Ara resulta que Convergència és independentista…

Jordi Martí Font

Convergència Democràtica de Catalunya s’ha fet un rentat de cara (lífting en diuen) que caldria estudiar de ben a prop per no perdre detall del que passi en aquest país en els propers anys. Per una banda, Convergència ha pres perfil propi en aquest matrimoni de conveniència amb Unió que tan bons resultats –dels de debò- els va donar fa uns anys. Ara, fis i tot hi ha gent que creu que són un partit independentista, com el jove Èric Bertran, i no només independentista sinó “el partit que encapçalarà el procés cap a la independència” de les quatre províncies espanyoles (Catalunya en diuen).

D’altra banda, amb el retorn del sis ales de l’exili daurat de Casablanca, guanyat a pols precisament creant taps i desactivacions de l’independentisme del moment, els regionalistes de dretes han apostat per obrir el seu partit a les persones immigrades recentment a aquest tros de món. Una molt bona iniciativa que té com a objectiu bàsic no perdre el tren ni els vots dels milers de persones que un cop establertes a Catalunya, s’identifiquen amb ella a partir de l’adhesió al projecte regional principatí.

Em sobta que a les alçades pel partit encara hi hagi gent que pensi que Convergència, amb soci o sense soci, tingui la més mínima intenció de canviar res que no sigui les xifres dels comptes corrents dels seus líders o dels seguidors destacats. Durant molt de temps, dels qui eren en això “per folrar-se”, els propers al “pe essa ce” n’han dit “sector negocis” però jo ho trobo desencertat ja que això pressuposaria que hi ha un altre sector que no ho és i per molt que m’hi esforço no el veig (i parlo aquí de l’estructura, no dels votants).

Paral·lelament a tot aquest procés de lideratge de la Catalunya enutjada, Convergència ha mogut els seus fils fora del partit i ha aconseguit que el seu discurs sigui compartit per sectors que en principi no li eren massa propers. Recordem que el seu discurs en l’àmbit nacional, malgrat els seus estatuts, anomena com a nació les quatre províncies espanyoles i de tant en tant diu no se sap ben bé què sobre el País Valencià i les Illes, un bon lloc per anar-hi d’excursió a fer-hi una paelleta o a beure-hi un bon gin. I si el Principat és la nació, és clar que la independència ha de ser per a ell. Un dia o altre “els altres” ja despertaran. I si no que s’hi posin fulles. L’essència de la catalanitat és principatina i els únics imprescindibles “som nosaltres”, que per això “som una nació”. De la llengua ja en parlarem i de l’educació, també, o no… Ara l’important és fer bullir l’olla i que els cigrons se’ls mengin els de sempre i si per fer-ho cal ser formalment independentista, endavant les atxes que coses més estranyes hem fet.

Si cal deixar veure a Brussel·les que també hi som sense ser-hi, es fa; si cal lloar l’ultraliberal Tremosa dient-li sobiranista, es fa; si cal treure estelades al carrer (sempre blaves), es fa. L’important és menjar espai als competidors directes d’ERC i que el nostre discurs centrat i d’ordre (de desordre neoliberal, és clar) continuï amarant els caps de la gent perquè cada errada del tripartit sigui vista com una agressió contra la marca Catalunya. Que què és la marca Catalunya? Doncs això mateix, una marca comercial que quan s’anomena tot perd el seu sentit. I que en el seu sentit actual ha estat creada, gestionada i estesa pels que parlant de país han fet respectabilitat d’omplir-se les butxaques.

Tenim massa bona memòria per oblidar com va anar al cosa mentre manava el padrí per deixar que ara ens entabanin els seus fills i néts amb promeses de llibertat. Els lliberticides tenen tot el dret a apel·lar a la llibertat per justificar-se però nosaltres també la tenim per no creure’ns-els. I que consti, perquè ells són així, que no estar amb ells (CDC i UDC) no vol dir estar amb els altres (PSC-ICV-ERC i PP), que de fet no són tan diferents. De fet, són ben bé iguals, amb matisos però iguals. Canvien els tempos, canvia el ritme, però en el fons uns i altres ens mantenen en un sistema econòmic de capitalisme sense control (del qual la crisi n’és un ingredient imprescindible) i en un espai de món que anomenen nació (per la llengua, la història, etc.) i que no és més que una regió de la nació de sempre, l’espanyola. I no tenen cap intenció de canviar res, malgrat es posin banderes que muden els diumenges i critiquen la “realitat” com ho faríem fins i tot nosaltres.