60 anys de negació de la justícia i la dignitat

Ingrid Jaradat

Com el conflicte no resolt de la qüestió dels refugiats palestins demostra el fracàs dels drets humans internacionals i el règim humanitari.

 

A l’inici del segle XX, la majoria dels palestins vivien dins de les fronteres de Palestina, actualment dividida entre Israel i les ocupades Cisjordània i Franja de Gaza. Avui, gairebé el 75% del poble palestí es troba desplaçat, fet que converteix la qüestió dels refugiats palestins en el cas no resolt de refugiats més nombrós i prolongat del món. Prop de la meitat del poble palestí viu en un exili forçat fora de la seva terra, mentre que un 23% es troben desplaçats dins les fronteres de l’antiga Palestina (la Palestina prèvia a l’ocupació)ⁱ . Sis dècades després de la primera i la més nombrosa onada de desplaçaments forçats de 1948, els refugiats palestins i les persones internament desplaçades (IDP) encara es veuen mancats de solucions i compensacions duradores, les quals inclourien, d’acord amb el dret internacional i les resolucions de les Nacions Unides, la tornada al lloc d’origen, la restitució de béns i una indemnització. Mentre més palestins continuen essent desplaçats avui dia, encara no gaudeixen d’una protecció efectiva.

 

Contràriament al que se sol pensar, la qüestió dels refugiats palestins no és en primera instància la conseqüència de conflictes armats, sinó més aviat el resultat d’un procés continu i prolongat de colonització i trasllat forçat de població (neteja ètnica). Les Nacions Unides defineixen la neteja ètnica com el “moviment sistemàtic, coercitiu i deliberat de població cap a dins o fora d’una àrea […] amb l’efecte o objectiu d’alterar la composició demogràfica d’un territori, sobretot quan aquesta ideologia o política reivindica el domini d’un grup sobre un altre” [l’èmfasi és afegit]. Segons el dret internacional modern, el trasllat forçat de població és un crim de guerra i un crim contra la humanitatⁱⁱ.

 

Els orígens del desplaçament dels palestins es remunten als inicis del segle XX, quan el moviment sionista inicià el desplegament del seu Programa Basle (1897) amb l’objectiu de “crear una pàtria per al poble jueu a Palestina garantida pel dret públic internacional”ⁱⁱⁱ -això és, un Estat jueu a Palestina, on els jueus, a l’època, constituïen només el 8% de la població i posseïen el 2,5% de la terra. En el període anterior a 1948, la colonització sionista de Palestina es va dur a terme a través de la implantació d’immigrants jueus. Vers el 1948, la proporció de la població jueva a Palestina havia crescut fins a un terç, principalment gràcies a la immigració i l’adquisició de terres per part d’agències sionistes, com l’Agència de Colonització Palestina (PCA) i el Fons Nacional Jueu (JNF).

 

La idea de traslladar la població indígena fora del país va jugar un paper clau en la política sionista des dels inicis, per la simple raó que la majoria d’àrabs palestins no estaven disposats a cedir la seva terra – la propietat sionista de les terres es va incrementar només del 2,5% al 6%, aproximadament, entre el 1922 i el 1945 ^iv – i perquè els palestins varen resistir la colonització sionista. Theodor Herlz, el pare fundador del sionisme polític, havia afirmat: “hem d’incitar la població pobre a creuar la frontera procurant-los feina en els països d’arribada i negar-los qualsevol lloc de treball en el nostre país. Els propietaris es posaran de la nostra banda. Ambdós processos, d’expropiació i desplaçament dels pobres, s’han de dur a terme amb discreció i circumspecció”^v.

 

Durant el Mandat Britànic sobre Palestina (1923-948), destacats pensadors sionistes varen desenvolupar diversos plans per fer efectiva la neteja ètnica de Palestina, com ara el Pla Weizman de Trasllat (1930), el Pla Soskin de trasllat obligatori (1937), el Pla Weitz de trasllat (1937), el Pla Bonne (1938), el Pla al-Jazirah (1938), el Pla Norman de trasllat a l’Iraq (1934-38), i el Pla Ben-Horin (1943-48) ^vi. Malgrat això, el moviment sionista i la seva colònia a Palestina no van tenir el poder de requisar terreny per la força i posar en marxa un gran trasllat de població fins a finals de 1947, any en què, per primer cop, tant la requisa com el trasllat van esdevenir possibles.

 

La colonització sionista de Palestina i el gran desplaçament forçat de la població indígena àrab de 1947 a 1949 segurament no s’hauria produït sense el suport actiu de la comunitat internacional en aquell moment, la qual va vulnerar deliberadament les seves pròpies normes i la legislació internacionals. Des d’aleshores, la comunitat internacional no ha aconseguit que Israel respongui de les violacions del dret internacional. Això explica per què, 60 anys després, la qüestió dels refugiats palestins ha quedat sense resoldre’s i Israel continua ocupant i colonitzant la terra palestina i desplaçant els palestins.

 

Primera Guerra Mundial-1947: l’establiment de l’escenari per al conflicte armat i el trasllat de població

 

Fins a la Primera Guerra Mundial, Palestina era un dels diversos territoris àrabs que formaven part de l’Imperi Otomà on la població indígena aspirava a la independència i la sobirania sota un Estat àrab. Encoratjats per una promesa de l’alt comissari britànic a Egipte que donava suport a la independència àrab (correspondència Mac Mahon-Hussein) ^vii, les forces àrabs uniren forces als esforços aliats per derrotar el règim otomà, i Palestina va ser ocupada per les forces aliades sota el comandament britànic el setembre de 1918.

