TTIP: l’acord comercial i d’inversions entre la UE i els EUA

Introducció

TTIP és en anglès un acrònim pompós: Transatlantic Trade and Investment Partnership; en català també és un embarbussament: Tractat de lliure comerç i d’inversions entre els Estats Units i la Unió Europea. A més, allò que semblava incomprensible, comença a fer por a mesura que el seu significat es va coneixent.

Per tal d’explicar de manera senzilla i en tres passos, podríem dir que és un (1) acord comercial (2) que s’està negociant (3) entre dues regions. Les dues regions no són petites, sinó les economies més grans a banda i banda de l’Atlàntic. Parlem dels EUA i la Unió Europea, que sumen un terç del comerç mundial.

 

L’acord s’està negociant en total secret, entre les elits polítiques i empresarials internacionals. L’àmbit de decisió queda lluny de ciutadanes i ciutadans i fora de tot control democràtic. És evident que aquesta llunyania es busca a propòsit. La majoria de la societat tot just rebrà informació, i moltes de les persones que han tingut alguna notícia desisteixen d’aprofundir en el tema, espantades per la seva complexitat. Perquè no entenem d’acords comercials; perquè ens resulten estranys. Aquestes dificultats per entendre el rerefons de l’acord són un mecanisme més per allunyar-lo encara més de la ciutadania.

 

No obstant això, l’acord és un projecte que va més enllà del comerç. És un projecte polític, ideològic i social que supera l’àmbit de l’economia. Aquesta qüestió és tan complexa com important. Encara que els defensors de l’acord ens el volen presentar mitjançant un codi secret, el fons del projecte és molt més senzill. Aquest és el principal objecte d’aquest document: aproximar, des d’un punt de vista crític, el tema de l’acord comercial TTIP de manera més clara i entenedora.

 

Els impulsors del projecte diuen que l’objectiu de l’acord és suprimir els obstacles que troba l’activitat comercial. En una paraula, liberalitzar els mercats. Des d’un punt de vista crític, un nombre creixent de moviments socials, sindicats, ONG i altres grups hem adoptat una posició clarament contrària al TTIP: l’objectiu de l’acord en realitat és eliminar els drets conquerits a occident al llarg de decennis. Suprimir les normatives que protegeixen allò social, el món laboral i el medi ambient. En definitiva, per aquesta via les corporacions pretenen acumular més drets que les persones.

 

El tractament que les elits políticocorporatives, juntament amb els mitjans de comunicació dominants, donen a l’assumpte és molt diferent del que reivindiquem alguns moviments, sindicats i ONG des d’una perspectiva crítica. Per sort, en el moment en què vam redactar aquest document estan sorgint tot un conjunt d’informacions i publicacions, sobretot per part dels moviments socials contraris a la iniciativa.

 

Podem tenir la sensació que Europa ens queda lluny. Llunyana la UE, i molt més l’altra banda de l’Atlàntic. Creiem que determinades qüestions complexes al voltant de l’economia se’ns escapen. Però no cal caure en la frustració per aquestes sensacions. Comptem almenys amb dos instruments: el primer, la informació, i el segon, la mobilització. El primer és el pas necessari per superar la situació de desinformació. Anem, per tant, a desgranar el tema del TTIP.

 

Origen i antecedents de l’acord

L’acord transatlàntic anomenat TTIP té el seu origen en l’Organització Mundial del Comerç (OMC), que es va crear a la dècada dels 80 amb la finalitat principal de liberalitzar el comerç i les inversions. És més, podem dir que l’OMC es va crear per això. Des de llavors, amb la finalitat d’impulsar la liberalització del comerç a nivell mundial, ha vingut promovent Tractats de Lliure Comerç (TLC) a banda i banda de l’Atlàntic. Però, què són els TLC)? Fonamentalment es tracta de pactes entre dues o més regions (bilaterals o multilaterals) que tenen per objecte ampliar els mercats de béns i serveis entre els signataris. Per a això se solen reduir o eliminar, sobretot, les taxes duaneres. Però a més, són també acords que garanteixen la seguretat jurídica dels inversors. Els defensors dels TLC solen presentar-los com instruments que impulsen el creixement de l’economia i la creació d’ocupació.

 

Segons el premi Nobel d’Economia Joseph Stiglitz, els TLC són totalment asimètrics, perquè en lloc de promoure l’equitat i la democràcia es limiten a garantir els interessos de sectors i elits molt concretes. Per dir-ho més clar, són acords que EUA imposa a la seva mida, i segons l’economista alemany Heinz Dieterich, és precisament aquest monopoli la clau de la riquesa dels nord-americans. També Naomi Klein es mostra contrària als TLC, perquè perjudiquen les persones i a la democràcia.

