Una cambra pròpia
Grup de dones La Paella Pel Mànec
La història ha perfilat amistats i desencontres. Com en un mirall ovalat, la relació entre alliberament nacional i gènere es desdibuixa i s’ubica en un la utòpic més que no pas en un terreny real. La deformació s’ha tornat frontera. Es planteja doncs la necessitat d’un qüestionament crític des de l’arrel.
Per abordar el tema podem valer-nos d’una comparativa actual com és la de l’Estat i la Nació. Un exemple interessant que ens pot fer veure aquesta falta de connexió de l’alliberament nacional i el de gènere.
L’Estat és, tal i com defineix Josep Fontana, una estructura político-administrativa que ordena una societat. Entenem així que es tracta d’ una forma legalista d’organització que manté unida una col·lectivitat. Aquesta societat no necessàriament té un origen cultural comú, doncs l’Estat liberal-democràtic la concep com una agregació d’individualitats, una construcció social de dalt a baix en que es preconitza una relació interindividual de caire fonamentalment economicista.
El concepte de Nació en canvi, parteix de la lliure adhesió de les persones a una col·lectivitat, entesa doncs com a consciència col·lectiva. Una societat que posseeix unes característiques i un projecte polític comú, més enllà de construccions legalistes. Un espai eminentment col·lectiu, d’interès en el bé comú, en què trobem l’accent en l’estar junts i decidir a cada moment cap a on es vol caminar. Construint-se de baix a dalt, naixent d’un sentiment compartit, d’una identitat cultural i un projecte social col·lectiu.
Si prenem com a exemple una altra institució, la família, la metàfora seria que l’Estat és el pater, el patriarca que té la potestas i l’autoritas per establir normes i regular una societat, que en primer lloc estaria formada per la dona i els fills, i la nació seria la mater, que troba en els cercles de solidaritat entre iguals formes alternatives a les estructures d’organització de l’Estat.
La relació d’opressió i explotació entre l’home i la dona, és semblant a la de l’Estat i la Nació. Les relacions de poder que s’hi estableixen provoquen efectes semblants: sentiment d’inferioritat, impossibilitat de construcció d‘identitats pròpies i de gestió autònoma dels propis recursos o renúncia dels trets d’identitaris pròpia. Són semblants ambdós, perquè tenen un origen comú que no és altra que el Patriarcat
Entenem per Patriarcat un sistema de relacions jeràrquiques en el que la diferència sexual es presenta com a base “natural” de l’ordre social. Es caracteritza per una suposada superioritat dels homes sobre les dones i criatures dels nuclis familiars i que per tant requereix, no només un domini de l’estructura de la família en sí –tot i que segurament en aquesta hi trobaríem el fonament-, sinó també d’un domini total sobre la organització de la societat, les formes de producció i de consum, els drets, els deures, les relacions entre persones i la mateixa Cultura. En el Patriarcat, es presenta una visió dicotòmica del món on la masculinitat resta associada al poder, al govern d’allò públic, la independència individual, la raó. La dona per tant, queda relegada a un paper subsidiari i depenent, confinada a l’àmbit privat i a les tasques de reproducció que li són pròpies.
Reproduïm els rols apresos en una socialització sexista i en arribar al mercat laboral les conseqüències socials i polítiques d’aquesta es veuen reforçades per les actituds empresarials a la recerca del màxim benefici econòmic. En aquest model androcèntric tota tasca masculina és considerada superior a la femenina i es propugna el sistema patriarcal com a llei natural i pròpia dels éssers humans.
Que una gran majoria dels col·lectius feministes no treballin en clau nacional és conseqüència d’una forma de nacionalisme que han imperat fins avui, que no s’ha deslligat mai d’un sistema marc com és el patriarcat, i simplement s’han limitat i amb sort, a sumar la lluita de la dona a la causa per l’alliberament nacional, com un “isme” més, sense abordar-ne des de l’arrel les problemàtiquesa inherents i transversals en l’organització social. També és conseqüència però, del malentès general que tot nacionalisme és burgès. Contra el nacionalisme burgès doncs, independentisme revolucionari.
Ara bé, una construcció social en clau nacional que menysté el valor polític de les demandes del 52% de la seva societat, no serà mai enterament alliberadora, perquè aquestes tenen precisament la clau del motor polític indispensable per a implementar un canvi social real.
L’objectiu primordial ha de ser el de fer entendre que no hi ha alliberament nacional sense alliberament de gènere ni a la inversa.
S’ha dit que les dones han fet política de marges; que quan han pogut entrar a les institucions han ocupat càrrecs en carteres menors, de la mateixa manera que la dona tendeix a ocupar llocs de treball que són extensions de les seves tasques naturals, reproduint una concepció jeràrquica de la política. Amb el lema de el personal és polític, s’evidenciava aquesta visió i es reforçava la idea que el canvi havia de produir-se en tots els àmbits socials. Com en el mite de la transició, un canvi de color polític no suposava res més que una prolongació d’un sistema de valors, perquè mancava una transformació en l’essència mateixa del poder.
Sovint, la manca d’aquesta visió radical (d’anar a l’arrel) és la que ha provocat una divergència més gran entre els moviments d’alliberament nacional i els de gènere. Aquesta atomització de les lluites, i el desdoblament que molts cops això implica –les dobles o triples militàncies de les dones, per exemple- impedeixen que s’aconsegueixi un moviment enter, real i compacte. Una riquesa que perquè sigui real, ha de venir des de sota, des de dins, d’un treball petit i individual cap enfora.
La necessitat de construir una identitat pròpia és comuna entre les dues lluites. Una identitat no subjugada a una altra imperant i assimilant, ni tan sols una identitat “escollida” entre una sèrie d’opcions –i com passa avui dia, per moltes opcions que tinguem, no som més lliures-, perquè una identitat que creix a l’ombra d’una altra, que en depèn o aspira a ser com ella, mai no serà lliure. I això és vàlid tan si es mira des d’una perspectiva de gènere com d’alliberament nacional.
Per a assolir l’alliberament social, ens cal un alliberament personal. Una lluita individual paral·lela a la col·lectiva que serà garant real d’alliberaments nacionals, de gènere i qui sap si de classe. Per arribar lluny cal començar des de l’arrel, contra les polítiques de pedaços que no fa res més que allargar i fiançar les posicions més poderoses. Replantejar l’origen per comprendre’ns a nosaltres com a camí, procés constant de qüestionament amb l’autodeterminació –personal i col·lectiva- com a horitzó.
L’alliberament nacional i el de gènere han de confluir en la lluita contra el Patriarcat i en la defensa dels drets col·lectius. En detriment de l’universalisme abstracte imperant s’ha d’incloure transversalment l’alliberament de la dona i el dret d’autodeterminació dels pobles en tot canvi social, per redefinir així el concepte de poder i les formes de relació entre persones.
L’exercici de memòria històrica que cal fer és gran, tan pel que fa a la qüestió de gènere com pel que fa a l’alliberament nacional. Com reclama la historiadora basca Alizia Stürtze, s’ha de cultivar la memòria històrica com a arma de lluita per a avançar. L’eina emprada durant segles ha estat la contrària: esborrant qualsevol tipus de resta o de record que ens parlés d’on venim, s’ha aconseguit transformar una opressió en una forma natural i intrínseca de relació, ja sigui del nostre poble com del nostre sexe, que legitima l’status quo. Entre opressor i oprimit no hi ha lloc per a la neutralitat. No podem acceptar sense crítica, res que ens vingui legitimat simplement pel passat. Pierre Villar en deia pensar històricament.
