ANÀLISI DEL MODEL D’INICIATIVA DE FINANÇAMENT PRIVAT (MODEL ALZIRA) I DEL MODEL DE SALUT CATALÀ

 

LAURA PABÓN

Introducció

 

 

En aquest capítol volem fer una breu descripció de dos models sanitaris que funcionen als Països Catalans i que estan portant la sanitat pública al col·lapse, a més de suposar un frau per a tots i totes les treballadores que financem el nostre sistema de salut amb el pagament dʼimpostos.

A més, intentarem fer unes pinzellades sobre les conseqüències que lʼaplicació dʼaquests dos models suposen per a les classes populars dels Països Catalans.

 

El finançament privat de nous hospitals i projectes sanitaris mitjançant el sistema de la Iniciativa de Finançament Privat (PFI o Project Finance Iniciative) sʼha convertit en un dels temes més polèmics de la “modernització” del Sistema Nacional de Salut (SNS) a molts països, entre dʼaltres, a la Gran Bretanya. És per això que, actualment, certes empreses consultores (com PricewaterhouseCoopers) i altres consorcis britànics estan dedicant tots els seus esforços a promocionar el sistema a altres països.

 

Al principi del 2004, a més, la Unió Europea va modificar els acords del Pacte dʼEstabilitat per enfortir lʼeuro, amb lʼobjectiu de fomentar la utilització del sistema PFI en tots els projectes dʼobres públiques i excloure la seva corresponent inversió del total del deute públic (això mentre es pugui convèncer el ciutadà que el sector privat és el que es fa càrrec del risc dʼinversió).

 

El model sanitari català, aplicat al Principat, sʼha venut arreu del país i de lʼEstat espanyol com un model universal, dʼalta qualitat i dʼuna eficàcia i eficiència elevades. La realitat és que, mitjançant privatitzacions encobertes, els successius governs de la Generalitat han promogut lʼenriquiment dʼempreses privades amb la nostra salut.

 

 

Què és el model d’Iniciativa de Finançament Privat (PFI)?

 

El model de concessió sanitària o PFI ha estat importat del Regne Unit, on tant conservadors com laboristes lʼapliquen des de lʼany 1991 al sector sanitari. En l’actualitat, amb allò ja han aconseguit desmantellar una gran part del servei nacional de salut britànic (NHS), fins al punt que en gran mesura ja és en mans dʼempreses privades, principalment multinacionals nord-americanes.

 

Aquest model ha estat usat arreu de lʼEstat espanyol per a la construcció de tot tipus dʼinfraestructures (autopistes, aeroports, embassaments, etc.), però no va ser fins fa relativament poc quan el Partit Popular va començar a experimentar-lo en lʼàmbit sanitari al País Valencià.

 

Lʼobjectiu del model PFI és donar entrada al capital privat al sector públic sanitari, amb la qual cosa li asseguren rendibilitats escandaloses durant diverses dècades. Les diferents administracions públiques presenten aquest model com una idea beneficiosa per al sector sanitari públic, i en justifiquen la utilització perquè la despesa dedicada als pagaments anuals dels arrendaments a les empreses privades no computen com a despesa pública a efectes comptables (tot i que, en realitat, es facin aquests pagaments amb diners públics).

 

Sota el model PFI, els projectes de construcció dʼhospitals són finançats pel sector privat (substituint el sistema tradicional utilitzat a les darreres dècades, en les quals la construcció de nous hospitals ha estat pagada directament amb diner públic i els centres romanien en mans públiques), de manera que un grup dʼempreses privades, generalment sense experiència en el camp sanitari (solen coincidir empreses de la construcció, serveis i bancs), financen i construeixen un nou hospital. Lʼadministració sanitària paga un lloguer o arrendament durant un termini dʼentre 30 i 60 anys al grup dʼempreses propietàries de lʼhospital, que cobreix despeses de construcció, el lloguer de lʼedifici, la despesa de serveis de suport i els teòrics riscos transferits al sector privat. Per si això no fos prou, el terreny públic al voltant dels hospitals se cedeix a les empreses concessionàries, que els explotaran amb total llibertat i sense cap tipus de control públic (pàrquings, centres comercials, centres dʼoci, etc.).

 

Lʼexperiència internacional demostra que aquest model és fins a deu vegades més car per als contribuents que el model tradicional (en el qual el sector públic sol·licita un crèdit a taxes dʼinterès preferencials). Avaluacions realitzades a la Gran Bretanya demostren un augment mitjà en la despesa del 72 % des de lʼaplicació dʼaquest model. En altres casos, com a Austràlia o al Canadà, els costos havien crescut tant que, davant lʼalarma social, els governs sʼhan vist obligats a intervenir “rescatant” la concessió (prèvia indemnització a les companyies propietàries).

