Veneçuela, aquella extranya dictadura

És recorrent cercar en l’ altre els defectes i les mancances, així com les particularitats que no ens resulten agradables. Això no ho fem perquè sí. L’ objectiu principal és obviar els nostres defectes i mancances, així com les particularitats que creiem que poden resultar estranyes per les mirades externes. Com més insultem, vilipendiem i maltractem a l’altre, més creiem allunyar els propis vicis i perversions.

Permanentment, necessitem disposar d’un “dolent” per assenyalar-lo. El fet d’identificar-lo a ell com a dolent, com l’encarnació del “mal”, ens assegura –de manera automàtica i per eliminació- que nosaltres som “els bons”. I evidentment, al mal se l’ha d’eradicar. Tota una mostra de reduccionisme maniqueu i bàrbar.

Extrapolant la qüestió, nosaltres som el món civilitzat, regulat, transparent, eficient i democràtic. I els mitjans de comunicació del nostre món han de ser –per força!- civilitzats, regulats, transparents, eficients –objectius- i democràtics. Quan aquestes fàbriques d’opinió pública assenyalen a un “diable”, ha de ser –novament, per força!- un diable. Un d’aquests deixebles de Llucifer que campen pel planeta era Hugo Chávez. Sabem de manera rotunda i indiscutible, doncs així ho afirmen els mass media i els intel·lectuals independents d’ occident, que era un dictador. I la República Bolivariana de Venezuela, per deducció,una dictadura.

Tant se val que fins l’ arribada de Chávez, el país s’hagués gestionat d’esquena a la majoria social, marginant el 75% de la població veneçolana.

Tant se valen els 15 processos electorals, inclosos referèndums, que s’hagin celebrat des del 1998 –inici formal del procés bolivarià- amb victòria bolivariana en 13 ocasions. Tant se val que amb anterioritat a aquesta data, part de la població no pogués votar perquè, senzillament, no tenia dret a ser censada.

Tant se val que abans del 98, la sanitat i l’educació públiques fossin una utopia. Que equival a dir que, tant se val que persones amb nom i cognom morissin a les portes dels hospitals (privats) per manca de diners i que l’ analfabetisme fos l’únic dret educatiu assegurat per a les classes populars.

Tant se val que el comandant Hugo Chávez –amb altres oficials i soldats de consciència democràtica i patriòtica -, l’any 92, compromès amb el poble i el país; es jugués la vida per derrocar un govern oligàrquic que, amb les seves mesures neoliberals, empitjorava dia rere dia les condicions de vida de la majoria (Algú, s’imagina als militars espanyols, la Guardia Civil o als Mossos d’Esquadra pronunciant-se en contra dels desnonament, la retallada de les pensions, l’atur o la última reforma laboral?!)

Tant se val que Chávez sigui l’ únic cap d’estat, del que tenim constància, en la història de la Humanitat que hagi posat el seu càrrec a disposició de la ciutadania mitjançant un referèndum revocatori. Tant hi fa, els analistes assalariats ens expliquen que va voler perpetuar-se en el poder. Són els mateixos analistes que mai gosarien qüestionar la validesa democràtica de l’encadenament de mandats de Pujol o Fraga, i els mateixos que no expliquen que el PP, el PNV i CiU donen suport a l’ extrema dreta veneçolana.

Tant se val que Veneçuela estigui parint una nova societat, tot eliminant la vella manera de fer política. La democràcia burgesa, representativa, excloent, clientelar i corrupte, es resisteix a morir però té els dies comptats. La democràcia participativa –en alguns casos directa – i inclusiva no és només una reforma jurídico-administrativa governamental, sinó que permet reafirmar la consciència col·lectiva entorn la sobirania originària, és a dir, el poder popular. En altres països –també en el nostre-, conceptes com “participació” i “sobirania” estan condemnats a no ser res més que paraules, oratòria del parlamentarisme estèril.

Tant se val que la nacionalització del petroli servís per finançar les mesures socials d’urgència com els programes alimentaris, sanitaris i educatius; i que ara –juntament a altres nacionalitzacions de sectors estratègics- serveixi, per exemple, per tirar endavant projectes d’economia productiva i d’habitatge en plena crisi mundial.

Tant se val que cultures autòctones que abans eren oblidades, menystingudes i reprimides, siguin reconegudes per l’ actual constitució i gaudeixin de reconeixement social.

Tant se val que els pescadors artesanals, ara no passin penes per trobar captures en unes costes arrasades i malmeses durant dècades per les xarxes de ròssec dels grans pesquers, nacionals i estrangers.

Tant se val que la vida camperola hagi reactivat l’ economia local amb el cooperativisme, tot recuperat terres ocioses i ermes.

Tant se val que el 90% dels mitjans de comunicació veneçolans –en mans privades- menteixin cada dia sobre el procés bolivarià. I tant se val que alguns arribessin a demanar, en rigorós directe, a la CIA que eliminessin físicament al president d’un país sobirà. Del seu propi país.

Tant se val que l’ ALBA (Alternativa Bolivariana para las Américas), dinamitzada per Veneçuela i amb la participació de nombrosos països llatinoamericans, sigui una aposta operativa de desenvolupament, articulació i integració llatinoamericana al marge del Fons Monetari Internacional, Banc Mundial i la Organització Mundial del Comerç. I tan és que aquestes tres instàncies de poder imperial intentin boicotejar –constantment i amb encerts- el progrés del continent.

Tant se val que, pels mitjans de masses, la figura de Chávez ha estat –i segueixi sent- l’ únic tema a tractar quan es parla de la Revolució Bolivariana, un procés de transformacions impossible sense l’activitat dels moviments socials i populars, encaminat a assolir els Objectius del Mil·lenni i anar més enllà. No ho diuen només els chavistes, ho diu també l’ ONU i la UNESCO.

I sobretot, tant se val que l’ any 2002 un poble sencer, conscient de ser-ho, fes fracassar, en tres dies, un nou cop d’estat nord-americà a l’ Amèrica Llatina, forcés el retorn del president legítim segrestat i restablís l’ ordre democràtic constitucional. I tant se val que l’ únic estat del món que reconegués oficialment l’efímer govern colpista –a banda d’EEUU- fos l’espanyol.

Ara també, tant se val que milions de persones fossin al carrer fent el dol pel company mort, pel president Chávez. Des de la nostra miserable realitat sociopolítica, no podem entendre aquest fervor per un dirigent. Des d’ aquesta mirada particular interpretem l’ afecte a Chávez com el resultat d’ anys de populisme, i no com el reconeixement d’ un poble cap al seu digne president. Perquè Chávez es el pueblo y el pueblo es Chávez.

El poble seguirà sent un dels principals motors del procés bolivarià, i qui permetrà l’aprofundiment de canvis amb la posada en pràctica del II Plan Socialista, que pivota en els eixos de la independència política i la sobirania econòmica. El Poder Popular és un dels principals garants de la construcció del socialisme a Veneçuela.

Tot això tant se val, perquè -degut a la reiteració de mites i mentides mediàtiques- l’ únic que importa és que allò és una dictadura, ho sabem, ho hem vist a la tele, ells són els dolents i per tant, nosaltres som els bons. La democràcia és el que nosaltres vivim cada dia. Estranya dictadura i estranya democràcia.

_{*Títol extret d’ unes manifestacions d’Eduardo Galeano sobre el procés bolivarià i la situació política de Veneçuela.}