Encara més, segons Stiglitz, aquests acords serveixen de pont entre la globalització i l’agudització de les desigualtats. De fet, a més dels continguts relatius al comerç, també tenen conseqüències en àmbits polítics i socials. Mentre que obren els mercats de béns i serveis en favor del capital, obstaculitzen la lliure circulació de persones. En definitiva, els TLC s’han convertit en arma per desafiar les polítiques públiques que “frenen” l’acumulació de beneficis de les empreses.

Potser el cas nord-americà sigui el més conegut: el North American Free Trade Agreement o NAFTA (Acord de Lliure Comerç de l’Amèrica del Nord), signat per Canadà, Estats Units i Mèxic. En lloc de complir amb allò promès, l’acord ha agreujat els problemes de pobresa i dependència de Mèxic. Aquest és el balanç: els beneficis per a les empreses de Washington i Mèxic D.F han estat molt menors que els perjudicis causats als sectors més pobres de la societat.

Des que al 1994 el NAFTA va entrar en vigor, el preu interior del blat de moro ha tocat fons a Mèxic. Els preus han caigut més d’un 70%, i les seves conseqüències han estat gravíssimes per la població mexicana. Més de 15 milions de persones depenen de la producció de blat de moro, i aquesta caiguda de preus ha suposat que els ingressos de nombroses famílies hagin disminuït. Les conseqüències són evidents en el nivell de vida d’aquestes famílies, que es veuen obligades a emigrar per sobreviure, o a treballar més hores, a casa o fora d’ella.

 

Acord geoestratègic

Els impulsors del TTIP proclamen les seves múltiples virtuts, especialment lligades al creixement econòmic i de l’ocupació. Segons la Comissió Europea, entre els suposats beneficis hi ha el de crear 400.000 llocs de treball. En el mateix sentit, Barack Obama ha afirmat que es crearan milions de llocs de treball qualificats.

D’altra banda, un informe de la Unió Europea aporta dades sobre el creixement econòmic. No són gens espectaculars: en 10 anys es preveu que la producció de la regió creixi un 0,1% més, és a dir, un 0,01% anual. Són xifres irrisòries que, evidentment, no arriben a compensar els enormes perjudicis i amenaces que implica el projecte.

Però a més, es destaca el caràcter geopolític de l’acord. Algunes dades publicades per l’OCDE ens ajudaran a entendre això: Segons aquest organisme, el 2015 el 90% del PIB es generarà fora d’Europa, i només la Xina podrà produir un terç del total.

Per això, aquest acord té per a Washington un clar interès geoestratègic: garantir, davant la Xina i els altres països emergents del BRICS (Brasil, Rússia, Índia i Sud Àfrica) la supremacia occidental.

A la dècada del 2000, l’activitat comercial de la Xina ha crescut de manera exponencial, i ha quadruplicat les seves importacions i exportacions. Això vol dir que l’hegemonia nord-americana, que ha durat un segle, s’ha acabat. Per tal de veure-ho en xifres, podem recórrer a l’exemple que ofereix ATTAC: a les portes de la crisi de 2008, EUA era el soci comercial més important de 127 països, i la Xina, de 70. Avui aquest ordre s’ha invertit, i la Xina és el principal soci de 124 països, i els EUA, de 76.

En paraules de Javier Solana -que va ser màxim representant d’afers exteriors de la UE-, “Europa i els EUA es necessiten mútuament, i la cooperació entre els països a banda i banda de l’Atlàntic és fonamental”. Per explicar-ho d’una altra manera, les elits dels EUA i la UE tenen por de perdre la seva supremacia en el comerç mundial, i estan preparant el contraatac.

Les regions segueixen ocupant encara un lloc privilegiat en el comerç i en la inversió estrangera directa (IED), i una de les fites del tractat és conformar el major espai de comerç lliure al món, que reuniria a 800 milions de consumidors i consumidor i un terç del comerç global.

André Sapir és membre d’un think-tank neoliberal amb seu a Brussel·les. Segons la seva opinió, el moll de l’acord consisteix a enviar a la Xina un missatge clar, perquè entengui que som importants en el món. Des d’aquesta perspectiva, l’acord es presenta com un potent instrument geopolític internacional.

L’activista ecologista internacional Tom Kucharz ho veu d’una altra manera. Accepta la naturalesa geopolítica del tractat, amb un matís: sí que és un instrument molt important, però per al Front de l’Imperialisme Geopolític. És a dir, més enllà de la concurrència comercial internacional, el considera com un instrument estratègic per al model imperialista i neoliberal, com un instrument que serveix a les elits polítiques i econòmiques mundials per atacar la societat civil i a la majoria de la població.

