A Cuba

A Cuba, escrits d’un viatge

Por la verdad todas las huellas, aun las manchadoras; las del lodo, pero por la verdad, la muerte, pero por la verdad

Roque Dalton

De la dialèctica i les contradiccions

 

He anat a Cuba, he anat a Cuba, he anat a Cuba, jo he pogut ―després d’un any d’estalviar― anar a Cuba. He escoltat el Chan, chan i el Guantamera; he ballat ―a la meva manera― les seves nits; he suat la seva calor, m’he refrescat amb el seu rom,m’he enamorat dels encants de l’illa i la seva revolució, ara ja sé que és linda,i us convido ―com diu la cançó― «a buscar por el mundo un lugar tan bello como el nuestro». Primera i gran contradicció, real, material, palpable en l’ambient cubà, en les converses: jo he pogut comparar entre allò i això, aquí i allà; no és senzill, a una cubana li costa molt comparar en persona, li costa viatjar allà on li plagui del planeta. Li costa, i això atura debats, com debatre amb una cubana allà, sent jo d’aquí i estant allà? Complex i contradictori, dialèctic, però és així. Més enllà del possible impediment econòmic, hi ha el burocràtic, l’oficial. Per què? De debò que això encara no ho he esbrinat ni comprès. Potser és un luxe petitburgès el fet que viatgem? Jo no visc el drama ―en visc un altre―. Podria jo, si no, defensar les FARC, com he fet més d’una vegada, davant d’un camperol víctima de la seva guerra revolucionària? Igualment complex. No vull comparar A amb B, no vull equiparar; però tot té pros i contres. Cuba no és cap excepció. Començaré a opinar, des de la facilitat d’un home, blanc i occidental, nascut en una nació oprimida ―però que ha oprimit al llarg de la història pobles com el cubà―, de classe oprimida i de sexe dominant.

Él estuvo en una actividad con los niños de nuestra misión. Mi hermano, como no tiene descendencia, hacía mucho que lo hacía con mis hijos, con los muchachos. Les llevó caramelos. Después de esa actividad con los niños, salió y a unas cuadras de nuestra misión es que ocurre el atentado. Es este Pedro Remón el que, con una metralleta, dispara un ráfaga y mi hermano es alcanzado en la cabeza y en el cuello. Pierde el control y choca en una acera de la avenida. Ya estaba muerto.

Ivón Deloufeu, Paraninfo. Un magnicidio frustrado

La realitat sempre supera la ficció, és dura i, sobretot, contundent, la realitat és la violència il·lustrada d’en Ballestrini, la realitat no ens l’expliquen els tertulians de TV3. A Cuba hi ha contradiccions, algunes irresolubles amb el sistema que tenen muntat. Moltes necessiten aires nous; aires nous, no vells, no Posada Carriles, l’imperialisme ianqui, l’especulació, la gana capitalista ni tan sols la versió bersnteniana del socialisme. No, necessiten aires internacionalistes, però hi anirem més tard, a això. Com a mínim, cal ser justes, valentes i afrontar la realitat i, per afrontar-la, cal mirar-nos el melic. Abans de voler afaitar la barba del veí, posa la teva en remull, que diuen.

Quan marxem de Cuba, ho fem des de l’aeroport José Martí, independentista cubà, revolucionari, humanista, antiimperialista i llatinoamericanista, i farem   escala a París. A París, aterrem a l’aeroport Charles de Gaulle: reaccionari, criminal de guerra a Algèria, imperialista i repressor del Maig del 68. Ja de nou al món “democràtic”, l’aeroport, a diferència de l’altre, el cubà, està infestat d’establiments de marques criminals i la quantitat de mercaderies que s’ofereixen fa por.

Tenim feines que odiem per a comprar coses que no necessitem.

