Aram Aharonian: “Per primera vegada podem veure’ns amb els nostres propis ulls”

El passat 24 de juliol Telesur, una nova televisió per a tot Llatinoamèrica, va començar les seves emissions. L’uruguaià Aram Aharonian està al capdavant d’aquesta iniciativa, que assegura que té el compromís de retornar la veu als llatinoamericans i llatinoamericanes, que fa 513 anys que “estan afònics”.

A què respon la creació de Telesur?

És un projecte estratègic, perquè és l’única alternativa al missatge monocord, hegemònic, de pensament únic. És una vella reivindicació, no només per la integració, sinó per la possibilitat que per primera vegada en 513 anys puguem veure’ns amb els nostres propis ulls. Durant tot aquest lapse hem estat entrenats per a veure’ns amb ulls aliens, i no podem donar només la culpa als altres si no que nosaltres també en som responsables perquè ens hem entrenat per veure’ns amb ulls aliens. Nosaltres a Amèrica Llatina no podem pensar en un altre destí si no comencem a pensar amb els nostres propis ulls, si no podem saber qui som realment, si no ens assumim tal com som; perquè si no el futur serà el que ens imposin ells. És un intent per a conèixer-nos. Els països llatinoamericans no ens coneixem: avui en dia sabem més de Txetxènia que del que passa a Amèrica Llatina. És, doncs, un esforç per reconèixer-nos, és un esforç per acabar amb totes aquelles coses que durant 513 anys han sembrat entre nosaltres per separar-nos, dividir-nos, dominar-nos. Això és el que jo anomeno projecte polític i estratègic, això és Telesur.

Telesur és un senyal de televisió hemisfèrica d’abast mundial que ha de tenir una altíssima qualitat, tant de forma com de contingut, per poder ser una alternativa als altres missatges. Qui pensi que la CNN o Televisió Espanyola estan mal fetes, està equivocat, perquè estan excel·lentment realitzades, amb un missatge que no ens agrada, però estan excel·lentment realitzades. Ells saben on van, què és el que volen i com ho volen, nosaltres som els que encara no sabem el que volem, i estem intentant buscar la forma pròpia de veure’ns, igual que els catalans volen la seva pròpia forma i no la forma madrilenya de pensar.

I quin model de televisió es vol construir a Telesur?

Un model de televisió pública, participativa; que no vol dir: “truqui que guanyarà un cotxe”, sinó que faci un rescat de memòria, un rescat de tradicions, un rescat de cultura des del punt de vista històric i no antropològic. No es tracta d’explicar que “vam ser tal cosa”, sinó que això és el que som. Ens assumim com som per a poder saber on anem. És un tipus de televisió amb informació contextualitzada sobre la nostra agenda informativa, no l’agenda informativa que ens imposin des de fora, on ells ens diuen qui som, com som i què hem de ser. Per exemple, la CNN fa una cobertura extraordinària en imatges de la rebel·lió de Quito i després posa quatre analistes nord-americans que diuen què han de fer, qui són i què és el que ha passat. Una història no neix com un bolet després de la pluja, sinó que té un antecedents.

També parleu de pluralisme. Què significa per a vosaltres?

Quan parlem de pluralisme, parlem de pluralisme de debò, i en aquest moment no tenim paraula enlloc, no tenim veu, fa 513 anys que estem afònics. Ara estem recobrant la veu, la memòria, estem recobrant la paraula, i recobrar la paraula vol dir, entre altres coses, dir a les coses pel seu nom. Durant més de 30 anys la paraula va estar segrestada per dictadors, per polítics genuflexes davant els centres de poder, pels experts que justifiquen el saqueig i la destrucció de les nostres nacions. I és recobrar la paraula i dir les coses pel seu nom que, quan parlem de l’Iraq, parlem d’invasió i genocidi, i no parlem de les forces alliberadores sinó de la destrucció d’una civilització. Quan parlem de democràcia, no parlem de Pinochet. Quan parlem d’organitzacions socials són elles les que han de dir què fan i no nosaltres fer de mitjancers per veure què fan ells; les organitzacions socials tenen el seu espai a Telesur. Bé, tenen el seu espai a Telesur sempre que puguem fer una televisió amb qualitat “broadcasting”, amb qualitat professional.

