A nosaltres no ens hi fareu creure
Assemblea de Maulets de Mallorca
Abans de començar a exposar la nostra posició envers el nou canal de ràdio i televisió de les illes, IB3, voldríem justificar la inclusió d’aquest article al dossier. Partint de la consciència de la nostra joventut i, en conseqüència, de la inexperiència que aquest fet comporta, hem volgut plasmar la nostra opinió —crítica, evidentment— sobre tot el que envolta aquesta creació del govern balear.
El control no sols és cosa d’un
A les societats occidentals en què vivim els ciutadans ens trobem dia a dia amb un flux d’informació constant i molt voluminós. Podem dir que, actualment, les nostres societats són les més informades que hi ha hagut mai en la història de la humanitat. Realment, però, tot i ser la societat més informada del món, hem de ser capaços d’anar més enllà i formular-nos a nosaltres mateixos dues preguntes: És fiable tota la informació que rebem en el nostre dia a dia? Som capaços de processar tot aquest reguitzell d’informació d’una manera crítica? La resposta en tots dos casos és ben senzilla i rotunda: no.
Podem denunciar la manca de fiabilitat de la informació emesa pels mitjans de comunicació de masses només fent una ullada a qui controla i maneja —que realment són molt pocs— les informacions que rebem. Per reafirmar-nos en la postura només basta citar l’exemple d’Emilio Botín i Emilio Ybarra, principals accionistes del Banco Santander Central Hispano i el Banco Bilbao Vizcaya, respectivament, els quals entre els dos controlaven de manera indirecta el 66 % de tota la informació que circulava per les ones radiofòniques a la dècada dels 90.
Evidentment, tots aquests grans magnats de les finances no es tiraran pedres a la seva pròpia teulada. No aniran en contra dels seus interessos econòmics, ni molt menys del sistema econòmic i polític que els protegeix. En el cas de l’estat espanyol, tots els mitjans de comunicació de masses privats —els públics depenen del govern de torn— es mouen en l’eix ideològic que marquen el Partit Popular i el Partit Socialista Obrer Espanyol. Aquest eix d’escassa maniobra ha comportat el teixit de negres cortines sobre temes o persones intocables. En altres paraules: se censura o, per ser més delicats, ens obliguen a censurar-nos a nosaltres mateixos. Que li ho preguntin a Salvador Alsius, a Pepe Navarro (tot i no brillar precisament pel seu rigor periodístic) i la seva sonrisa de pelícano o a Miquel Calzada.
A més a més d’aquest control informatiu, cal també fer menció a la capacitat dels mitjans de comunicació de fixar les pautes que marquen tant l’opinió i l’agenda política, com també els temes que són o deixen de ser d’actualitat informativa. Aquesta poderosa capacitat permet que en curts espais de temps es pugui estendre una capa d’amnèsia col·lectiva sobre la població, desviant, d’aquesta manera, aquells temes que puguin ser incòmodes pel poder polític. Qui se’n recorda de Bin Laden?
En referència a la segona pregunta que proposa la capacitat d’assimilar tanta informació de manera crítica, la nostra resposta (negativa) es dóna en base al tipus de societat en què vivim —la de consum— i els valors i l’educació que aquesta ofereix. Aquesta societat, on les aparences i el consum són més importants que valors humans com la cooperació o la igualtat, ens ha dissenyat i entès com a simples consumidors passius i no com a persones amb una visió crítica d’allò que ens envolta.
Un cas paradigmàtic que demostra el nostre paper de consumidors i mercaderies –acrítiques i uniformes- el trobem en el procés de desvirtuació que pateix un dels pilars de les suposades societats liberals: l’ensenyament. La culminació d’aquest procés es donarà quan s’apliqui l’Espai Europeu Superior —ja en estat estat de prova—, també conegut com la declaració de Bolonya. La seva aplicació suposarà, a part de la privatització, la conversió definitiva dels nostres centres educatius en centres de formació tècnica per a mà d’obra. Qualsevol espurna de formació d’un pensament autònom serà enterrat.