 

Cap al final de la guerra, els àrabs de Palestina i d’altres indrets es van imbuir de la doctrina en favor de l’autodeterminació ^viii promoguda pel president del Estats Units Woodrow Wilson, que havia de regir el nou ordre mundial postbèl·lic, i la Declaració anglo-francesa signada el novembre de 1918. Aquesta última establia que l’objectiu “[..era] el complet i final alliberament dels pobles oprimits pels turcs durant tant de temps, i l’establiment de governs nacionals i administracions que derivin la seva autoritat del lliure exercici de la iniciativa i elecció de les poblacions indígenes” [l’èmfasi és afegit]. Aquesta declaració, juntament amb la doctrina de l’autodeterminació, van quedar consagrades posteriorment al Pacte de la Lliga de les Nacions (1919)^ix . El 1919, els membres de les potències aliades de la Liga de les Nacions van decidir establir un “sistema de mandat” temporal en conformitat amb el Pacte de la Lliga de les Nacions per tal de facilitar la independència d’aquests territoris. L’agost de 1920 el Tractat de Sèvres entre les potències aliades i Turquia afirmava que Palestina “sigui provisionalment reconeguda com un Estat independent sotmès a l’ajuda i l’assistència administratives d’un mandat fins que pugui valdre’s per ell mateix”^x.

 

Paral·lelament, però, el Regne Unit i França havien signat el 1916 un pacte d’entesa secret (acord Skyes-Picot) en el qual definien les respectives esferes d’influència i control a l’Àsia Occidental un cop l’Imperi otomà hagués caigut. En virtut d’aquest pacte, Palestina havia de quedar sota control britànic. El novembre de 1917, el gabinet britànic va fer pública la Declaració de Balfour. La carta, d’una pàgina de llargada, d’Arthur Balfour, secretari d’afers exteriors britànic, a Lord Rothschild, cap de la Federació Sionista Britànica, garantia reconeixement explícit i suport a la idea d’establir una “pàtria nacional” jueva a Palestina mitjançant la immigració i la colonització. Tot i l’oposició generalitzada dels àrabs a la Declaració Balfour, Gran Bretanya veia la colonització sionista com un camí per fomentar els interessos britànics a la regió ^xi.

 

És per aquest motiu que els àrabs, inclosa la població indígena de Palestina, van oposar-se de manera contundent a un Mandat Britànic sobre Palestina. El Regne Unit, tanmateix, insistia que, “en el supòsit de la “nació independent” de Palestina, nosaltres no proposaríem consultar els desitjos dels actuals habitants del país. El sionisme, tingui raó o no, sigui bo o dolent, està arrelat en tradicions antiquíssimes, en unes necessitats del present, en unes esperances de futur molt més profundes que els desitjos i els prejudicis de 700.000 àrabs que actualment habiten aquesta terra tan antiga“(12). El 1920 ^xii, la Lliga de les Nacions va encomanar l’administració temporal (“Mandat”) de Palestina a Gran Bretanya.

 

El Mandat Britànic, que finalment va entrar en vigor el setembre de 1923, es fonamentava, doncs, en una contradicció inherent que va preparar l’escenari per a un conflicte armat a Palestina: malgrat que Palestina es trobava sota la classificació de Mandat de “Classe A” (el tipus més proper a la independència), el Mandat Britànic va incorporar-hi el compromís polític vers el moviment sionista exposat a la Declaració Balfour. A més a més, i a fi i efecte de facilitar l’establiment de la “pàtria nacional” jueva, el Mandat Britànic va acordar donar drets polítics plens a la colònia sionista de Palestina, mentre que només garantia drets civils i religiosos a la majoria àrab palestina.^xiii.

 

Posteriorment, l’Administració britànica a Palestina va promulgar noves lleis, entre les quals hi havia l’Ordre de ciutadania de 1925 i l’Ordre de la Terra (assignació de titularitat) de 1928, que facilitaven la colonització sionista. Sota aquestes lleis, milers de jueus d’arreu del món immigrarien i adquiririen la ciutadania a Palestina, mentre que a milers d’àrabs palestins a l’estranger no la van poder obtenir ^xiv. Les adquisicions anuals de terra per part de les agències sionistes es van incrementar vint vegades. Encara que la quantitat de la terra comprada fos petita sobre el global, l’impacte real de les adquisicions sionistes rauen en la qualitat de les terres i en la seva situació estratègica, i en la política d’expulsió forçada sense precedents dels terratgers indígenes. Durant la dècada dels 30, l’Administració britànica s’enfrontava amb el nou fenomen de la pagesia sense terra, i a principis dels 40, la família rural àrab palestina mitjana posseïa menys de la meitat de la terra agrícola necessària per a la seva subsistència.^xv

 

 

El suport britànic a la colonització sionista va provocar diverses revoltes palestines, com ara l’anomenada “Gran Revolta”, que va durar de 1936 a 1939. Els britànics van respondre combinant la força militar i mesures administratives com les lleis d’emergència, que retallaven severament els drets civils i polítics bàsics i debilitaven la resistència palestina. Els líders palestins àrabs van ser detinguts, empresonats i deportats. Milers de cases de palestins àrabs van ser enderrocades. Tan sols durant els anys 30, uns 40.000 palestins àrabs van fugir del país ^xvi. Les revoltes palestines es van reprimir en cooperació amb milícies sionistes que van ser entrenades i armades amb aquest objectiu.

 

Després de cada revolta, el Govern britànic enviava una comissió d’investigació a Palestina. Aquestes comissions sempre identificaven, com a causa principal del conflicte, el temor de les conseqüències polítiques i econòmiques del sionisme sobre la població indígena. Els esforços britànics per apaivagar la resistència àrab fent disminuir els índexs d’immigració jueva i prometent la sobirania en deu anys -condicionada a un acord de sobirania compartida entre la majoria dels indígenes àrabs i la colònia sionista (Paper Blanc de 1939)- van provocar una forta oposició a un conflicte armat amb el moviment sionista.

 

Els esforços britànics per restringir la immigració jueva van fracassar, entre d’altres factors, perquè els estats occidentals, sobretot els Estats Units, van facilitar i donar suport a l’assentament a Palestina dels europeus jueus desplaçats, violant així els compromisos internacionals de no assentar persones desplaçades en territoris mancats de sobirania sense el consentiment de la població indígena. Mentre es facilitava la immigració jueva a Palestina, les fronteres de molts països occidentals, inclosos els Estats Units, van romandre en gran mesura tancades als jueus refugiats, tot i el coneixement de les persecucions i les atrocitats nazis.

 

Al principis de 1947, el Govern britànic va informar unes Nacions Unides (la successora de la Lliga de les Nacions) acabades de néixer de la intenció de retirar-se de Palestina.