D’on treu la producció Telesur?

Telesur no és una gran productora. Telesur treu la producció de cadascuna de les seves corresponsalies, de televisions nacionals, regionals, d’universitats, de productores independents, de comunitats, d’organitzacions socials. Aquesta és la producció de Telesur, és totalment horitzontal, i aquí es visualitza, es fa la fitxa de cada documental, de cada pel·lícula, de cada tema i es configura la graella que es transmet.

I perquè Veneçuela, Cuba, Argentina i Uruguai la impulsen i no altres països?

I perquè no? Tampoc és important el fet que sigui una multiestatal llatinoamericana i no que sigui una guia de països. L’interessant és que siguin estats els que la impulsin. Cap d’aquests quatre països que formen part del capital accionarial té un percentatge major o menor de producció ni de programació; la producció i la programació no té absolutament res a veure amb el capital accionarial. La direcció del canal està formada per set professionals llatinoamericans, comunicadors o del món audiovisual, que estan escollits per la seva experiència i per la seva adhesió al projecte, i fins i tot estem treballant per tenir un “staf” a Caracas format per la diversitat de les regions d’Amèrica Llatina i, així, poder garantir aquesta diversitat i pluralitat.

Deia que en aquest moment nosaltres no tenim veu, i que anar cap a alguna cosa plural significa poder tenir veu. És un rescat de vells gèneres periodístics que estan en desús amb aquesta televisió instantània, com la crònica, l’anàlisi, el reportatge, la investigació, el debat d’idees. Nosaltres no tenim por al debat de les idees, aquí a Telesur es debatrà per què serveixen els militars, o per què el nord vol defensar l’Amazònia, o què és l’aqüífer Guaraní, o si tenim dret a tenir un model de desenvolupament propi o hem de seguir les receptes del Fons Monetari Internacional o del Banc Mundial. Tots aquests temes són per debatre i no per llençar-se testos pel cap, és per aformar un ciutadà crític. Nosaltres no volem formar consumidors ni xaiets, nosaltres volem formar ciutadans crítics, que són els que tiraran endavant els nostres països. Apostem per la formació ciutadana, apostem perquè el ciutadà és tingui la informació necessària per prendre les seves pròpies decisions. No volem un missatge únic dirigit a la percepció, sinó que ens dirigim a la intel·ligència, al raonament dels espectadors.

En definitiva, estem convençuts que hi ha una única censura possible, que és la del teleespectador, que quan no li agrada alguna cosa fa “clic” i canvia de canal, que és la mes fotuda, no? Doncs jo he de tenir una pantalla que sigui atractiva, que sigui de qualitat, que sigui competitiva. És fins i tot un canvi paradigmàtic en el que són els moviments progressistes i alternatius. Nosaltres no creiem que les propostes alternatives hagin de ser marginals. Estem fent un salt qualitatiu, a nosaltres ens havien convençut que l’alternatiu era tenir un petit diariet, fins i tot ens pagaven perquè ho féssim. Doncs l’alternatiu pot ser massiu, ha de ser massiu. Jo no puc estar content d’arribar al 3% de la població si puc arribar al 100% de la població, i així ens estem barallant amb la gent que creu que l’àmbit comunitari és el màxim. El comunitari és excel·lent per a la formació de la ciutadania, però no per dur els missatges a tothom. Aquí s’han deixat les propostes massives en mans privades, hi ha una confusió del que és massiu amb el que és privat. Un havia de resignar-se a tenir una petita ràdio comunitària i arribar a 100 persones, quan amb el mateix esforç pots arribar a 100 milions.