Com hem de voler analitzar correctament la informació si se’ns educa i ensenya per a ser incapaços de fer-ho?
El Partit Popular i els mitjans de comunicació: els casos de Canal 9, Som Ràdio i Egunkaria
Deixem de banda aquesta petita anàlisi i passem a analitzar breument la relació que ha tingut el Partit Popular amb diversos mitjans de comunicació —públics i privats— al llarg d’aquests anys. És essencial analitzar-ho per a veure quin poden ser els passos que prendrà en relació a IB3, de la qual n’és l’únic valedor i impulsor.
La seva relació amb els mitjans de comunicació pot ser resumida en dues paraules: manipulació i censura. El cas de la manipulació, com és evident, es dóna en aquells ens televisius i radiofònics subsidiaris d’administracions governades pel partit. El cas més greu de subordinació d’un mitjà públic als seus interessos partidistes i electorals fou durant la terrible conjuntura provocada pels sagnants atemptats de l’11 de març a Madrid. El Partit Popular s’atreví a utilitzar, en benefici electoral, la mort de prop de 200 persones a través de la difusió d’informacions falses sobre l’autoria dels atemptats. Com tocava, el consorci públic de ràdio i televisió del Regne d’Espanya va mantenir la tesi fins que aquesta va ser indefensable, fins i tot, pel mateix PP.
Un altre cas d’aquest partidisme polític en un mitjà de comunicació el trobem a casa nostra, al País Valencià. Per a il·lustrar aquest control polític en les informacions de Canal 9 tan sols fa falta citar el contingut d’un comunicat emès per la secció sindical de la Unión General del Trabajo a la cadena, el qual afirmava —textualment— que el grau de manipulació que hi havia superava, fins i tot, la «manipulada TVE i la protogovernamental Antena 3». També exemplifiquen aquest tracte les recents adjudicacions de llicències de la futura Televisió Digital Terrestre, en què, tal i com denuncia InfoTV, el 90 % d’empreses beneficiades tenen un perfil ideològic proper al PP.
Altres exemples del tracte que fa servir el PP el trobem també a casa nostra, concretament a les Illes Balears i Pitiüses. És el cas del tancament de Som Ràdio, violant, d’aquesta manera, la llibertat informativa i els drets lingüístics dels catalanoparlants.
Som Ràdio era l’única en català a les Illes. Aquesta fou impulsada durant la legislatura en la qual governà el Pacte del Progrés (1999-2003) amb els objectius de promoure la normalització lingüística i actuar com a plataforma per a donar a conèixer artistes illencs que fessin ús del català.
Amb la victòria dels populars per majoria absoluta a les eleccions autonòmiques de l’any 2003 començà un gradual procés destinat a tancar l’emissora, que havia arribat a ser sintonitzada per 20.000 persones. Un cop es va fer efectiu el tancament de la ràdio, la plataforma Som i Serem, que ajuntava els treballadors i treballadores de l’aparell, denuncià que hi va haver «dues fases de censura aplicades pel govern a Som Ràdio: primer, prohibir cançons i suprimir o modificar notícies, i després tancar l’emissora». Les excuses emprades per tal de justificar el tancament foren la manca de la cobertura legal adequada per a emetre —tot i que aquest fet no suposava cap competència deslleial per a les ràdios comercials, ja que només emetia publicitat institucional— i l’estalvi pressupostari. Això darrer fou demostrat com a totalment fals i suposa un de les moltes fal·làcies del PP, ja que el manteniment de la ràdio costava sols 151.000 €, una minúcia si ho comparem amb els 4 milions d’euros que costà l’adquisició del centre cultural de Michael Douglas o els 6 milions invertits en el patrocini de l’equip ciclista Illes Balears-Banesto.