 

1947-1949: Del Pla de Partició de Nacions Unides a la Nakba palestina

 

Les Nacions Unides es van fer càrrec de la “Qüestió de Palestina” el 1947, quan les atrocitats del règim nazi i de la Segona Guerra Mundial van fer sorgir una normativa legal internacional que seria de compliment obligatori per als estats. La Carta de Nacions Unides, per exemple, prohibeix l’ús de la força en les relacions interestatals i les adquisicions de territori per la força, i estipula el dret de les nacions a autodeterminar-se. Tanmateix, les Nacions Unides van deixar en segon terme el dret a l’autodeterminació de la majoria àrab i van evitar la descolonització de Palestina, tot i ser conscients de les probables conseqüències desastroses per al poble àrab de Palestina, els diferents pobles de la regió i la seguretat i la pau internacionals.

 

La Carta de Nacions Unides establia que al final d’un mandat, els territoris no sobirans havien d’esdevenir independents o ser administrats temporalment per l’ONU^xvii. En el cas de Palestina, però, l’Assemblea General de Nacions Unides va decidir nomenar un comitè especial per formular recomanacions sobre el futur estatus del país. L’Assemblea va rebutjar una sol·licitud dels estats àrabs per discutir la independència de Palestina com una possible opció. També va rebutjar les demandes, presentades pels estats àrabs, per tal d’obtenir una opinió d’assessorament de la Cort Internacional de Justícia (ICJ) sobre el resultat legal apropiat de la decisió britànica d’acabar amb el Mandat a Palestina, així com sobre l’autoritat legal de les Nacions Unides per promulgar i fer respectar recomanacions sobre el futur estatus del país.^xviii

 

 

El setembre de 1947, el Comitè Especial sobre Palestina de les Nacions Unides (UNSCOP) va presentar el seu informe final, que incloïa una proposta majoritària i una proposta minoritària, atès que els membres del Comitè no van ser capaços d’arribar a un consens sobre el futur estatus del país .^xix. La majoria dels membres donaven suport a la partició de Palestina en dos estats, un d’àrab i un altre de jueu, tot i admetre que “pel que fa al principi d’autodeterminació, encara que el reconeixement internacional va ampliar-se a aquest principi al final de la Primera Guerra Mundial i es va observar en d’altres territoris àrabs, quan es van crear els Mandats “A”, aquest no va ser aplicat a Palestina, certament per la intenció de fer-hi possible la creació d’una Pàtria Nacional Jueva. De fet, es podria dir que la Pàtria Nacional Jueva i el mandat sui generis per a Palestina s’oposen a aquell principi“^xx

 

La proposta minoritària preveia un estat federal per a àrabs i jueus. Els membres del Comitè que la impulsaven es van mostrar inflexibles advertint de les conseqüències de la partició: “La pau i l’ordre futurs a Palestina i al Pròxim Orient es veuran vitalment afectats per la naturalesa de la solució adoptada sobre la qüestió de Palestina. En aquest sentit, és important evitar una acceleració de la separació que actualment caracteritza les relacions entre àrabs i jueus al Pròxim Orient, i evitar també posar els fonaments d’un irredemptisme perillós, conseqüència inevitable de qualsevol forma de partició. […] La partició, tant com a principi com en essència, només pot ésser vista com una solució antiàrab. Per la seva banda, l’Estat Federal no pot descriure’s com una solució antijueva. Ans al contrari, la solució servirà els interessos dels àrabs i dels jueus“.^xxi

 

També als Estats Units, el Departament d’Estat, el Departament de Defensa, l’Estat Major, el Consell de Seguretat Nacional i la recentment constituïda Agència Central d’Intel·ligència (CIA) van coincidir a advertir dels perills que la partició podria infligir en interessos estratègics dels Estats Units. Alhora, en declaracions púbiques i privades van expressar que les propostes de partició de Nacions Unides no eren factibles i que contravenien la legislació internacional i la Carta de Nacions Unides: “[ells] ignoren els principis d’autodeterminació i el govern de la majoria. Reconeixen el principi d’un estat racial teocràtic i fins i tot, en alguns casos, discriminen per raó de religió i raça persones fora de Palestina. Sempre hem mantingut el principi que, en les relacions exteriors, els ciutadans americans, sense prejudici de raça o religió, tenen dret a un mateix tracte. La insistència en si les persones son jueves o no jueves serveix per reforçar la idea entre jueus i gentils en els Estats Units i en la resta de llocs que els ciutadans jueus no són iguals als altres ciutadans.”^xxii

 

Malgrat tot això, el 29 de novembre de 1947 l’Assemblea General de Nacions Unides va adoptar la Resolució 181, que recomanava la partició de Palestina en dos estats, un d’àrab i un de jueu, en els quals totes les persones tinguessin garantits dels mateixos drets, i l’establiment d’un règim internacional per a la ciutat de Jerusalem. Trenta-tres estats, inclosos els Estats Units d’Amèrica, el Canadà i molts estats europeus, van votar per la partició, mentre que tretze estats, inclosos tots els estats àrabs, van votar en contra. Deu estats, amb el Regne Unit al capdavant, es van abstenir. A l’Estat jueu se li va assignar el 56% de la terra, tot i que els jueus constituïen menys d’un terç de la població i no posseïen més del 7% de la terra. La dispersió de les poblacions àrab i jueva en el país va significar que prop de la meitat de la població de l’Estat jueu estava formada per àrabs palestins, els quals posseïen prop del 90% de la terra.^xxiii

 

A Palestina, les protestes immediates i massives de la població àrab en contra del pla de partició de Nacions Unides van obrir les portes a un conflicte armat entre la població àrab local i les milícies sionistes, superiors militarment. Aquestes miraven de “consolidar els avantatges obtinguts a l’Assemblea General a través d’un seguit d’operacions dràstiques […]”^xxiv. Una primera onada important de refugiats palestins va ser provocada per les operacions militars sionistes conegudes amb el nom de “Pla Dalet”, designat per aplicar una política militar de fets acomplerts en les quals es fonamentaria l’Estat d’Israel. S’hi incloïen les conquestes de Jerusalem occidental i els pobles àrabs del voltant.^xxv És àmpliament admès que la massacre de més de 100 homes, dones i nens al poble palestí de Deir Yassin durant l’abril de 1948 va contribuir a la por i el pànic que va desencadenar el desplaçament massiu.

