Una revolució de nova generació

Guillem Sànchez i Barrull

La imatge simbòlica de les forces policials i militars bolivianes entrant als pous de gas i petroli sota les pancartes amb el lema “Nacionalitzat. Propietat dels bolivians” ha fet tornar Bolívia a les primeres planes de la premsa mundial. I sembla que només a partir d’aquest punt comença a saber-se que a Bolívia s’està produint una revolució.

Però la revolució boliviana no va començar aquest primer de maig, sinó que ve de més lluny. La seva prehistòria es remunta a principis dels anys 90, a les caluroses selves del Chapare, quan els cultivadors de coca van decidir resistir-se a l’eradicació forçosa d’aquest cultiu (pedra angual de la cultura i economia tradicional andina) ordenat des dels despatxos de Washington. Llavors va començar una llarga guerra de marxes, vagues de fam i bloqueigs, i també de militarització, repressió constant i actes insurgents amb centenars de morts. També llavors, a l’abric de les assemblees sindicals es decidiria fundar un instrument polític popular, que garantís la participació política de camperols i indígenes que els partits polítics tradicionals (s’anomenessin d’esquerres o de dretes) no permetia. Va ser el naixement del Moviment al Socialisme (MAS), que ràpidament s’extendria per tot el país amb les banderes de la dignitat nacional, l’orgull indígena i la recuperació dels recursos naturals per a millorar les condicions de vida de la població.

Les guerres de l’aigua i del gas

Però la seva posada en escena definitiva fou la revolta de la població de Cochabamba (tercera ciutat del país) contra la privatització del seu servei d’aigua potable, al febrer del 2002. Això es convertiria en la primera victòria llatinoamericana front una multinacional i marcaria un canvi en la percepció que la població tenia del neoliberalisme. A partir de llavors, aquest deixaria de ser un “fenòmen natural inevitable” per tornar-se “conseqüència política modificable políticament”, segons Ramiro de la xarxa juvenil Tinku. Fruit d’aquesta consciència esclataria a l’octubre del 2003 una revolta de caràcter nacional en protesta per l’intent de vendre el gas de les reserves bolivianes a les multinacionals a preus molt per sota del mercat internacional; aquests fets acabarien amb més de 60 morts i la fugida del llavors president Gonzalo Sánchez de Lozada.

Des de llavors a Bolívia hi ha l’extesa convicció popular que la recuperació dels hidrocarburs, fins ara sota control de multinacionals, i la seva industrialització en territori nacional és la única sortida a la pobresa i el subdesenvolupament. Aquesta va ser la principal promesa del electoral del MAS, que va capitalitzar, tot i no ser-ne l’únic participant, la revolta del 2003 i una de les principals raons de la seva victòria.

Una decisió anunciada

Així doncs, la decisió governamental que tanta “sorpresa” ha causat a nivell internacional és un fet àmpliament esperat. Era el primer punt del programa del MAS, a més d’una demanda hegemònica a la societat boliviana. Havia estat comentada per Evo Morales durant la seva gira europea de gener i les multinacionals n’havien estat informades.

De fet no és més que un altre pas en el camí que el govern bolivià ha iniciat cap al desenvolupament del país. Procès estretament lligat a la integració econòmica, social i política que s’està gestant a l’Amèrica Llatina. No és casual que un dia abans de l’anunci de la nacionalització Evo Morales es reunís a l’Havana amb Hugo Chávez i Fidel Castro per a adherir-se l’Alternativa Bolivariana de les Amèriques (ALBA), projecte que tracta de ser un contrapès a la neoliberal ALCA.

Dies després es tornaria a reunir amb Chávez, Lula i Kirchner per acordar la creació de “l’oleoducte del sud” (molt criticat per organitzacions mediambientals, per cert) en un altre pas cap a la integració energètica. Que ve després de la integració informativa (amb Telesur) i precedix la financera (amb el projecte del Banc del Sud), en una via que tots els analistes entenen com la única per superar el subdesenvolupament i la dependència dels EUA.

Allau mediàtica

El principal diari de Bolívia es diu La Razón, i allà és conegut com “el diari de Repsol”. De fet, la intuició popular no s’equivoca de gaire, doncs La Razón és propietat del grup PRISA, que al seu torn és propietat del Banc Santander Central Hispano, que al seu torn és un dels principals accionistes de Repsol. La que sembla que falla és la nostra intuició, doncs aquí, El País, també del grup PRISA, és considerat un diari d’esquerres. D’esquerres fins que es toquen els interessos de l’amo, doncs el paper jugat pel rotatiu ha estat ben galdós. La seva editorial del 3 de maig, titulada “Malas formas de Evo”, al marge dels punts que no són certs (com el fet que no hi ha hagut negociacions), l’única preocupació del diari són la “seguretat jurídica” i “recuperar les inversions”. El primer cas sobta quan mai s’han preocupat per la “seguretat jurídica” davant les denúncies per delictes de Repsol, ara investigats per la justícia boliviana, i que va des del contraband fins l’estafa documental.

Respecte a les inversions, principal preocupació de tots els mitjans espanyols, en cap cas es nombra els beneficis ja obtinguts per la multinacional, que superen les primeres amb escreix. A principis de la dècada, es va fer famosa una afirmació dels directius de Repsol davant els seus accionistes en “que per cada dòlar invertit a Bolívia en guanyem 10”.

*Article cedit pel setmanari Directa.