 

Aquest model comporta, inevitablement, una despesa extra en assessories, experts, negociacions, advocats, consultores, seguiment dʼobres, etc., que podrien evitar-se si els hospitals fossin públics. A la Gran Bretanya, les despeses de la negociació dels contractes PFI estimat en set vegades més alts que en les ofertes tradicionals.

Ni els macrohospitals són funcionals, ni els petits hospitals són realment operatius. Els nous hospitals han estat dissenyats amb molt pocs llits, no estan planificats per atendre totes les necessitats de la població, sinó que estan dissenyats per realitzar activitats sanitàries que no comporten grans riscos, però que asseguren taxes de tornada elevades i beneficis ràpids (les activitats més freqüents i amb menys riscos). Les activitats més costoses i “menys rendibles” (unitats de cremats, cirurgia especialitzada, tractaments mèdics amb costos econòmics elevats, etc.) es mantindran en els centres públics.

 

La qualitat de les cures sanitàries en un hospital depèn, en gran mesura, del nombre de treballadors per llit, que el personal treballi com un equip, de lʼestabilitat en lʼocupació (com més estabilitat, més formació), etc.

 

El deteriorament de les condicions dʼocupació dels treballadors i les treballadores dʼaquests hospitals provocarà que els equips no treballin eficaçment, la qualitat del servei caurà, i tot això repercutirà negativament en els pacients. A més, els diners dedicats any rere any, durant dècades, a pagar lʼarrendament a aquestes empreses, es traduirà en una retallada de prestacions clíniques en els centres públics o en altres activitats sanitàries, totalment necessàries, però que no aporten beneficis econòmics a les empreses privades.

 

La planificació sanitària serà substituïda per lʼassoliment de beneficis per a les empreses privades. Els serveis de lʼhospital seran planificats per societats privades amb interessos purament econòmics, sense tenir en compte les necessitats sanitàries de la població de la zona, utilitzant els llits i lʼalta tecnologia sanitària de la forma més rendible econòmicament, en contra dels interessos dels pacients.

 

Aquests hospitals incrementaran els guanys si realitzen més operacions quirúrgiques de les pactades, o si el seu índex dʼocupació supera el 85 %,
tot i que, en sanitat, una major utilització dels hospitals pot repercutir negativament en els pacients (altes prematures, cirurgia intensiva sense els estàndards mínims de seguretat, etc.).

 

Els usuaris i les usuàries que ingressin o acudeixin a un hospital de capital públic i de gestió privada és molt probable que coneguin cap o pocs empleats públics. La major part del personal no sanitari (administratius, netejadores, cuineres, etc.) no serà personal públic, i potser tampoc pertanyerà a lʼempresa privada propietària de lʼhospital, sinó que serà subcontractat a altres empreses per abaratir costos.

També és molt probable que pugui existir una part de lʼhospital o una sèrie de llits per a ús privat. Possiblement els equips de diagnòstic i les instal·lacions seran compartits entre pacients públics i particulars. Lʼatenció mèdica serà gratuïta, ara com ara, però fins i tot dins de la part pública de lʼhospital hi haurà una oferta cada vegada més gran dʼextres, presentats com a opcionals.

 

Els projectes dʼhospitals PFI són, en definitiva, contractes privats. En nom de la “confidencialitat comercial” sʼocultarà a la població, els que amb els seus impostos paguen les prestacions sanitàries, tota la informació sensible per a les empreses, o la que no sigui políticament correcte difondre (ingressos procedents de les activitats paral·leles, sous de directius, etc.). A més, el control públic (ja escàs als hospitals públics tradicionals) desapareixerà, i els hospitals privats podran ser utilitzats comercialment com qualsevol altra propietat privada i només hauran de donar explicacions als seus accionistes.

 

Els i les treballadores sanitàries seran transferides, teòricament, amb els mateixos drets que en lʼactualitat, però les pressions de les empreses propietàries per incrementar lʼactivitat sanitària (cirurgia, nombre dʼingressos, etc.) i, per tant, per augmentar les quantitats màximes anuals que rebran de lʼAdministració, faran incrementar les càrregues de treball i deterioraran lʼassistència. En el personal no sanitari, el sou i les condicions es deterioraran des de lʼinici respecte a les plantilles actuals que fan la mateixa feina (reduccions de plantilles de fins al 50 % i de salaris fins al 40 % en les experiències existents) per garantir “estalvis dʼeficiència” per a les empreses i augmentar els guanys.

