Barcelona: no és un model, és una estafa

Seguim parlant de Barcelona com a model o com a marca. Però té sentit mantenir  la denominació quan la ciutat és reflex del capitalisme financer global? No és en part fer el joc als qui entenen l’existència d’una “marca” com a part de la venda de la ciutat? No ens genera un fals cofoisme identitari que amaga la naturalesa injusta i desigual de les relacions socials a la ciutat? És sobre aquest temes que us proposo centrar aquesta reflexió compartida.

Existeix avui un “model Barcelona”?

Hi ha un munt de persones que han escrit sobre la definició, les bondats, les perversions i les conseqüències de l’anomenat Model Barcelona. Autors com Jordi Borja, Horacio Capel, Manuel Delgado o Josep Maria Montaner[i] entre molts altres han analitzat els seus origens, evolució i conseqüències. Sembla que hi ha poc a afegir a la perspectiva crítica sobre el model Barcelona. Tant els seus defensors que el consideren com un model que va ser vàlid els anys ‘70 i ’80 i que ha degenerat com els seus detractors que consideren que la versió inicial ja duia el germen de la seva perversió, coincideixen en la crítica al model d’urbanisme i de gestió de la ciutat que es fa actualment a Barcelona. Al punt de qüestionar, com ho fa Jordi Borja[ii], si avui podem parlar efectivament d’un model Barcelona o si es tracta d’un contramodel.

Des del meu punt de vista el que té sentit és interrogar-nos sobre si el que avui vivim i patim a Barcelona té a veure amb un model específic i exclusiu de fer ciutat o si la mera al·lusió a un Model Barcelona és un intent de singularitzar un logo, una marca que permet legitimar la “venda” de la ciutat a indústries com la turística. La marca Barcelona també s’associa a maniobres especulatives que irradien la influència benèfica en clau de negoci a altres punts del territori. D’aquesta manera s’expliquen qüestions tan surrealistes com la candidatura fallida de Barcelona als Jocs d’Hivern o que el macroprojecte en construcció a Tarragona dugui com a nom “Barcelona  World”. La idea d’una marca específica i d’un model també  és comprada arreu del món per aquelles ciutats amb ànim de legitimar maniobres com el creixement a cop de grans esdeveniments.

Barcelona està immersa en el mateix procés del capitalisme postindustrial i  financer global que es manifesta a moltes altres ciutats. En aquest sentit la seva posició y les problemàtiques que se’n deriven no tenen res de model propi. Es tracta d’un capitalisme depredador que fa de la ciutat un producte, que obté dels poders locals els recursos, el marc legal i els  mecanismes de legitimació i consens necessaris. Les conseqüències, la conversió de la ciutat en un gran parc temàtic, la generació de desigualtats creixents, l’alienació de l’espai públic per a la ciutadania i la seva privatització creixent, la gentrificació, la insostenibilitat social i ambiental, i en el nostre cas, la corrupció (recordem que acaba de començar el judici pel canvi de cromos de l’Hotel del Palau de la Música denunciat per l’AVV de Casc Antic) i l’allunyament de la ciutadania dels espais de decisió.

La gran paradoxa, és que les ciutats entren en un mercat hipercompetitiu on el producte que es vol vendre és la seva identitat particular, la seva originalitat, mentre que les grans companyies que guien aquest processos i se’n beneficien són al mateix temps productores d’una homogeneïtat i d’una banalització del fet cultural que nega precisament allò que vol vendre: la diversitat. Una metàfora gràfica d’aquest fet el podem trobar en la recent conversió de la llibreria Catalonia en un Mac Donald’s.

L’element clau en la legitimació d’aquesta cursa per a ser competitius en el mercat turístic té a veure amb la fal·làcia que més turisme significa més riquesa per al conjunt de la ciutat. És pertinent doncs que ens demanem, manllevant el títol del darrer llibre de Zygmunt Bauman si la riquesa d’uns quants beneficia tothom.[iii]

Esta clar que no, no és així a escala mundial on una minoria cada cop més exigua de rics són cada cop més rics i el 99 % de la població és cada cop més pobre. El mateix passa a Barcelona. Problemes, molèsties, manca d’inversió als barris, retallades socials, contaminació, com a resultat d’un model basat en el turisme, per a la majoria de la ciutadania, beneficis per a una minoria representada per lobbys turístics. Redistribució cero.

