Un conflicte social que no existeix o que es vol ocultar?

Arran d’un debat organitzat aquest divendres per la Càtedra d’Estudis Jurídics Locals de la URV sobre la gestió dels serveis públics locals, en diferents mitjans de la ciutat s’ha parlat sobre el debat «municipalització vs. privatització». Un debat que alguns periodistes han titllat d’«erroni» o «reduccionista» i del qual fins i tot han conclòs que «no és un debat de dretes o esquerres». Res més lluny de la realitat. Anem a pams.

En primer lloc, el director acadèmic d’aquesta càtedra senyor, Josep Ramon Fuentes —que coneix molt bé el que és la gestió dels serveis públics, ja que és president de l’empresa sanitària pública GIPSS—afirmava que la gestió externalitzada no entra en contradicció amb el caràcter públic d’un servei. Ara bé, una característica central —que el mateix senyor Fuentes cita—d’un servei públic és la universalitat, és a dir, que tota persona, independentment del seu nivell de renda, hi pugui tenir accés. Si el que diu el senyor Fuentes és cert, llavors per què parlem de pobresa energètica? No sap el senyor Fuentes, per exemple, que Sorea està tallant el subministrament d’aigua a moltes famílies, cosa que l’Administració no pot fer?

Precisament cito l’empresa Sorea (propietat de l’empresa Agbar) perquè a la xerrada que es va fer aquest divendres al Campus Catalunya, un dels convidats va ser el senyor Francesc Mayné, director general d’aquesta empresa, que controla majoritàriament el mercat de l’aigua al nostre país. De fet, Sorea és accionista d’EMATSA, empresa mixta que gestiona el cicle de l’aigua a la nostra ciutat.

El senyor Mayné lamentava que «cada dia veiem als mitjans un debat amb més càrrega ideològica, en comptes de parlar amb dades, apartant la ideologia i considerant qui té més capacitats tècniques i de gestió». I en posava com a exemple que des que l’Ajuntament d’Arenys de Munt va decidir internalitzar la gestió de l’aigua (decisió presa per un govern de la CUP), la tarifa de l’aigua havia augmentat un 30 %.

Com no podia ser d’altra manera, el senyor Mayné defensava els interessos de la seva empresa i, a banda de mentir —l’augment no era del 30 %, sinó de l’11,18 %—, se li va «oblidar» explicar que el motiu d’aquesta pujada era l’augment del 38,30 % del preu que la seva empresa va fixar en la tarifa de la compra d’aigua en alta. Alhora, l’augment del preu venia provocat per la pujada del preu d’Aigües Ter Llobregat (empresa privatitzada per la Generalitat, que va anar a parar a mans d’Acciona), que subministra l’aigua que Sorea distribueix.

Un cop aclarides les dades del cas que el senyor Mayné —que ja tenim clar quins interessos defensa—va utilitzar per defensar el seu negoci davant el fantasma de la «remunicipalització», anem al vessant «ideològic». El senyor Xavier Boltaina, gerent de la Diputació de Barcelona, va posar l’exemple de les privatitzacions de les empreses públiques a l’Estat espanyol als anys noranta, a mans d’un govern del PSOE.

Al senyor Boltaina també se li va «oblidar» explicar que aquest procés arrenca de la signatura del Tractat de Maastricht i el procés d’integració europea. Un procés de liquidació de l’estat del benestar que seguia les directrius del Fons Monetari Internacional i que va suposar la imposició de la Nova Gestió Pública als nostres serveis públics: creació del model de gestió sanitària català, creació d’INNOVA a la ciutat veïna de Reus… un model de gestió dels serveis públics que ha suposat corrupció, opacitat, manca de control públic, generació d’uns models classistes, que exclouen les classes populars dels seus drets, i un llarg i trist etcètera.

És clar, per tant, que el debat «remunicipalització vs. privatització» amaga un conflicte social i uns interessos econòmics d’unes elits econòmiques extractives a costa de la majoria de treballadores que paguem els impostos. Per això exigim que s’obri el debat! La gent que portem anys defensant els serveis públics ho estem intentant. Però, si us plau, no neguem l’existència d’un debat i no deixem que qui s’enriqueix amb aquest model menteixi. I, sobretot, que una institució com la URV plantegi un debat acadèmic rigorós, en comptes d’un espai de promoció de les empreses que fan negoci a costa dels nostres drets.