 

El PFI és una forma dʼhipotecar les generacions següents per una cosa que, paguem el que paguem, mai no serà pública. És un pla que es podria definir com «construeixi ara i pagui molt més del que val indefinidament»:

 

– Per pagar la construcció de lʼedifici, les societats privades hauran de demanar préstecs a bancs a interessos més alts que els que el sector públic aconsegueix habitualment.

 

– Les societats privades necessàriament estan obligades a repartir beneficis entre els seus accionistes, per la qual cosa hauran de carregar aquestes quantitats als imports anuals que els hem de pagar.

 

– Lʼedifici és propietat privada, per la qual cosa els estàndards de qualitat en la construcció queden a les seves mans i sense control públic.

 

– Lʼexperiència internacional demostra que les companyies privades inflen un suposat “risc financer” que és carregat al cost total que els contribuents hem de pagar. En realitat aquest model amb prou feines té més riscos que els inherents a la construcció de lʼedifici, riscos que desapareixen quan acaba la construcció.

 

– Les despeses per al contribuent només per planificar i negociar un pla de PFI pugen milions dʼeuros.

 

Lʼexperiència demostra que els primers plans han estat molt lluny del que sʼhavia pressupostat. I amb contractes de PFI garantits durant 30 anys o més, qualsevol futur estalvi en el sector sanitari haurà de venir dʼaltres serveis potser essencials.

 

 

Les Iniciatives de Finançament Privat als Països Catalans.
Model Alzira

 

Als Països Catalans, la implantació del model PFI es va posar en marxa amb la construcció de lʼHospital de La Ribera, a Alzira (la Ribera Alta), i la seva concessió a la Unió Temporal dʼEmpreses Ribera Salud.

 

Conegut com a Model Alzira, el model propugna la construcció de centres de titularitat i finançament públics, però amb la gestió en mans privades per un temps durant el qual la concessionària cobra a la Generalitat Valenciana una quota per habitant (en un inici eren 225 euros/habitant/any i, en lʼactualitat, són 639). Al País Valencià participen del model lʼhospital de Torrevella, lʼhospital de Dénia, el de Manises i el centre de salut dʼElx.

 

Tot i aquesta ràpida expansió pel territori valencià, el Model Alzira és, i ha estat, un sistema criticat per lʼopacitat, lʼempitjorament de les condicions laborals per als i les treballadores i per la inexistència de lʼestalvi econòmic que, segons la Generalitat Valenciana, havia de comportar el model.

 

Per descomptat, els efectes negatius del Model Alzira van trigar poc a arribar. LʼHospital de La Ribera va haver de ser rescatat al 2003 per la Generalitat Valenciana perquè acumulava pèrdues econòmiques de 5,24 milions dʼeuros, segons les dades de la Coordinadora Antiprivatització de la Sanitat de Madrid. Posteriorment, la Generalitat Valenciana va tornar a treure a concurs lʼhospital amb unes condicions més favorables per a les empreses, incloent-hi lʼatenció primària i apujant un 68 % la quota per habitant.

 

A més, segons publicava el diari El País el 6 de gener 2013, les condicions laborals de la plantilla del centre són pitjors que les dels treballadors de la Conselleria de Sanitat. Les treballadores contractades per lʼempresa privada tenen un salari fix un 10 % inferior i treballen 180 hores més a lʼany. Segons el Sindicat de Metges dʼAssistència Pública (SIMAP), a més, lʼhospital necessita un 25 % més de treballadores de les que té en lʼactualitat. Seguint la lògica de maximitzar el benefici, el 2012 lʼhospital privatitzat de Dénia va modificar les condicions laborals: va augmentar la jornada de treball fins a 50 hores anuals i va repartir les vacances durant tot lʼany per evitar fer substitucions.

 

Davant les pèrdues sofertes per la Unió Temporal dʼEmpreses privades propietàries de lʼhospital dʼAlzira, lʼAdministració es va veure obligada a rescatar el centre, reactivar-lo, unir-hi els centres de salut públics de la comarca, incrementar les quantitats que paga cada habitant de la comarca i cedir-lo, una altra vegada, al mateix grup dʼempreses anterior!