Veiem alguns exemples:

Segons sosté la ONG Oceanaun vaixell de creuer amb capacitat per a 2000-3000 passatgers pot arribar a generar cada dia entorn 1000 tones de residus entre aigües grises, aigües negres, aigües olioses de les sentines,   escombraries i residus tòxics. Les aigües de llast d’aquests vaixells transporten especies d’una punta a l’altra del planeta provocant danys ambientals, sanitaris i ecològics. Pel que fa a la contaminació atmosfèrica aquesta es calibra en l’equivalent a 12.000 vehicles. La contaminació està socialitzada pel conjunt de la ciutat.

El mes de maig de 2013 en un cap de setmana els 9 creuers que van ser presents a Barcelona van significar la presencia durant unes hores de 64.000 persones. L’impacte sobre punts claus de la ciutat també està socialitzat.

Segons estimacions de Turisme Barcelona fetes al maig de 2013, Barcelona rep 232 milions d’impacte econòmic a partir dels 2,4 milions de creueristes i els 289.000 tripulants que la visiten. Aquests beneficis a qui li repercuteixen?

Cada cop que es vol legitimar un projecte de caràcter turístic a la ciutat es planteja la importància de la creació d’ocupació en el sector turístic. L’Idescatens diu que aquesta ha caigut en un 5,8 el 2013 pel conjunt de Catalunya. A més cal tenir en compte que la indústria hotelera genera una ocupació de baixa qualitat, fortament estacional i amb irregularitats contractuals remarcades pels sindicats.Comencen les veus que alerten d’una bombolla hotelera a Barcelonaque a 1 de febrer de 2014 compta amb 365 establiments, 34.453 habitacions i 67.667 llits. També en aquest cas l’Idescat ens diu que l’ocupació el 2013 va ser del 72,6 %però a aquesta cal sumar-li el gran nombre d’apartaments turístics molts d’ells il·legals. Creixerà indefinidament el turisme a Barcelona? Fa uns anys quan des del moviment veïnal varem començar a alertar contra la bombolla immobiliària se’ns va titllar de terroristes, han aprés els responsables polítics alguna cosa entretant?

Tenim polítics que s’han convertit en gestors del curt termini i que són incapaços d’afrontar els grans reptes que ens afecten com a humanitat. Ho deia Michel Rocard, primer ministre francès, socialista, entre 1988 i 1991 a un article del diari Le Monde del 2 d’abril de 2011 significativament titulat “El gènere humà, amenaçat”[iv]. On entre altres aspectes menciona la democràcia com la gran víctima de l’alteració de les condicions de l’existència humana que ja estem programant.

En el nostre cas això és especialment dramàtic ja que els qui controlen el pols econòmic de la ciutat estan en corporacions públic-privades que actuen des de l’opacitat, en podem citar com a exemples Turisme Barcelona, Fira Barcelona, el Consorci de la Zona Franca o l’Autoritat Portuària de Barcelona, lobbys que escapen al control polític i ciutadà. Aquest partenariat públic-privat que constitueix un dels eixos del “model Barcelona” partia del supòsit que la iniciativa i el control el tenien els poders públics. En realitat el que es dóna és un desequilibri cada cop major en favor de la iniciativa i del benefici privat. Les institucions públiques que haurien de vetllar per mantenir l’equitat i per incrementar el benestar general, han posat les condicions òptimes per tal que el capital pugui fer el seu negoci sense entrebancs i dur capes cada cop més àmplies de la població cap a la precarietat i l’exclusió.  Aquest procés té a veure també amb la forma com s’ha ignorat el que sobre el paper era altre dels elements constitutius del model: la participació ciutadana.

Condicions de vida als barris de Barcelona.

Barcelona es polaritza i creix la diferència entre barris rics i barris pobres, com plantejava fa un any Clara Blanchar a El País, la renda d’una família de Pedralbes és 6,4 cops més alta que la d’una de Ciutat Meridiana i un 75% dels barris estan per sota de la Renda Familiar Disponible (RFD). Aquesta dada, la Renda Familiar Disponible s’obté a partir de cinc indicadors: el nivell acadèmic de la població resident, la seva situació laboral, l’evolució, la potència del parc de turismes i els preus del mercat immobiliari residencial de segona ma, tal com recull el document de l’Ajuntament de Barcelona “Distribució Territorial de la Renda Familiar Disponible per Càpita a Barcelona (2012). Amb dades de 2012 la RFD mitja es situava en 18.900 euros anuals. Considerant aquest valor igual a 100 barris com Pedralbes tenen una RFD de 240,7 mentre a l’extrem oposat, Ciutat Meridiana té una RDF de 37,5. De forma global el que ens mostren les dades del informe és que els sectors de rendes més altes es mantenen estables, els de rendes més baixes s’incrementen ràpidament i les franges mitges tendeixen a empobrir-se.

