Xavier Pericay torna a l’ou i ho explica en un llibre

  Jordi Martí Font

Acabo de llegir les 447 pàgines del llibre i no em puc estar de reproduir unes línies de l’obra que crec que són la base sobre la qual el “personatge” ha escrit: “El que és jo, s’han acabat els sacrificis. Ho sento, però la divisa dels tres dons que s’han d’agrair a l’atzar no la puc fer meva per cap banda: ni sóc dona, ni sóc de classe baixa, ni sóc de nació oprimida. Fora bromes, per tant”. I acabat el llibre, l’únic que no entenc és que ho senti.

Ell és Xavier Pericay, autor del totxo que acabo de cruspir-me sense indigestió: “Filologia catalana. Memòries d’un dissident”, publicat a Destino, i que recomano com a exercici mental de reafirmació en la racionalitat per als qui hi visqueu. Per cert, si aquests “sacrificis” de què parla l’autor m‘inclouen en alguna mesura, com a membre de la comunitat nacional a qui creia o volia servir, només li puc dir un cosa: gràcies, bon servei però no calia.

Pericay, Hyde o l’altre

Pericay, certament, no és dona; certament, no és de classe baixa, ni per família ni pels amics de la família que l’han anat situant al llarg de la seva vida a tocar d’un cert poder-repartidora; i certament, no és de nació oprimida, ja que la seva nació és l’Espanya de tota la vida que mai no va imposar el castellà enlloc, tal com va dir el seu rei en aquell entretingut discurs que l’Aznar li va fer llegir quan era qui li escrivia les lletres del “teleprónter”.

Periodista al Diari de Barcelona, membre de Nacionalistes d’Esquerra, llibertari, catalanista, renovador i crític de la llengua catalana amb llibres com “Verinosa llengua” o el “Llibre d’estil del ‘Diari de Barcelona’”, enfrontat al catalanisme conservador des del catalanisme d’esquerres, defensor de la modernització i posada al dia de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, coautor d’un gran llibre d’estilística narrativa com és “El malentès de noucentisme”… és el Xavier Pericay d’abans.

Columnista de l’ABC, impulsor de Ciutadans-Partido de la Ciudadanía, contrari a la immersió lingüística i a la normalització del català, retrògrad integral pel que fa als “valors”, autoexiliat de Barcelona a Artà (sense deixar els nostres -que també són seus- Països Catalans), autor d’informes per a la FAES sobre l’ensenyament del català a Catalunya i per tant corresponsable dels disbarats que els llestos aquests diuen i propaguen, contrari a la memòria històrica de la República… és el Xavier Pericay d’ara.

Què ha passat perquè un esdevingui l’altre? Doncs, tal com ell mateix diu: “cinquanta anys”. I aquest “Filologia catalana, Memòries d’un dissident” és la seva justificació del canvi, d’aquests cinquanta anys, perquè en moltes de les seves pàgines, el llibre sona a això, a justificació davant els seus nous amics. “Jo era així però ja no…”.

Però anem a pams.

La justificació

Xavier Pericay escriu bé, se’l llegeix alegrement, amb una prosa que flueix. Les seves memòries són un bon llibre, mirall d’una època però sobretot d’un personatge que volia ser un personatge. Ara bé, aquest “Filologia catalana”, malgrat que en el seu subtítol es qualifiqui així, de dissidència no en té res, perquè el seguit de tòpics d’espanyolisme ranci o modernet on viu ara el nostre Xavier són part clara d’allò establert, a no ser que ara anomenem “dissident” qui té l’estat darrere, dins del cap, i “part de l’stablisment” qui el pateix i alhora, no ens enganyem, també en vol un. Tampoc m’agrada liquidar el Pericay tal com feia el Barnils posat-li un qualificatiu que per ell sol ja l’excloïa (a ell i al Toutain els deia “verinosos” per allò de “Verinosa llengua”); aquest és un camí que jo no transitaré. Les seves teories cal rebatre-les amb arguments, coneixent-les i, si no es comparteixen, combatre-les amb paraules, perquè el seu delirant dibuix del que és ara la nació catalana (compartit amb Albert Boadella, Arcadi Espada…) mereix una resposta i ja no val mirar cap a un altre costat ni apedregar-los quan obrin la boca, pràctica que mai no he fet ni faré amb qui defensa la paraula per davant de tot.

Som-hi. Hi ha alguns capítols del llibre que fan una mica de pena, sobretot venint d’una persona que no és imbècil sinó tot el contrari, com quan l’autor justifica el títol de l’obra. Pericay diu que “la filologia catalana va molt més enllà del sentit o dels sentits que acostumem a atribuir a la paraula “filologia”. Un filòleg català no tan sols és un expert en la variació lingüística, o en la scripta i la projecció diatòpica, o en l’etnopoètica, en el positivisme literari, tal com es desprèn dels programes universitaris de tercer cicle, sinó que pel mateix preu, se li reconeix una autoritat en tot el que guarda relació amb Catalunya i els seus problemes. (…) els filòlegs catalans parlen del futur de la llengua, però també dels greuges polítics seculars o de la balança fiscal…”. És curiós, però tot i que pugui semblar un tòpic, el que diu és radicalment fals. Ho dic més que res perquè de filòlegs catalans en conec uns quants, per no dir molts, i quan jo estudiava ja eren, en la seva major part, una colla d’estudiants com qualssevol altra, sense cap altre interès que aconseguir una feina que els permetés transitar per la vida sense massa cansament. Una actitud que, per cert, trobo normal tot i que no comparteixo. I el mateix autor del llibre tampoc si ens llegim les pàgines on explica els seus anys a la universitat i com eren els seus companys i com era ell, que es volia maudit i només arribava a maleït i justet.