 

Chuck Palahniuk, El club de la lluita

Per sort, gaudim de la tan apreciada llibertat de premsa, on hi ha pluralitat de diaris per tot arreu, tots finançats pels grans lobbys empresarials, on cap qüestiona l’OTAN, el TTIP, el capitalisme o la monarquia espanyola ―i els que ho fan són «les puces» del periodisme―. A l’aeroport ens n’ofereixen gratuïtament un bon grapat. Agafem l’únic en castellà, El País, i allà llegeixo una carta al director d’un tal Javier Rodríguez, que es diu «Consumo de drogas» i comença esmentant les 200.000 persones que moren a l’any (no diu on), a causa del consum de drogues. Més enllà del fet que no comparteixo l’enfocament ―prohibicionisme i au, sense entrar en el fet que droga i capitalisme van de la mà―, em sembla curiós, venint jo justament d’on venia.

Heu anat mai a cap pub, concert o festival? Sabeu per què hi ha cua contínua al vàter? La gent es droga a dojo. A Cuba, no. He anat de festa, es veu a l’ambient, el rom inunda les festes; la coca, l’èxtasi o altres substàncies, no, i no dic que no hi hagi qui en faci, dic que a l’ambient es respiren altres coses. El que t’ofereixen pels carrer d’Amsterdam: èxtasi, coke; el que t’ofereixen per l’Havana: taxi, wifi.

Patíeu quan tornàveu a casa amb el mòbil a la mà per si us atraquen? A Cuba, possiblement, no us atracaran. La delinqüència, tal com ens la trobem a casa o quan viatgem pel món, s’ha eradicat. No sabeu si podreu donar una vida digna a la vostra criatura? A Cuba hi ha xec nadó.

Sentiu que sou en un cos que no us correspon i no us podeu operar per canviar-vos de sexe? A Cuba, sí.

Rebeu per tot arreu 15.000 estímuls publicitaris, de mil marques diferents que produeixen el mateix? A Cuba es pot dir que no se’n rep cap.

Esteu farts que tot vagi envasat amb 30 plàstics? A Cuba no hi va res.

Avortament lliure i gratuït? A Cuba, sí.

A cada cantonada hi ha gent que demana caritat? A Cuba, n’hi ha, però molta menys, de debò, a nivells extraordinàriament menors.

Teniu un salari de merda després de treballar un mínim de vuit hores al dia? A Cuba, també. De merda, però tan de merda que la pluriocupació és l’esport oficial, conjuntament amb el fet de trapichear, o tenir un familiar a l’estranger que passa diners a la família.

Falten coses, segurament (i això per si mateix ja és un debat molt complex) vitals? A Cuba, sí. Cauen les cases a trossos, hi ha goteres als museus i les carreteres són camps plens de bonys? A Cuba, sí.

Tu pots viatjar a l’estranger? Sí. I les cubanes ho tenen molt complicat, des del punt de vista econòmic i burocràtic (tot i que molta de la gent amb què parles ha viatjat).

Justos i valents. Realitat superant la ficció. Si el salari, el fet de no viatjar, la falta d’alguns béns suposadament necessaris, són mals del socialisme, el castrisme i de Fidel, si, com a mínim pensem que ho són ―jo no ho penso―, l’absència de drogoaddicció social, la no-delinqüència, el xec nadó, l’avortament, el canvi de sexe, la sanitat ―tota, incloent-hi la mental i dental― universal, l’ensenyament, l’aposta per la cultura, són coses bones ―i això sí que ho penso― del socialisme. Hipocresies, les justes. Tanto monta, monta tanto.

Pedro Remón apretó el gatillo. Era una misión del grupo terrorista Omega 7, creado para operar dentro de los Estados Unidos. El jefe, Eduardo Arocena, declaró al FBI que Remón había sido el killer. En el acto participaron los terroristas anticubanos Andrés García y Eduardo Losada.

[…]

Un año antes, el 25 de noviembre de 1979, Omega 7 había llevado a cabo la operación de asesinato del emigrante cubano Eulalio José Negrín Santos.

[…]

Los dos actos terroristas, cometidos por Pedro Remón, el del diplomático cubano Félix García Rodríguez y el del emigrante Eulalio José Negrín, están impunes.