Segons l’opinió de Kucharz, les polítiques favorables a la liberalització del comerç tenen dos vessants. D’una banda, les mesures d’austeritat, retallades i atacs als drets socials i laborals imposades en els últims anys. Per l’altre està el propi TTIP. Per mitjà d’aquest acord, el lobby polític-empresarial vol fer-se amb els privilegis que no ha aconseguit amb l’austeritat. D’aquesta manera es pretén aprofundir en els processos de retallada, privatització i liberalització del flux de capitals i augmentar encara més el poder del gran capital.

 

Obstacle per a uns, dret per altres.

Segons les persones que el defensen, el TTIP permet eliminar els obstacles que “frenen” l’activitat comercial. Entre aquests obstacles estarien les habituals taxes duaneres. Aquestes es troben ja en un nivell força baix, del 5,2% a la UE i el 3,5% als EUA. No obstant això, en funció dels sectors i productes, els percentatges a un costat i altre de l’Atlàntic són diferents. Per exemple, els aranzels sobre productes industrials solen ser més baixos per als béns nord-americans que entren a la UE, però alhora, mentre que els cotxes importats d’EUA suporten una taxa del 10%, als europeus que exporten cap a aquest país se’ls aplica una tarifa del 2%.

D’altra banda, en alguns sectors de la producció agrària les taxes duaneres són més altes. Per a aquests l’acord podria suposar un dur cop. Berthelot es mostra ferm: “la supressió de tot aranzel comercial provocaria un terratrèmol sense precedents en l’àmbit econòmic, social, mediambiental i polític, no només a Europa, sinó també en els països en vies de desenvolupament …”.

Però a banda dels aranzels, l’obstacle que es pretén remoure és d’una altra naturalesa: el que més frena els beneficis són els mateixos que protegeixen la societat, la classe treballadora i el medi ambient. De fet, a més de l’eliminació de les tarifes aranzelàries habituals, l’acord pot comportar les mesures protectores en els àmbits mediambiental, sanitari, laboral i social.

 

A través del TTIP es busca homologar les normatives a banda i banda de l’Atlàntic, i es preveu que això passi rebaixant les mesures protectores europees als nivells nord-americans. Les conseqüències poden ser greus: si l’objectiu és garantir una major liberalització, és clar que l’única opció d’harmonitzar les normes i lleis dels EUA i la UE és rebaixar els estàndards europeus al nivell dels EUA. Això implica debilitar les normatives més protectores vigents a Europa. Això es desprèn de les explicacions de la Comissió Europea: “no són les taxes que es paguen a les duanes els majors obstacles per al comerç, sinó les normatives internes transfrontereres, les que protegeixen la seguretat i el medi ambient (…) L’objectiu d’aquest acord comercial és reduir en benefici de les corporacions, els costos i els retards que no són necessaris”.

La història seria diferent si, en lloc d’impulsar la liberalització del comerç l’objectiu fos protegir la societat, el medi ambient i la majoria de la població.

L’economista francès Jean Gadreyⁱ ens fa reflexionar amb aquesta frase: “Què podem esperar de l’harmonització si, per arribar al nivell d’un país que no ha subscrit el Protocol de Kyoto, cal buidar les mesures protectores europees? Què podem esperar d’un acord que està abocat a rebaixar-se fins al nivell d’un país que no ha acceptat tants convenis internacionals (Diversitat Cultural, Biodiversitat, els de l’OIT …)?”.ⁱⁱ

 

Diga’m amb qui vas…

El procés de negociació del TTIP està sent totalment opac. Excepte uns pocs documents que s’han filtrat, tot és secret. La Comissió Europea ha admès en una carta oberta que tots els documents relacionats amb el tractat seran confidencials almenys durant 30 anys.

Tampoc es deixa clar amb qui s’està redactant el text. El Corporate Europe Observatory ha afirmat que la Comissió Europea ha mantingut més d’un centenar de reunions amb les “parts interessades”. Entre aquestes, la que representa la societat civil ho té cru. De fet, més del 90% de les reunions s’han desenvolupat amb grans empreses i grups de pressió.

L’última paraula sobre l’aprovació de l’acord correspon a la Comissió Europea. Res l’obliga a convocar una consulta a la societat. Els governs nacionals són els únics que tenen possibilitat de cridar un referèndum o consulta. No obstant això, l’estat espanyol ja ha decidit que no preguntarà al poble; Congrés dels Diputats va rebutjar la proposta d’IU amb els vots del PP, PSOE, PNB, CiU i UPyD.

