Veneçuela sense Chávez: política per carisma
Chávez tancava les eleccions presidencials de desembre de 2012 sota la pluja. Què feia aquest home, recuperant-se dels primers embats del càncer, forçant la màquina fins a l’extenuació? Morir amb les botes posades? Marcar el camí d’esforç que haurien de seguir tots i cadascun dels veneçolans? Fer de l’excés un mandat que el poble havia de llegir com una gramàtica del que d’ells s’esperava? Chávez, com tantes altres vegades, semblava ungit per la història amb un gran paper com el que va tenir Bolívar, haver pensat més en Veneçuela que en la seva pròpia sort. Perquè la revolució estava molt lligada a la seva persona. Perquè li corresponia a ell, i només a ell, guanyar les eleccions perquè el procés continués, l’excés del sacrifici alimentaria, en última instància, la mística personal que necessiten els processos revolucionaris. Ell deixava sembrat el camp. Li correspondria al poble de Veneçuela, dirigit per Nicolás Maduro, fer la collita.
Hi ha decisions, és indubtable, que podrien haver trobat més fluïdesa amb terminis més llargs. Podia haver pensat Veneçuela abans en els assumptes de la successió? És cert que ajustar els ressorts d’un país que està en la mira dels Estats Units no és tasca senzilla. Però la mateixa força de Chávez com a líder no va ajudar a construir més lideratges capaços d’enfrontar aquestes contingències.
Avui podem pensar que hagués estat bo per a la salut de Chávez un menor esforç en la campanya. Encara que quan estàs escrivint la història importa la pròpia salut? El missatge de Chávez, acompanyat dels rostres abatuts del seu govern, propis d’una última sopar, van tenir l’efecte demolidor de qui pensa en llargs terminis. Chávez va dir, a qui va voler escoltar: “Entro a la sala d’operacions però no sé si sortiré d’ella. Vull que el procés cap al socialisme segueixi el seu rumb. I la persona adequada per aconseguir-ho és Nicolás. Vull que tot el poble, militars, partits, consells comunals, funcionaris, govern donin un exemple d’unitat entorn del vicepresident en cas que hi hagi eleccions i jo ja no hi sigui. Lluitaré per tornar, però si no fos el cas, tenen vostès clar el meu desig “.
Correspon al Tribunal Suprem decidir si Chávez estava governant com electe encara que no hagués jurat el càrrec. Si així fos, la substitució del president li correspondria a Maduro com a vicepresident i hauria 90 dies de termini. Si el Tribunal Suprem, en canvi, entén que Chávez no estava governant, la Presidència passaria a Diosdado Cabello, president de l’Assemblea, qui hauria convocar eleccions en 30 dies. En qualsevol cas, el nou líder és Maduro ja que és la persona en que Chávez va dipositar la continuïtat del procés bolivarià.
La figura de l’actual vicepresident ha experimentat en els últims anys un gran creixement polític -com ha passat amb Evo Morales, Rafael Correa o amb Cristina Fernández-. En qualsevol cas, els escenaris que podrien obrir-se amb l’absència de Chávez del primer pla de l’escena política l’obliguen a dilucidar alguns aspectes importants que Chávez ha resolt amb el seu enorme prestigi personal.
El temps del carisma s’acaba, és temps de política.
En primer lloc, ha de deixar clars per on discorrerà la unió cívico-militar (que és un tret distintiu de la Veneçuela bolivariana). A dia d’avui, es veu un exèrcit profundament compromès amb l’ideari bolivarià i amb la Constitució, la qual cosa és una garantia contra les tradicionals desestabilitzacions. La recent expulsió del Agragat Naval nord-americà, acusat d’estar sembrant dissidència a les forces armades, reforça aquesta direcció.
En segon lloc, seria important una reconfiguració del PSUV de manera que les diferents sensibilitats que sempre hi ha en tot projecte polític -i que en absència de Chávez cobraran força- trobin el seu espai d’expressió. Chávez, quan va sortir de la presó al 1994, va recórrer el país parlant amb tots els sectors de l’esquerra. Maduro no pot avui apel·lar, sense més, a la unitat i l’obediència cega. Si no entengués que necessita redoblar els esforços de diàleg, estaria obrint la porta del govern a l’oposició.
En tercer lloc, cal dedicar molts esforços a la posada en marxa del nou pla socialista (amb el qual es van guanyar les eleccions) donant prioritat a les exigències populars, aprofundint en l’eficàcia governamental i permetent que els problemes existents trobin espais públics d’expressió perquè es converteixin en formes populars d’avaluació de les polítiques públiques (aquí hi ha una de les garanties de la unitat popular). És aquí on cal entendre l’Estat comunal, amb totes les seves contradiccions i dificultats i amb tota l’esperança de ser el projecte polític més innovador del món (més encara ara que la UE sembla una caduca vella glòria de la burocràcia).
Finalment -i en això Maduro té molt camí fet-, és essencial que les diferents formes d’integració regional segueixin avançant. El continent llatinoamericà li deu a Chávez tenir avui la major integració de tota la seva història. El ALBA, el Mercosur, la CELAC són espais que, lluny d’aturar-se, cal aprofundir. Tots aquests assumptes tenen el segell de Chávez. Per això Chávez va arribar per quedar-s’hi. Hi ha líders que marquen la història. I aquests, per més esforços que facin, no es moren mai.
Chávez deixà el document més rellevant per als següents anys en la primera trobada del nou consell de Ministres el 20 d’octubre, conegut com Cop de Timó. En aquest document, Chávez deixa molt clar el cor del procés, els seus reptes i els seus riscos: “No ens enganyem: la formació socioeconòmica que encara preval a Veneçuela és de caràcter capitalista i rendista. Certament, el socialisme amb prou feines ha començat a implantar el seu propi dinamisme intern entre nosaltres. Aquest és un programa precisament per refermar i aprofundir-; adreçat cap a una radical supressió de la lògica del capital que s’ha d’anar complint pas a pas, però sense disminuir el ritme d’avanç cap al socialisme. Per avançar cap al socialisme, necessitem d’un poder popular capaç de desarticular les trames d’opressió, explotació i dominació que subsisteixen en la societat veneçolana, capaç de configurar una nova sociabilitat des de la vida quotidiana on la fraternitat i la solidaritat corrin parelles amb l’emergència permanent de noves maneres de planificar i produir la vida material del nostre poble. Això passa per polvoritzar completament la forma d’Estat burgès que heretem, que encara es reprodueix a través de les seves velles i nefastes pràctiques, i donar continuïtat a la invenció de noves formes de gestió política“.
El desenllaç físic obliga totes i tots els veneçolans a fer un esforç similar al de 2002. En aquell any, la mateixa oposició que ara brinda amb xampany francès pel càncer, va donar un cop d’Estat que va ser derrotat pel poble. Ara, es tracta d’assumir la responsabilitat que els correspon a tots i cada un en aquest escenari complicat. Chávez ha fet el més difícil. Veneçuela ara té pàtria. Però els enemics segueixen aguaitant. I a Amèrica Llatina, els enemics no són tigres de paper. És ara, més que mai, quan el que ha significat Chávez i el que és el poble, han de ser el mateix. Un poble que converteixi la seva tristesa en eina política per aprofundir en la transformació socialista de Veneçuela contra tots els vents del neoliberalisme. Aquests dels que es va alliberar i que ara està començant a conèixer la vella Europa. Les revolucions, el dol el porten per dins. Costa massa parir. I Chávez els crida des de la lleugeresa de la terra: No es relaxin, coi!