 

Quan uns 300,000 palestins van ser desplaçats per la força per les milícies sionistes quan Palestina encara es trobava sota el règim del Mandat Britànic (novembre de 1947-14 de maig de 1948), ni el Regne Unit ni les Nacions Unides van intervenir per protegir els palestins. Les Nacions Unides, a més, van fracassar també a l’hora de protegir Palestina del desplaçament forçat durant la subsegüent primera guerra àrabo-israeliana (15 de maig de 1948-1949).

 

Els Estats votants pel Pla de partició de Nacions Unides eren conscients del fet que la partició havia d’imposar-se a les parts^xxvi. Però els esforços de l’ONU per implementar el Pla a través del Consell de Seguretat i la Comissió de Palestina instituïda a aquest efecte aviat es van abandonar. Mentre Palestina descendia en una espiral de violència previsible, el març de 1948 els Estats Units van presentar al Consell de Seguretat de Nacions Unides una iniciativa perquè Palestina esdevingués un territori sota mandat administratiu de l’ONU, però va fracassar per manca de determinació. El 14 de maig de 1948, el Regne Unit va finalitzar la retirada de les seves tropes i va posar punt i final al seu règim de Mandat sobre Palestina sense cap acord de traspàs de poder. Aquell mateix dia, el moviment sionista va declarar l’establiment de l’Estat d’Israel, i els Estats àrabs van respondre amb una declaració de guerra el maig de 1947.

 

Mentre la primera guerra àrabo-israeliana tenia lloc a Palestina, centenars de milers de palestins més van ser desplaçats per la força de casa seva com a resultat dels crims de guerra israelians, els quals incloïen bombardejos de comunitats palestines amb l’objectiu d’induir-los a fugir, massacres, violacions, saquejos, destrucció de propietats civils i cases, sense justificació militar, i expulsió pública de població civil de ciutats i viles palestines. Les forces militars israelianes van destruir sistemàticament nombrosos pobles palestins, com una de les sis mesures incloses al pla “Trasllat Retroactiu” aprovat el juny de 1948 per tal d’impedir als refugiats palestins àrabs de retornar a les seves cases. La destrucció de cases i pobles sencers es va fer acompanyada de saquejos a gran escala ^xxvii

 

Durant la guerra, les Nacions Unides van declarar un embargament en la venda d’armes, van nomenar un mediador, van trencar acords d’alto el foc i van proporcionar assistència d’emergència a refugiats palestins a través de la seva Organització de Refugiats (per ser més tard reemplaçat per UNRWA). També va emetre diverses resolucions, incloent la Resolució 194 de l’Assemblea General de Nacions Unides (11 de Desembre de 1948), les quals afirmaven el dret dels refugiats palestins a retornar a les seves cases i propietats i establien la Comissió de Conciliació per Palestina de Nacions Unides (UNCCP). Aquesta va rebre l’ordre d’assegurar protecció, incloent solucions duradores, per als refugiats palestins en concordança amb la Resolució de l’Assemblea Genera de les Nacions Unides (UNGAR) 194 i la de facilitar un acord de pau entre els Estats Àrabs i Israel. Cap d’aquestes mesures, tanmateix, van ser capaces d’evitar o capgirar el desplaçament palestí.

 

Quan la primera guerra àrabo-israelana acabà el 1949 amb els acords d’alto el foc entre Israel i els Estats Àrabs, Israel tenia control efectiu sobre el 78% del Mandat Britànic Palestí, incloent àrees que havien estat assignades a l’Estat Àrab sota el pla de partició de Nacions Unides. En alguns dels subdistrictes de l’antiga Palestina que van ser completament incorporats a Israel – Jaffa, Ramala i Beersheba – no va quedar cap poble palestí dempeus. En total, mes de 500 pobles palestins, cobrint un territori de més de 17.000 km2, van quedar despoblats^xxviiii Es calcula que aproximadament dos terços de les cases de refugiats palestins dins del nou Estat d’Israel van ser destruïdes; el terç restant va ser expropiat i ocupat per jueus^xxix. En total entre 750.000 i 900.000 palestins, que representen la meitat de la població àrab de la Palestina de pre-guerra o el 85% d’aquests en el territori que va esdevenir l’Estat d’Israel, van ser desplaçats ^xxx. La majoria van esdevenir refugiats; dels aproximadament 150.000 palestins que van quedar en aquelles parts de Palestina que van esdevenir l’Estat d’Israel el 14 de maig de 1948, aproximadament 30.000 eren persones desplaçades internament. (IDP)

 

L’11 de Maig de 1949, l’Assemblea General de Nacions Unides va decidir que “Israel és un Estat amant de la pau que accepta les obligacions contingudes a la Carta i està capacitat i disposat a dur a terme aquestes obligacions”^xxxi i va acceptar Israel com a membre de les Nacions Unides.

 

 

Pel propòsit de les Nacions Unides i els seus estats membres dominants, Palestina i la gent de Palestina han desaparegut. “Han esdevingut una massa indistinta de refugiats – no una Nació, no una entitat política, només un problema, i no pas un d’important. ^xxxii

 

Els palestins es refereixen als esdeveniments de 1947 – 1949 com a “la Nakba”, que significa “la catàstrofe”.

 

1949 – 2008: “la Nakba en curs”

 

Al maig de 1949, l’Assemblea General de NU va aprovar l’entrada sense condicions d’Israel com a membre. La comunitat internacional d’aquesta manera va perjudicar el resultat dels esforços facilitats per les Nacions Unides per a aconseguir la pau àrabo-israeliana i una solució a la qüestió dels refugiats palestins, i va encoratjar la continuació de la política sionista de pre-guerra per part de l’estat d’Israel.