 

Ivón Deloufeu, Paraninfo. Un magnicidio frustrado

 

Contradiccions n’hi ha a dojo, i Cuba no és cap paradís, els paradisos els regalo tots a les religioses. Però, vaja, les nostres barbes, podrides i corruptes, no se salven pas de la misèria; un barquer marxa amb balsa, i un emigrant de l’Estat espanyol marxa amb avió, però marxa i on va no el reben amb les mans obertes. A Cuba, un any per maternitat; aquí, espavila’t, si no és que ja t’han acomiadat pel fet de ser dona i estar embarassada. La llista es interminable i, com més s’amplia, més augmenten les contradiccions. Al final, cal que ho mirem tot amb mirada crítica, inclús allò que des de la llunyania hem sacralitzat, però sobretot allò que des de la proximitat ens envolta i que ho donem per fet, per bo, original, rendible, lliure, cert i, fins i tot, immutable. La vida és dialèctica i contradiccions n’hi ha aquí, a Cuba i a Alfa del Centaure (si és que existeix).

Alguns exemples dels voltants (una història breu, brevíssima)

Haití: Duvalier o Papa Doc. Criminal, milers de morts i extorsionats pel cos creat per ell que emulava les camises negres de Mussolini. Amic dels ianquis, que van finançar la barbàrie per tal de guanyar influència al Carib contra l’exemple cubà.

República Dominicana: Trujillo. Acusat de la «Massacre del Julivert» contra els haitians: entre 17.000 i 35.000 haitians morts en sis dies a mans de l’Exèrcit. Aliat dels americans i de l’Església catòlica reaccionària. Ens mobilitzem el 25 de novembre de cada any en commemoració de l’assassinat a mans dels cossos de l’Estat dominicà de les germanes Mirabal, conegudes com les Papallones.

Les Bahames: paradís fiscal, còmplice sense escrúpols de les més sagnants fortunes globals. Paradís de narcotraficants, com Cayo Norman, illa particular durant 10 anys del criminal ―a més de filofeixista― narcotraficant Carlos Lehder, ara pres en una presó d’alta seguretat dels EUA, que li van salvar el cul perquè no parlés massa de Noriega.

Granada: illa envaïda militarment pels ianquis l’any 1983. Ronald Reagan, amb  l’excusa que perillava «la seguretat nacional» va envair l’illa i va fer fora el president esquerranós. Una vegada més, els ianquis van actuar amb total impunitat al Carib, per frenar el perill soviètic i cubà,  amb 19 ianquis morts i 116 ferits; 45 militars granadins morts i 358 ferits, i 25 militars cubans morts i 638 presoners.

Panamà: govern del general Torrijos. Primer ministre de caire esquerranós i populista. Va recuperar el canal del Panamà per als panamenys. Va redistribuir la terra en favor dels camperols (no amb propostes revolucionàries, però en va millorar les condicions). Torrijos va morir en un accident d’avió, les causes del qual es diu que van ser climatològiques. John Perkins, però, al llibre Confessions d’un sicari econòmic, assegura que l’autora en va ser la CIA. Aleshores, van anar governant diversos generals, fins que va pujar al poder Noriega. Segons Larry Collins,  la CIA va captar Noriega com a agent des dels inics per propulsar-lo cap al poder. Amic dels Ochoa i d’Escobar ―els narcos colombians del càrtel de Medellín―, va ser un mafiós, sanguinari i dictador. Quan va perdre el senderi amb els excessos, quan ja no li cabien els narcodòlars a les butxaques, va voler mossegar la mà de l’amo ianqui que l’alimentava. L’operació militar Causa justa ―nom terriblement brutal― el va deposar i va ser extradit a Europa. Es compten entre 500 i 3500 els civils morts durant la invasió dels ianquis. Causa justa.

Nicaragua: president Somoza. Criminal. Aliat dels ianquis. Família Somoza. Govern titella dels ianquis des del 1934 fins al 1979, acumulant una de les més grans fortunes del continent. Revolució popular. Sandinisme. Il·lusions. Esperances. Conceptes intolerables per als ianquis. Inicis del vuitanta, guerra iranoiraquiana. Els ianquis donen suport a Saddam (l’Iraq), contra Khomeini (l’Iran), venen armes a l’Iraq (que més tard utilitzaran contra els kurds). D’amagat, però, i havent-ho negat públicament, venen armes a l’Iran fent servir d’intermediari l’estat israelià. Amb els diners en negre que guanyen amb la venda d’armes a l’Iran i els trets de la col·laboració de la CIA amb els càrtels de Medellín i Guadalajara i amb l’ajut dels cubans exiliats a Miami, els EUA creen el que es va anomenar la Contra: feixisme organitzat a Nicaragua amb diners provinents de la venda d’armes (a enemics públics de l’estat) i el tràfic de droga (amb narcos perseguits públicament per la DEA). Brutal. Jugada mestra imperialista. És el que és coneix com l’Irangate o Iran-Contra. Quasi  salta pels aires i dimiteix el president Ronald Reagan, quasi, però no va ser així, és tot un exemple mundial.

