Amistats perilloses: empreses transnacionals, poder polític i mitjans de comunicació

Toni Verger (ODG), Jesús Carrión (ODG)

En aquest article els autors desgranen els mecanismes pels quals les empreses transnacionals (ETN) passen a esdevenir un agent polític i econòmic de primer ordre.

Les empreses transnacionals (ETN) són responsables del 85 per cent de la Inversió Estrangera Directa (IED) i del 66% del comerç mundial. Aquestes xifres ens indiquen que les ETN són l’actor econòmic més rellevant del sistema global actual. A més, aquest poder econòmic es tradueix en influència política, la qual és utilitzada per les ETN per transformar i modelar el context en funció dels seus interessos.

L’objectiu principal de tota ETN és l’obtenció i maximització de beneficis. De fet, les grans empreses busquen contínuament noves formes de reduir costos i d’incrementar els seus ingressos, nous llocs dels quals extreure recursos naturals i matèries primeres, així com entorns amb marcs reguladors laxes que els permetin contractar mà d’obra barata i no haver d’afrontar determinades restriccions ambientals. En ocasions, per assolir aquestes fites no dubten en incidir, des de la posició de poder que detenten, en el canvi de legislacions i, àdhuc, de governs.

Una transnacional no neix, es fa

Una empresa es considera transnacional quan la seva participació en el capital d’almenys una empresa d’un país estranger és igual o superior al 10%. Llavors, la companyia participada per la transnacional esdevé una filial. La forma més simple que té una empresa per convertir-se en transnacional és mitjançant operacions d’Inversió Estrangera Directa (IED).

Les ETN, amb el pas del temps, han anat transformant la seva activitat i la seva forma de relacionar-se amb el món. Durant els segles XVII i XVIII les transnacionals eren companyies comercials que importaven grans quantitats de metalls preciosos de les colònies. Al segle XIX Europa es va concentrar en desenvolupar la seva pròpia indústria manufacturera i les ETN existents a les colònies importaven matèries primeres per les metròpolis. A la primera meitat del segle XIX les transnacionals van passar a organitzar les activitats productives a l’estranger, en empreses filials, que eren una còpia de l’empresa matriu. En el context actual, quan el capitalisme es troba encara més globalitzat, les ETN trenquen amb el model de filials clòniques i estableixen xarxes de producció, comercialització i finançament a nivell internacional. La transnacionalització empresarial es fa palesa també en el fet que la propietat pot ser compartida per persones i altres empreses de diferents nacionalitats. A més, l’acumulació de capital i poder polític en mans de les ETN s’accentua més que en qualsevol altra època.

Les majors ETNs no acostumen a ser empreses de recent creació, sinó tot el contrari. Generalment són empreses que han necessitat molts anys d’activitat per acumular el capital suficient que els permeti internacionalitzar-se. És més, malgrat això entri en contradicció amb les regles del lliure comerç i liberalització tan en voga entre els sectors empresarials, han aconseguit concentrar poder i diners gràcies al proteccionisme inicial dels seus Estats d’origen. Aquest fet contribueix a que les majors ETN del planeta pertanyin a països desenvolupats. De fet, la casa matriu de 99 de les 100 primeres ETN dels món estan localitzades en països del Nord.

La carrera de les fusions i les subcontractacions o la radicalització de l’estalvi

La transnacionalització empresarial és un imperatiu derivat de la competència existent en un mercat capitalista mundialitzat. Els mecanismes empresarials més eficients per actuar i estendres a escala global són la fusió i la subcontractació. Ambdós són mecanismes d’integració empresarial, tot i que són substancialment diferents. La fusió implica que els actius, els passius i les operacions de dues empreses es combinen per establir una nova entitat el control de la qual resideix en un equip integrat per ambdues. En canvi, quan el control queda en mans de només una d’elles, estaríem parlant d’una adquisició. Les fusions i adquisicions permeten assolir economies d’escala, guanyar en competitivitat i conquerir nous mercats. La integració empresarial, sigui mitjançant absorció o fusió, pot seguir tres esquemes ben diferenciats:

·       Integració horitzontal: es produeix quan dues empreses del mateix sector es fusionen. Casos com els del Banc Bilbao Vizcaya Argentaria (BBVA) o Repsol-YPF en són un bon exemple.