 

La majoria dels estats occidentals i la Unió Soviètica van reconèixer l’estat d’Israel immediatament després de la declaració del 14 de maig de 1948. Al maig de 1949, l’Assemblea General de les Nacions Unides va acceptar a Israel com a membre sense condicions; tan sols “recordà” les resolucions 181 i 194 i va “prendre nota de” les explicacions donades pel representant d’Israel, incloent l’argument de que l’estat d’Israel havia actuat en legítima defensa. D’aquesta manera les Nacions Unides van reconèixer implícitament com a territori d’Israel el que havien conquerit durant la primera guerra àrabo-israeliana, contravenint el pla de partició de les NU i violant el principi consagrat de prohibició de requisar territori per la força, de la Carta de les Nacions Unides.

 

A més a més, en l’època en que els estats han aprovat la Declaració Universal dels Drets Humans (1948), processant els criminals nazis per crims contra la humanitat, incloent el genocidi comès contra els jueus i altres pobles i grups (Tribunals de Nuremberg 1945-49) i per ben establerts crims de guerra sota la 4a Convenció de Ginebra (1949), l’Assemblea General ha fracassat en aconseguir que Israel rendeixi comptes pels crims de guerra i els crims contra la humanitat comesos contra els palestins abans i durant la primera guerra àrabo-israeliana, incloent el desplaçament forçós de la població.

 

La manca de responsabilitat davant la llei internacional va crear un entorn en el qual els esforços facilitats per l’UNCCP per a la resolució de conflictes basats en la resolució 194 de Assemblea General de l’ONU eren propensos al fracàs. La qüestió dels refugiats palestins va ser un tema central durant les conferències de pau a Lausanne (1949) i a París (1951), on els estats àrabs van insistir que la solució s’havia de basar en l’elecció dels refugiats, inclosa l’opció del retorn a les seves cases i propietats, localitzades actualment a Israel, mentre Israel insistia que la solució al problema dels refugiats s’havia de buscar en un reassentament d’aquests en territori àrab. El 1952, l’UNCCP conclogué que havia fracassat en la seva tasca i afirmava que les parts haurien “de sortir de les seves posicions originals per tal de fer possibles uns acords pràctics i realistes dirigits a solucionar el problema dels refugiats”, fins i tot si això suposava desviar-se del text de la Resolució 194 ^xxxiii.

 

Des de 1970, les NU han reafirmat que els palestins són una nació amb dret a l’autodeterminació, la independència i el dret al retorn dels refugiats ^xxxiv, però la manca de responsabilitat encara roman. El fracàs en mantenir l’estat de dret dóna corda a una situació on Israel viola els drets fonamentals dels palestins i altres pobles àrabs i continua els seus plans colonials amb impunitat:

 

Estimació del nombre de palestins desplaçats, per períodes:

Any	Nombre de palestins desplaçats
Mandat Britànic: 1922-1947	100,000 – 150,000
Partició a l’Armistici (Nakba) Partition to Armistice (Nakba):1947-1949	750,000 – 900,000
Govern militar a Israel: Military rule in Israel: 1950-1966	35,000 – 45,000
Guerra 1967	400,000 – 450,000
Ocupació: 1967-2006	300,000 – 400,000
Total	1,585,000 – 1,945,000

 

Estimació de l’àrea de terra palestina expropiada/confiscada, per Períodes

Any	Àrea de Terra Palestina Confiscada (km2)
Mandat Britànic:1922-1947	–
Partició a l’Armistici (Nakba)Partition to Armistice (Nakba): 1947-1949	17,178
Govern militar a Israel: Military rule in Israel: 1950-1966	700
Guerra de 1967	849
Ocupació: 1967-2006	3,558
Total	22,285

L’àrea total de la Palestina històrica (Israel i OPT) es 26,323 km2.

 

Nota: no hi ha una única font autoritzada pel nombre exacte de població palestina desplaçada forçadament des de 1948 o de la quantitat exacte de terra expropiada als palestins per Israel des de 1948. Les dades presentades es basen en la informació disponible i en estimacions. Per un anàlisis amb més detall d’aquestes dades i referències comprensives, veure: Survey of Palestinians Refugees and internally Displaced Persons 2006-7, BADIL Resource Centre.

 

 

Des de 1948 en endavant, l’estat d’Israel va esdevenir un poderós vehicle per consolidar els guanys bèl·lics del Sionisme polític: el control efectiu del territori i les fronteres van proporcionar per primera vegada les condicions per a la immigració sense restriccions dels jueus. Un govern militar (1948 – 1966), creat exclusivament per controlar el romanent de població palestina, va servir per evitar el retorn del refugiats i facilitar la presa de la terra dels refugiats palestins i de les persones internament desplaçades, així com les d’aquells que s’havien quedat, per part dels jueus ^xxxv. Cap a meitats dels anys 1950, les forces israelianes havien matat uns 5.000 refugiats (“infiltrats”) que havien intentat retornar a les seves cases ^xxxvi, i el territori en mans de l’estat d’Israel i el Fons Nacional Jueu (JNF) s’havia multiplicat per deu (de l’11% abans de 1948 al 90%). Els noms de més de 500 pobles palestins despoblats van ser esborrats del mapa, i alhora els topònims àrabs van ser reemplaçats per noms en hebreu ^xxxvii. La destrucció física dels pobles palestins despoblats va continuar fins a la meitat dels anys 1960; aquestes accions eren anomenades “neteja dels paisatges nacionals”. ^xxxviii

 

Un règim discriminatori, semblant a l’apartheid, va ser promulgat per l’estat, per tal de “legalitzar” i sostenir el desplaçament forçós de població i la requisació de propietats palestines dut a terme abans i durant la primera guerra àrab-israeliana. La “Llei de Ciutadania i entrada a Israel de 1952” va facilitar la pèrdua de la nacionalitat de molts refugiats palestins; ja que la majoria eren fora de l’estat d’Israel el 14 de Juliol de 1952, data en que la llei va entrar en vigor, i amb posterioritat a aquesta data, de manera que no han pogut reprendre domicili a la seva pàtria, mentre tots els jueus del món i els seus parents poden optar a la nacionalitat israeliana sota la “Llei del Retorn de 1950”. S’adoptà tot un seguit de lleis sobre les noves terres, que incloïen regulacions d’emergència i lleis que es referien a l’anomenada “propietat abandonada”, aquestes lleis van facilitar l’expropiació de terres de propietat palestina i la transferència dels títols de propietat a l’estat, l’Autoritat de Desenvolupament i el Fons Nacional Jueu (JNF). Sota la “Llei Bàsica: Les Terres d’Israel” de 1960, la terra que posseeixen aquestes tres entitats no pot ser transferida a través de la venda o de cap altre manera. Aquest règim de la terra ha garantit l’ús exclusiu per part de jueus de la majoria de les “Terres d’Israel”, les quals corresponen aproximadament al 92% de la terra a Israel. ^xxxix

 

Al mateix temps, l’estat d’Israel va continuar canviant la composició demogràfica del país continuant els desplaçaments forçosos de població.