 

Un dels episodis més escandalosos dʼaquest model va ser protagonitzat per Manuel Marín Ferrer, comissionat de la Generalitat des de lʼany 2000 fins al 2007. El comissionat era lʼencarregat de fiscalitzar lʼempresa concessionària i de vetllar perquè es complissin les condicions i obligacions de lʼempresa establertes al ple de condicions. Marín, just acabar la seva tasca com a comissionat, va ser fitxat per lʼempresa comissionaria Ribera Salud UTE com a director del Departament de Salut. La porta giratòria es confirmava com a pràctica massa estesa en aquest sector.

 

 

El model de salut català

 

El model sanitari del Principat és un model sanitari mixt, que integra en una sola xarxa dʼutilització pública tots els recursos sanitaris, siguin de titularitat pública o no, i que recull una llista dʼentitats privades (mútues, fundacions, consorcis, centres de lʼEsglésia, etc.) històricament dedicades a lʼatenció de la salut.

 

En el cas dels consorcis cal especificar que, encara que siguin públics, permeten la introducció de mecanismes propis del dret privat, tenen una forma jurídica molt flexible i permeten la participació dʼempreses privades. Nʼhi ha que són completament públics i nʼhi ha que no. Un exemple és el Consorci de Salut Social de Catalunya (CSSC), antic Consorci Hospitalari de Catalunya (CHC), de Ramón Bagó.

 

El Departament de Salut elabora les polítiques i la planificació de la salut, i el Servei Català de la Salut (CatSalut) garanteix que els serveis de cobertura pública arribin de forma efectiva i amb un nivell de qualitat avaluat i acreditat a la població. El sistema sanitari públic català es defineix com un sistema universal, tot i que, a la pràctica, no funciona així.

 

Aquesta xarxa compta, entre altres serveis, amb 369 Equips dʼAtenció Primària (EAP) i 66 hospitals, independentment de la titularitat. És, doncs, un model sanitari mixt que integra tots els recursos disponibles en un sol sistema, denominat SISCAT (Sistema Sanitari Integral dʼutilització pública de Catalunya).

 

 

L’origen del model de salut català

 

Aquest model es va concretar el 1990 a la Llei dʼOrdenació Sanitària de Catalunya (LOSC), que creava el Servei Català de la Salut (CatSalut) i consolidava un sistema sanitari mixt, propi, amb lʼextensió del model a totes les línies de productes sanitaris i sociosanitaris.

 

 

Aquesta llei ha tingut dues lectures des del seu orígen. Una, la que ha considerat que la mateixa llei tenia un ordre jeràrquic de prevalença, i una altra lectura, la que es pretenia, la que ha resultat oficial, la que sʼha transmès com a única veritat com a conseqüència del predomini de la visió neoliberal de considerar que les regles del mercat contribueixen a lʼeficiència també en el sector de la salut de finançament públic. Aquesta visió sʼha centrat gairebé exclusivament en part de lʼarticle 7,1 caricaturitzant-lo, en dogmatitzar-lo, i ha considerat que la LOSC establia una total divisió de funcions entre el Servei Català de la Salut, com a contractista-comprador, i uns “proveïdors” dels serveis contractats.

 

Aquesta segona visió permesa per la LOSC, però no articulada per la mateixa llei, ha representat un progressiu deteriorament del primer principi informador de la LOSC: la concepció integral i integrada. I, de fet, sʼha produït tot això:

 

– Dissociació entre Servei Català de la Salut i Institut Català de la Salut (ICS).

 

– Mai han estat signats els convenis pels compromisos dʼintegració o adscripció (art. 5) i només se signen els concerts econòmics de prestació de serveis.

 

– Una negligència de lʼSCS en la prevenció i la promoció de la salut a lʼespera que les seves responsabilitats les concretés una llei de salut pública (2009) i les assumís un altre organisme, lʼAgència de Salut Pública de Catalunya (ASPC), ara ja establerta.

 

– Que lʼSCS (central i regional) oblidés la planificació equitativa, les responsabilitats directives de lʼSNS sense establir instruments comuns (sistemes dʼinformació i logística).

 

– Que lʼSCS considerés que la responsabilitat de lʼassistència era “dels centres” i, en la pràctica, només dels centres, malgrat que queden clares les seves responsabilitats en la LOSC.