M’aturo aquí. Però em deixo Maximiliano Hernández (el Salvador), Jorge Ubico Castanyeda (Guatemala), Carlos Andrés Pérez (Veneçuela), el Front Nacional, els narcos i els paramilitars (Colòmbia), Fujimori (Perú), Barrientos (Bolívia), Videla (l’Argentina), Pinochet (Xile). I tants i tants altres criminals als països ja citats i d’altres que em deixo. Tants i tants altres criminals, tots anticamperols, anticomunistes, antireformes agràries. Tots, tots, finançats per la CIA, per l’imperialisme, pel feixisme, pel catolicisme reaccionari. En definitiva, per la United Fruits Company i tota l’espècie voraç i depredadora capitalista. Sembla terrible la previsió de Lenin i l’imperialisme, fase superior del capitalisme, però ha estat així, terrible i desoladora. Sembla determinista l’afirmació de Lenin sobre les dues ideologies: una, dominant (la burgesa) i l’altra, oprimida (ell en deia socialista, però, si volem, diguem-ne indigenista, anticapitalista, comunista o antiimperialista), però és així. O lo tomas o lo dejas. Socialisme o barbàrie.

En la Bahía Honda, Cuba, hay una loma donde una anciana da de comer a una chiva mientras los puercos meten su hocico en la lata del sancocho a la espera del viejo que cuelga el sombrero de guano y brinda guayabas acabadas de tumbar; podrían ser felices; sin embargo, hay desolación. Un niño corre con la libertad de su inocencia. Otro niño no corre, porque ni siquiera pudo nacer.

En Panamá hay una loma llamada El Renacer, allí hay una cárcel donde los negros pobres no comparten con los blancos ricos, no importa que ambos hayan intentado matar.

Ivón Deloufeu, Paraninfo. Un magnicidio frustrado

L’exemple cubà és un exemple de dignitat. No tot són flors i violes, el procés revolucionari ha generat drames humans. Quan parlem d’història, comparar sol ser historicisme, però ho faré; cap drama humà en l’intent sincer i honest d’una vida digna, justa, socialista i llatinoamericana, cap, pot equiparar-se al drama humà de la voracitat capitalista, que és brutal, no té ètica, no té moral, és irracionalista i profundament antihumanista. He citat Lenin, ara hi torno. Cuba ens demostra que la socialdemocràcia ha quedat fora de joc, si el seu objectiu és canviar la societat. Que no hi ha grisos en aquest cas, que la revolució és amb les armes en mà ―tard o d’hora ho ha de ser―, perquè el capitalisme no se’l domina pacíficament; la violència, l’extorsió i el genocidi són part del seu ADN. El genocidi en primera instància de Llatinoamèrica i, en segona, dels pobles esclavitzats africans, molts d’ells ara habitants a la majoria de països americans. No hi ha reformes, terceres vies ni colors mitjans. Hi ha ―de nou i repetint-me― o socialisme ―assumint fins a l’última contradicció que aquest pugui provocar (a causa de les seves pròpies contradiccions, no de les dèries de cap dictador autodenominat comunista, que no és, ni en broma, el cas cubà)― o el que ja hem vist i és als llibres d’història, des del descubrimento fins a avui dia a Síria: barbàrie capitalista.

 

El pasajero 74

―¿Le habría gustado criar a un hijo de Nancy?

―Imagínese, con un nieto todo habría sido un poco distinto.

―¿Por qué?

―Porque sí, no la tenia a ella, pero tenía al nieto.

-¿Y a usted, José?

―Como no voy a pensar en querer conocer a los hijos de una hija mía, son la sangre.

―¿Sabían que estaba embarazada?