 

Entre el 1949 i el 1966, població palestina va ser traslladada forçosament principalment des de les poblacions frontereres del nord, el Naqab (Negev), el “Petit Triangle” (una àrea cedida a Israel per l’acord d’armistici amb Jordània), i des dels pobles parcialment despoblats durant la guerra de 1948. La “Llei de planificació i construcció” del 1965 va establir 123 comunitats àrabs amb poc o sense espai per expandir-se. Cap nova comunitat palestina ha estat aprovada des d’aleshores. Totes les altres comunitats palestines, fins i tot si s’establiren abans de la creació de l’estat d’Israel, van ser classificades com a no autoritzades i il·legals (“nuclis habitats no reconeguts”). Aquests pobles no poden obtenir llicències d’obres, no reben serveis públics, i les cases poden ser enderrocades. “Prop de 100,000 ciutadans palestins d’Israel – un de cada deu – viuen en nuclis urbans no reconeguts. ^xl

 

 

 

Des de 1967, la política oficial de “judaització” – això és, l’establiment de majories jueves a cada àrea d’Israel – ha portat a més despossessió i desplaçament intern de ciutadans palestins d’Israel.^xli Aquesta política es reflecteix en un pla d’emergència de 2004 de l’aleshores Primer Ministre Ariel Sharon per “salvar les àrees exteriors” a Naqab (Negev) i Galilea ^xlii, així com en el pla de desenvolupament nacional d’Israel, “Tama 35” (2005). A més a més, des del col·lapse de les negociacions de pau israeliano-palestines el 2000 els plans per al trasllat de ciutadans palestins fora del país han esdevingut altra vegada una matèria legítima de debat públic i de propostes de llei. El Juliol del 2001, per exemple, es va proposar una llei per encoratjar l’emigració de ciutadans palestins d’Israel argumentant que “no s’identifiquen amb el caràcter jueu de l’estat” i per tal de reforçar “Israel com a estat Jueu i com a democràcia.” ^xliii.

 

 

Així com diversos plans israelians oficials i no oficials de trasllats forçosos per “resoldre” el problema dels refugiats palestins a través d’encoratjar el reassentament permanent (per exemple a Iraq, Líbia, Amèrica Llatina o qualsevol altre lloc) han tingut poc impacte pràctic, la política de trasllats israeliana ha estat molt efectiva en els Territoris Palestins Ocupats (OPT) del 1967:

 

Plans israelians per prendre el control i colonitzar la resta del Mandat Britànic de Palestina, això és, la Cisjordània controlada per Jordània, incloent l’est de Jerusalem, i la franja de Gaza, controlada per Egipte, han existit des de 1948, i es feien preparatius per a un govern militar des de 1963.^xliv Al 1967, el conflicte armat (la guerra àrabo-israeliana de 1967) va proporcionar una vegada més el context perfecte en el qual Israel va ser capaç de provocar grans desplaçaments forçats de palestins i establir un control efectiu sobre més terra palestina.

 

Durant la guerra de 1967, les forces militars israelianes van atacar, de nou, nombroses àrees civils palestines que no tenien rellevància militar. Els camps de refugiats a Jericó, per exemple, van ser bombardejats per les forces aèries israelianes, provocant un èxode de desenes de milers de refugiats. Els palestins van ser expulsats de les seves cases, altres van ser traslladats fora de Cisjordània en autobusos i camions proporcionats per l’exèrcit.^xlv Israel va destruir completament diversos pobles palestins i milers de cases; Tot el Barri Marroquí de la ciutat vella de Jerusalem, adjacent a la paret occidental, va ser arrasat per tal de construir una gran plaça per a esdeveniments religiosos i nacionals jueus.

 

 

 

Després de la guerra, el règim israelià d’ocupació militar dels Territoris Palestins Ocupats (OPT) del 1967 va servir per consolidar i mantenir els guanys de la guerra. Aquest règim d’ocupació combina la força militar manifesta amb un règim administratiu basat en una miríada d’ordres militars, modelades a partir del discriminatori règim legal, similar a l’aparheid, aplicat als palestins a Israel pels mateixos objectius polítics sionistes.^xlvi En el transcurs de 41 anys, el règim d’ocupació d’Israel ha evitat el retorn dels refugiats, facilitat la confiscació de terra palestina i la colonització jueva, i ha desplaçat més de la població ocupada palestina. Aquestes polítiques han estat implementades sense tenir en compte els esforços de pau liderats per EUA entre Israel i el PLO (des de 1991) i la presencia als Territoris Palestins Ocupats (OPT) de la comunitat internacional (des de 1997) i l’Autoritat Palestina (des de 1994). Han canviat la composició demogràfica del país i han evitat l’autodeterminació del poble palestí: el 2006, els aproximadament 450.000 colons jueus establerts a les colònies de la Cisjordània ocupada, incloent el Jerusalem oriental, constituïen el 15% de la població en aquesta àrea, Israel posseia com a mínim el 45% de la terra, i la construcció del mur estava causant una nova onada de persones internament desplaçades.^xlvii

 

 

Enlloc de fer que Israel reti comptes, la comunitat internacional, liderada pel Quartet (Estats Units, la Unió Europea, Rússia i les Nacions Unides), ha imposat sancions contra el palestins ocupats des del 2006. Una política de sancions econòmiques i diplomàtiques que es va combinar amb un recolzament financer, diplomàtic i militar divisiu, per tal d’abatre el govern de l’Autoritat Palestina dirigit per Hamas i elegit democràticament el 2006. Els resultats són una crisis humanitària sense precedents, el col·lapse del sistema polític palestí, un conflicte armat mortífer entre les faccions palestines més importants, la fragmentació geogràfica dels Territoris Palestins Ocupats (OPT) i la falta d’accés humanitari a causa de la política de tancament d’Israel, en particular de la ocupada Franja de Gaza – on el 70% de la població son palestins refugiats del Nakba de 1948.