·       Integració vertical: en aquest cas, s’associen empreses que es dediquen a diferents etapes d’un mateix procés productiu, de tal manera que l’empresa resultant té un major domini sobre la totalitat del procés.

·       Integració diversificada: consisteix en l’associació entre empreses que treballen en camps que no tenen relació directa. Aquestes fusions permeten disminuir riscos i augmentar la solidesa financera. Com a resultat d’això neixen els anomenats “conglomerats”, que no són una forma avançada d’empresa (ja que no s’especialitzen en cap camp concret), però si la formula més especulativa i que pot tenir una major rendibilitat a curt termini.

Al contrari del què podria semblar, les empreses que es fusionen, encara que s’expandeixin i creixin econòmicament, no tenen perquè fer-se més grans. De fet, les fusions permeten a les empreses reestructurar-se, evitar duplicar funcions, subcontractar activitats que no són estratègiques i, per tant, fer-se més lleugeres en concepte de mà d’obra, infrastructures o personal directiu. En general, les grans empreses tendeixen i aspiren a fer més lleugera la seva estructura. Per aquest motiu, es desfan de la gestió directa d’activitats que no consideren estratègiques i subcontracten a altres empreses, normalment a preus molt reduïts. La subcontractació és una altra font de beneficis ja que s’acostuma a realitzar amb empreses de països del Sud (on els salaris són més baixos). A més, es tracta d’un tipus d’operació amb la qual s’evita la inversió directa i l’assumpció de determinades responsabilitats.

El subtil poder de les transnacionals

Amb l’objectiu de garantir el seu domini econòmic, les ETN han esdevingut actors cada cop més influents en el disseny de les regles de joc del sistema global. Per aquest motiu, influeixen en els governs dels Estats i en organismes internacionals per tal que juguin a favor dels seus interessos. En la majoria dels casos, intenten reduir o modificar els marcs legislatius que limiten la seva activitat, sigui productiva o comercial, sense considerar el greuge que això pugui comportar en matèria de drets socials i medi ambientals o de qualitat democràtica.

Però concretament, quins són els àmbits d’influència política de les ETNs?

En primer lloc, incideixen en els processos electorals dels països en els que tenen inversions. La manera més habitual de fer-ho consisteix a injectar grans sumes de diners en les campanyes electorals dels partits polítics més afins. Una altra manera d’influir en aquest terreny és difonent amenaces entre l’electorat com per exemple que retiraran la seva inversió del país i, consegüentment “x” treballadors/es es quedaran sense feina en cas que arribi al poder el candidat que menys els interessa. Tanmateix, algunes empreses han arribat a utilitzar estratègies més contundents per assolir aquesta fita. Entre els casos més coneguts hi trobem el cop d’estat que va enderrocar al govern constitucional de Salvador Allende a Xile (1973). El cop va ser promocionat i finançat per la CIA i per la International Telephone and Telegraph (ITT), empresa nord-americana afectada per la nacionalització del sector de telecomunicacions que havia impulsat Allende.

Un cop els governs estan constituïts, les ETNs hi incideixen mitjançant mecanismes de lobby o pressió política. Els lobbies són grups d’experts que treballen activament per a transformar les polítiques nacionals i internacionals en funció dels interessos de les ETN a les quals representen. Se situen físicament prop dels centres de poder com poden ser Washington DC, Ginebra, Madrid o Brussel·les. Només a Brussel·les hi ha una mitjana de 5 lobbistes per parlamentari europeu.

No obstant, el mecanisme que reflecteix més clarament la compenetració govern-empreses és el de les “portes giratòries”. Es tracta d’un procés pel qual algunes persones influents, durant la seva vida laboral, passen de treballar a l’esfera pública a la privada i viceversa. D’aquesta forma les empreses s’aprofiten dels coneixements, els contactes i la rellevància adquirida per persones que han ocupat un càrrec públic, o col·loquen a persones de total confiança en organismes públics claus.