―Pero bueno… Nosotros, yo, al menos… y ella tampoco, o sea, si fuera así, ella [Nancy] era la única que conocía su estado.

[…]

El pasajero 74 del avión de Cubana era el primer hijo que se formaba en el vientre de la joven campeona.

[…]

Luís Posada Carriles y Orlando Bosch fueron los autores de tan criminal acto. Les pagaron a los venezolanos Freddy Lugo y Hernán Ricardo para que volaran el avión en que 73 personas regresaban a Cuba, la mayoría integrantes del Equipo Juvenil de Esgrima.

Ivón Deloufeu, Paraninfo. Un magnicidio frustrado

Internacionalisme

Revolución es unidad, es independencia, es luchar por nuestros sueños de justicia para Cuba y para el mundo, que es la base de nuestro patriotismo, nuestro socialismo y nuestro internacionalismo.

 

Fidel Castro Ruz

A Cuba, aquest discurs sencer de Fidel és per tot arreu, alguna podria dir que cansa ―quasi cert, perquè gairebé pixant en aquells acollidors vàters te’l trobes―, alguna altra dirà que, repetint-lo tantes vegades, el que fan és com allò de Goebbels, que manipulen, que són uns rentadors de cervell, lobotomistes, etc. Res més allunyat de la realitat. En canvi, que ens sapiguem de memòria la cançó racista del Cola Cao, el Colhogar, color de hogar,el Miri, miri, Miró, el ¡Cillit BANG y la suciedad se va en un Bang!, el Red Bull te da alas o l’Always Coca-Cola, això que tan assumit tenim no és ni Goebbels ni hòsties, és tot el contrari, és llibertat, llibertat d’escollir la marca A o la B, però llibertat, que a Cuba, per cert, ens agradi o no, ja hi comença a ser.

Tornant al discurs, a l’internacionalisme i, en general, a la falta o no de materials bàsics a Cuba, vull comentar una conclusió que almenys he extret jo, bàsicament a partir del que he pogut observar, parlar, comentar, debatre a l’illa. L’observació meva, el fet de ser allà, no em dóna ni més ni menys potestat per a introduir el debat, sempre he criticat allò de «qui ha viatjat té més raó en un debat», però no treu que al viatjant, si té res a dir, se l’escolti detingudament, ja que ell ho ha experimentat. La conclusió que deia és que el socialisme en un sol país no funciona, menys en una illa petita com Cuba, on els recursos geològics i l’espai són escassos.

Cal, obligatòriament, construir l’internacionalisme, el socialisme internacionalista, la solidaritat entre els pobles, de tu a tu, sense més motivació que la dignitat de la vida humana. Conceptes a anys llum del que vivim i antagònics al mateix capitalisme que ens envolta, que envolta Cuba i fins i tot s’hi introdueix com pot, amb les armes de foc de l’imperi o a les maletes dels turistes, cubans que van i vénen, amb la televisió per satèl·lit, amb Internet i amb el futbol i tot, cada cop més accessible a Cuba.

Cuba aguanta, però, com porto dient, immersa en un mar de contradiccions complexes, la més essencial de les quals és que no hi ha diners o pluralitat de riquesa/béns per vendre, a causa del brutal bloqueig ianqui, per la falta d’una potència tipus l’URSS que negociï amb uns altres paràmetres amb Cuba, per l’ensorrament del sistema del monocultiu de canya, per haver-se centrat en l’entrada de divises via turisme, cadascuna podrà teoritzar els possibles perquès. Òbviament, hi ha altres contradiccions, com el fet de no poder viatjar, la formació política del jovent cubà i totes les que desconec per falta de coneixement, com ara el paper detallat de les joventuts comunistes, dels comitès en defensa de la revolució, del Partit Comunista, de la Federació de Dones Cubanes, sindicats o altres qüestions. Però en la bombolla de dignitat cubana, els diners, l’entrada de riquesa a les arques estatals, són necessaris. Són necessaris per a comprar o produir tot el material que l’Havana vella, centre o Vedado, necessiten per a arreglar el problema quasiendèmic del fet de caure a trossos. Són necessaris per a renovar, reparar, condicionar el transport públic, per a accedir a medicaments que el criminal bloqueig ianqui encareix, per a dotar l’illa d’una bona connexió a Internet o, senzillament, per fer el que el poble cubà conscient decideixi.