A finals de primavera de 2014 s’han filtrat diversos documents, més d’un centenar de pàgines. En ells queden en evidència les febleses de cada país europeu. Què vol dir això? Que es dóna a conèixer als grups de pressió dels EUA tot obstacle que puguin trobar, perquè el puguin remoure. En una nota difosa en la fase inicial, la UE deixa clar que ha demanat el mateix als EUA, esperen ,al seu torn, que cada estat dels EUA doni a conèixer amb transparència els seus punts flacs, per poder intervenir-hi.

En els propers apartats analitzarem diversos elements nuclears de les negociacions del TTIP. Malauradament, el model capitalista pot esmolar encara més les seves urpes i clavar-se en la societat més profunda i violentament. Els sectors més cobdiciosos estan desitjosos d’augmentar els seus beneficis: sectors encara per privatitzar, sectors protegits per llei, que donen grans beneficis… Només cal conèixer amb qui s’està reunint la Comissió per saber per on van els trets.

 

Diga’m amb qui vas, i et diré qui ets, diu el refrany.

 

Àmbit laboral

Entre els suposats avantatges del TTIP, els seus partidaris preveuen la creació de nous llocs de treball. No obstant això, les estimacions que llancen no coincideixen. El Departament d’Exteriors del govern Obama és qui ofereix les dades més optimistes: a més de que el tractat liberalitzaria un terç del comerç mundial, obriria la possibilitat de crear milions de nous llocs de treball. Una promesa temptadora, potser, a la vista del lent creixement dels EUA i les altes taxes d’atur a Europa.

Una altra investigació presentada a Washington redueix aquesta hipotètica creació d’ocupació a 740.000 llocs,ⁱⁱⁱ un cop assolida la plena aplicació del tractat. Per la seva banda, la Comissió Europea ha rebaixat la seva estimació fins als 400.000 llocs de treball. Pel que fa a creixement econòmic, es parla d’un creixement de l’1% del PIB, però la Comissió ho redueix al 0,1%. La creació d’ocupació està per veure.

En un informe elaborat per la Comissió Europea sobre l’impacte del TTIP, es reconeix al principi que caldria reestructurar els sectors industrials més afectats per l’increment del comerç. Entre ells, la indústria càrnica, el sector dels adobs, el bioetanol, el sucre, el sector de béns d’equip i el metal·lúrgic. Els termes “reestructuració” i “ajust” no són més que eufemismes que encobreixen la destrucció d’ocupació.

Amb tot, si entre les virtuts del TTIP hi ha la de crear ocupació, és previsible que en altres sectors es destrueixi ocupació. En aquest sentit, ni el TTIP ni la Comissió preveuen cap mesura per a les persones que puguin quedar sense feina.

Hem citat més amunt que els EUA no accepta alguns convenis de l’OIT, entre d’altres, els relatius a pràctiques sindicals i el dret d’associació. En el context de la crisi dels últims anys, els salaris han patit un dur atac a la UE. El TTIP pot ser un instrument per degradar la legislació laboral europea fins al nivell dels EUA, la qual cosa pot comportar lleis antisindicals.

El sindicat nord-americà AFL-CIO ha afirmat que hi ha una forta competència entre els estats dels EUA. Estan embarcats en una guerra a la baixa, pel que fa a salaris, seguretat i salut laboral. La Comissió Europea ha suggerit que caldria revisar la legislació laboral europea per tal de minimitzar el risc d’espantar les inversions estrangeres dels EUA i evitar que es dirigeixin a altres països. En aquest sentit, es pot considerar que estem en portes d’una nova era en el laboral. A més d’atenuar o eliminar les mesures protectores a la UE, es generaria una preocupant competència entre els països europeus.

 

Medi ambient

En un informe de la Comissió Europea es reconeix que el TTIP tindria conseqüències negatives per al medi ambient. En els informes es preveu que l’increment del comerç farà que augmenti la contaminació i l’esgotament dels recursos naturals.

Però a més, en la mesura que les mesures de protecció mediambiental suposen un obstacle per als lobbies, ocupen un important espai en les negociacions del tractat. Serveixi d’exemple el principi de precaució, nucli de la política mediambiental europea; és possible que, en funció de la direcció que adoptin les negociacions, el principi sigui posat en qüestió.

 

El principi de prudència

 

A la UE s’aplica el principi de precaució; mentre no es provi que una substància no és nociva per a la salut, no s’autoritza. A més, la càrrega de la prova correspon a l’empresa productora.

Per contra, es pot dir que als EUA s’aplica el principi contrari, el principi de risc: que no es provi científicament i fora de tot dubte que alguna cosa és nociu, no es pot prohibir. En aquest cas, la responsabilitat no és competència de les empreses.

 

La cimera Europa Business de 2013 va reunir a les grans empreses europees. S’hi va atribuir a la legislació mediambiental el desavantatge dels països europeus respecte de les empreses nord-americanes i xineses.

