalans anaren de la mà.

 

Fins ara, els actes del Tricentenari programats per les institucions catalanes s’han bellugat entre el bandejament històric del paper de la resta dels territoris de l’antiga Corona d’Aragó, i la seua inclusió com a mer apèndix testimonial –l’exemple més paradigmàtic d’aquest tractament és, potser, el programa del Simposi Espanya contra Catalunya: una mirada històrica (1714-2014).

 

El contingut del congrés Catalunya (i els Països Catalans) abans i després de l’Onze de Setembre de 1714 –organitzat per l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) al final de febrer de 2014– aconseguia anar més enllà i oferia una visió més completa, amb intervencions destacades d’experts del País Valencià, les Illes i la Catalunya Nord. Malgrat això, aquest congrés mostrava una visió segmentada del procés, amb pinzellades del procés històric arreu del territori, però sense abordar realment un estudi de conjunt.

 

Aquesta inclinació a compartimentar les explicacions ha estat habitual entre els pocs historiadors que han gosat treballar la Guerra de Successió als Països Catalans.ⁱ Cal ressenyar que a Història, política, societat i cultura dels Països Catalans, en els apartats corresponents al conflicte successori –obra de Joaquim Albareda Salvadó i Carmen Pérez Aparicio–, trobaríem una visió força més integradora d’aquest, de manera que resultaria un bon punt de partida. S’ha d’esmentar també l’article «La Guerra de Successió espanyola als Països Catalans», publicat per Agustí Alcoberro a la Catalan History Review de l’IEC, tot i que, al meu parer, territorialment parlant no fa un tractament del tot equilibrat.

 

Òbviament, de manera directa i indirecta, ara i adés, la historiografia nostrada ha estat sotmesa a pressions diverses des del món de la política que han dissuadit el desenvolupament dels Països Catalans com a marc d’estudi. Tanmateix, treballar des d’aquesta visió històrica, en el cas de la Guerra de Successió, no tan sols és possible, sinó que, des del meu punt de vista, resulta aconsellable. Tal com pretenc evidenciar amb aquest article, si obviem aquesta perspectiva territorial, és difícil poder copsar molts aspectes d’aquella conflagració que assolà les nostres terres. Les línies que segueixen, no són més que pinzellades sobre uns nexes que no solen destacar-se gaire en les explicacions historiogràfiques.

 

Les raons compartides

La concordança als territoris de la Corona d’Aragó en el rebuig majoritari de la dinastia borbònica i en el camí de la rebel·lió, ens porta a interrogar-nos sobre els motius d’aquest posicionament compartit.

L’enemic al tron

El sentiment antifrancès se situa en l’arrel de la revolta austriacista. El segle XVII va ser pràcticament una guerra contínua entre França i la monarquia hispànica. En ser frontera, el Principat de Catalunya patia com cap altre territori les devastacions provocades pels embats francesos. Al Regne de València, l’amenaça francesa arribava per via marítima. L’última contesa bèl·lica del segle, la Guerra dels Nou Anys (1688-1697), se saldà amb diversos bombardeigs navals. El més sagnant de tots va arrasar el 90 % de la ciutat d’Alacant, el 1691. En la mateixa guerra, l’estiu de 1697, els francesos havien arribat a ocupar Barcelona. Amb aquestes destrosses, tan sentides i recents, no és estrany que gran part de la població dels Països Catalans no entengués que la corona recaigués en el nét (Felip V) del seu enemic natural (Lluís XIV).

 

La rivalitat comercial

En l’àmbit econòmic, Anglesos i Holandesos havien establert, en la segona meitat del segle XVII, sòlides relacions comercials amb els ports dels Països Catalans, on adquirien aiguardent, panses, seda…ⁱⁱPerò amb l’arribada al tron de Felip V, el 1700, i l’esclat de la Guerra de Successió, el 1702, els comerciants francesos coparen el mercat peninsular i desplaçaren els anglesos i holandesos que, en ser enemics dels Borbó, tenien l’entrada vedada. La pèrdua de clients, desastrosa a escala econòmica, s’agreuja per la renovada –i ara privilegiada– competència comercial francesa. Tot plegat, alimentava aquest sentiment antifrancès, tal com es manifestava als carrers de Barcelona –on el llançament de pedres als “gavatxos” era escena habitual el 1703–, o a València –on a l’inici del govern maulet es produïren alguns saquejos incontrolats.

 

La Catalunya nord com a símptoma

L’absolutisme borbònic tampoc contribuïa a generar simpaties a casa nostra. Això no ens pot fer oblidar que, els dos primers terços del segle XVII, els Àustria intentaren imposar l’autoritat règia per sobre de les institucions de la Corona d’Aragó. Un atac sistemàtic, i en certs aspectes reeixit, que s’explica a la perfecció al memorial secret del comte duc d’Olivares,ⁱⁱⁱ i que té el corol·lari en la Guerra dels Segadors. De fet, de tots els reis de la Casa d’Àustria, el més estimat pels catalans va ser precisament Carles II, això és, aquell que més incapacitat estava per governar –i, per tant, per dur a terme una política absolutista.^iv

 

Així, doncs, quins motius tenien els habitants dels Països Catalans per preferir l’autoritarisme austríac a l’angeví? Sol argüir-se, en abstracte, el contrast entre el govern “multinacional” de l’imperi Austríac i l’uniformisme borbònic. Per què no ho concretem? El Tractat dels Pirineus havia dividit Catalunya: la cinquena part del seu territori passava al regne de França, juntament amb Perpinyà, la segona ciutat més important del Principat. Hem d’imaginar el drama que per als catalans suposà la creació sobtada d’una frontera artificial que separava famílies i vides.

 

El Rei Sol no trigà ni un any a abolir les institucions catalanes al nord de la serra de l’Albera.^v La revolta dels angelets de la terra (1667-1675) –oposició pagesa contra la nova fiscalitat de la sal– és l’expressió de la resistència front l’uniformisme francès.^viAmb la derrota dels angelets, es desferma la repressió i es produeixen noves passes en la política anticatalana del Borbó. Si el 1683 veda la possibilitat que els catalans del nord estudien al sud, el 2 d’abril de 1700 Lluís XIV afirma en un edicte reial que «l’ús del català repugna, i és d’alguna manera contrari a la Nostra Autoritat, a l’honor de la nació francesa». Així, doncs, «la interdiction officielle de la langue catalan» a la Catalunya Nord arriba el mateix any que es coneix el testament de Carles II. La falsa frontera resultava permeable, de manera que quan els habitants de la Corona d’Aragó desconfiaven del respecte dels Borbó cap a les institucions^vii i la llengua pròpies, ho feien amb coneixement de causa.

 

Als primers anys de la Guerra de Successió, també al Rosselló i la Cerdanya es detectava un austriacisme latent. Així, el desembre de 1705, els fills d’uns catalans “afrancesats” són escridassats als carrers de Perpinyà: «vosaltres, gavatxos, els vostres pares seran els primers que seran passats a degolla quan arribarà l’arxiduc, per Nadal».^viii L’objectiu de la reunificació surà a ambdues bandes de la ratlla durant el conflicte dinàstic, si bé les opcions d’un alçament nord-català s’esvaïren per diferents motius, a partir de 1707.