Cal no perdre el nord, però també entendre que elles mateixes estan mirant de desencallar-ho, i això passa per algunes mesures que la premsa burgesa qualificarà d’«aperturistes» o «capitalistes». Econòmicament parlant, seran el que siguin, però de les idees, el poble no en menja i, sense poble, no hi ha revolució ni procés revolucionari. Necessiten internacionalisme, sense més estats, amb un projecte socialista, revolucionari, bolivarià, etc., sense més Veneçueles (tot i que ara és en perill), més EZLN, més mobilitzacions a Xile, més mobilitzacions a l’Argentina, més anticapitalisme llatinoamericà, en primera instància, sense això Cuba no podrà aguantar indefinidament les pressions de l’afamat mercat capitalista.

El 16 de novembre de 2000, en horas de la noche, durante un acto de solidaridad con Cuba, un grupo de terroristas dirigidos por Posada Carriles [i Pedro Remón] volaría el Paraninfo de la Universidad de Panamá con el objetivo de asesinar al Presidente de Cuba, Fidel Castro Ruz, durante la X Cumbre de jefes de estado. La explosión habría provocado una masacre [hi havia un miler de presents a la conferència de Fidel Castro al Paraninfo.

Ivón Deloufeu, Paraninfo. Un magnicidio frustrado

 

La partida de pòquer de la producció de mercaderies ―amb el seu corresponent valor d’ús―, essencials o no essencials per a la població, la guanya de molt el mode de producció capitalista, això és innegable. Això sí, cal dir que el preu de guanyar aquesta partida és que el 99 % de la riquesa mundial sigui en mans de l’1 % de la població, el preu és Àfrica, és l’Orient Mitjà dessolat, és Síria, Líbia, el feixisme saudita, Erdogan, l’irracionalisme capitalista japonès, l’extermini de tot aborigen d’Oceania, el nazisme, la brutal desigualtat índia, els ja citats processos reaccionaris llatinoamericans, Potosí, els càrtels de la droga, els desnonaments als Països Catalans i a la resta de l’estat, el masclisme més recalcitrant a les institucions i al carrer, la brutalitat d’ESFOSA, l’extermini per la violència i presó de l’autonomia obrera a Itàlia, la Thatcher i el Reagan, l’Escola de Xicago, la plusvàlua absoluta i relativa; aquest es el preu, aquest el vertader preu que paguem a cada segon de la nostra vida per guanyar productivament qualsevol alternativa al capitalisme que es plantegi des de projectes de base, comunitats, estats, centres socials ocupats, o el que sigui que inventem. Aquest es el preu que fa que unes aparentin riquesa i benestar i les altres, pobresa i ensorrament. No és cap altre. Vols poder somiar amb viure com als anuncis televisius i videoclips de la Shakira? Destrueix tota alternativa possible, trepitja-la, matxuca-la i, després, responsabilitza-la de tots els seus mals.

Paraninfo es la historia de un magnicidio frustrado que pudo llenar de desolación a miles de familias cubanas y panameñas, como la de Nancy, allá en la loma, donde un niño no corre porque no pudo nacer.

 

Ivón Deloufeu, Paraninfo. Un magnicidio frustrado

 

  Als Països Catalans

Penso que, ara mateix, la millor eina, la forma de solidaritat amb el poble cubà ―i amb qualsevol poble en lluita, procés revolucionari, etc.― als Països Catalans és, precisament, fer la revolució aquí, treballar per la revolució aquí, militar per la revolució aquí, construir el poder popular aquí, a peu de carrer, al peu del canó. És atacar contínuament els interessos burgesos que es nodreixen de l’explotació de classe treballadora dels Països Catalans i de qualsevol part del món.