S’estan produint molts canvis paradigmàtics, fins i tot la nostra televisió aspira a experimentar una gran quantitat de canvis paradigmàtics, en un mitjà on la gent creu que tot està fet i que hi ha coses que són veritats absolutes. No, gràcies a déu en els últims cinc anys a Amèrica Llatina hem tingut governants que han començat a pensar diferent. Aleshores, coses que nosaltres crèiem que no es podien fer, com enfrontar-se a l’imperi o no pagar el deute extern, avui són coses normals a Amèrica Llatina. I són coses normals a Amèrica Llatina que els Estats Units perdin quatre votacions seguides a l’OEA (Organització d’Estats Americans). Abans ningú es podia imaginar això, era impossible. Telesur és una d’aquestes coses impossibles.

Nosaltres no creiem que altre món sigui possible, això ho poden creure els europeus. Nosaltres sabem que altre món és imprescindible, necessari, urgent i que l’hem de construir cada dia, i d’acord a les nostres experiències, equivocant-nos potser; però ens hi va la vida, ens hi va el futur. Trenta anys de neoliberalisme han deixat milions i milions d’exclosos, d’invisibles. Una de les coses més revolucionàries que ha succeït a Veneçuela és que ara quatre milions d’invisibles són ciutadans, i quan dic invisibles em refereixo a gent que no té accés a l’educació ni a la salut ni al menjar, i ara són ciutadans amb possibilitats d’accés a la universitat fins i tot.

Però aquest projecte, encara que sigui multiestatal, té la seva seu a Veneçuela. Això no és casual.

Això és possible perquè per primera vegada en cent anys Veneçuela recupera el domini dels recursos del seu petroli, i tots aquells recursos que abans quedaven diluïts en comptes bancaris a l’exterior, avui beneficien els sectors de menors ingressos, i fins i tot hi ha un excedent. No és casual, és clar que no és casual, és reivindicar la sobirania dels recursos naturals. I no és casual que tingui la seu a Veneçuela, perquè el projecte es desenvolupa a Veneçuela. Però és un projecte satel·lital, i pot sortir de qualsevol lloc: bombardegin aquí que nosaltres sortim des de qualsevol lloc. I quan parlo de bombardeig parlo de debò: a nosaltres ens bombardegen tots els dies amb escombraries del nord, i en aquest moment estem perdent per golejada la batalla de les idees; en el terreny audiovisual, com a mínim anem perdent quaranta a zero i començant en el segon temps. Sabem que estem muntanya amunt, però per primera vegada estem obrint una escletxa, és possible tenir un mitjà massiu alternatiu. Senyors: endavant.

El que nosaltres volem és democratitzar el segment de la televisió; que hi hagi deu, vint, trenta televisions llatinoamericanes més. No ens interessa com projecte únic, ens interessa per obrir una escletxa, perquè hi hagi moltes més televisions: una que parli d’esports, una altra de cultura, del que vulguin. És la forma de poder existir, i reivindicar-nos com som, sense vergonyes, sense culpes, mirant-nos a nosaltres per poder ser.

Apostem per la gent jove, gent que no està modelada, gent que pugui entrar amb una mística nova a treballar. Preferim perdre temps en la formació. Haver treballat quaranta anys en una televisió no significa que siguis bo, significa que has cobrat quaranta anys de salari. Necessitem gent que cregui en aquest projecte, en el que tot això significa des del punt de vista conceptual, des del punt de vista ideològic.

El sorgiment del projecte no ha agradat gens al govern dels Estats Units…

Jo crec que mai en la meva vida m’havien dit tantes floretes. Anem pel bon camí aleshores, i d’això es tracta. Si els hagués agradat estaríem preocupats, molt preocupats. Tampoc entenem com uns senyors poden prendre una mesura abans que surti la programació, però aquests són els excessos d’ignorància que tenen els representants nord-americans. No els ha agradat tampoc a les elits de molts països, em refereixo per exemple a l’elit colombiana.