Per a acabar aquest capítol d’exemples de l’exquisit tracte dels populars als mitjans de comunicació, ens cal recordar el fatídic cas del tancament de l’únic diari basc que existia, l’Euskaldunon Egunkaria, acusat de pertànyer a un suposat entramat terrorista. Aquest fou clausurat per ordre del jutge de l’Audiència Nacional, Juan del Olmo, el 20 de febrer de l’any 2003. Durant el transcurs de l’operació foren detingudes 10 persones per part de la Guàrdia Civil i tancades totes les seus del diari. L’actuació judicial i policíaca fou justificada pel ministre d’interior d’aleshores, Ángel Acebes, com un «acte en defensa de la cultura basca».
Les respostes a aquesta violació de la llibertat informativa i al dret a expressar-se en èuscar foren tan ràpides com nombroses i plurals. Així doncs, nombroses personalitats i organismes —tant de la societat basca com d’internacionals— es manifestaren en contra del tancament. A tall d’exemple, basta citar persones —totes elles amigues dels terroristes, evidentment— com Jesús Uzkundun, membre de l’executiva de CC.OO a Euskadi; els membres del govern autonòmic basc o el reconegut escriptor Bernardo Atxaga. Pel que fa als organismes —rojos y masones— que també hi donaren suport, cal citar Reporters Sense Fronteres o el Club PEN internacional. Aquest darrer, en la darrera assemblea general celebrada a Bled (Eslovènia) el juny del 2005, sol·licità a l’Estat Espanyol que garantís la llibertat d’expressió. Al congrés s’aprovà també una resolució contra els tancaments d’Egunkaria, Egin i la revista Ardi Beltza. A més a mes, es demanà el tancament dels processos judicials que tenen oberts.
IB3: externalització, precarietat, control polític i apartheid lingüístic
Parlant ja del tema principal d’aquest article, hem de començar dient que la crítica que fem Maulets al canal de ràdio i televisió balear és extensible a tres àrees: a la política de subcontractacions i externalització de la producció del canal, al partidisme polític que hi impera i, finalment, a l’escàs i mal ús —intencionat— de la nostra llengua, tot afavorint el secessionisme lingüístic i revifant polèmiques estúpides sobre la unitat del català.
En la direcció en què s’ha construït la televisió illenca, podem dir que de pública en té ben poc, ja que tota la seva producció és externa, alhora que també la seva plantilla és subcontractada gairebé per complet.
A través d’aquest model de gestió que s’ha triat, tal i com afirma l’Agrupació General de Periodistes d’UGT, es redueixen molt el compliment de les exigències de pluralitat i veracitat que hi hauria d’haver a les televisions públiques.
Entre els qui no han donat l’esquena a aquest tipus de gestió i l’han fomentada amb la seva ajuda hi ha la Generalitat de Catalunya. I és que tal i com ha denunciat la secció del Sindicat de Periodistes Català als estudis de TV3 de Sant Joan Despí, una part de la col·laboració interautonòmica s’ha completat amb els serveis oferts per determinades persones vinculades a la CCRTV (Corporació Catalana de Ràdio i Televisió). Aquest seria el cas d’un membre del consell d’administració d’aquesta citada corporació, el qual ha ajudat en les tries de personal i, actualment, continua avaluant la cadena a través d’una empresa privada.
Amb la producció externa d’un 100 % de l’oferta, podem denunciar el frau d’aquest suposat canal públic. La defensa de l’ús d’empreses privades s’ha justificat dient que així es redueixen despeses. Igualment, l’ens tanca l’any amb una despesa que puja fins als 69 milions d’euros.