 

La inestabilitat camperola i l’autogovern

El rebuig dels angelets a la gabella no s’entén si no es contextualitza en aquest panorama d’anorreament de les formes catalanes i suplantació per les franceses. Aquest model de protesta social que s’empara en l’autogovern també es detecta més al sud. Així, a les comarques del Bages, d’Osona i del Vallès, la revolta dels barretines (1687-1689) s’escuda en les constitucions catalanes per oposar-se a l’allotjament de l’exèrcit espanyol –insuportable per a les economies camperoles. També es pot comprovar a la Segona Germania (1693), moviment d’insubmissió a les rendes senyorials esdevingut a les comarques centrals valencianes. Els agermanats, antecessors directes dels maulets, justificaven l’impagament en la legislació foral. Aquestes tres revoltes, gairebé encadenades en el temps, segueixen un plantejament similar, l’apel·lació a la legislació foral per reclamar contra la injustícia social.

 

Els vincles personals i estratègics de l’alçament

Si seguim el rastre de les vides i vivències dels protagonistes de la revolta, si parem atenció a les relacions que estableixen, trobarem nous arguments per acarar l’estudi de la Guerra de Successió des d’una visió que supere els àmbits autonòmics.

 

El príncep Jordi de Hessen-Darmstadt i els líders rebels

El príncep Jordi Hessen va arribar a terres catalanes el 1695, com a comandant de l’exèrcit imperial i amb l’objectiu d’aturar la invasió francesa. Al seu estat major figurava Joan Baptista Basset,^ix que més tard instigaria i encapçalaria l’alçament maulet al Regne de València. Però Hessen també va combatre a la Catalunya interior amb els braus miquelets de la Companyia de Vic, entre els quals figuraven Bac de Roda, Mas de Roda i Moragues,^x que el 1705 esdevindrien caps vigatans. Els llaços de confiança generats en aquestes lluites –reforçats durant el virregnat de l’alemany al Principat (1698-1701)– resultarien, doncs, molt útils més endavant, a l’hora de coordinar la revolta austriacista osonenca i valenciana.

 

Aquesta connexió és confirmada per multitud d’experiències personals. En efecte, Francesc Dàvila, proselitista valencià i agent clandestí de l’arxiduc, és l’encarregat, el març de 1704, d’anar a la plana de Vic i avisar Mas de Roda i els vigatans que es prepararen, perquè aviat arribarien els vaixells de la Gran Aliança.^xi El fracàs del primer alçament popular ordit a Barcelona comportarà la persecució d’un bon grapat de persones, entre les quals hi ha el jove Antoni Peguera i Domènec Perera, que s’exilien a Gènova.

 

Un any i escaig després, el 13 d’agost de 1705, amb la flota aliada fent aiguada a la badia d’Altea, se celebra un consell de guerra crucial. En efecte, l’estat major aliat autoritza Basset per desembarcar i encapçalar la rebel·lió al Regne de València. També Antoni Peguera i Domènec Perera acudiren a aquesta important reunió des de Gènova, després de signar el tractat que comprometia amb els anglesos l’aixecament vigatà^xii a canvi de suport militar i protecció fins i tot en cas que els catalans perderen la guerra. Així, doncs, és a Altea on s’ultimen els detalls de l’aixecament austriacista per alliberar Barcelona, i des d’allí Domènec Perera s’avançà cap a Osona per lliurar instruccions als vigatans.

 

Una terra que es revolta

Als Països Catalans, l’austriacisme va ser introduït per sengles revoltes al Principat de Catalunya i al Regne de València. Cal matisar que, a diferència dels vigatans a Barcelona, els maulets aconseguiren alliberar València amb les pròpies energies, sense cap suport militar de l’aliança internacional.^xiii També a Menorca va ser el poble qui obligà els filipistes a refugiar-se al castell de Sant Felip (Maó), l’octubre de 1706, poques setmanes després de l’arribada de la flota austriacista a Eivissa i a Mallorca –allí també un motí popular va frustrar l’intent del virrei borbònic d’organitzar resistència.^xiv

 

La situació a Aragó, en canvi, no estava tan definida, perquè no existí una decantació clara del regne per un o altre bàndol. Aquesta indefinició explica que no hi hagués cap revolta popular com sí que ocorregué als altres regnes de la Corona d’Aragó. Les agitacions austriacistes aragoneses no van passar de motins, i només es palesa cert tomb en les predileccions populars quan s’apropen les tropes de l’arxiduc, el 1706 i 1710. D’altra banda, el domini austriacistaa Saragossa va ser molt escàs en el temps com per generar majors fidelitats del regne. D’aquesta manera, tot i que els furs aragonesos van ser abolits pel Decret de Nova Planta, la identificació amb la causa de l’arxiduc és inferior que als Països Catalans.^xv

La clau del regne

Dénia va ser la primera ciutat de la Corona d’Aragó que va proclamar rei Carles III.^xvi L’elecció de Dénia com a punt central de l’estratègia de Basset no és gens casual. El general valencià sabia que els borbònics no tardarien a enviar tropes per reprimir l’alçament maulet, i la capital de la Marina comptava amb les infraestructures suficients per resistir-hi. El castell de Dénia era una de les fortaleses costaneres més importants del Regne i, a més, la ciutat comptava amb un port que permetia l’arribada marítima de subministres aliats. La proximitat geogràfica entre Dénia i l’illa d’Eivissa –aproximadament 80 km–, necessàriament contribuïa a convertir-la en una excel·lent posició per al futur control de les Illes.^xvii

 

El determinant canvi de Rafael Nebot

Basset no anava errat, els borbònics no tardaren a enviar tropes a Dénia. Entre les tropes enviades per Madrid, hi ha un regiment de cavalleria format per 350 catalans i comandat pel riudomenc Rafael Nebot. Al cap de pocs dies, les tropes enviades a Dénia reben l’ordre de marxar cap a Catalunya per enfrontar el desembarcament aliat i l’arribada dels vigatans a Barcelona. Totes emprenen el camí excepte el regiment de Nebot, perquè les autoritats borbòniques temen que, per ser del Principat, acabe unint-se als austriacistes. No és gens estrany, perquè, precisament des de Riudoms, els seus germans, Joan i Josep, acabaven de proclamar rei Carles III.^xviii

 

Quan Barcelona és alliberada pels austriacistes, el 9 d’octubre de 1705, Rafael Nebot encara mantenia la revolta bloquejada a Dénia. Però els dubtes cada vegada eren més grans, i el 10 de desembre ja anunciava a les seues tropes el canvi: «El rey Carlos III ocupa toda Catalunya, conserva nuestros Privilegios. Los castellanos en públicas voces amenazan nuestra tierra de reducirla a esclavitud. Nuestra Patria está en peligro. El rey Carlos nos llama con una carta que de él he recibido. Yo me declaro de su partido y desde ahora le sigo.»