La normativa mediambiental és més tova als EUA que a la UE, com s’aprecia en el cas del fracking. Aquest mètode d’extracció de gas natural està més estès a Amèrica que a Europa, i cada any es perforen més de 11.400 nous pous als EUA. Les empreses actives a Europa, estan a l’espera que se suprimeixin les normatives que limiten el fracking.

Una vegada més, queda en evidència l’interès dels lobbies per reduir les diferències entre els EUA i la UE.

 

 

La liberalització dels serveis: el sector financer.

 

En un primer moment es creia que la liberalització del sector financer era un dels grans objectius del tractat. El Regne Unit, amb el suport de la UE, ha vingut pressionant per liberalitzar encara més el mercat financer. No obstant això, el document recentment filtrat indica el contrari: pel que sembla, l’únic àmbit que queda fora de les negociacions serà el financer, perquè els EUA ho ha volgut així.

A diferència dels altres exemples, la regulació del sector financer és més estricta als EUA que a Europa. Als EUA temen que, com a conseqüència de la negociació, s’hagin de veure obligats a estovar la seva normativa, i per això l’han retirat de la taula. Això ens fa veure dues coses: d’una banda, queda clar que l’equiparació entre les dues regions serà anant als mínims; si no, els EUA no hauria de tenir cap temor. Per l’altre costat, queda clar la naturalesa totalment asimètrica del tractat; va ser Stiglitz qui va posar de manifest la capacitat dels EUA de configurar l’acord a la mesura dels seus interessos.

 

 

Sanitat

És evident que el futur de la sanitat pública està en qüestió. Les crisis financeres i les polítiques d’austeritat dels darrers anys han afectat greument la sostenibilitat, accessibilitat i caràcter universal del sistema sanitari públic. Aquest acord que busca promoure la liberalització ens porta a pensar que se seguirà en la mateixa línia, i que l’equiparació entre els EUA i la UE serà a la baixa. A més, cal tenir en compte que, si es reforcen les lleis sobre patents, hi ha el risc que alguns medicaments s’encareixin.

En l’àmbit mediambiental i de la salut regeixen principis contraposats a la UE i els EUA. A l’espai buit existent entre el “principi de precaució” d’Europa i el “principi de risc” nord-americà hi ha 30.000 productes químics. Entre ells, alguns que poden estar relacionats amb el càncer de mama i de testicles, amb l’esterilitat i la diabetis. El TTIP podria obrir les portes a aquests productes encara prohibits a la UE.

El desig d’obrir al mercat la contractació de serveis de salut coincideix amb l’objectiu de liberalitzar el sector serveis. Per a això, una norma hauria d’autoritzar a les corporacions internacionals a participar en concursos fins ara limitats al sector públic per prestar serveis sanitaris. Per aquesta via, les multinacionals podrien tenir garantit un tracte “idèntic” al de les empreses del país en qüestió. Obrir la contractació de serveis sanitaris a empreses estrangeres implicaria limitar la capacitat de decisió dels governs locals, ja que no podrien controlar la quantitat ni el volum de les empreses privades que es presenten als concursos.

Segons un document filtrat fa poc per Wikileaks, el risc és encara més gran: segons diu aquesta pàgina web, la UE deixarà en mans de multinacionals no només la sanitat, sinó també la resta de serveis públics.

 

 

Drets de la propietat

Una altra qüestió central en la negociació són els drets de propietat intel·lectual (DPI). Aquest assumpte no és nou: al 2006, per impuls dels EUA, van començar a negociar els Acords Comercials Anti-Falsificació (més conegut pel seu acrònim anglès ACTA, Anti-Counterfeiting Trade Agreement).

Tot i que va provocar una gran polèmica, la UE va aprovar l’acord al 2012. Al mateix any de la seva aprovació, el Parlament Europeu va aconseguir tirar enrere. Es pot pensar que alguns punts que es regulen en l’ACTA es reprendran en la negociació del TTIP, com sospiten els sectors contraris al primer.

També en aquest àmbit la normativa existent a banda i banda de l’Atlàntic és molt diferent. Als EUA, a les empreses se’ls fixen molt pocs límits a l’hora d’utilitzar les dades personals dels clients. Per contra, a la UE aquestes dades es protegeixen més estrictament, per tal de garantir la privacitat. Per això, Facebook, Microsoft i Google, tenen gran interès per portar l’aigua al seu molí en el capítol dels drets de propietat intel·lectual.

Les associacions industrials més grans d’ambdues parts (BusinessEurope i la Cambra de Comerç nord-americà) reclamen amb claredat el següent:

 

“Hauria de ser possible incloure la perspectiva més liberal possible del comerç electrònic (…); sobretot, cal evitar que s’adopti una estratègia massa estricta a favor de la privacitat i la protecció”.

