Adéu, bandera roja

El 31 d’agost de 1994 s’acomiadava de Berlín el Grup Occidental de les Forces Armades Russes. Tres anys abans s’havia dissolt la Unió Soviètica i l’espai postsoviètic començava lentament a enfonsar-se en una dècada de caos i de violència. El descens de la bandera roja a la Plaça Roja de Moscou, la nit del 26 de desembre de 1991, simbolitzava la fi de l’ordre internacional sorgit de les cendres de la Segona Guerra Mundial. L’Exèrcit Roig, que havia entrat a Berlín l’abril de 1945 per posar fi al feixisme hitlerià, abandonava 49 anys després la ciutat discretament, deixant al seu darrere gairebé cinc dècades d’una relació ambivalent amb Alemanya, com sempre han estat les relacions russo-alemanyes.

Veïnatge i prou

Els soldats soviètics, però, no van ser rebuts per la majoria d’alemanys com a alliberadors. Segons una enquesta de les potències ocupants, el 1948 un 71% la població alemanya considerava la presència de tropes soviètiques com a molt desagradable (en comparació: França 30%; EUA 17%; i el Regne Unit 11%), un 24% com a desagradable, un 4% responia que li era indiferent i només un 1%, la qualificava d’agradable. Els motius d’aquest rebuig eren diversos: des de la supervivència de la propaganda nazi fins a l’experiència traumàtica de la guerra i la presó, passant per la deportació de la població alemanya dels territoris de Prússia Oriental, una regió que després del conflicte va deixar d’existir per complet. La majoria de la població alemanya era incapaç d’interpretar el comportament de molts soldats soviètics com una resposta a la brutalitat de les tropes alemanyes al front oriental durant la Segona Guerra Mundial.

El març de 1954, després de la declaració de sobirania de la República Democràtica Alemanya (RDA), les tropes d’ocupació soviètiques estacionades al país van reduir el seu número a mig milió de soldats (el 1945 n’hi havia un milió) i van canviar el seu nom al de Grup de les Forces Armades Soviètiques a Alemanya i, més tard, el 1989, pel de Grup Occidental de les Forces Armades Russes.

La sensació de manca d’autonomia del govern de l’RDA, unida a la prohibició als soldats de confraternitzar amb la població local, va contribuir a l’alienació mútua. Fins i tot durant els anys de màxima activitat d’organitzacions de masses com l’Associació d’Amistat Germano-Soviètica, que va arribar a mobilitzar al voltant d’un 15% de la població, la percepció negativa dels soldats va persistir d’una forma o una altra. Als anys 40, els alemanys evitaven les “casernes dels russos” i canviaven de vorera per mantenir-se allunyats i evitar que recaigués sobre ells tota sospita. Quan el Ministeri per a la Seguretat de l’Estat de l’RDA –més conegut pel seu acrònim Stasi– va assumir la seva vigilància el 1962, encara s’hi va afegir una altra raó per mantenir-s’hi ben lluny.

Ciutats secretes

Un altre dels motius per mantenir els soldats soviètics apartats de la població local eren les diferències de salari i de condicions de vida amb les persones que habitaven l’Alemanya de l’Est. Mentre que un soldat ras de l’URSS rebia un salari mensual de vuit rubles (el 1970) i 3,80 rubles (el 1980), un soldat de l’Exèrcit Popular Nacional (NVA) de l’RDA cobrava cinc marcs orientals (el 1960) i quinze marcs orientals (1980). Els comandaments militars van veure molt aviat que el contrast entre les condicions de vida a l’URSS i a Alemanya podia alimentar un trauma psicològic addicional, ja que encara que l’URSS havia guanyat la guerra i Alemanya l’havia perduda, les condicions de vida d’uns i altres no semblaven expressar-ho així de manera clara. Aquest ressentiment va canalitzar-se, a falta d’altres vies, en el comportament individual dels soldats en el seu temps lliure, que visitaven cabarets, consumien alcohol en excés i cometien delictes, convenientment exagerats per part dels mitjans de comunicació occidentals.