 

Ja des del principi dels anys 90, es parlava dels «proveïdors de la Xarxa dʼUnificació Pública», tot i que només existia la XHUP, lʼhospitalària creada el 1985, i no es deia res del model de relació o integració ni entre els equips dʼatenció primària que no són de lʼICS, ni entre hospitals i primària; només bones voluntats. Passats 10 anys sense definir relacions per la cohesió del sistema, un decret de lʼany 2000 configurava el sistema sanitari integral dʼutilització pública de Catalunya (SISCAT) amb quatre xarxes. Però la definició dels requeriments per formar part de les xarxes de salut mental i dʼatenció sociosanitària es van anar prorrogant any rere any fins que, al 2010, un nou decret torna a establir un nou SISCAT amb una altra configuració en tres xarxes, sense justificació comprensible del canvi, amb uns equips dʼatenció primària perduts entremig, una atenció especialitzada ambulatòria que no se sap com sʼintegra amb la resta i uns convenis singulars de vinculació a les respectives xarxes indefinits i que queden indefinibles fins al 2015. Del 2000 al 2015, pel sol fet de tenir un concert amb lʼSCS ja es forma part, provisionalment, del SISCAT, el “sistema integral”. Però hi ha hospitals en concert que no figuren en el llistat del decret del SISCAT de 2010, tampoc existeix cap llistat dels membres de les altres xarxes i hi ha motius fonamentats per pensar que tampoc lʼSCS sap ben bé quants són.

 

 

Gestió actual

 

Algunes persones, sobretot des del govern i la Conselleria de Salut, no han deixat dʼintentar col·locar el missatge que les retallades són conseqüència de la deficitària gestió pressupostària dels darrers anys. La realitat no sembla donar suport a aquest argument: la Generalitat de Catalunya, almenys des de lʼany 2004 i fins a lʼesclat de la crisi amb tota la seva virulència lʼany 2008, ha liquidat els seus comptes consolidats amb estalvi brut. És a dir, en tots i cadascun dels anys immediatament anteriors a la crisi econòmica, els ingressos corrents van superar les despeses corrents, i en un percentatge de mitjana relativament significatiu, el 6,3 %. Per tant, en aquest període 2004 – 2007, la Generalitat va seguir escrupolosament el que es coneix com a regla dʼor de les finances públiques, que consisteix en el fet que els ingressos tributaris i transferències corrents financin la totalitat de la despesa corrent (salaris, compra de béns i serveis i subvencions) i una part de lʼactivitat inversora.

 

Lʼimport de lʼestalvi brut seria, en realitat, superior del que mostren les xifres, si tenim en compte que durant aquests anys es van anar dedicant recursos a sufragar lʼenorme quantia de despesa que havia estat meritada a lʼexercici 2003 i que no es va reconèixer pressupostàriament en aquell exercici per manca de crèdit. Lʼany 2010 es va tornar a produir aquesta mala pràctica, i encara que es tractés dʼun volum molt inferior —el 43 % de lʼimport de 2003— o d’una situació de greu crisi, no lʼeximeix de la crítica pel fet de vulnerar els principis de la gestió pressupostària.

 

El finançament del Servei Català de la Salut, tant quan es tractava dʼuna partida finalista procedent dels pressupostos generals de lʼEstat, com quan ha esdevingut integrat en el traspàs genèric de recursos —que cada regió de lʼEstat espanyol pot distribuir com cregui convenient—, no ha estat mai suficient ni realista: han estat uns pressupostos maquillats que tothom sabia que eren insuficients any rere any, cosa que provoca el desplaçament del dèficit públic als prestadors de serveis mitjançant preus insuficients i/o compra de menys activitat de la necessària, així com el desplaçament del pagament del deute a exercicis posteriors («les factures al calaix») que han practicat tots els governs de la Generalitat. Aquesta actuació porta a pràctiques de discrecionalitat que desvirtuen la necessària regulació que hauria dʼexercir lʼautoritat sanitària.

 

 

La concertació: una característica exclusiva
del model de salut català

 

Un sistema sanitari com el català, que es basa en el model de Sistema Nacional de Salut, ha de tenir una característica fonamental: la regulació de lʼoferta, per tal de preservar lʼequitat dʼaccés a les prestacions, que han de ser universals. Lʼexercici dʼaquesta regulació es fa mitjançant la planificació i lʼordenació dels recursos i la prestació de serveis. A Catalunya, lʼAdministració fa la prestació de forma directa (ICS), indirecta (concerts) i compartida (consorcis).

 

Així, doncs, es tracta dʼun model teòric de mercat regulat. Però el que realment tenim, des dʼun principi, és un mercat relacional on qui realment determina lʼoferta són els proveïdors de serveis, mitjançant les patronals del sector, els grans centres assistencials i els col·legis de metges, a través de la major o menor capacitat de “relació” de cadascun amb lʼAdministració, a part del “pes” de les diverses administracions locals respecte la Generalitat.