 

En relació amb això, el sector farmacèutic té una agenda molt ambiciosa davant el TTIP. D’una banda, mitjançant les patents pretén prolongar els terminis de dret de monopoli. Però a més, va a per les mesures protectores establertes pels governs per protegir la sanitat pública. Entre elles, la llei de transparència de dades sobre assajos clínics.

 

Dos exemples de la indústria farmacèutica

1. De quins mecanismes disposa la indústria farmacèutica per augmentar els seus beneficis?

• Retard dels tràmits per començar a emprar medicaments genèrics. Avui és possible emprendre aquests tràmits abans de l’expiració de la patent.
• Unificació de les normatives de la UE i EUA sobre patents. Actualment hi ha grans diferències entre ambdues; la normativa és més estricta a la UE, i això fa que hi hagi menys patents i una major competitivitat. Això és decisiu per a promoure l’accessibilitat i una innovació eficaç dels medicaments.
• No limitació de les marques registrades: les empreses d’origen de cada medicament, solen tenir l’objectiu d’allargar l’ús de la marca o el nom comercial, el que al seu torn frena l’ús de genèrics, en impedir la substitució de medicaments prescrits per metges o farmacèutics.
• L’exclusivitat de dades dels medicaments biològics es vol perllongar fins als dotze anys. Amb aquest mecanisme les farmacèutiques poden prorrogar l’exclusivitat de mercat d’un producte, un cop expirada la patent.

2. Llei de Transparència dels assaigs clínics: Un dels riscos

• El passat mes d’abril el Parlament Europeu va aprovar una important llei, referida a la transparència dels assajos clínics. Tot i la dura campanya de pressió duta a terme per la indústria farmacèutica, no ha aconseguit frenar-la. La llei de transparència aposta per la seguretat per a la societat. Fins ara els informes dels assaigs clínics han estat sotmesos al “secret comercial”. L’aprovació de la llei ha fet que els informes siguin públics i accessibles. Aquest èxit per a la ciutadania ha suposat un gran revés per al sector farmacèutic.
• Abans de començar, serà obligatori publicar tots els assaigs clínics en una base de dades accessible.
• Un cop finalitzat l’assaig clínic, com a màxim a l’any s’haurà de publicar un resum dels resultats de totes les proves realitzades.
• Cal publicar un índex que resumeixi els resultats més importants dels assaigs clínics de forma comprensible per a la ciutadania.
• No es comercialitzarà cap medicament del qual no s’hagin publicat tots els assaigs clínics.
• Es preveuen grans multes per a les empreses que incompleixin aquestes normes.

Al 1994, en el si de l’Organització Mundial del Comerç (OMC), es va implantar la normativa sobre els Drets de Propietat Intelectual.^iv Aquest és un tema polèmic, ja que a través de les patents i altres mesures relatives a la propietat intel·lectual es limita la utilització de medicaments genèrics. No obstant això, de moment l’acord ha inclòs algunes mesures per a garantir la sanitat públic

Carn tractada amb hormones i clor

A finals del segle XX la UE va prohibir alguns aliments procedents dels EUA, davant els riscos que podien suposar per a la salut humana. Dos dels casos que van donar lloc al veto van ser els caps de bestiar vacunes que rebien tractament hormonal i l’ús del clor per part de la indústria porcina.

En la indústria del bestiar boví, el bestiar és tractat amb l’hormona anomenada, Bovine somatotropin (somatotropina bovina) per incrementar la productivitat. A Europa se sospita que aquesta hormona produeix càncer, de manera que el consum d’aquest tipus de productes està prohibit. El ractopamina clorhidrat, producte que conté clor, s’utilitza per engreixar porcs. En arribar als mercats europeus animals amb restes d’aquest producte, també va ser prohibit.

La prohibició d’aquests dos productes ens dóna certa seguretat a consumidores i consumidors, però les multinacionals de la indústria alimentària agrària veuen un límit, un obstacle per fer negoci. Per això, està clar en quin sentit pressionarà aquesta indústria. El preocupant és pensar que, un cop derogades aquesta mesures protectores, es vagi a imposar el “model americà”. Això tindria efecte en tot el sector, des dels processos productius fins a les xarxes de distribució.

Una altra conseqüència del model americà és la desaparició de l’agricultura familiar: Als EUA només hi ha 2 milions d’explotacions, enfront dels 13 milions de la UE. També la “denominació d’origen” que caracteritza determinats productes de qualitat pot suposar un obstacle per al sector de la indústria alimentària.