Un altre aspecte criticable i que ha aixecat veritable polèmica han estat alguns dels mètodes utilitzats per a la contractació de personal. El cas més destacable de la nefasta política de contractacions —caracteritzada per les subcontractacions i per les precàries condicions— han estat uns cursos de formació per a redactors de premsa, ràdio i televisió d’una durada de dos mesos i mig, oferts per la Conselleria de Treball i Formació a través del Servei d’Ocupació (SOIB). Casualment, els cursos coincidien amb la posada en marxa d’IB3. El Sindicat de Periodistes de les Illes Baleas (SPIB) ho considerà «intolerable» i una «intrusió professional degradant de la tasca periodística».
De totes maneres, no podem afirmar que tot el que trobem a IB3 s’ha descentralitzat. Hi ha una cosa que se n’ha salvat: el control polític.
Aquest control polític es fa evident en tres aspectes: l’estructura que s’ha donat a la direcció, el conjunt d’empreses a les quals s’han concedit els contractes (o millor dit, a qui pertanyen) i, finalment, la descarada vinculació de molts dels càrrecs de directius amb el PP.
La forma del canal combina una estructura fortament governamentalista amb una producció externa. Els càrrec executius —tots ells elegits pel partit que governa— són els que s’encarreguen d’exercir el control. Com és lògic, aquests no treballen en precari.
El més escandalós de l’assumpte és l’estreta relació d’aquests càrrecs, així com també de molts col·laboradors i presentadors amb els PP.
No fa falta anar molt lluny. La mateix María del Carmen Umbert Cantalapiedra, directora del canal, va ser entre el 2002 i el 2003 sotsdirectora de programes i informatius de la Televisió Espanyola a les Illes Balears. Posteriorment i fins a l’any 2004, exercí de directora general del Gabinet de Presidència de Jaume Matas. Del seu pas per la televisió espanyola serà recordada, amb paraules del propis treballadors, pel seu «dirigisme polític».
Entre les vuit persones restants que conformen la direcció de l’ens públic, n’hi ha tres que han tingut relació directa amb el PP, ocupant tots ells càrrecs en gabinets de premsa. Són els casos de Victoria de Miguel, Àngela Seguí i Germán Ventayol.
La primera de totes actualment és la directora de coordinació de la gestió del canal. En el passat ocupà el càrrec de cap de gabinet de Jaume Matas, concretament entre el juliol del 2003 i el març del 2004. Pel que fa a Seguí i Ventayol, els quals ocupen els càrrecs de relacions institucionals i director general adjunt, han estat, respectivament, caps de premsa de «s’Institut» d’Assumptes Socials i de la Conselleria de Sanitat —quan l’ocupava l’actual conseller d’educació, Francesc Fiol— i de Jaume Matas a Palma durant la seva estada a Madrid.
Dels comissaris polítics populars no se n’escapen ni els informatius ni els serveis de contractació. Aquests primers han estat adjudicats a l’empresa IB3 (Serveis Balears de Televisió) pertanyent a Canal 4 i Otnis Balears. Justament en aquesta empresa hi treballen Javier Mato Veiga i Pilar Moyà Bataller i, de manera encara més casual, han estat designats cap i subdirectora d’informatius. Ja s’han arribat a extrems indigeribles per a qualsevol. En el cas del servei de contractació, la màxima responsabilitat és ocupada per Rafel Porcel, exassessor de premsa del conseller Fiol.
Javier Mato pot ser considerat com a un home fort de Jaume Matas, considerant el seu recorregut polític. La seva relació amb el PP començà de la mà de l’exconseller Alexandre Forcades, qui el fitxà per a ocupar el càrrec de cap de premsa de la conselleria que ocupava. Quan Matas va prendre el relleu, al capdavant de la conselleria, el mantingué en el càrrec. De llavors ençà han treballat plegats fins que Mato es veié obligat a dimitir pels escàndols que suposaren el cas Mapau i Bitel.
En el cas de la senyora Pilar Moyà, aquesta fou cap de premsa del senyor Matas durant la seva estada a Madrid com a ministre. Abans d’incorporar-se a IB3, també fou editora d’informatius de Canal 9.
