Bolívia: el poder es desplaça cap a les Forces Armades
1. Situació estratègica semblant a la de Xile, 1972
A dos anys del govern d’Evo la situació estratègica del país s’assembla a la de Xile en 1972; no en el sentit que existeixi el perill d’un cop d’Estat, sinó perquè les Forces Armades s’han convertit en l’agulla de la balança entre els dos blocs de poder, que lluiten pel control de la nació: el bloc emergent representat per Evo Morales i Álvaro García Linera, i el bloc oligàrquic històric, “los gamonales1”.
A diferència de Xile, el bloc emergent no pretén de crear una societat socialista, sinó una societat burgesa moderna, que integri els pobres i els indígenes a la nació mitjançant processos electorals i reformes socioeconòmiques d’un govern desenvolupista. És el procés que es va donar al Cono Sur des d’inicis del segle XX, amb el Peronisme com a màxima expressió. La reacció de l’oligarquia feixista de Santa Cruz és tan violenta i racista com la de l’oligarquia argentina en el seu moment.
Cap de les dues forces bolivianes és en condicions d’imposar la seva voluntat a l’altra, i aquesta situació ha convertit la Força Armada en l’arbitre de la contesa que decideix el futur immediat del país. Es tracta d’una militarització gradual no planejada, en el sentit sistèmic: traspàs de poder del sistema civil cap al militar.
Dos desencerts estratègics de les forces en pugna expliquen com es va originar aquesta situació d’equilibri dinàmic inestable. De part dels sectors progressistes, l’errada fonamental va consistir en la convocatòria governamental a l’Assemblea Constituent, inspirada parcialment en l’actual tendència criolla de sacralitzar a aquest ligaculum (lligall) de paper que es coneix com a Constitució. Per part de la reacció l’error va consistir en la convocatòria oberta a la divisió racista i econòmica del país.
2. Sense iniciativa estratègica, la guerra és tàctica
Perduda la capacitat d’iniciativa estratègica i de la batalla decisiva, pels antagonistes, la guerra pel poder és de moviments tàctics. Aquesta característica continuarà dominant, fins que algun dels bàndols trobi una reserva estratègica que pugui llançar sobre l’altre, per exemple, un canvi en la correlació hemisfèrica de poder, o fins que es convencin que és impossible aconseguir la capitulació de l’altre. Dos exemples il·lustren el fenomen.
El 19 d’octubre, el Governador (prefecte) del Departament de Santa Cruz, Rubén Costas, va declarar al President veneçolà Hugo Chávez “persona non grata”, “macaco més gran” (“mona més gran”), “rata”, “dictadorzuelo”, “colpista”, “pocavergonya” i “covard”. Costas va llançar la diatriba a l’aeroport internacional Viru Viru de Santa Cruz, davant de manifestants que protestaven contra l’ocupació militar d’aquest, ordenada pel govern central el dia anterior. Quan els manifestants es van acostar a l’aeroport, els soldats “se’n van anar amb la cua entre les potes”, va proclamar triomfant Costas. El New York Times va ser més delicat: les prop de 220 tropes i policies militars enviades pel govern central, “es van esfumar” (melted away) davant l’arribada de “milers de manifestants”, va reportar.
El poc gloriós retir dels militars va deixar una sensació de triomf a la dreta i de desconcert entre molts partidaris del govern. Atemptats amb dinamita contra el consolat veneçolà i una residència de metges cubans a Santa Cruz, i declaracions poc oportunes d’alts funcionaris del govern, com del Ministre de la Presidència, Juan Ramón Quintana, van reforçar la impressió. En afirmar Quintana que Chávez és el “macaco més gran”, el Governador està anomenant “macaco més petit” al president de Bolívia, Evo Morales, i això demostra que és “racista”. “Com el prefecte creu que el nostre govern depèn del de Veneçuela, és lògic fer aquesta extrapolació” (sic), va sentenciar Quintana.
