Altres lluites i imaginaris laborals: debat amb Karina Fudallosa, Gerard Horta i Daniela Aparicio
A la primera taula celebrada el dijous 15 d’octubre hi han participat Karina Fudallosa, Gerard Horta i Daniela Aparicio, tres perfils que no es corresponen amb el sindicalisme clàssic sinó que participen en les lluites laborals alternatives o tenen contacte amb situacions d’exclusió laboral.
Karina Fulladosa
Investigadora-activista a Sindillar des de 2011. Actualment realitza el doctorat en Investigació en Psicologia Social a la UAB i és membre del grup de recerca “Fractalitats en Investigació Crítica” de la UAB. Sindillar és un sindicat independent de treballadores de la llar i de la cura que es va conformar el 2011 i que té com a objectiu reivindicar els seus drets com a treballadores i denunciar les condicions de treball dins de la precarietat econòmica, política i social.
Karina Fundallosa ha explicat l’experiència del sindicat de treballadores de la llar que han creat a Barcelona i que sobrepassa els límits del sindicalisme clàssic. I ha aportat les reflexions a partir de les pràctiques transformadores i creatives en aquest sindicat.
“A Sindillar hi participen dones immigrades. Totes elles formen part de les dones immigrades a Europa en resposta a la demanda que es va generar i es continua generant als països rics de dones pel matrimoni, per fer feines de la llar o per treballs sexuals. Totes elles comparteixen salaris baixos i males condicions de treball”.
“La creació de Sindillar té dos objectius principals. D’una banda, reivindicar drets i denunciar la precarietat en què es troben les dones que treballen a l’economia submergida, que està marcada per manca de cobertura social i dificultats en les negociacions entre treballadores i qui les contracta. I d’una altra banda, per poder ser les nostres pròpies interlocutores i crear les nostres pròpies agendes polítiques sense tutelatges”.
«Les dones que participen a Sindillar tenen condicions laborals precàries, baixos salaris, moltes no tenen els papers administratius en regla».
«Les dificultats que hem tingut als sindicats clàssics ens ha portat a organitzar-nos col·lectivament al marge. Cal avançar cap a altres formes de fer política, del que jo en dic ‘mimopolítica’, on hi hagi una involucració afectiva i política entre les companyes, unes formes que no trobem dins dels sindicats clàssics. Rescatar les moixaines en els processos on participem ens possibilita comprometre’ns, apassionar-nos, confraternitzar i emprendre pràctiques on col·locar les cures al centre. I tot això no exclou de problemes, és clar, però permet una creació sistemàtica de teixit humà, polític isocial».
«Per fer sindicalisme d’una altra manera si cal trastoquem l’ordre del dia i ens replantegem les reunions per trencar la visió androcèntrica de fer política. Una de les estratègies és també obrir espais creatius, artístics».
Gerard Horta
Antropòleg i poeta. Doctor en antropologia social per la UB, el 2001 obtingué el premi Carles Rahola d’assaig per De la mística a les barricades. Ha publicat quatre poemaris i també, com a antropòleg, Cos i revolució (Ed.1984, 2004) sobre la relació entre l’anarquisme i l’espiritisme català. Ha publicat llibres sobre antropologia urbana a Barcelona i l’Àfrica. Milita des del 2011 a la Candidatura d’Unitat Popular i a la Coordinadora Obrera Sindical.
Gerard Horta va centra la seva intervenció en reflexionar sobre «per què treballem?» a partir de la seva experiència de lluita laboral a la Universitat de Barcelona des del sindicat COS.
«La universitat és una societat estratificada i estratificadora, on la moral laboral està marcada per la insolidaritat, l’egoismei l’individualisme ferotge. No és més que el mirall de la societat on vivim. Això s’explica pel terror que sentim de la llibertat, de prendre les regnes del nostre propi destí».
«Des del 1977 no hi ha hagut cap discussió sobre la funció social de la universitat catalana. Actualment trobem que hi ha poders econòmics decideixen sobre les universitats a través dels consells socials en benefici propi».
«Tothom hauria de tenir dret a estudiar el que volgués en qualsevol moment de la seva vida. Però el Pla Bolonya i l’infrafinançament públic estan comportant l’expulsió d’un gran nombre d’alumnat treballador de les universitats. Hi ha un procés de segregació socioeconòmica de l’alumnat treballador de les universitats».
«Trobem personal associat que fa el 75% de la feina d’un professor titular però que cobra el 20-25%. Jo em vaig atipar de tot això i amb alguns companys vam impulsar la creació de la secció sindical de la COS i vam començar a pencar».