Les imatges de Manuel Marulanda, per exemple, han estat criticades.

Una imatge de menys d’un segon… a més que és una imatge que surt tots els dies a la televisió colombiana. És una forma de censura i desqualificació. Atenció: aquesta forma de desqualificació potser sigui una forma de qualificació per a molts. Vostès volen suprimir això: deu ser per alguna cosa.

Hi ha una campanya dels llatins dels Estats Units que diu: “jo vull Telesur al meu servei de cable”. No som nosaltres. Bé, són coses que succeeixen. Si aquestes mesures són per espantar-nos, que segueixin sense conèixer-nos. Nosaltres no volem ser una televisió nord-americana, volem ser una televisió llatinoamericana només. Òbviament que hi ha moltes coses del govern dels Estats Units que no ens agraden, i les direm, però les dirà la gent, els governants, les organitzacions socials o les víctimes, no nosaltres. I el senyor Connie Mack, que va presentar una esmena contra Telesur a la Cambra de Representants dels Estats Units, ja ha parlat dues vegades a Telesur. Això és llibertat d’expressió, això és llibertat de premsa, això és democràcia, almenys com l’entenem nosaltres, això és pluralisme, això és diversitat, això és el que volem, que també el senyor Connie Mack estigui amb nosaltres. I ell estava molt preocupat perquè no entenia perquè el trucàvem, igual que també va parlar José Serrano, que és un portoriqueny del Bronx, i molts altres representants.

Vostè deia que Telesur és l’únic exemple mundial de missatge alternatiu, però també existeix Al-Jazeera.

Al-Jazeera és una empresa privada, i el projecte de Telesur és dels estats nacionals, hi ha una diferència bàsica. Certament, Al-Jazeera és una alternativa al missatge únic que sortia des de Washington i Londres, sense cap dubte, en això ens podem semblar a Al-Jazeera, que té una visió alternativa, i també ens podem semblar a la televisió índia, a la iraniana, a la xinesa, a la russa… sí, hi ha moltes coses que encara desconeixem i volem conèixer; fins i tot les televisions autonòmiques d’Espanya són molt diferents de la televisió oficial, la catalana, la basca, la gallega, són diferents… bé, aquesta és la diversitat que nosaltres volem conèixer.

Tenint en compte que Telesur sorgeix des de Veneçuela, i tota la campanya mediàtica que hi ha hagut contra Chávez, no arriba una mica tard?

Estem totalment d’acord, anem molt tard en moltes coses. Estem tractant de començar a veure’ns com som, a assumir-nos com som i a sentir-nos orgullosos de nosaltres. Hi ha també en aquest govern moltes confusions sobre què és la comunicació i per què serveix la comunicació, fins a avui hi continua havent confusions.

La llei Resorte que fa uns mesos va aprovar el Parlament veneçolà, què li sembla?

Un marc de regulació és imprescindible. En moltes coses no estic d’acord amb la llei Resorte perquè crec que pot ser molt millor. I a més als mitjans de comunicació privats els ha servit per recuperar la seva programació i per recuperar els anunciants, perquè durant un any i mig o dos anys es van dedicar a fer només propaganda i agitació, i ara estan obligats a reprendre la seva programació, i amb la seva programació van tornar els anunciants i estan tots feliços. Pregunta a algú si està perdent diners amb la llei Resorte; estan plens d’anuncis, han tornat a tenir programació. Durant la crisi van perdre publicitat i estaven en crisi, i la llei Resorte els ha salvat, encara que això no ho vulguin reconèixer.

La llei no significa absolutament cap restricció a les llibertats ni a les possibilitats de donar informació. No hi ha ni un periodista pres, ni un mitjà tancat. Encara hi ha un llibertinatge fastigós als mitjans de comunicació, i això també és culpa de l’Estat. Tot això des del meu punt de vista; jo no sóc veneçolà, i tampoc puc immiscuir-me en els problemes interns del país.