Una Barcelona comunal i uns “béns comuns”, sense lluita de classes i a costa de desmantellar els serveis i la gestió pública?
Isa Garnika, Margarita Olalla, Clara Truñó i Jep Ramoneda
El 19 de juliol passat es va fer la 2a Trobada Popular Municipalista, una d’aquelles rares ocasions per debatre a fons entre totes, en un territori propici per als rupturismes, sense limitacions, per a transgredir l’ordre polític, sense tisorades ideològiques. Per endavant: la TPM és un dels millors marcs que s’han impulsat en els darrers anys per a organitzar la discussió política oberta amb voluntat transformadora.
Al matí una part del debat es va centrar en el COM (com fer la candidatura, funcionament i garanties de subjecció al programa, etc.), en la nostra opinió massa limitat a la part de com fer la candidatura i com funcionarà (que és important). Però deixem per a més endavant el definir per a què i en quin procés de transformació social (quin COM) s’emmarca aquesta candidatura. Cosa que possiblement va tenir molt a veure en obrir les possibilitats d’entesa i de llocs comuns amb altres plataformes de la candidatura, però al preu de sacrificar un contingut rellevant, rupturista i de classe.
Celebrem que en relació als debats del matí s’aprovés un punt de garantia respecte als responsables del model capitalista de Barcelona.
Per la tarda es va entrar inevitablement en els continguts: el “per a què”; enmig de molts eixos programàtics per a discutir, val a dir que també sense facilitar el COM de quin procés de transformació social. La inclusió d’eixos de debat a la tarda van permetre introduir elements rellevants de continguts i un diàleg enriquidor, però el seu enunciat i formulació no van afavorir un debat més ric en rupturisme, en propostes de transició i de màxims, que són molt necessàries per a posar la juguesca institucional al servei del canvi revolucionari.
Però sobretot el plantejament dels enunciats i dels guions de la tarda van estar mancat de la perspectiva de classe i els seus eixos de treball, precarietat, depauperació social, drets laborals i sindicals, paper del treball en la transformació social, relació capital treball i política, etc.
Volem destacar que aquesta absència de perspectiva de classe va ser la causa immediata del tractament irregular que van rebre els enunciats dels dos grups que tractaven els serveis públics. Ens referim a la forçada introducció de l’ambigu, confós i controvertit concepte de “béns comuns”, acompanyat de forma paral·lela del de “cogestió” sempre en els dos eixos de Municipalització i Serveis públics.
Ambigu perquè béns comuns és un d’aquells conceptes que ha estat “cooptat” per diverses teories polítiques i en cada una d’elles pot tenir un significat diferent i poc definit.
Confós perquè hom pot interpretar-lo amb tota la raó en el seu sentit col·loquial (molt positiu), però al mateix temps l’emissor pot tenir tota la intenció de fer-lo servir en la seva versió “teòrica”, carregat de sentits secundaris i per a introduir-los de forma no explícita..
Controvertit perquè algunes de les teories que arramben amb l’expressió “Bé comú” li donen un significat en oposició a serveis públics i gestió pública i, contràriament al que podria semblar, aquestes teories no només no qüestionen el capitalisme sinó que consoliden la institució de la propietat privada.
És forçat sotmetre l’enunciat dels serveis públics al de Béns Comuns perquè no ha sortit de cap debat social profund, ni de la realitat de les lluites. És forçat perquè moltes de les seves lectures contradiuen les lluites existents de defensa dels serveis públics, en què fins ara moviments socials, treballadores i sindicats, i l’esquerra anticapitalista i la CUP han participat.
Algunes de les lectures teoritzades dels “béns comuns” inclouen una teoria que nega el paper transformador de la classe treballadora, substituït pel de “multitud” (Negri) i en una altra, una controvertida idealització d’una “comunitat” interclassista com a principal subjecte polític i l’acceptació de la propietat privada i el rebuig a la supressió del capitalisme (Olstrom).
L’ús de teoritzacions del “bé comú” distants de la seva lectura col·loquial i més directa, algunes fruit de l’academicisme aplicat a la política, comporten el perill de passar per alt la realitat de les lluites però, sobretot, de deixar de costat la centralitat del treball i la lluita de classes i la centralitat del conflicte real com a base per a construir programes.
El perill resultant més immediat d’abandonar l’eix de la lluita de classes és que el programa resultant podria caure molt aviat en contradiccions amb les lluites de les treballadores i possiblement jugar un paper col·laborador (involuntari) amb les polítiques dominants neoliberals.
