Un doll inesgotable
Julià de Jòdar, escriptor
>> MONOGRÀFIC: 25 D’ABRIL (article publicat a la Directa)
L´any 1951, Ernest Martínez Ferrando, l´escriptor valencià que hauria de ser llegit a les escoles dels nostres països per la claredat de la seva prosa i la subtil atmosfera dels seus relats, escrivia al pròleg de la reedició a València de Les llunyanies suggestives, que havia eixit per primer cop a Barcelona l´anys 1918 i fou elogiada per gent com Josep Pla:
“Aquests personatges que parlen a la llum pàl.lida de llànties de gas, que se´n van a dormir portant a la mà espelmes de tènue resplendor, que passegen pels jardins públics en faetons, avui inexistents, que assisteixen als cinemes quant tot just aquests comencen a prendre categoria d´espectacle, que viuen en una urb més mansa i estàtica, més concreta, més valenciana que la València actual, envaïda pel forasterisme, tenen per a l´autor quelcom d´espectrals; no ens interessà aleshores fer una literatura d´època però, amb tot, quan en aquesta nova edició havem intentat variar algun aspecte, alguna actitud de reaccionar de les figures que intervenen en les breus poemes, havem tingut de recórrer al record per tal com la realitat que els féu brollar s´ha esvaït en el dinamisme bronc de la València moderna, un dinamisme en el que tants venerables aspectes urbans han naufragat enmig d´una absurda indiferència i enmig també d´un lamentable servilisme a influències alienes.
>>Pel que es refereix al llenguatge emprat en les nostres proses, havem de dir que, quan ja en data llunyana començàrem a escriure, se´ns plantejà el problema de quina havia d´ésser la nostra forma d´expressió, considerant que la parla actual valenciana, òrfena de tota protecció culta, bandejada pels estaments socials superiors de la ciutat, abandonada desdenyosament en mans del poble, i, per últim, escarnida als escenaris per un gènere teatral infecte, és avui –oh Cervantes, tu que la vares lloar amb paraules tan gentils i donoses!—una mena d´argot, inadmissible literàriament. En conseqüència, com a recurs i amb pura lògica, ens decidírem a valdre´ns del català modern ja que aquesta llengua és una modalitat de la nostra mateixa, com ben palesament ho demostren els nostres escriptors clàssics, la qual ha perdurat fins avui en un millor estat de conservació; tot el que s´ha dit, o es puga dir en sentit contrari, és inspirat per un apassionament lamentable i, desprovist de base científica, cau en l´absurd més o menys pintoresc.
>>Naturalment, el nostre llenguatge no és un català absolut, estricte, ni ens havem proposat en cap moment que ho siga; és més aviat un esforç purament personal de “dignificació” de la llengua pròpia, amb el bon desig de fer-la apta a l´expressió literària dins la mida que ens ha calgut per a la nostra prosa no gaire exigent. En canvi, als escriptors valencians jòvens actuals no els caldrà fer cap esforç semblant per tal com ja poden disposar de gramàtiques redactades sobre una seriosa base científica. En el nostre temps, sense gramàtiques valencianes acceptables, instal.lats definitivament a Catalunya, vàrem procedir, com havem dit, deixant-nos guiar per la convicció, que cal repetir entre nosaltres, de la unitat lingüística, ja manifestada, catalano-valenciana-mallorquina, amb llurs formes peculiars, naturalment. Mantenint aquesta convicció tàcita ens vàrem posar a escriure Les llunyanies suggestives.”
Després d´haver llegit aquestes línies, un escriptor del Nord no sabria afegir-hi res més. Remarcar, si calia, que l´esforç dels nostres homes de lletres no ha estat en va. Avui ja no parlem de conviccions “tàcites”, sinó de realitats guanyades a pols contra la mateixa barroeria denunciada per Martínez Ferrando, però, sobretot, contra els intents genocides per part de l´Estat espanyol i els seus lacais al si de la nostra nació. Si Martínez Ferrando fos viu no solament saludaria els jòvens (i no tant) escriptors valencians d´avui (i cantants, i associacions, i aplecs, i manifestacions per la terra, i reivindicacions de la festa popular, com a senyal de pervivència mai ofegada), sinó que estic segur que s´hi afegiria a la trobada popular del 25 d’abril a València amb proses de nova lluminositat, sorgides de la doll inesgotable de la llengua comuna, pastada al si de la terra pel poble, amb el decantament secular de la raó i de l´escola.
Per la memòria, la dignitat, l´emancipació i la justícia social!
Per la llibertat dels Països Catalans!