Les negociacions del TTIP brinden al lobby farmacèutic una nova oportunitat per reforçar la protecció de la propietat intel·lectual i perllongar l’exclusivitat dels seus productes. Cal tenir en compte que la prolongació de qualsevol monopoli reporta enormes beneficis al sector farmacèutic. En aquest sentit, el lobby està interessat en prorrogar la vigència de les patents i endarrerir l’ús de genèrics.

 

Seguretat alimentària

 

També en l’àmbit de la seguretat i sobirania alimentària hi ha nombrosos aspectes que el TTIP pot rebentar. Una vegada més, la normativa europea sobre aliments és més estricta o protectora dels consumidors-es que la dels EUA. Els transgènics estan prohibits a Europa, i només està legalitzat un tipus de blat de moro transgènic. Als EUA, per contra, hi ha multitud d’organismes genèticament modificats. Fins ara la indústria alimentària no ha assumit les polítiques europees i es pot pensar, en conseqüència, que en les negociacions intentaran ficar mà en aquest punt.

 

Pèrdua de sobirania: els litigis empresa-estat

Potser el punt més destacat dels TLC sigui el relatiu als litigis estat-inversor. Mitjançant aquesta disposició es possibilita als inversors estrangers eludir i denunciar la normativa d’un altre país: acudint als tribunals internacionals, poden denunciar qualsevol estat acusant d’incomplir alguna clàusula d’un Tractat Bilateral d’Inversió (TBI). Les indemnitzacions fixades per aquests tribunals inclouen el “lucre cessant”. És a dir, es calcula la quantia dels beneficis “perduts” per un inversor en aquest país arran dels obstacles que han suposat les normatives i lleis per a la seva activitat.

Breument, aquest tipus d’acords d’inversió plantegen tres grans problemes, lligats amb els plets estat-inversor:

1. En primer lloc, a causa de la vaguetat d’aquests textos, en la pràctica qualsevol proposta política de qualsevol estat pot córrer el risc de ser judicialitzada. Per exemple, és molt difícil saber a què es refereix el “tracte just” que se sol citar en els TBI. Per això, els àrbitres internacionals han acostumat a interpretar els plets vinculats amb aquesta clàusula de manera molt àmplia.

2. Els plets estat-inversor se solen resoldre en la més absoluta opacitat. Davant d’altres procediments jurídics, els plets estat-inversor derivats dels TBI solen ser “a porta tancada”; tot i que hi ha en joc polítiques públiques, no s’informa a la societat civil. A més, entre les comptades persones que es dediquen a l’arbitratge internacional hi ha grans conflictes d’interessos. En cobrar per cas, els àrbitres tenen un incentiu molt gran per suscitar noves denúncies. Es calcula que el negoci de l’arbitratge internacional arbitratge internacional mou 5 milions de dòlars per cas, i l’hora de treball dels advocats pot suposar fins a 1.000 dòlars.

3. Els litigis estat-inversor són unidireccionals i exclusius. Això significa que, por una banda, tot i que els inversors puguin denunciar als estats, no passa el mateix quan els inversors incompleixen algun dels punts del TBI o violen drets humans. D’altra banda, els inversors estrangers són els únics que poden denunciar els estats. Tenint en compte l’alt cost d’aquest tipus de procediments, les multinacionals són les úniques que tenen capacitat de recórrer a aquesta via. A més, les multinacionals poden decidir, entre totes les seus repartides pel món, a quin estat denuncien. El mateix Banc Mundial ha admès que aquests processos produeixen una “enorme asimetria” perquè la major part del flux d’inversió estrangera directa derivada dels TBI sol moure en una única direcció “.

    

En definitiva, els TBI s’han convertit en arma per desafiar les polítiques públiques que frenen els beneficis de les empreses. Al poder que ja tenien les multinacionals per exercir pressió en els processos legislatius s’afegeix aquesta capacitat coactiva d’aquests grups de pressió per denunciar qualsevol llei que no els agradi. L’àrbitre espanyol Juan Fernández Armesto va donar una sincera opinió sobre les greus conseqüències de els TBI en l’interès públic: “mai deixa de sorprendre que els estats sobirans hagin acceptat l’arbitratge d’inversions […]a tres particulars se’ls concedeix el poder de revisar, sense cap tipus de restricció o procediment d’apel·lació, totes les accions del govern, totes les decisions dels tribunals i totes les lleis i reglaments que emanen del Parlament“.

No és casualitat que l’esclat dels TBI i els plets estat-inversor hagi coincidit amb l’auge de la globalització neoliberal. Gus van Harten ha dit que els TBI i aquest tipus de tribunals “són peces jurídiques i institucionals d’importància en el puzle neoliberal“, ja que “imposen restriccions legals i econòmiques molt fortes als governs”.