 

Els maulets difícilment hagueren pogut superar la cavalleria en un combat a camp obert. D’altra banda, en unir-se els de Nebot a l’estol popular, el camí cap a València quedava expedit.^xix De manera que la revolta valenciana no haguera sigut possible sense el canvi del regiment català.

 

La continuïtat geogràfica en la lluita i la repressió

La pròpia dinàmica de la guerra portarà vigatans i maulets a recórrer les comarques i a participar de la defensa de la terra, amb independència de l’origen concret. Si les trajectòries combatives de molts austriacistes ens ajuden a dibuixar el marc dels Països Catalans, el procés d’ocupació borbònica i l’estratègia repressiva que l’acompanya seguirà uns tempos i intensitats basats en criteris militars que transcendeixen els límits regnícoles.

 

Voluntaris per les llibertats valencianes

Amb València en mans dels maulets, els homes de Rafael Nebot participaren en l’alliberament de llocs, viles i ciutats al sud del país: Xàtiva, La Font de la Figuera, Alacant,^xx Elx, Callosa de Segura, Almoradí… Però més enllà d’aquella cavalleria catalana, des del començament de la revolta, miquelets del Principat creuen l’Ebre per contribuir a l’alliberament del Regne de València.^xxi

 

A aquesta primera fornada de voluntaris, encapçalada per Josep Nebot, s’ajuntaren amb tota naturalitat combatents de la primera vila al nord del Regne: Vinaròs.^xxii Amb això, Cinctorres, Forcall, Ares, etc., són molts els pobles de la zona que proclamen la revolta. Per tant, el segon focus austriacista al Regne de València és iniciat per l’acció d’aquests miquelets del Principat, fins i tot abans que Barcelona obrira les portes a Carles III i als vigatans. De fet, aquest focus no és sinó la continuació del generat al sud del Principat, i que, a final de setembre de 1705, havia alliberat Tortosa. Un fet que demostra que l’abast de la revolta ultrapassa les fronteres regnícoles a ambdues bandes del Sénia.

 

La segona fornada de miquelets del Principat és molt més gran^xxiii i decisiva. Formaven part d’un contingent que es completava amb quatre mil veterans anglesos comandats per Peterborough. Gràcies a ells, el gener de 1706, es va trencar el primer setge borbònic sobre el cap i casal del Regne. Amb això, es va evitar una primerenca temptativa de Madrid d’abolir les institucions i lleis valencianes, tal com especificaven les «Instrucciones de lo que se ha de observar llegando a la visita de Valencia».^xxiv

 

Poc més tard, l’abril de 1706, Barcelona era l’amenaçada, i el Regne contribuí a defensar-la amb l’enviament de cavalls. En general, cal dir que la revolta va estrènyer els contactes existents entre els diferents territoris de la Corona d’Aragó, que, d’altra banda, prèviament ja eren molt forts. Hi havia molta atenció sobre allò que esdevenia aquí i allà, de manera que quan Barcelona va superar aquest primer setge borbònic, València es mostrava eufòrica i organitzà grans celebracions.^xxv A De bello rustico valentino, Miñana també parla de la indignació valenciana pels abusos de les forces d’ocupació borbòniques durant el setge de Barcelona, tot i que ho fa des del seu particular prisma botifler: «magnificaven les coses que entre el poble es deien malignament sobre el rei i sobre la crueltat dels francesos contra els catalans, fins a l’extrem que volien més aviat que la rebel·lió es precipitara violentament a tota vela contra els esculls i a un segur naufragi».^xxvi

 

Destacaments de miquelets del Principat participaren de la defensa d’Alzira, Manuel, Cullera, Bocairent, etc.^xxvii Miñana situa aquests combatents entre els avalotadors que, a primer de maig de 1707, inciten l’assalt a la casa de la ciutat de València per exigir a les autoritats resistència a ultrança davant l’invasor.^xxviii I després de la caiguda de la capital, també es detecta la presència d’emissaris que, des del Principat, trameten instruccions de l’alt comandament als miquelets valencians^xxix que es refugien a les muntanyes.

 

Entre el 25 d’abril i l’11 de setembre

Una visió tan generalitzada com reduccionista, porta a posar punt i final a la participació del Regne de València en el conflicte el 25 d’abril de 1707. Des d’aquest prisma, des de la desfeta d’Almansa fins a la caiguda de Barcelona l’agent actiu del conflicte és Catalunya.

 

Aquesta visió és esbiaixada, perquè menysprea la resistència valenciana, sobretot si tenim en compte que, segons l’especialista Henry Kamen, entre els derrotats del 25 d’abril no hi havia regiments de la terra.^xxx Obvia que, entre aquest certament decisiu combat i la caiguda del castell de Santa Barbera, a Alacant, passaren dos anys, a través dels quals algunes de les principals ciutats valencianes van resistir amb les armes. El susdit argumentari passa per sobre el fet que, per desgràcia, «el mal d’Almansa a tots alcança» i, com a conseqüència directa d’aquella catàstrofe, Lleida i Tortosa cauran en mans borbòniques.

 

Sense necessitat de ser exhaustius, la cronologia de l’ocupació ens fa entendre com el procés escapa als àmbits autonòmics.^xxxi A més, Dénia, la Vila Joiosa, Alacant, Vinaròs i Morella,^xxxii els darrers focus austriacistes del Regne de València, comuniquen contínuament amb l’alt comandament de Barcelona,^xxxiii que els envia subministres i armes, i amb això fa possible la resistència.^xxxiv

 

L’oposició d’aquestes viles valencianes servia també per dividir les tropes enemigues, per amenaçar els subministraments de rereguarda i per alleugerir l’amenaça sobre la part del Principat que encara romania en mans austriacistes. De fet, el 1708 els miquelets intentaren prendre Sogorb en una operació orquestrada per alçar novament el Regne de València, i així obligar els filipistes a alçar el setge de Tortosa.

 

Les esperances de noves rebel·lions que acabaren amb el domini borbònic al País Valencià, van ser sostingudes a ambdues bandes del Sénia fins la darrera etapa de la guerra, tal com demostra el discurs pronunciat el 6 de juliol de 1713 per Manuel Ferrer de Sitges: «Los regnes d’Aragó i València, que és just considerem com a nostres germans, units per tantes centúries en tants solemnes repetits actes de corts generals en indissoluble separació, companys en tantes conquistes, que vui violentment sufren la més dura i tormentosa despotiquès i que en nostres dies han sabut ab son gran valor i coratge, tan notori al món com llastimós a la memòria, defensar los privilegis i llibertats en indefensos pobles, comarques i muntanyes, si la sort los presenta la més perillosa ocasió reprendran les armes fent últim extermini de ses vides sacudiran tan insuportable servitud i ajudaran a la comuna empresa de la llibertat».^xxxv

 

Viles socarrades: l’estratègia del terror

Al llarg del segle XVII, els abusos dels exèrcits castellans i francesos sobre la població catalana havien estat una constant. Amb la Guerra de Successió, però, l’estratègia del terror és sistemàtica contra la població civil, perquè l’enemic és –en bona part– el mateix poble, i la brutalitat contra les viles rebels pretén dissuadir amb l’exemple: «Aquesta era la comuna bogeria dels pobles, per la qual tantes morts, incendis, rapinyes tot ho destruïen. Perquè aquell conglomerat petulant i neci de camperols estava convençut que la guerra havia de ser sostinguda per les seues pròpies forces, i cada poble com si fos un campament fortificadíssim, havia d’enfrontar-se a l’enemic».^xxxvi Així, doncs, la bestialitat militar de dos dels exèrcits més poderosos del moment, assoleix també una extensió territorial molt més gran i afecta el conjunt dels Països Catalans.