 

En aquest context implacable, la Nakba continua pels palestins, així com la seva lluita per la dignitat i la justícia. Ambdues han modelat la identitat palestina de generació en generació, a la pàtria i a l’exili.

 

Com reflecteixen els refugiats palestins 60 anys de Nakba a les seves vides? Aquesta és la pregunta que intenta respondre aquesta revista a través de les històries personals explicades per 15 palestins que viuen en llocs tan diversos com Gran Bretanya, Xile, Egipte, Grècia, Jordània, Líban, Escòcia, Síria, Holanda, els Estats Units i l’antiga Palestina (Israel, Cisjordània i la Franja de Gaza). Les seves histories son diferents en molts aspectes. Reflecteixen la pèrdua, la humiliació, les esperances, els esforços i els èxits en la reconstrucció de vides, cases i comunitats en terres i societats estrangeres, sovint inhospitalàries, que han esdevingut amfitriones no pas per elecció. Al mateix temps, aquestes històries són notablement similars, perquè els intents actuals de destruir la identitat col·lectiva palestina lliga les noves generacions de palestins directament a les més grans, i l’exili de la pàtria. I mentre el jove forceja i intenta resoldre les conseqüències d’un passat compartit però distant i reclama un present col·lectiu, cadascun ha arribat, d’alguna manera, a través dels diferents camins i viatges, junts, al mateix lloc.^xlviii

 

—

Ingrid Jaradat és directora de Badil.

(traducció CIEMEN)

—- 

 

iSee: Survey of Palestinian Refugees and Internally Displaced Persons 2006-2007, BADIL Resource Center, 2007. Available at: www.badil.org.

iiFourth Geneva Convention (1949), Article 147; Rome Statute of the International Criminal Court (ICC), entered into force on 1 July 2002, Article 7.2(d) and Article 8.2(b)(viii).

iiiThe Basle Program, 31 August 1897, excerpts reprinted in Documents on Palestine, From the Pre-Ottoman/Ottoman Period to the Prelude to the Madrid Middle East Peace Conference, Abdul Hadi, Madhi F. (ed.). Jerusalem: PASSIA, 1997, p. 14.

ivSee Lehn, Walter, The Jewish National Fund, 1988.

vThe Complete Diaries of Theodor Herzl, Vol. I. Patai, Rephael (ed.). New York: Herzl Press and T. Yoseloff, 1960, pp. 8-9.

viSee, for example: Masalha, Nur, Expulsion of the Palestinians: The Concept of “Transfer” in Zionist Political Thought, 1882-1948, Washington, DC: Institute for Palestine Studies, 1992. Also see Simons, Chaim, International Proposals to Transfer Arabs from Palestine 1895-1947, A Historical Survey, Hoboken, New Jersey: Ktav Publishing, 1988. Make ref also to Ilan Pappe – Ethnic Cleansing.

viiCorrespondence between the Sharif of Mecca and the British High Commissioner in Egypt, Henry Mac Mahon (Mac Mahon – Hussein correspondence), see: Walid al Khalidi, Before Their Diaspora, Institute for Palestine Studies, Beirut, year, page?

viiiKathleen Kritisseon, Perceptions of Palestine. Their Influence on U.S. Middle East Policy: University of Californian Press, 1999; p. 17.

ixArticle 22 of the Covenant of the League of Nations, 28 June 1919, reprinted in Survey of Palestine, Vol. I. Washington, DC: Institute for Palestine Studies, 1991, pp. 2-3.

xThe Treaty of Peace between the Allied and Associated Powers and Turkey, signed at Sèvres, 10 August 1920, Part II, Section VII, Art. 94.

xiQuigley, John, Palestine and Israel: A Challenge to Justice. Durham: Duke University Press, 1990, p. 8.

xiiStatement by Arthur Balfour, British Secretary of State for Foreign Affairs, Foreign Office No. 371/4183 (1919), quoted in The Origins and Evolution of the Palestine Problem 1917-1988, Part I. New York: United Nations, 1990.

xiiiThe Mandate for Palestine, 24 July 1922, is reprinted in Survey of Palestine, Vol. I. Washington, DC: Institute for Palestine Studies, 1991, pp. 4-11.

xivOut of 9,000 citizenship applications from Palestinians outside the country, British officials approved only 100. Based on an average family size of six persons, more than 50,000 Palestinians may have been affected. Palestine Royal Commission Report, Cmd. 5479. London: HMSO, 1937, p. 331.

xvToward the De-Arabization of Palestine/Israel 1945-1977. Nijim, Basheer K. (ed.). Dubuque, Iowa: Kendall/Hunt Publishing Company, 1984, p. 10.

xviSee, for example, Sayigh, Yezid, Armed Struggle and the Search for State, The Palestinian National Movement 1949-1993, Washington, DC: Institute for Palestine Studies and Oxford University Press, 1999; Gabbay, Rony, A Political Study of the Arab-Jewish Conflict: The Arab Refugee Problem (A Case Study). Geneva: Librairie E. Droz, and Paris, Librairie Minard, 1959, p. 66.

xviiSee Article 2(4) of the UN Charter with its exceptions in the form of self-defense (Article 51 of the Charter) and forcible measures undertaken by the Security Council under Chapter 7 (Articles 39, 41-42).

xviiiFor the proposed texts of the questions to be submitted to the ICJ, see Iraq (UN Doc. A/AC.14.21); Syria (UN Doc. A/AC.14/25); and Egypt (UN Doc. A/AC.14/14).

xixReport of the UN Special Committee on Palestine, The Question of Palestine. UN Doc. A/364, 3 September 1947.

xx ibid, paragraph 176.