 

Reflexió final

Al document hem tractat diversos aspectes de la qüestió del TTIP i els tractats de lliure comerç. Per si encara no quedava prou clar, s’haurà pogut comprovar que els TLC són una arma política per desposseir a la societat dels seus drets.

Els gegants a banda i banda de l’Atlàntic, els EUA i la UE, estan negociant en secret un acord pel qual les elits polític-corporatives condicionaran totalment el nostre futur i el de les properes generacions. Els seu botí és allò que la ideologia neoliberal que es va imposar fa trenta anys encara no els ha donat i el que els falta per obtenir mitjançant les polítiques d’austeritat arran de la crisi, el que queda per liberalitzar, per privatitzar, el que queda en peu del sector públic. El que vénen exigint des de fa molt temps.

Això no és un estira i arronsa entre els EUA i la UE. Els lobbies polítics i econòmics de les dues bandes de l’Atlàntic van a una. A l’altre extrem hi ha la societat civil, totalment apartada dels àmbits de decisió. Si no s’aconsegueix frenar el projecte, serà la Comissió Europea la que decideixi aquí, sense cap obligació de consultar-nos a nosaltres, la ciutadania.

Tot el que es dóna a les elits és una cosa que es pren a la societat: drets laborals, lleis mediambientals, venda de serveis públics… què passarà un cop que la titularitat d’aquests drets passi a mans privades? Per posar un exemple: què passarà quan, un cop s’aprovin els transgènics, l’efecte d’aquests s’estengui al conjunt de la cadena alimentària? Hi haurà possibilitat de donar marxa enrere?

El projecte del TTIP, a més de danyar greument la societat, el medi ambient, el món del treball i la salut, també colpejarà la sobirania (ho està fent ja, de fet, a la vista de la manca de transparència i democràcia que acompanyen el procés). Parlem de sobirania democràtica, econòmica i alimentaria.

A més, l’acord donarà el comandament a les multinacionals per mitjà de la clàusula dels litigis empresa-estat. Així, els interessos que no s’aconsegueixin garantir via acords es faran valer via les demandes que interposin contra els estats, quan el tractat entri en vigor. El sistema es retroalimenta d’aquesta manera, en un cercle viciós: la màquina de desposseir de drets la societat.

 

Bibliografia

• Lori M. Wallach, El tratado transatlántico, un tifón que amenaza a los europeos. Le Monde Diplomatique.
• J. Anastasio Urra, Acuerdo Trasatlántico de Comercio e Inversión (TTIP): utopía de las corporaciones multinacionales, distopía de los trabajadores y los ciudadanos. Attac
• Alberto Garzón y Desiderio C. Pozo 50 preguntas y respuestas sobre el Tratado de Libre Comercio. Attac
• Belén Carreño, El plan secreto para dar entrada a EEUU en el negocio de los servicios públicos de Europa www.eldiario.es
• George Monbiot, A Global banon Left-wing Politics. The Guardian, 2013/11/05.
• Sobre el tratado UE-USA: TTIP. Plataforma por la paz y los DDHH en Colombia.
• Dean Baker, The US-EU trade deal: don’t buy the hype. The Guardian
• Tom Kucharz Lo que esconde el Tratado Comercial Transatlántico. Diagonal.
• El acuerdo transatlántico de libre comercio: el ascenso al poder ilimitado de las multinacionales. Traducció d’una versió reduïda del documento S2B: A Brave New Transatlantic Partnership
• Luis Rico García-Amado y Tom Kucharz Tratados bilaterales de inversiones: Una herramienta fundamental para la globalización neoliberal. OMAL Observatorio de Multinacionales en América Latina.
• Jean Gadrey, Un proyecto que hay que frenar. Viento Sur
• Ignacio Ramonet ¡Peligro! Acuerdo Transatlántico. Le Monde Diplomatique.
• Manuel Hernandez Borbolla. 20 años del TLCAN: el recuento del desastre.
• Ramon Boixadera Apuntes sobre el tratado de libre comercio UE-EEUU. Mientras tanto.
• Doug Mercer Is free trade really free? Torrington
• Lori Wallach NAFTA at 20: One Million U.S. Jobs Lost, Higher Income Inequality. Huffingtonpost
• Contra el lobby farmacéutico. Viento Sur
• Adolfo Aguirre Escenarios y desafíos en la actual coyuntura internacional Secretaría de Relaciones Internacionals CTA.
• T. Phillips Argentina versus el Banco Mundial: ¿Juego limpio o partido arreglado?
• Jacques Berthelot La folie d’intégrer l’agriculture dans un accord de libre-échange transatlantique UE-EU. Solidarité

---