El suborn és un altre important i habitual mecanisme d’influència que consisteix a prometre o oferir una remuneració a un agent públic (funcionari, alt càrrec d’un govern o dirigent d’una empresa pública) de manera que hagi de violar els deures que té amb la col·lectivitat pública. La corrupció és especialment problemàtica quan afecta a la població més empobrida dels països del Sud. Això és així perquè quan un inversor corruptor suborna al decisor polític, afegeix el “cost” del suborn al preu del contracte. En cas que el suborn tingui per objectiu, per exemple, la licitació per proveir un servei, serà la mateixa població la que acabarà finançant el suborn mitjançant les tarifes del servei.

Finalment, una altra dimensió d’impacte igualment crítica per al desenvolupament de la democràcia es troba en la incidència de les grans corporacions en els mitjans de comunicació. Avui dia, els mitjans de comunicació de masses no acostumen a informar sobre les externalitats i els abusos que es deriven de l’activitat de les ETN. Això es deu, en gran mesura, a que els mitjans de comunicació estan estretament vinculats amb les grans empreses. En primer lloc, els mitjans de comunicació, sobretot els privats, es financen en gran part amb la publicitat de les ETNs. En segon lloc, una vinculació encara més orgànica consisteix en que les transnacionals i els seus accionistes acostumen a tenir participacions dels mitjans de comunicació privats. Així, si Telefònica és propietària d’Antena 3, és poc probable que en els informatius d’aquesta cadena s’informi (o, almenys, de manera imparcial) sobre una vaga dels treballadors de Telefònica. Com a conseqüència de tot això es vulnera un dret humà fonamental com és l’accés a la informació, i es dificulta la generació d’una opinió pública crítica – condició necessària d’una democràcia madura i deliberativa.

A tall de conclusió

Actualment, les ETNs, a banda de ser el principals agents econòmics, són actors polítics de primer ordre arran de la seva capacitat d’incidència en l’agenda política i en les regles de joc globals. No obstant això, no estan sotmeses a cap tipus de control democràtic mínimament efectiu. Tampoc es compta amb un marc jurídic adequat per a controlar la seva activitat econòmica o per penalitzar la seva conducta en cas que aquesta s’associï, per exemple, a la depredació de recursos naturals o a la violació de Drets Humans i laborals fonamentals. Davant d’aquesta realitat, és important avaluar críticament el paper jugat per les ETNs en el Sistema Global, analitzar les dimensions d’impacte de la seva activitat i crear marcs legislatius nacionals i supranacionals que permetin controlar i coaccionar la seva conducta. A més, per qüestions de qualitat democràtica, és imprescindible separar uns poders que, de facto, tenen “amistats perilloses”: les grans ETNs, la classe política governant i els conglomerats mediàtics.

Referències:

BAKAN, Joel (2006): La Corporación. La búsqueda patológica de lucro y poder. Volter, Robinbook, Barcelona.

GUILLÉN, Mauro F. (2006): El auge de la empresa multinacional española. Colección Economía y Empresa. Marcial Pons, Madrid.

KLEIN, N. (2001): No logo. El Poder de las marcas. Paidós, Barcelona.

VERGER, Toni (2004): El subtil poder de les transnacionals. Colecció Contra-arguments de Icaria Editorial, Barcelona.

WERNER, Klaus y WEISS, Hans (2004): El libro negro de las marcas. El lado oscuro de las empresas globales. Debate, Barcelona.

Jesús Carrión Rabasco i Toni Verger Planells són membres del Observatori del Deute en la Globalització (ODG). Aquest article està basat en el llibre “El subtil poder de les Transnacionals” (Barcelona, Icaria) i en diferents informes sobre ETNs elaborats per l’ODG. L’article s’ha publicat anteriorment, en llengua castellana, a la revista Pueblos , nº 22, pp. 7-9 i a la revista Sin Permiso .