Tot això va portar a la decisió, el juny de 1947, de construir les primeres bases militars on vivien soldats, oficials i treballadors civils amb les seves respectives famílies. Ho feien en condicions molt modestes: els soldats rasos estaven aquarterats en dormitoris de fins a 120 homes i rebien unes poques pertinences; als sotsoficials els pertocava una habitació, dues si tenien infants; i els oficials rebien un habitatge de tres habitacions només si tenien infants. Malgrat aquestes condicions, a les quals encara cal afegir-hi la durada del servei militar obligatori (tres anys fins al 1968, i dos anys a partir d’aleshores), el servei militar a l’Alemanya de l’Est no es considerava una mala destinació, en comparació sobretot amb altres amb climes més freds a la mateixa URSS. Tampoc tots els alemanys van acabar guardant un mal record dels soldats soviètics, ja que als anys 70 i 80 van sumar-se a les tasques d’ajuda en catàstrofes naturals, i eren considerats en general molt més simpàtics, generosos i disposats a ajudar que no pas els soldats alemanys. Molts alemanys coneixien la duresa del servei militar soviètic, i es solidaritzaven amb els soldats rasos. Les poblacions properes a les instal·lacions de l’Exèrcit Roig comptaven també amb tendes millors abastides que els Konsum de l’RDA.

Aquestes bases –com la de Vogelsang, a 70 kilòmetres de Berlín, que va arribar a allotjar míssils nuclears, estan avui completament abandonades. Sense el manteniment humà, la natura ha conquerit el terreny. La vegetació cobreix el terra i s’enfila per les parets, i els animals salvatges dormen als antics garatges per a vehicles militars. Als maons dels murs que encara resten en peu encara es poden llegir les inscripcions que van fer els soldats fa més de dues dècades. Les instruccions en rus pintades a les parets van perdent el seu color vermell i blanc originals, l’òxid devora els comptadors de la llum, les aixetes i qualsevol dels objectes que han sobreviscut a la rapinya de les visitants, fent que les instal·lacions s’assemblin cada vegada més a les restes d’una altra civilització, tot plegat sota la mirada atenta i severa de Lenin, qui, amb el braç emfàticament estès, espera, potser, el retorn de temps millors.

El nou (des)ordre mundial

La retirada definitiva de les tropes estava prevista a l’anomenat Tractat 2+4, signat per les dues Alemanyes i les antigues potències aliades. El 1991 quedaven a l’RDA 338.800 militars, 207.400 familiars i personal civil, 4.100 tancs, 8.000 vehicles blindats, 705 helicòpters, 615 avions i milers de peces d’artilleria, repartits entre 777 casernes, 3.422 centres d’instrucció i exercicis i 47 aeroports. Es calcula que entre 1945 fins a 1991 van passar per Alemanya de l’Est més de deu milions de soldats soviètics: un 60% eren russos, un 20% ucraïnesos, un 6% bielorussos i la resta d’altres nacionalitats de l’URSS.

La sortida de les tropes russes va començar amb l’aleshores president rus, Borís Ièltsin, visiblement begut, prenent la batuta al director d’una orquestra militar alemanya per dirigir-la. “Recordo com em vaig alliberar d’aquella gravetat després d’algunes copes, arribant a un estat de lleugeresa en el qual em vaig sentir capaç fins i tot de dirigir aquella orquestra”, va confessar anys més tard en la seva autobiografia. El cert és que la majoria de la població russa va viure aquell moment com una humiliació que s’afegia a la seva condició de superpotència enfonsada. Per si fos poc, l’OTAN va aprofitar el buit deixat per estendre’s cap a l’est i encerclar eventualment la Federació Russa per contenir, així, les seves aspiracions a recuperar algun dia el seu antic estatut al concert internacional de nacions i garantitzar al mateix temps l’hegemonia dels EUA durant dècades. L’ampliació oriental de l’OTAN significava, a la pràctica, trencar la promesa que el Secretari d’Estat dels EUA James Baker va fer a l’últim mandatari soviètic, Mikhail Gorbatxov, l’error capital del qual fou no haver fet que els EUA ho consignessin per escrit. I com diu el refrany, “d’aquelles noces, aquests confits”.

El 31 d’agost de 1994 s’acabava doncs el vell ordre mundial basat principalment en l’equilibri simètric bipolar i començava el nou (des)ordre mundial. El primer senyal d’importància per a una Rússia que patia els primers sotracs, producte de la teràpia de xoc neoliberal, no va tardar a arribar: l’11 de desembre d’aquell any començava la primera guerra a Txetxènia.

Article publicat originalment a la Directa