I d’on ve aquest ressentiment que ha provocat un canvi tan gran en aquest individu? La reposta és complexa i en podem trobar un tros, per exemple, a la pàgina 246 si llegim el fragment en què esmenta el poc reconeixement que la seva obra ha tingut: “Aquell dia vaig començar (…) un llarg intent, ja que va durar quinze anys ben bons, de trobar un lloc en la cultura d’aquest país anomenat Catalunya. (…) Quan parlo de reconeixement estic pensant en l’encaix que tot ciutadà que s’ha format en una determinada disciplina i s’ha entregat al lliure joc del debat d’idees té dret a esperar de la cultura i de la societat en els quals s’inscriu.” Aquest intent fracassarà, tot i que aquesta es una valoració que fa l’autor de forma subjectiva, ja que “fracassat” i tot té un currículum que ja voldrien alguns triomfadors. Ara bé, potser el que volia era ser venerat en una urna en un carrer o esdevenir conseller de Cultura de la Generalitat de dalt. En qualsevol cas, la seva opció em recorda –i molt- la del Xavier Casp, esdevingut blaver perquè en un moment de la seva vida no es va sentir prou reconegut al costat de Fuster o Estellés a València malgrat ser ell el més gran –d’edat.

La seva renúncia a aquest món que no li donava el reconeixement que ell buscava es plasma en molts fragments però hi ha un moment en què el patetisme arriba al seu grau més absolut. És quan participa com a jurat en el lliurament del premi Tolerànica, el 7 de juny del 2005 (pàgina 424). Segons ell és el moment que decideix passar a l’acció i prendre partit per una possibilitat política que transitarà en els següents anys amb la creació de Ciutadans. A l’acte, hi assisteix una gent que ell descriu així: “…allà vaig coincidir, per primer vegada a la vida, amb unes persones que no és que no sabés que existissin, però que mai hauria arribat a tenir tan a prop. Eren persones normals i corrents, persones del carrer. Però no eren com les que jo estava acostumat a veure, des de petit, a l’Eixample barceloní, o com les que havia vist al barri del Raval. M’imagino que la majoria vivien en barris extrems de la ciutat o del cinturó metropolità on jo no havia posat mai els peus“. Patètic perquè només algú aïllat del món podria dir que als 47 anys entra en contacte amb el món castellanoparlant de les classes populars; el classisme de Pericay sí que és digne d’anàlisi, ja que és aquest el que el separa dels que ara voldrà “salvar” dels dolents catalanistes. Patètic perquè aquests nous protagonistes a la seva vida parlen castellà i per això el commouen tant que decideix passar a defensar els seus “drets”, uns “drets” que exigeixen els quatre gats que eren en aquell soterrani on s’atorgaven els premis esmentats, “drets” que resumeixo en un: continuar sent monolingües espanyols i exigir que la resta de ciutadans els respectin aquest “dret” i no els amoïnin més amb això del català. És a dir, “dret” a portar els seus fills a escolaritzar només en espanyol (per això cal fer passar la immersió lingüística pel que no és), a tenir una televisió de la regió catalana en espanyol, a no deixar la seva llengua en cap ocasió, ja que en la resta –i fins i tot a l’escola i a la televisió- la llengua espanyola no hi és absent, sinó tot el contrari.

Pur nacionalisme espanyol, pur classisme social, pura dreta ideològica

El filòleg català Xavier Pericay esdevé, així, el defensor de les idees lingüístiques (socials, econòmiques i polítiques, que aquí i en el seu cas sí que el paquet ho inclou tot) de la dreta espanyolista ultraliberal. El llibre és, doncs, l’exposició del seu odi al que defensava abans d’esdevenir el que ara és, construït des de la classe benestant a la qual pertany, cap a la possibilitat de l’existència d’una cultura catalana no regional, que ha estat construïda en la seva forma actual des de l‘antifranquisme i per tant que es defineix com a antifeixista, democràtica i, en bona part, revolucionària, sobretot als anys seixanta i setanta. Un odi que porta aparellat la veneració pel seu nou credo que, amb més barra que cara dura, anomena “dissident”. Ja ho vam dir un dia i ara més que mai cal repetir-ho: la dissidència de la dissidència no és mai dissidència sinó pur poder, o el que és el mateix, poder pur.

Xavier Pericay ha optat per deixar de banda els sacrificis que havia defensat malgrat la família d’on ve, regional catalana i nacional espanyolista i, sobretot, profundament conservadora –l’episodi del seu malaguanyat avi és ben clar al respecte. I ara, lliure de sacrificis, torna a l’ou. Ens ho ha volgut contar, jo m’ho he llegit i m’ha entretingut força. I punt i final.

—

Jordi Martí Font: jordimartif69@mesvilaweb.cat