 

Xàtiva és l’exemple més simbòlic d’aquesta repressió. La segona ciutat del Regne de València va ser esborrada del mapa, cremada en un incendi que s’allargà tota una setmana. Amb els xativins supervivents desterrats a Castella, el 17 de juny la ciutat va quedar deserta. Fra Carles Castañeda assenyala que l’extermini convertí la ciutat en un desert, de manera que, el març de 1708, d’una població de 10.000 habitants només en restaven 8.^{xxxvii,xxxviii}

 

La culminació del càstig a la tenacitat “socarrada” va ser el canvi de nom. Felip V va ordenar rebatejar Xàtiva com a «Nueva Colonia de San Felipe», i malgrat que el poble mai no oblidà llurs arrels, va haver d’esperar al 1811 per poder recuperar la nomenclatura oficial.

 

Xàtiva, però, no és l’única població socarrada. Com podeu observar al mapa que hem elaborat, moltes són les localitats que tastaran les flames borbòniques. Al Regne de València, al Matarranya i a Lleida, la crema de llocs i viles es registra des dels primers mesos de la conflagració. La darrera coneguda és la d’Ares del Maestrat, al final de 1707. El càstig incendiari a gran part del Principat de Catalunya es produeix els anys 1713 i 1714, a la darrera etapa, la guerra a ultrança.

 

La diferència temporal entre uns territoris i els altres coincideix amb l’avanç geogràfic de les forces filipistes. A Catalunya, bàsicament, esdevé a les comarques que envolten la Barcelona assetjada i en dos temps: Primer, a l’estiu de 1713, per la persecució de l’expedició d’Antoni de Bereguer i Novell, que volia alçar la revolta al front exterior; després, des del començament de 1714, amb l’alçament popular de les Quinzenades. Tot plegat confirma el caràcter instrumental i sistemàtic de la brutalitat militar contra un poble hostil que en absolut es resignava a l’ocupació. Les ordres del repressor borbònic duc de Pópuli no podien ser més clares: «Preciso usar del hierro y del fuego para cauterizar a miembros tan dañados»o, més explícitament, «exterminar estos canallas que infestan el país».^xxxix

 

Les tropes hispanofranceses no consideraven soldats els combatents autòctons –en especial els miquelets– i, per tant, no tenien cap consideració humanitària amb els presoners de guerra. El juliol de 1713, a Tarragona i a Torredembarra es detecta el «delme de guerra», que consisteix a penjar un de cada deu enemics captius. Al Regne de València, durant l’estiu de 1707, es descriuen pràctiques semblants: «Un número de mercenaris [es refereix als miquelets] fou agafat presoner pels soldats que els perseguien com a caçadors els errants; perquè quan havien sentit que s’havien reunit en algun lloc, acudiren allí fàcilment i el posaven en fuga. No excitats per la compassió en mataren molts que imploraven amb les mans esteses salvar la vida; deixaren per tal de ser devorats per les aus molts més penjats dels arbres sense cap motiu per tal que serviren d’exemple».^xl

 

L’execució sumària d’aquells que, amb les armes a la mà, s’enfrontaven a les forces d’ocupació, responia a un pla repressiu ideat pel mateix Felip V: «si algunos miqueletes u otra gente tubiere el bárbaro arrojo y osadía de querer defenderse […]se les pasará a todos a cuchillo, [y]se hagan ahorcar a los que se defendieren, pues además de merecer este castigo como rebeldes obstinados y ladrones, convendrá se execute assí para escarmiento de los otros».^xli

 

La pena capital s’aplicava també contra els naturals que ajudaren a les partides guerrilleres de miquelets. Habituals i documentades arreu dels Països Catalans, trobem execucions contra persones que insistentment desobeïen la prohibició de posseir armes «así de fuego como de corte» i les amagaven en previsió d’un nou sollevament. Pocs anys després de la batalla d’Almansa, trobem un testimoni de l’infern que es vivia en territori ocupat: «en Valencia duró más de tres años la persecución con el mismo furor y estrago que al principio, pues no cesó la horca semana alguna en que no se viesen diez y doce en ella que excedieron el número de tres mil hombres los que sufrieron semejante castigo, que parecía querer reducir a desierto las ciudades llevando la máxima de contener con el rigor y el miedo aquellos naturales».^xlii

 

El combat dels maulets valencians continua

Per fugir de les forces d’ocupació, són milers els valencians^xliii que marxen cap al Principat de Catalunya i les Illes.^xliv Aquests refugiats són acollits i atesos per les institucions catalanes, que també es converteixen en intercessores en favor del restabliment dels furs valencians davant la diplomàcia internacional:«El reino de Valencia, representado por los valencianos que se hallan en este Exmo. Fidmo. Principado siguiendo la justa causa […]del emperador y rey nuestro señor, juntos por deliberar en la lastimosa situación en que se hallan, han resuelto por deuda de su obligación y reconocimiento expresar a V.E.F. [es refereixen aVuestro Fidelísimo y Excelentísimo Principat de Catalunya]las gracias del amor y afecto que han experimentado en todos los naturales desde que su celo y fidelidad les tiene extrañados de su patria y que de nuevo quedan más estrechamente vinculados a la demostración que V.E.F ha ejecutado unir los intereses de aquel reino con los de este fidelísimo i Exmo. Principado, interponiendo sus eficaces instancias con los Exmos. Señores mariscal conde Guido Starhemberg y almirante Jennings para el restablecimiento de las leyes y privilegios que gozaba el reino […]».^xlv I, així, quan l’estiu de 1713 les tropes de l’emperador abandonen el Principat de Catalunya, els valencians no tenen cap dubte de sumar-se a la Guerra a Ultrança.^xlvi

 

Aquest document lliurat pel Comte de Cirat i Torres Eiximeno, com a representants de les institucions del Regne de València a l’“exili”, demana que els valencians siguen considerats a tots els efectes com a «nativos de este E.y F. Principado, y ya que el reino de Valencia debió la mayor parte a las armas gloriosas de este Exmo. Fidmo. Principado en la feliz expulsión de los moros de su patria».^xlvii

 

Així, doncs, en defensa de Barcelona, els valencians constituïren el regiment d’infanteria reglada Mare de Déu dels Desemparats i el de fusellers de muntanya Sant Vicent Ferrer. Molts altres valencians combateren en diferents unitats durant el setge de 1713-1714. La implicació en aquesta resistència la simbolitza el fet que el coronel en cap del regiment Mare de Déu dels Desemparats és alhora –en aquell moment– el màxim representant institucional del Regne de València: Josep Vicent Torres i Eiximeno.^xlviii Segons el recompte de tropes del juliol de 1714, els valencians representaven un 20 % dels defensors de Barcelona.^xlix

 

No només combateren al setge de Barcelona, sinó també a l’anomenat front exterior, on la partida de miquelets de Josep Marco, el Penjadet –mític maulet d’Algemesí que també va ser a la defensa de Xàtiva– va desenvolupar accions de guerrilla al Camp de Tarragona i al Maresme.