xxi ibid, Chapter VII Recommendations (III), paragraphs 10 and 11.

xxiiLoy Henderson, State Department Office of Near Eastern and African Affairs, 22. Sept. 1947, quoted by Donald Neff, “Truman Overrode Strong State Department Warning Against Partitioning of Palestine in 1947. Washington Report, September/October 1994.

xxiiiReport of the UN Special Committee on Palestine, TUN Doc. A/364, 3 September 1947.

xxivSir Alexander Cadogan, Representative of the Mandatory Power, to the UN Palestine Commission: “In the present circumstances the Jewish story that the Arabs are the attackers and the Jews the attacked is not tenable. The Arabs are determined to show that they will not submit tamely to the United Nations Plan of Partition; while the Jews are trying to consolidate the advantages gained at the General Assembly by a succession of drastic operations […]”; in United Nations Palestine Commission, First Monthly Progress Report to the Security Council, A/AC.21/7 of 29 January 1948.

xxvKhalidi, Walid, “Plan Dalet: Master Plan for the Conquest of Palestine,” 28 Journal of Palestine Studies 1 (Autumn 1988), p. 8.

xxviKhalidi, Walid, “Plan Dalet: Master Plan for the Conquest of Palestine,” 28 Journal of Palestine Studies 1 (Autumn 1988), p. 8.

xxviiSee, for example: Pappe, Ilan, ?; Morris, Benny, The Birth of the Palestinian Refugee Problem, 1947–1949, Cambridge: Cambridge University Press, 198; Morris, Benny, Correcting a Mistake – Jews and Arabs in Palestine/Israel, 1936-1956. Am Oved Publishers, 2000; Kibbutz Meuhad Archives – Aharon Zisling Papers 9/9/1, “Decisions of the Provisional Government,” 7 November 1948; Hashomer Haztair Archives (Mapam, Kibbutz Artzi Papers), 66.90 (I), protocol of the meeting of the Political Committee of Mapam, 11 November 1948; Segev, Tom, 1949: The First Israelis, New York: The Free Press, 1986.

xxviiiAbu Sitta, Salman, The Palestinian Nakba 1948, Register, The Register of Depopulated Localities in Palestine. London: Palestinian Return Centre, 2001.

xxixRempel, Terry, “Housing and Property Restitution: The Palestinian Refugee Case,” Returning Home: Housing and Property Restitution Rights of Refugees and Displaced Persons. Leckie, Scott (ed.). New York: Transnational Publishers, 2003, p. 296.

xxxFinal Report of the United Nations Survey Mission for the Middle East (Part I). UN Doc. A/AC.25/6, which cites a figure of 750,000 refugees. The total number of refugees rises to around 900,000 if the number of persons who lost their livelihood but not their homes is added.

xxxi A/RES/273 (III) of 11 May 1949.

xxxii Kristisson, p. 94.

xxxiii United Natons Progress Report, from 23 January to 19 November 1951, A/1985, 20 November 1951.

xxxiv See, for example, UNGAR 2787 (1971) and UNGAR 3236 (1974).

xxxvFor a detailed description, see Jiryis, Sabri, The Arabs in Israel, London: Monthly Review Press, 1976.

xxxvi Morris, Benny, Israel’s Border Wars, p. 147.

xxxviiSee Benvenisti, Meron, Sacred Landscape: The Buried History of the Holy Land, Berkeley: The University of California Press, 2000.

xxxviiiJiryis, Sabri, “The Legal Structure for the Expropriation and Absorption of Arab Lands in Israel,” Journal of Palestine Studies 4 (Summer 1973), p. 85; Also see Segev, Tom, “Where Are All the Villages? Where are They?” Ha’aretz, 6 September 2002. Translated and reprinted in Between the Lines, October 2002.

xxxixSee, e.g., Boling, Gail J., “Absentees’ Property Laws to Israel’s Confiscation of Palestinian Property: A Violation of UN General Assembly Resolution 194 and International Law,” 11 Palestine Yearbook of International Law 73 (2000-2001); Ruling Palestine, COHRE and BADIL, 2005; Halabi, Usama, “Israel’s Land Laws as a Legal-Political Tool”, Working Paper No. 7, BADIL, December 2004.

xlSee Jonathan Cook, On the Margins: Annual Review of Human Rights Violations of the Arab Palestinian Minority in Israel in 2005, Nazareth: Arab Association for Human Rights, June 2006; p. 18.

xliibid, p. 7.

xliiSee Mada al-Carmel, The Arab Center for Applied Social Research, Israel and the Palestinian Minority 2004, Sultany, Nimer, (ed.), Mada’s Third Annual Political Monitoring Report, pp. 41-42.

xliiiSultany, Nimer, Citizens Without Citizenship. Mada’s First Annual Political Monitoring Report: Israel and the Palestinian Minority 2000-2002, Haifa: Mada, 2003, pp. 42-43.

xliv See Tom Segev, 1967, p.?

xlvFor a description of specific incidents, see, e.g., Masalha, Nur, A Land without a People: Israel, Transfer and the Palestinians. London: Faber & Faber, 1997, pp. 81, 85, 87 and 91-94; Masalha, Nur, “The 1967 Palestinian Exodus,” in The Palestinian Exodus 1948-67, Karmi, Ghada and Cotran, Eugene (eds.), London: Ithaca Press, 2000, p. 94; Neff, Donald, Warriors for Jerusalem: Six Days that Changed the Middle East, New York: Linden Press/Simon and Schuster, 1984, pp. 228-29; and Dodd, Peter and Barakat, Halim, River without Bridges: A Study of the Exodus of the 1967 Palestinian Arab Refugees, Beirut: Institute for Palestine Studies, 1969, pp. 40-42, 92.

xlviSee, for example, Ruling Palestine, COHRE and BADIL, 2005.

xlviiReport of the Special Rapporteur on Human Rights in the 1967 OPT, John Dugard; Commission on Human Rights, 62^nd session, E/CN.4/2006/29, 17 January 2006, p. 5, para. 2.

xlviiiSee: Karma Nabulsi, “From Generation to Generation”, in: al-Majdal (No. 24, Spring 2006); BADIL.