 

La diversificació de proveïdors a Catalunya, aprofitant la “situació històrica” heretada del sistema de Seguretat Social, va portar a contraposar el “monopoli de lʼICS” a la competència entre diversos proveïdors, però el cert és que sʼha acabat amb un “oligopoli territorial” de diferents entitats privades i/o públiques amb implantació comarcal en exclusiva (Sagessa, al Camp de Tarragona; Mútua de Terrassa, al Vallès Occidental; la Fundació de lʼHospital de Palamós, a lʼAlt Empordà; etc.).

 

Ara tenim la proposta de desmembrament de lʼICS, i es vol tornar a la idea primera de la competència entre proveïdors, ja que el sector concertat considera que lʼICS, com a entitat pública, fa competència deslleial a la resta de proveïdors. Aquest criteri ha estat acceptat ara pel govern de la Generalitat, i desvirtua de forma flagrant el concepte dʼuna sanitat cent per cent pública, universal i de qualitat.

 

Els mecanismes de relació dʼaquest “no-mercat” han estat, com sʼha dit, la relació discrecional “a dos” mitjançant instruments com ara:

 

–Clàusules de suport econòmic a lʼexplotació (subvencions encobertes a fons perdut per eixugar dèficits o fer inversions).

 

– Compra dʼactivitat de llistes dʼespera (peonades de tarda).

 

– Concursos de gestió i prestació de serveis (EBA, proves complementàries, amb postulants únics per territori).

 

– Preus negociats de lʼactivitat contractada als hospitals.

 

– Pagament a una tarifa molt reduïda de lʼactivitat atesa per damunt de les previsions.

 

– Programes dʼespecial interès per al Departament, de concessió discrecional.

 

– Ocultació dels costos de recerca i formació universitària sense finançament específic.

 

– Signatura de les clàusules econòmiques anuals prop de tancar-se lʼany, inclòs el volum dʼactivitat “comprada”, és a dir, quan pràcticament ja sʼha realitzat i, per tant, pot ser que ja sigui previsible que es contracti una quantitat dʼactivitat inferior a la que, de segur, es farà.

 

El resultat és el notori desequilibri que hi ha en el que cobren uns hospitals i els altres, de què seʼn deriven desequilibris importants en lʼobjectiu dʼequitat. No hi ha una comptabilitat de costos mínimament suficient, però si sʼaplica el finançament rebut per diverses vies, resulta que, en el corresponent a un mateix procés, les diferències entre centres poden ser, en no pocs procediments, molt superiors al 300 %.

 

 

Problemes que cal afrontar

 

Calen reformes estructurals efectives per superar problemes crònics que sʼhan anat agreujant.

De lʼampli camp dʼaccions possibles, només ens referirem a quatre àmbits de reformes sistèmiques:

 

1 / Lʼordenació, govern i jerarquització de responsabilitats sanitàries institucionals inter i intra territoris:

– Cal un Servei Nacional de Salut que, en lloc de ser un mer ens comprador-regatejador, com ho és ara el Servei Català de la Salut, disposi dʼuns ens actius i responsables a lʼhora dʼassegurar els principis dʼuniversalització, equitat i superació de desequilibris territorials, socials i de gènere.

– Cal un model sanitari català que no estigui basat en regles mercantils, sinó en el finançament i la gestió cent per cent públiques, la concreció de responsabilitats i compromisos a curt i a llarg termini sota els principis de simplificació, racionalització, descentralització i estabilitat pressupostària.

 

2 / Les relacions entre entitats i centres a escala nacional i en cada territori: Ens és indispensable una atenció primària i comunitària que, amb més autonomia de gestió dels seus equips, lideri amb força i cohesió la concepció integral i integrada i la sectorització territorial, indispensables també per a lʼeficàcia, lʼeficiència i la participació comunitària en el sistema. Cal capgirar lʼactual “hospitalocentrisme”.

 

3 / Els models per al control públic de la gestió econòmica i de lʼexecució de les polítiques de salut, pel que fa als resultats i a lʼètica aplicada en la pràctica concreta.

 

4 / Finançament:

– Cal modificar les polítiques fiscals del país per tal dʼaconseguir eliminar el frau fiscal i augmentar les gravacions a les rendes més altes.

– Cal prioritzar el finançament dels serveis públics (educació, sanitat, transport, serveis socials, etc.) en els pressupostos nacionals, per augmentar el percentatge del PIB que sʼhi inverteix.

 

---