 

El més destacat entre tots els combatents valencians, però, va ser el general Basset. Després de la derrota d’Almansa, l’indòmit militar maulet, tan estimat pel poble com repugnat per gran part de les classes dominants (tant d’un bàndol com de l’altre), va ser destinat a les places de defensa de Dénia (1708), Falset (1712),^l i Barcelona (1713-1714). Al cap i casal del Principat, va reforçar les fortificacions i va ser el responsable de l’artilleria, un càrrec fonamental per afrontar el setge. Basset podia haver seguit l’emperador a Viena, però, com tants d’altres, va decidir quedar-se a lluitar, se sentia en deute amb el poble: «es tan incontrastable su innata fidelidad a la Augusta Casa con el exemplo que da la fineza y constancia catalana en repugnar la mudanza de amo que la desgracia la propone y la memoria de haver nacido sudbito de la Corona de Aragón de la qual se expusieron al riesgo tantos hombres honrados por influencia suya, que no haya otro camino para salvar su Punto (de honor)».^li

 

Quan Villarroel proposà rendir la ciutat l’1 de setembre de 1714, Basset s’hi negà i exigí que els militars se sotmeteren a la decisió dels Comuns: «Yo saltaré per aon saltará Barcelona».^lii Com que els Comuns van decidir resistir, Villarroel va dimitir, i tot i que la generalíssima designada va ser la Mare de Déu de la Mercè, a la pràctica s’establí un comandament compartit per tres generals, un dels quals era Basset.

 

Gran part dels combatents valencians es deixaren la vida al setge i reposen al Fossar de les Moreres.^liii D’altres, com Basset, Torres Eiximeno o Maians són inclosos en la llista de «presoners catalans»^liv enviats a presons del País Basc. A les Illes van arribar també infants evacuats durant el setge de Barcelona.

 

Més enllà de l’11 de setembre, l’últim combat austriacista es registra al Regne de Mallorca. Per reforçar les defenses, el gener de 1714 arribaren 500 soldats enviats des de la Barcelona assetjada.^lv De fet, des del 1713, el màxim responsable militar del regne va ser el barcelonès Josep Antoni de Rubí i de Boixadors, qui mantingué un estret contacte i col·laboració amb la capital assetjada. També trobem valencians en la resistència de Mallorca i Eivissa, i fins i tot alguns veterans de la defensa de Barcelona, entre els quals hi ha Esteve de Lago (supervivent del Mare de Déu dels Desemparats, integrat ara en el regiment de Sala de Mallorca), Pau Perales (excombatent de Dénia, Cardona i Barcelona), i Josep Ortiz (alacantí que comandava el Sant Vicent Ferrer a Barcelona i que a Mallorca conformà un nou regiment de fusellers de Muntanya).^lvi L’intent del vigatà Josep Moragues, el març de 1715, d’embarcar secretament amb destí a Mallorca va acabar amb la seua detenció i cruel condemna a mort.^lvii

 

Combat a ultrança alimentat des de les illes

Gràcies a l’èxit de la novel·la Victus, hem revaloritzat el paper dels artillers mallorquins a la defensa de Barcelona.^lviii Els canoners de l’illa tenien gran tradició, perquè, històricament, depenia d’ells repel·lir els atacs dels pirates sarraïns. Segons Bartomeu Mestre, durant el setge de Barcelona van arribar des de Mallorca un total de 300 artillers experimentats,^lix organitzats en cinc companyies i sota el comandament de Joan Baptista Basset. Els illencs utilitzaven focs artificials per tal d’il·luminar i bombardejar amb encert les paral·leles borbòniques. L’habilitat en el dispar d’artillers mallorquins, com els afamats Francesc Rovira i Francesc Costa, va fer estralls en l’enemic, i va ser clau per sostenir una resistència tan admirable i prolongada en el temps.

 

Més enllà d’aquesta important contribució, Barcelona no hauria pogut aguantar un setge tan llarg sense el suport material de les Illes. En repetides ocasions, els vaixells illencs desafiaren el bloqueig naval per fer arribar queviures i municions a la ciutat fustigada. Aquests trajectes esdevenien més i més arriscats a mesura que el setge es feia més eficaç. Així es va perdre una tercera part de les seixanta naus que formaven el comboi arribat el juliol de 1714.^lx Tot i el perill, en dates tan properes a la desfeta, com el 13 d’agost i el 9 de setembre, encara arribaren vaixells mallorquins a Barcelona. Aquest suport material era, doncs, molt costós per al Regne de Mallorca, però va ser sostingut fins i tot quan ja sabien que no hi havia esperança.

 

La resistència illenca encara va servir a les autoritats del Principat de Catalunya com a argument a l’hora de negociar les condicions de capitulació de Barcelona. En efecte, el virrei de Mallorca, Antoni de Rubí i de Boixadors, va oferir la rendició de Mallorca, Eivissa, Formentera i Cabrera, si es respectaren les franqueses de Catalunya i les Illes: «no sols aportaba la comissió per las tropas, si també del marqués de Rubí, oferim est al dit general Berbich entregar Mallorca en cambi de la concessió de privilegis a Cataluña».^lxi

 

Evidentment, es tractava d’una proposició desesperada, feta des d’una extrema feblesa, i que va ser rebutjada per Berwick. Prèviament, durant les converses de pau del 1713, l’emperador havia negociat (certament a la baixa) preservar la Corona d’Aragó: «Fue el emperador precisado a proponer la separación de la Monarquía de España. Y, en caso de no tener grata aceptación, ofrecer contentarse con la Corona de Aragón y quando ni de esta la tuviessse, con su fidelíssimo Principado de Cataluña y a todo trance con que quedasse libre y República bajo la Augustíssima Casa y de los aliados».^lxii Propostes igualment rebutjades per l’obcecació de Felip V en l’anomenat «cas dels catalans».

 

Més tricentenari: 1715

Les capitulacions de Barcelona, l’11 de setembre de 1714, exigien també la rendició de la mai vençuda fortalesa de Cardona. Una setmana després, amb el lliurament de la plaça del Bages, finia l’anomenat front exterior, ja que, després de la caiguda de la capital, el marquès del Poal havia ordenat als seus homes reagrupar-s’hi. L’última alenada de la Corona d’Aragó perviu únicament a Mallorca i Eivissa, però ho fa prop de nou mesos més.^lxiii

 

Sis vaixells borbònics intentaren la primera rendició el 13 d’octubre de 1714. Per evitar una costosa campanya militar, provaren inútilment de subornar el virrei, Antoni de Rubí i de Boixadors, amb 100.000 escuts.^lxiv Rubí ja havia rebutjat una intimació a la rendició l’agost de 1713 i, des de llavors, havia compaginat els subministraments a Barcelona amb els preparatius per afrontar una eventual invasió de les Illes.

