Aquesta terra era seva
El 20 de març de 1941, Yosef Weitz, del Fons Nacional Jueu (JNF) escrigué “La completa evacuació del país dels seus altres habitants i lliurar-lo tot al poble jueu és la resposta”.
En aquell dia de 1948, uns dos mesos abans que comencés tècnicament la primer “guerra àrab-israeliana”, els 1125 habitants del poble palestí de Umm Khalid fugiren d’una operació militar del Hagannah. Com els seus germans de més de 500 poblacions, creien que podrien tornar a casa seva al cap d’unes setmanes, després que acabessin els combats i noves fronteres polítiques fossin o no demarcades.
No fou així, per contra, més de sis milions de palestins segueixen refugiats avui, alguns en camps de refugiats no gaire lluny de les seves ciutats originals, altres establerts en comunitats a Europa o als Estats Units, tots tenen prohibit el seu retorn a la seva terra per una raó: no són jueus.
El desig de Yosef Weitz va ser garantit. En el meu nom, i en el nom dels jueus de tot el món, una població nadiua fou gairebé completament expulsada. Els noms dels pobles foren esborrats del mapa, les cases demolides, i nous boscos plantats a les seves terres. En àrab, això ha rebut el nom de Naqba, o catàstrofe. A Israel s’anomena “Independència”.
El mes passat vaig anar amb un home d’Umm al-Famm (una localitat palestina a Israel) cap al seu poble original de Lajun, només a uns pocs quilòmetres. La terra d’Adnan és un bosc del JNF que “pertany” al Kibbutz Megiddo.
Mentre caminàvem pel camí de pedres ell assenyalava llocs als dos costats de la carretera, anomenant les famílies que vivien allí: Mahamid, Mahajne, Jabrin. La terra allà no és de natura pedregosa; les pedres per on caminàvem són les restes de les cases destruïdes. Adnan només tenia sis anys quan les bales del Hagannah xiularen sobre el seu cap i ell i la seva família fugiren. Però ell se’n recorda. Quan ens aturem al lloc de la seva casa destruïda diu de sobte: “benvinguda a casa meva”.
Adnan és ciutadà d’israel, encara que la seva terra li fou robada, a ell el van lliurar a un cos que el rebutja i no el deixa viure-hi. Com a jueva americana, jo puc traslladar-me a Lajun/Megiddo demà mateix, obtenir plens drets de ciutadania i viure a la terra que la família d’Adnan va tenir i treballar durant segles. Adnan, que viu només uns minuts enllà, té prohibit de fer-ho.
Quan ens apropem al 60 aniversari de l’estat d’Israel, el 60 aniversari de la Naqba, hem de recordar Adnan, recordar els habitants d’Umm Khalid. Hem de recordar els més de sis milions de persones que foren privades dels seus drets humans durant 60 anys, i nosaltres, jueus amb una història d’opressió i una tradició de justícia social, treballar pel dret del poble nadiu a tornar a la seva terra. Aquesta ñes la nostra única esperança per a una veritable pau i seguretat a la regió.
————-
*Hannah Mermelstein és cofundadora de Birthright Unplugged (http://www.birthrightunplugged.org/), organització que intenta mostrar la realitat de l’opressió palestina als jueus americans, viu entre Boston, Filadèlfia i Ramallah. Aquest text fou publicat a The Jewish Advocate l’abril de 2008, i reproduït a The Electronic Intifada aquest mes de maig i ha estat traduït al català per La Fàbrica.