Quan es diu que el turisme o el congrés de mòbils duen riquesa a la ciutat està clar a quins sectors l’hi porten. La distribució de la renda a la ciutat ens mostra que l’Ajuntament ha abandonat tota voluntat d’intervenir promovent una justícia redistributiva. La crisi colpeja de forma selectiva uns sectors socials i d’altres queden arrecerats per les polítiques públiques.

El teixit social de barris que han hagut de suportar al llarg de tota la seva historia fortes tensions per les condicions urbanístiques, els desequilibris demogràfics, la manca d’equipaments i serveis, es troba sol de nou, en un context de manca d’inversions públiques, fent front a la crisi comptant amb els sabers de molts anys de lluita, la seva capacitat d’autoorganització i d’autogestió i les xarxes solidaries, en aquest sentit és significatiu el cas de Ciutat Meridiana, el barri més pobre de Barcelona i la seva resistència tenaç contra l’exclusió.

I… què fem des dels moviments socials urbans?

Si els anys setanta i vuitanta a Barcelona es va dur a terme un urbanisme que va dotar els barris de tota la ciutat, no només els barris perifèrics, d’equipaments i serveis va ser perquè va existir un moviment veïnal que va marcar l’agenda política en aquella etapa amb les seves reivindicacions i amb els plans populars. Si avui tenim La Sedeta, Can Golferichs, escoles i parcs com el de La Pegaso, centres cívics, biblioteques, estacions de metro, zones verdes… és perquè un moviment veïnal els ha reivindicat de vegades de forma dura i continuada al llarg de molts anys. La mitjana de temps de reivindicació veïnal darrera de molts d’aquests equipaments ha estat de 20 anys.

L’altre Model Barcelona és aquest, el de les lluites, el de les grans mobilitzacions populars, el d’una xarxa densa d’associacions, d’entitats i de grups que han construït aquesta ciutat. La Barcelona del 1976 de les manifestacions per la Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia, la del moviment okupa del Princesa el 1986, la de la campanya No a la Guerra de 2003, la de les mobilitzacions massives pel dret a decidir, la del 15M, de la PAH i  les marees, la que cada dimecres protesta contra l’augment del transport, tenen un fil conductor. Cada cop la xarxa de resistències i d’alternatives es fa més densa[v] al temps que creix el convenciment que és el capitalisme qui ens ofega.

De la Transició varem aprendre una lliçó que el 15 M va convertir en consigna, quan la ciutadania delega, quan deixa de preocupar-se per la gestió dels béns comuns apareixen monstres que No ens representen. Varem perdre quan varem deixar que ens governessin altres.

Com a l’etapa de la Transició la ciutadania activa i combativa de Barcelona té clar quin és el seu model de ciutat. Com les veïnes de Gamonal o d’Alcorcón tenim clares les nostres prioritats i que aquestes no passen per crear marines de luxe o un pla d’usos, o d’abusos, com l’anomenen les veïnes de Ciutat Vella que  incrementi hotels i apartaments turístics i privatitzi amb terrasses l’espai públic.

Aquesta ciutadania que coneix molt bé les tres potes que ens recorda sovint Joan Subirats, la resistència, la dissidència i la incidència, ara està aprenent que la incidència no consisteix només en forçar canvis polítics sinó també en crear espais alternatius que estenguin un altra forma d’entendre la ciutat, de produir i de viure. Deia David Harvey en una entrevista a Diagonal[vi] que el tipus de ciutat que volem fer està lligat al tipus de persones que volem ser. A Barcelona, ens recordava Ivan Miró a La Directa, l’emergència d’experiències cooperatives autogestionades.  A Can Batlló, Germanetes,  la Flor de Maig, l’Ateneu Cooperatiu La Base de Poble Sec, amb la reivindicació de la Cooperativa Segle XX a la Barceloneta, els moviments socials de la ciutat necessitem generar estratègies que facin possible fer-nos càrrec col·lectivament dels béns comuns perquè ens hi va la supervivència que no passa per incrementar el negoci d’uns quants sinó per sortir del capitalisme.