 

A l’allargament de la resistència van contribuir, sens dubte, el retorn anglès a la política antiborbònica i l’arribada d’un miler de soldats alemanys, amb alguns canons i pertrets de part de l’emperador Carles. Amb aquesta posició reforçada, el maig de 1715, França i Anglaterra iniciaren converses sobre el futur del Regne de Mallorca, amb el respecte dels furs com a rerefons.^lxv

 

L’11 de juny, però, sortiren de Barcelona en direcció a Mallorca 404 vaixells carregats amb prop de 30.000 soldats borbònics. Després de ser rebutjats per l’artilleria de Santa Ponça, els filipistes desembarcaren el dia 15. La força ocupant era massa gran per somiar de contenir-la, sobretot amb les penoses condicions en què es troba el Regne: «sens esperansa de pròxim socors és notori que los caudals públics se trobam exhaustos de diner y efectes, sens los quals no se pot emprendre la defensa».^lxvi

 

Malgrat tot, les autoritats sabien que calia oferir resistència per estar en posició de negociar una capitulació que assegurara la integritat de les persones i les viles. Hi hagueren pocs combats, i el més important es produí el 28 de juny, quan les forces de Ciutat assaltaren el campament borbònic de Son Ferragut, els provocaren 400 baixes i feren 140 presoners.^lxvii Poc després, el 2 de juliol, Palma es rendia amb garanties sobre els combatents, les persones i el patrimoni. Dos dies després es lliurava Eivissa.

 

La fi d’una nació?

«Per via de pacte ni capitulació, per reconèxer que assó no te lloch entre Príncep y sos vassalls, sinó d’obtenir la concessió per via de gràcia dimanada de la Real Benignitat y Clemencia». Aquesta va ser la resposta del cavaller d’Asfeld, botxí de Xàtiva i cap de l’ocupació de Mallorca, davant la proposta que en la capitulació de l’illa s’inclogués el respecte pels furs i les institucions pròpies.^lxviii Poques paraules que condensen a la perfecció el missatge: l’absolutisme havia substituït el pactisme.

 

Nova Planta

Amb els decrets de Nova Planta, la Corona d’Aragó desapareix, queda integrada a Castella i, amb això, neix Espanya com a unitat política. La Nova Planta, però, no és igual arreu: resulta més radical al País Valencià que no a la resta de territoris. Es tracta d’una distinció important, que no podem entendre si tractem de manera aïllada els diferents casos. Així que val més que recapitulem.

 

El 29 de juny de 1707, Felip V dicta des de Madrid el Decret de Nova Planta, que suprimeix els furs valencians i aragonesos i els substitueix pels de Castella. Es tracta d’una abolició radical, la suplantació total d’un model per un altre. El cas aragonès, però, presenta la peculiaritat que, en passar a mans de l’arxiduc el 1710, Felip V haurà de redactar un nou decret el 1711. El regne d’Aragó és peculiar, doncs, perquè és l’únic on hi haurà dos decrets de Nova Planta, i el contingut del segon serà sensiblement menys agressiu.

 

No tan sols crida l’atenció la duresa de la Nova Planta contra els valencians, també ho fa la urgència en la publicació. En efecte, el decret del 29 de juny s’aprova quan les cendres de Xàtiva encara són calentes, però, sobretot, quan encara queden molts pobles, viles i comarques resistents, fins i tot, com hem vist, al mateix Regne de València. De manera que el decret no tan sols és un càstig simbòlic als valencians, sinó que està pensat també com a advertència al Principat i les Illes: «això és el que passarà si persistiu en la rebel·lió».

 

Tot i això, hi ha indicis que fan suposar que Felip V haguera fet el mateix amb el Principat si el front militar s’hagués ensorrat tan ràpid com al sud de l’Ebre.^lxix El cas de Tortosa és paradigmàtic, ja que, en ser ocupada, se li aplicà una Nova Planta “a la valenciana” (1709). A Lleida, però, també ocupada el 1707, les institucions forals foren parcialment respectades. Aquest doble tractament es deu, en part, a la improvisació, però també té un sentit militar: l’ocupació del territori de Ponent no estava assegurada en aquell moment i, en aquest context, la inestabilitat que suposava afrontar un canvi d’arrel com l’imposat a València era poc aconsellable.

 

Altrament, el model lleidatà era políticament més útil que el tortosí, perquè oferia l’esperança de somniar amb el respecte de les Constitucions si, en contrast amb el Regne de València, el Principat es rendia a temps. Tota una estratègia, perquè les ordres de Felip V a Berwick, en una data tan tardana com el 19 de juny de 1714, són molt clares: «En quanto a la forma de gobierno que se ha de dar a la Ciudad, la reglareis y pondreis inmediatamente en el mismo pie y planta que el de Castilla, y sin la menor diferencia ni distinción en nada». Però no va ser exactament així.^lxx

 

A Catalunya, la Nueva Planta de la Real Audiencia del Principado de Cataluña data del gener de 1716, és un document madurat, que es publicà més d’un any després de l’Onze de Setembre. Mentrestant, el Principat quedà sotmès a la Real Junta Superior de Justicia y Gobierno,que presidia José Patiño amb la missió urgent d’organitzar el règim d’ocupació militar. Aquesta etapa de provisionalitat s’entén si dirigim novament la nostra mirada cap al sud i, ara també, cap a les Illes.

 

En primer lloc, l’efecte dissuasiu del decret contra els valencians va demostrar-se com un rotund fracàs, ja que arreu dels Països Catalans continuaren les hostilitats. Ocupada totalment Catalunya, el 18 de setembre de 1714, restaven encara les illes de Mallorca, Eivissa i Formentera. Retardar la publicació del decret, pretenia oferir esperances als illencs d’acollir-se a la “clemència” del Borbó. De fet, com hem vist al principi d’aquest apartat, el 2 de juliol de 1715, les autoritats mallorquines encara exigeixen a les capitulacions de Ciutat el manteniment dels furs i institucions del regne.

 

En segon lloc, la introducció radical de les normes i formes castellanes al Regne de València va provocar no pocs problemes. Les lleis i les institucions responien a realitats específiques i diferents, de manera que existien molts dubtes en l’aplicació d’aquestes disposicions, i també es produïen buits legals i un funcionament en ocasions caòtic. Tampoc s’ha de menysprear, en aquest panorama desastrós, el fet que la població ni coneixia ni volia acceptar la legislació imposada, posat que, fins i tot el 1714, es mantenia l’esperança que el resultat de la guerra canviés la situació:«las voces del obstinado empeño de los cathalanes por el restablecimiento de los fueros hallan aceptación en el Reyno de Valencia, cuyos pueblos claman con igual pertinencia por sus privilegios».^lxxi

 

El desgavell jurídic propiciat per la Nova Planta al Regne de València serví a Madrid per pensar bé i matisar els decrets imposats a la resta de territoris. El dret civil foral continuarà parcialment vigent a les Illes i al Principat, i certes institucions pròpies, com l’Audiència, no desapareixen totalment, sinó que s’adapten al nou domini castellà.