La llista de comissaris polítics la completa la figura de José Manuel Martínez Ruiz, que ha estat cap de premsa de les ministres Celia Villalobos i Ana Pastor i també del darrer alcaldable del PP per Barcelona, Alberto Fernández.
Un altre ús, a part del de plataforma partidista, que li ha donat a l’ens públic el govern balear ha estat el de moneda de canvi per a pagar favors a aquells que han defensat les croades empreses pels populars.
En primer lloc, ha servit per a recompensar El Mundo per la seva campanya contra el Pacte de Progrés durant els seus anys de govern. D’aquesta manera, s’ha atorgat el càrrec de delegats territorials de la cadena a Eivissa i Menorca a dos antics periodistes del diari, Sonia Escribano i Agustí Sintes, condemnats per intromissió il·legítima a l’honor. La causa de la condemna es remunta a l’any 2002, quan ambdós personatges, juntament amb un altre, firmaren una sèrie d’articles amb informacions falses sobre la presidenta del Consell d’Eivissa en aquell moment.
De tota manera, cal destacar que les recompenses que El Mundo ha rebut van més enllà. Bona mostra n’és l’adjudicació de molts programes de televisions i ràdios públiques (a comunitats autònomes governades pel PP) a les productores propietat de Melchor Miralles, un dels fundadors del diari l’any 1989.
En segon lloc, també ha servit per a donar feina, o bé protagonisme, a professionals vinculats al partit. En són exemple l’experiodista ultradretà de RTVE Carlos Dávila, el militant del partit Miguel Ángel Tobías, qui arribà a anar a llistes a la població de Barakaldo —d’on és natural—, o del presentador del programa de ràdio Sa bocana, el doctor Javier Alarcón, qui a part de militar activament al partit també col·labora amb el diari El Mundo.
Ens cal remarcar que també s’ha donat l’altra cara de la moneda, castigant persones vinculades a gent que s’oposa a les polítiques ja sigui del govern o de l’ajuntament. Demaneu-li a Araceli Bosch…
Deixant de banda la qüestió del control polític i els comissaris que l’exerceixen, ens centrarem en un altre tema que ha aixecat molta polseguera entre la societat civil illenca: el tema de la presència i l’ús del català.
El terme que definiria la presència de llengua catalana a IB3 seria escassesa. A la cadena, tal i com afirma la seva directora Maria Umbert, s’hi practica un «bilingüisme natural». Com és d’esperar, aquest és completament asimètric; l’exemple el podem trobar en què en horaris de màxima audiència el català té una presència estimada
—segons un estudi fet pel Partit Socialista de Mallorca— de tan sols un 30 %, enfront del 54 % que representa la llengua castellana.
De tota manera, hi ha un exemple encara més flagrant que l’anterior: el del doblatge de les pel·lícules, totes elles en castellà i no precisament per manca de films ja doblats al català. El PP s’ha negat reiteradament, fins i tot votant-hi en contra al Parlament Balear, a permetre l’emissió de material doblat en català estàndard en pro de les «varietats insulars».
Pel que fa a l’ús que es fa de la llengua, aquest ha rebut ja tot un seguit de desqualificacions per part de diferents filòlegs. Groller o ridícul poden ser bones definicions.
L’ús que es potencia a través de les institucions —exceptuant els informatius— és el d’un català el més allunyat possible de l’estàndard, així com també d’uns registres totalment inapropiats per les situacions en què s’usen.
Aquest mal ús no és casual: és planificat i dirigit pel propi govern. Hi ha dos casos que ens porten a afirmar-ho. El primer és que la cessió de la redacció del llibre d’estil hagi estat destinat al Consorci per al Foment de la Llengua Catalana (COFUC), òrgan que depèn del govern i no a la UIB, tal i com pertocaria. L’altre cas, que confirma definitivament l’institucionalització de la pràctica, fou el cessament de l’excorrectora del Canal, Carme Cifuentes, per no voler acceptar el model de llengua imposat. La mateixa Cifuentes denuncià pressions del propi COFUC per no deixar passar paraules «en català» o també que «pareixia que només volien que féssim de policies i que no sortís cap paraula que no fos pròpia del dialecte».