Aplicat a l’àmbit dels serveis públics es pot donar la temptativa de construir en nom de l’esquerra alternativa o anticapitalista un tercer sector, un associacionisme i cooperativisme en franca oposició a les lluites contra el desmantellament de les xarxes de serveis públics, però en sintonia amb la destrucció de llocs de treball públics i de les condicions de treball mitjançant externalitzacions per a ser lliurades al “tercer sector”.
Així construït, l’espai associatiu i cooperatiu sense caràcter de classe i lluny del conflicte capital-treball, “arrelat” només a una comunitat interclassista, podria tenir interès propi en apropiar-se dels recursos públics, per “autosostenir-se”. S’arribaria a l’aberració de què aquest tercer sector associatiu/cooperatiu es podria autojustificar en la crítica a l’Estat, quan en realitat acceptaria subvencions i subcontractacions de la mà dels intocats tecnòcrates i polítics neoliberals, mentre la “destrucció de l’Estat” únicament es materialitzaria en l’eliminació de la funció de llocs de treball públics.
El joc i l’encaix dels plantejaments desclassats i “postmoderns” amb el neoliberalisme i les teories de la “governança” per desmantellar la gestió pública ens farien recordar els pitjors episodis del cooperativisme i l’associacionisme quan va sevir als anys 30 del s. XIX per a desmantellar la sindicació treballadora, o durant la revolució del 36 quan s’oposaven a les col·lectivitzacions i a la federació de branques productives.
En un projecte anticapitalista és fonamental recuperar l’eix de lluita capital-treball i de lluita de classes. No pot haver emancipació social passant de llarg, ignorant, la immensa llosa d’opressió que és l’explotació capitalista del treball i la cadena de conseqüències que transmet a tots els nivells socials i culturals.
Escaquejar la lluita contra l’explotació en el lloc de treball comporta la renúncia i la claudicació en el principal àmbit de contradicció capitalista, és un claudicació en tota regla de grans conseqüències desclassadores que impediran una veritable lluita rupturista i faran retirar encara més enrere els moviments socials. No hi ha dreceres, és dur lluitar en els llocs de treball contra l’explotació, però és on ens juguem fins i tot la lluita cultural contra el capital.
Cal situar el problema laboral i de classe en primer terme, l’atur, les condicions de treball, les reformes laborals, la precarietat i la depauperació social, l’espoli social de recursos públics, la desregulació de les condicions de treball, etc.
No es podran construir veritables i necessaris espais de socialització anticapitalista si aquests es creen en base a les externalitzacions de serveis i equipaments públics, si la seva fundació és fruit de l’acomiadament de treballadores públiques de rebentar les seves condicions de treball i de jugar en contra dels moviments sindicals i populars en defensa dels serveis públics.
El contrapoder i el seu espai primigeni no es poden edificar mitjançant externalitzacions, licitacions i subvencions relacions clientelars.
La gestió pública i els propis serveis públics mai han estat ben acceptats per l’Estat, només que en condicions de lluita social avançada i de conjuntures socio-sistèmiques favorables a la concessió d’institucions que no són pròpies del capitalisme: serveis col·lectius basats en la redistribució de la riquesa. De fet, igual que ocorre amb els mateixos drets democràtics, que són més aviat una raresa del capitalisme com està demostrant l’extraordinari neguit de l’Estat per desmantellar-los.
Recuperar la centralitat de l’eix de classe vol dir, en general, recuperar el protagonisme de les treballadores com a tals i en els seus llocs de treball, recuperar el projecte de les col·lectivitzacions i l’autogestió obrera i els drets laborals.
En l’àmbit dels serveis públics implica no col·laborar en el seu desmantellament, defensar el treball públic i la gestió pública, fomentar una gestió democràtica radical dels serveis públics basada en l’autogestió treballadora i horitzontalitat interna i la democràcia directa real de les classes populars sobre els serveis.
Les catalanes i catalans no tenim excusa de no tenir referents clars de les lluites des de la classe treballadora organitzada i del que com a tals poden proporcionar. En sindicats revolucionaris, en els llocs de treball, en els barris també, però sense perdre la consciència i la organització de classe, fonamentant el seu comunisme (llibertari) en les lluites concretes i reals, solidàries i no en constructes forans i teoritzants. Alguns en direm anarcosindicalisme i comunisme llibertari, però altres en poden dir sindicalisme revolucionari i socialisme antiautoritari i dóna el mateix. Anarquistes com Camilo Berneri poden donar pistes molt bones de tot això.