Defugir la construcció del poder popular i solidaritzar-se amb Cuba és retroalimentar el peix capitalista que es mossega la cua, és com aquelles que enarboren la bandera del Sàhara lliure i després governen amb els sociates a mig estat o menyspreen l’alliberament nacional dels Països Catalans o d’Euskal Herria. O com aquelles que volen ser independents de la mà de la Caixa i el Banc Sabadell. Totes aquestes propostes responen a un profund idealisme. Cal fer la revolució al Primer Món, ja que els dictadors més sanguinaris dels règims més cruels no són a Moçambic, Guinea Equatorial o Etiòpia, els règims més sanguinaris són els d’Amancio Ortega, Bill Gates, Isidre Fainé, George Soros, Steve Palmer, George Bush & company, Botín, Merkel, Sarkozy, etc. Tots col·laboradors amb el règim ―sí, règim, com tant us agrada anomenar Cuba― capitalista.

Què és l’atracament a un banc en comparació amb la fundació del banc en si?

Nanni Ballestrini, La violència il·lustrada

A aquelles del canvi o de l’etern retorn processista, a aquelles que ara tenen governs autonòmics i s’omplen la boca de canvi, a aquelles que ocupen ajuntaments i es pensen que han guanyat, a aquelles que demanen el beneplàcit de la cruel UE per a fundar un nou estat: Cuba, 57 anys després de guanyar la guerra revolucionària i la segona independència, 57 anys després, encara li queden molts anys de feina, i està plagada de mancances a solucionar. «Ahora viene lo difícil», que deia Fidel, i el difícil no ha passat, ans el contrari, s’ha complicat, cada petita victòria que el capitalisme, que el reformisme, que el neoliberalisme aconsegueix sobre nosaltres és un pas enrere per a Cuba i per a la revolució, en termes generals. No ens podem deixar trepitjar ni caure en cap parany que ens posin davant nostre.

A banda, hem de respondre a tota agressió que rebi el poble cubà en tot moment, hem de respondre al carrer i defensar el dret a la sobirania que tant defensem. Cuba és i ha de ser un país sobirà, cap ingerència imperialista pot ser tolerada i l’hem de denunciar contínuament cada cop que passi, el nostre deure com a revolucionàries és precisament això.

És per tot això, i tornant al primer paràgraf d’aquest apartat, que cal construir una nova institucionalitat ―un nou poder― al servei de la classe treballadora, feminista i internacionalista. Tot això només serà possible si pensem i actuem conjuntament en clau revolucionària, si, actuem on actuem, tenim l’objectiu de créixer fora de la institucionalitat burgesa, que sempre, sempre serà reaccionària i mai avantposarà la ètica per damunt dels interessos capitalistes.

Acabo dient que aquesta és la meva humil opinió sobre el que he vist, parlat, llegit (durant el viatge, però també abans), comentat, observat, debatut, etc. A Cuba. És modesta, tot i que llarga, ja que no he pogut solucionar tots els dubtes que volia, tots els interrogants que m’han faltat, converses, etc.

Val a dir que no he entrat amb un altre dels temes fonamentals de totes les revolucions socials: l’estat de les dones i la ideologia feminista a la revolució cubana. Entenc que és un tema imprescindible, he vist coses molt interessants  respecte a aquesta qüestió i d’altres iguals que les d’aquí. Com a home, no m’he vist del tot capaç de desenvolupar les meves conclusions o idees, però cal també que s’hi posi l’ull de mira. La «revolución dentro de la revolución», que deia Fidel, s’ha de repassar, i fer-ho recau en les dones del món sencer ―i, sobretot, de l’illa―. Nosaltres estarem esperant el nostre torn en aquest debat.

Algunes direu que l’article pot estar molt bé però que «jo no hi visc, ni visc el dia a dia de la illa». És cert, si hi visqués pensaria diferent, molt diferent ―no per això molt més a favor o viceversa―, visc aquí i, ara com ara, la meva feina és aquí, però no entenc per què el fet de defensar Cuba implica anar-hi a viure. D’altres diran que, si tant m’agrada, que hi vagi a viure, i com que no hi ha res més capitalista que una mina de coltan al Congo democràtic ―ocupada per Rwanda― a cent metres sota terra, els diré amablement que «jo vaig a Cuba, però ells, a la mina, a viure en pur capitalisme».

És per això que animo que es critiqui, s’aporti, es desqualifiqui, es debati, s’esborri immediatament de la ment o el que a cadascuna bonament li plagui sobre l’article ―o rotllo― que he escrit.

Visca la revolució, pàtria o mort, GUANYAREM!