«Hi ha dos models de sindicalisme: el dels sindicats grocs CCOO, UGT, USTEC, que s’han dedicat a rebentar vagues i amb gent en actiu que cobra com a alliberats, i el sindicalisme honest i combatiu, el dels qui paguen i reben castanyes».
«La COS de la UB hem fet molta feinada en tres anys, hem organitzat assembleàriament el professorat. Entenem la secció sinidical com un mitjà pel combat. Hem convocat les vagues que no volia convocar ningú. La gent de la nostra secció sindical estem sonats i no ens vendrem».
«Ens trobem amb catedràtics ‘super progres’ que fa 30 anys que van esdevenir catedràtics i que s’han desentès de la situació dels seus companys. Fer un discurs està molt bé davant l’audiència, però el que és més difícil és trobar professors que creïn seccions sindicals».
Daniela Aparicio
Psicòloga clínica (UB). Psicoanalista AME -didacta- membre de l’EPFCL . Docent de ACCEP. Treballa en diferents recursos de la Salut Mental pública i privada. Ha escrit monografies clíniques en Atención Primaria: Salud Mental (Edicions Doyma ) i articles diversos. Forma part de “DIGNITAT”, que treballa amb grups de persones a l’atur de llarga durada. Investigació i participació amb ponències en diferents jornades.
Daniela Aparicio és una psicoanalista de gent a l’atur, que forma part del col·lectiu Dignitat i que defensa la dimensió crítica del psicoanàlisi. Durant la seva intervenció va reflexionar a partir de la feina de Dignitat i dels testimonis que ha conegut de persones que han perdut la feina.
«En el millor dels casos la feina reafirma el llaç social».
«Al llarg de la meva experiència clínica he escoltat poques persones que parlin de la feina amb satisfacció. El que té massa feina se sent explotat i el que no en té se sent exclòs.»
«Benvingudes aquestes jornades que ens obliguen a rescatar el desig subjectiu que ens rescata del pensament únic. L’analista no ha de quedar darrer del divan, ha d’estar on li ha tocat viure».
«El grup Dignitat treballa amb persones que han perdut la feina i estan en depressió, ansietat i en risc per la seva vida. L’índex de suïcidis ha augmentat de forma alarmant; i molts intents els fan passar en forma de ‘contingències’».
«Fa dos anys ens hem agrupat diferents especialistes per donar resposta als estralls que provoca l’atur. Algunes persones se senten que no ‘serveixen’, tenen el sentiment que facin el que facin no hi ha sortida, que no hi ha futur o que han deixat d’existir per la resta de gent, que són inútils, etc. Se senten pressionats per encaixar en una identitat de treballador que el món els nega. Se senten que la situació que viuen és responsabilitat seva. De vegades s’instal·la lentament la deixadesa».
«Objectiu prioritari de Dignitat: que entenguin que poden ‘ser’ encara que no tinguin feina, que conservin la dignitat. Participar al grup genera solidaritat, els permet reconstruir vincles. Si la identitat de treballador cau, queda la persona, així que treballem en el sentit contrari del ‘mainstream’: crear noves identitats que no es regeixen del mandat de la producció».
«L’ètica ha canviat, impera la del lladre. L’amo es burla dels esclaus que han edificat el seu imperi i ara els elimina. El poderós és un impostor, un farsant; sense la nostra mirada i reconeixement s’esmicolaria en trossets».
Debat
Gerard:
«Des de finals dels 70 l’esquerra a Europa no fa d’esquerra ni fa de res. Un sol dia de vaga no serveix per res, calen noves formes de lluita. Els post moderns que diuen que no hi ha lluita de classes, doncs que provin de dir-li a una dona que neteja amb jornada partida de 8h-12h i 16-20h a un edifici de gramenet i un altre a Mundet».
«L’empatia i la caritat serveixen per perpetuar l’explotació».
Karina
«Es produeixen algunes contradiccions que hem d’abordar. D’una banda, si les dones no tenen ni les condicions mínimes, ens hem de plantejar que puguin aconseguir uns mínims, però d’altra banda, alhora, ens plantegem a llarg plaç que tots aquestes feines siguin responsabilitat de totes les persones. És contradictori fer un sindicat perquè el que volem és acabar amb aquesta situació, però ens organitzem per tenir unes condicions mínimes».
«Una altra contradicció és que si les dones que es troben en pitjors condicions laborals no poden sortir de la feina, com ho fem per organitzar-nos i sortir a protestar? Hem de portar la protesta als llocs on treballen, però que no siguin les que pateixen la situació les que protestin. Hem de fer propostes creatives».
Gerard
«Per què hem de reconèixer que tot això és normal? La manera com organitzem la nostra existència no és normal, m’estimaria veure un altre ordre de relacions socials».