 

La recuperació del dret civil foral és reivindicada repetidament per la Ciutat de València, i és fals el clixé que afirma que els valencians no intentaren la restitució. Les maniobres institucionals es truncaven pel boicot^lxxii per part de les noves autoritats, corruptes i d’origen castellà, i el creixent desinterès de l’alta noblesa botiflera, beneficiada pel model aristocratitzant castellà.

 

El reforçament de l’aristocràcia en les institucions en general, i en el govern municipal en particular, és un efecte comú de la Nova Planta als Països Catalans. El Regne de València, Principat de Catalunya i Regne de Mallorca, també tenen en comú el règim d’ocupació militar, on la màxima autoritat és el capità general.^lxxiii

 

Ocupació i militarisme

La presència de tropes espanyoles a les nostres terres continua després de la Guerra de Successió. Si la màxima autoritat dels regnes era un capità general, aquesta estructura militarista també es reproduí als 27 corregiments^lxxiv en què quedà dividida l’administració territorial als Països Catalans. Segons Torras i Ribé, entre 1717 i 1808, el 96 % dels corregidors nomenats al Principat són militars.^lxxv

 

Els Països Catalans són considerats terra hostil, tal com ho demostra la presència massiva i persistent en la postguerra d’un exèrcit d’ocupació que rondaria els 40.000 efectius. Aquests soldats es distribueixen de la manera següent: 16.500 al Regne de València^lxxvi i un mínim de 20.000 al Principat de Catalunya.^lxxvii La tropa era allotjada i sostinguda pels naturals de les nostres terres amb gran desgrat, pels grans abusos que cometien, i per l’enorme pes de la nova fiscalitat borbònica entre les classes populars. L’aclaparadora presència d’ocupants al llarg de la història explica que l’antimilitarisme siga pràcticament part del nostre ADN. Així, el reclutament de tropes catalanes per a l’exèrcit espanyol troba oposició constant al llarg del segle XVIII.^lxxviii

 

Per assegurar el domini de les grans ciutats rebels, Felip V va ordenar la construcció d’una ciutadella, tant a València com a Barcelona. A València, la fortalesa era coronada per la llegenda següent: «Felip V, rei dels espanyols, vençuts els enemics a Almansa, ocupada València i perdonats els seus habitants per la seua clemència feu aquesta obra per a la seguretat de la ciutat i del Regne. Any 1707».^lxxix Curiosament, la seguretat es garantia apuntant els 16 canons de la ciutadella contra la mateixa ciutat.

 

També a Barcelona, Prosper van Verboom, enginyer encarregat de l’obra, ens explica l’idèntic sentit d’aquesta: «por lo experimentado de sus continuas sublevaciones, se ha de considerar que no puede haber en ellos, á menos que S.M mantenga siempre en Barcelona un cuerpo considerable de tropas, ó que se lebante una Ciudadela para ponerles un freno [es refereix als catalans] capaz de contenerlos en todos los tiempos en la debida obediència».^lxxx Igual com a València, els canons de la ciutadella de Verboom apuntaven els habitants de Barcelona.

 

La monstruosa construcció militar de Barcelona comportà l’enderroc d’un miler de cases del barri popular de la Ribera, famós pel seu incipient austriacisme. La superfície eliminada equivalia al 17 % de la ciutat, i en nombre d’habitatges era pràcticament igual al de Tortosa o Vic.^lxxxi Dins de la Ciutadella s’instal·là una presó militar a la torre de Sant Joan, espai de repressió entre 1719 i 1866. De fet, poc després de l’11 de setembre, el clima de persecució política continuà sent irrespirable, amb 4.000 detinguts a Catalunya, l’any 1715,^lxxxii i les presons plenes a vessar.

Exili

La persecució i estigmatització política dels austriacistes va comportar un exili de magnitud sense precedents: entre 25.000 i 30.000 persones, segons Agustí Alcoberro. L’historiador assenyala que, d’aquest conjunt, el 80 % eren de la Corona d’Aragó,^lxxxiii una proporció que, traduïda a xifres absolutes, equivaldria a un nombre d’exiliats que oscil·laria entre 20.000 i 24.000 persones. Aquests exiliats es dirigiren fonamentalment cap a terres de l’emperador: Nàpols, Flandes, Àustria, Hongria… Molts excombatents de la Guerra de Successió serviran en les distintes fronteres de l’Imperi austríac.

 

L’exili comença el juliol de 1713 amb l’evacuació de les tropes imperials, i continua amb un degoteig fins, si més no, 1720. És clar que, després de l’amnistia decretada a la Pau de Viena (1725), que incloïa el retorn de les terres i bens segrestats, molts tornaren a casa. D’altres, per diferents raons, decidiran restar a l’Imperi.

 

Després de la pèrdua de Nàpols i Sicília el 1734, la persistència de l’exili resultava problemàtica per a l’Imperi, perquè les pensions d’aquestes persones s’extreien dels dominis italians. És per això que es promogué la creació d’una fracassada colònia de poblament a l’anomenat Banat de Temesvar, a prop de Zrenjanin (Sèrbia): Nova Barcelona. Les més aviat poques famílies exiliades que s’hi instal·laren, estaven formades per persones que en aquell moment no podien trobar altra manera de guanyar-se la vida. Provenien, sobretot, dels Països Catalans (almenys 50 sobre 105 d’origen conegut),^lxxxiv i eren, en gran part, excombatents d’edat avançada, entre els quals hi havia Rafael i Josep Nebot, l’historiador Francesc de Castellví i el cèlebre guerriller Carrasclet.

 

Resistència

El caràcter popular de l’alçament austriacista de 1705 va fer que, al llarg del conflicte, les tropes d’irregulars proliferaren. Aquestes forces rebels formaven partides de miquelets que, arreu de les comarques fustigaren l’invasor, durant i després de la Guerra de Successió. Així, quatre anys després de la Batalla d’Almansa, al Regne de València encara existien extenses zones de muntanya que eren territori ingovernable per les autoritats borbòniques.^lxxxv Aquest fet també es reprodueix amb els “carrasquets” al Principat de Catalunya després del 1714, i entronca amb el bandolerisme popular del segle XVIII.

 

En efecte, en la postguerra, aquesta resistència armada esdevenia un mitjà de supervivència per a moltes persones que s’havien significat en la defensa de la terra. Es tracta de gent que ho ha perdut tot en les ràtzies borbòniques o que es troba amenaçada per la persecució política dels vencedors. D’altres, com el famós Pere Joan Barceló Carrasclet, es coordinarien amb la Quàdruple Aliança^lxxxvi quan l’irredemptisme italià de Felip V va provocar una altra guerra internacional, ara entre 1718 i 1720.