D’aquesta manera, s’ha convertit un potencial element de cohesió i normalització lingüística en un instrument de destrucció i marginació de la llengua catalana. El fet de que el català sigui emprat de manera grollera i en els programes més casposos, mentre que el castellà és emprat correctament, demostra una vegada més la mentalitat que tenen les nostres elits governants. Tenim una llengua de «món» i una de subsidiària d’aquesta per «anar per casa». Patètic i deplorable.
Nosaltres entenem aquesta política lingüística com un atac més a la llengua pròpia de les illes. Val a dir que mai cap govern ha fet polítiques valentes i sense complexes en favor de la nostra llengua. Actualment, però, no ens trobam ni en aquesta situació; ens trobem amb un govern que potencia i afavoreix polítiques lingüístiques obertament agressives i contràries al major ús del català.
El PP illenc ha emprès el camí de la política lingüística dels seus homòlegs valencians. Aquesta política s’ha vist materialitzada en l’intent d’arraconar el català fora de la vida pública a través de l’excusa del bilingüisme i l’afavoriment de polítiques i pràctiques lingüístiques tendents al revifament del fals debat sobre la unitat de la llengua catalana. Aquests darrers intents els podem trobar materialitzats en fets com el ridícul doblatge en «varietats insulars» dels dibuixos animats de la televisió, quan entitats reconegudes com el departament de filologia de la UIB acordà que tot doblatge, especialment aquell adreçat a infants, s’ha de fer en un estàndard tan poc marcat geogràficament com sigui possible…
Així volen cohesionar?
Conclusions: El PP ens vol enganyar
Per acabar l’article, hem cregut interessant fer un esbós que esquematitzi el text en una sèrie de punts que, consideram, defineixen el canal. De totes maneres, per a entendre’ls per complet emplaçam a llegir el text complet.
— Les quotes de control polític informatiu dintre d’IB3 arriben a límits realment greus, inclòs dins una societat on la majoria de mitjans de comunicació estan, en menor o major grau, subordinats a directrius polítiques.
— La mateixa estructura interna del Canal ajuda a intensificar aquest control: direcció centralitzada en mans d’exmembres de gabinets de premsa del PP i externalització completa de la producció acompanyada d’adjudicacions a empreses de persones afins al partit.
— La política popular en relació als mitjans de comunicació d’altres indrets sempre s’ha caracteritzat per la seva submissió als interessos del partit i, en cas que això no fos possible a la marginació i criminalització. El cas més semblant al d’IB3 és el de Canal 9, que ha estat dirigit —entre altres personatges— per Genoveva Reig Ribelles, excap de premsa d’Eduardo Zaplana. També cal destacar que la baixesa moral i artística del Canal valencià s’ha traspassat a IB3. Basta veure 5 minuts del programa Fent trui.
— El model lingüístic i l’escassa presència del català, tant a la ràdio com a la televisió, és intolerable. L’ús que es potencia vol fomentar i afavorir la diglòssia, alhora que també busca fragmentar la unitat lingüística. Pel que fa a la presència, és escassa.
— Hi ha un desaprofitament intencionat d’allò que hagués pogut ser una excel·lent plataforma per a artistes illencs i també el d’un lloc on donar cabuda amb mínimes garanties als professionals del camp audiovisual. La completa externalització de la producció ho ha impossibilitat. La mala qualitat del producte i la precarietat laboral estan a l’ordre del dia.
Pel que fa a nosaltres, no ens cansam —ni ens cansarem— de repetir el que hem anat demostrant al llarg de l’article: el PP ens vol enganyar. A nosaltres, però, no ens hi faran creure.