 

El nou conflicte europeu permetia posar sobre el tapet, novament, l’anomenat «cas dels catalans». De fet, les viles d’Olot, Ripoll, Camprodon, la Pobla de Segur, Tremp i la Seu d’Urgell van aprofitar l’avanç francès sobre el nord del Principat per recobrar temporalment l’ordenament foral local.^lxxxvii Aquests miquelets tampoc no oblidaven fer arribar l’objectiu de recuperar les lleis i institucions pròpies de la resta de la Corona d’Aragó: «Cuando los franceses en número de 2.000 han entrado en la Seo de Urgel, amenazando el sitio a Castell Ciudad, y a un mismo tiempo entrando en el Valle de Aran unos 300 enemigos al lugar de Villaller, ha procurado el Dr. Antonio Grau hacer publicar las Constituciones de Cataluña en la forma se observaban en tiempos del Rey difunto Carlos II, esparciendo por este Reino de Aragón y Valencia lo mismo por sus Fueros y Privilegios».^lxxxviii

 

En efecte, el capità general de València, el duc de San Pedro, descriu l’octubre de 1719 les sospites d’una imminent rebel·lió: «se han esparcido en este Reino en diversas poblaciones más de tres mil hombres de los que tomaron las armas y siguieron el partido del Sr. Archiduque, parte de ellos indultados debajo de alguna fianza, y los más introducidos furtivamente de Cataluña y Aragón».^lxxxix

 

Les nombroses partides guerrilleres arreu de les comarques van ser un autèntic maldecap per a les forces d’ocupació. Els miquelets es mantenien, com era habitual, gràcies als veïns de les viles, que desafiaven repetidament la prohibició borbònica de mantindre cap mena de col·laboració amb ells.

 

Precisament l’activitat d’en Carrasclet –que, amb milers de combatents sota les seues ordres, va arribar a controlar bona part dels camps i muntanyes entre l’Ebre i el Llobregat– va provocar la formació de les “Esquadres” el 1719. Seleccionats entre els botiflers més acèrrims, els mossos d’Esquadra eren grups paramilitars de contrainsurgència que tenien com a missió encalçar els “carrasquets”.

 

Les accions guerrilleres tocaren sostre durant Guerra de la Quàdruple Aliança, però d’ençà de la fi del conflicte es reduïren dràsticament. Tanmateix, continuen detectant-se partides de miquelets en les muntanyes catalanes, si més no, fins el 30 de juny de 1735, quan el líder insurgent Andreu García va ser executat i esquarterat.^xc

 

Amb tot, la guerrilla no va ser l’única expressió de resistència contra el règim de la Nova Planta. Els informes tramesos a Madrid pels capitans generals parlen constantment de la necessitat de «contener con más autoridad y fuerza aquellos pueblos»^xci per evitar una nova insurrecció.

 

En qualsevol cas, les expressions de dissidència eren múltiples i molt diverses. A la Ribera del Xúquer, Alzira ens ofereix dos exemples més que evidents: el 1718, un monjo agustí botifler denuncia l’alegria de «los malos vasallos» en conèixer la severa derrota de l’armada espanyola a Sicília.^xcii I encara, el 1725, en córrer el rumor que la Pau de Viena havia restablert els furs, els alzirenys desobeïren el pagament d’impostos borbònics i provocaren avalots, entre insults a Felip V i crits de «Visca Carles III i moren els castellans i els gavatxos!».^xciii

 

El mateix Felip V deixa constància d’aquest caràcter indòmit al testament polític de 1724: «Mantened a los catalanes, valencianos y aragoneses bajo control, y no les devolváis sus fueros, porque son gente turbulenta, especialmente los catalanes».^xciv

 

En tot cas, la memòria d’aquest passat d’autogovern foral mai no s’acabà d’esborrar, i és present al llarg de la nostra història en múltiples formes: el memorial de greuges presentat conjuntament el 1760 per les ciutats de Barcelona, Palma, València i Saragossa; la defensa del règim foral en les Corts de Cadis i la recuperació del nom de Xàtiva (1811); la destrucció de símbols borbònics (com ara l’esmentada inscripció de la ciutadella de València -1808, l’obelisc d’Almansa -1868 i 1931 o la ciutadella de Barcelona -1841 i 1868-…); les carlinades (1833-40/ 1846-49/ 1872-1876); el pacte signat el 1869 a Tortosa pels republicans federals dels territoris de l’antiga Corona d’Aragó; la Renaixença… Són expressions col·lectives que van traduint al llarg del temps la voluntat de recuperar, en essència, allò perdut en la Guerra de Successió, d’aquells «qui abans regien els seus propis drets semblants a un poble lliure i foren obligats a suportar la sort comuna de tota Espanya».^xcv

 

Una assignatura pendent

Amb aquest article hem posat l’accent en els nexes existents entre les persones i els territoris catalanoparlants durant la Guerra de Successió. Hem volgut ressaltar les causes compartides que expliquen l’opció austriacista als Països Catalans, els vincles personals, institucionals i territorials durant la conflagració, la permeabilitat de les fronteres regnícoles en tot aquest procés conflictiu, la similitud en el tracte repressiu rebut durant i després de la guerra, i la mateixa persistència de la memòria foral a través del temps.

 

Considerem que aquests ingredients ens permeten parlar dels Països Catalans durant la Guerra de Successió com un marc històric susceptible de ser estudiat de manera conjunta. No debades, els contactes entre els especialistes d’arreu dels Països Catalans hi són, i s’han materialitzat en algunes aportacions ressenyades a l’inici. Però encara resta pendent l’edició d’una gran obra sobre aquest decisiu conflicte.

 

És cert que en els darrers anys la historiografia de la Guerra de Successió ha avançat més al Principat que no a la resta dels territoris. El mateix es podria argüir, però, respecte de l’àmbit espanyol i internacional i, en canvi, les monografies sobre el conflicte dinàstic amb aquest marc d’estudi són habituals. En alguns casos, com La Guerra de Sucesión de España (1700-1714), publicada en crítica per Joaquim Albareda Salvadó, són signades per primeres espases de la historiografia catalana.

 

Catalunya durant la Guerra de Successió, publicada el 2006 per Ara Llibres, amb els seus tres volums, conté articles d’arreu de la nostra geografia. En aquesta obra col·lectiva, però, les aportacions balears i valencianes, tot i resultar significatives, no són sinó complementàries dins del conjunt. Ha estat, possiblement, una oportunitat perduda per publicar una Història de la Guerra de Successió als Països Catalans que atenga les particularitats, però alhora, oferisca una visió històrica integradora.

 

Malgrat les pressions polítiques, els historiadors hauríem d’abordar amb especial interès la publicació d’una obra d’aquestes característiques i abast territorial, perquè –com hem explicat al llarg d’aquest article– existeixen motius històrics sobrers i comptem amb especialistes d’enorme vàlua, amb molta feina feta. I si el marc dels Països Catalans ha estat vàlid per estudiar les Germanies i les transformacions socioeconòmiques del camp a través de la història,^xcvi també ho hauria de ser en el que va resultar el comú punt d’inflexió definitiu en la nostra trajectòria d’autogovern: la Guerra de Successió.

 

---