El 29 d’octubre, l’oligarquia va intensificar la seva agressió en un altre camp de batalla utilitzant la justícia de classe que té a la seva disposició. La Fiscalia del Departament de Chuquisaca va emetre ordres de detenció contra set directius de l’Assemblea Constituent. Una d’elles contra la presidenta de l’Assemblea, la constituent indígena Silvia Lazarte del governamental Moviment Al Socialisme (MAS). Silvia és un quadre de confiança del President Evo Morales.
3. Apareix el decisor militar
Les Forces Armades de Bolívia (FAB) van definir dimarts 23 d’octubre la seva posició davant els esdeveniments de Viru Viru. Responent a la declaració de Costas, de que ell és l'”únic comandant de Santa Cruz”, van recordar públicament que els prefectes no formen part de l’estructura de comandament de l’institut castrense i que “en estricta afecció al dret positiu vigent i per responsabilitat institucional… depenen del President de la República i Capità General de les FFAA”, Evo Morales Ayma.
Assenyalen també que “compten amb la capacitat professional, tècnica i operativa, suficient per assegurar l’imperi de la Constitució Política de l’Estat i garantir l’estabilitat del Govern legalment constituït”. I recalquen que “les Forces Armades tenen per missió fonamental defensar i conservar la independència nacional, la seguretat i estabilitat de la República i l’honor i sobirania nacional; assegurar l’imperi de la Constitució Política, garantir l’estabilitat del Govern legalment constituït i cooperar en el desenvolupament integral del país”.
4. Ni oligarquia ni poble: militars
La contundent declaració del sector castrense deixa clar que no permetran les bogeries separatistes dels feixistes del departament de Santa Cruz. Però, al mateix temps, indica que tampoc hi haurà espais per a experiments extraconstitucionals des de sectors radicals. La idea d’un “Estat dels moviments socials”, tan cara als dos líders governamentals més poderosos del país, Evo Morales i Álvaro García, troba aquí els seus límits estructurals.
Avui en dia, el procés bolivià és governat per un Estat estructuralment burgès que maniobra sobre l’esmolall de la navalla d’un cisma nacional i en el qual la Força Armada s’ha convertit en el centre de decisió de la contesa. No com a ultima ratio regis, és a dir, com el poder decisiu de l’executiu, sinó com a primus inter pares, com el primer entre iguals. Aquest Estat opera en una fase d’acumulació de forces — o de guerra d’atrició, si es prefereix l’anàlisi militar— que tan sols pot tenir dos desenllaços: a) la negociació d’un modus vivendi institucional entre els dos blocs, que és la solució que promou el govern o, b) la solució per la força que promou l’extremisme caciquil (oligàrquic). El desenllaç més probable, a curt termini, és el primer.
5. L’error estratègic del govern
La ràpida recuperació del poder de l’oligarquia després de la seva desfeta electoral a les eleccions de desembre del 2005 es deu, en el subjectiu-gubernamental, a la decisió de reorganitzar radicalment el país mitjançant una Assemblea Constituent a Sucre, i pels considerables errors de conducció de l’inexperimentat equip de govern. Al no obtenir-se la majoria absoluta per conferir-li el caràcter jurídic d'”originària” a l’Assemblea, hagués estat més beneficiós marginar de facto aquest fòrum, per evitar que es convertís en plataforma d’atac favorable a la dreta obstruccionista.
La idea que la pressió popular podria compensar aquest defecte de gènesi, vinculada a posteriors rigideses disfuncionals de procediment en aquest i d’altres assumptes, han fet que el govern perdés la iniciativa estratègica als dos mesos d’iniciar-se les sessions. Des d’aleshores, no l’ha poguda recuperar. Alhora, l’Assemblea, inaugurada el 6 d’agost de 2006, no ha pogut ratificar fins ara, ni una única línia de la nova Constitució, malgrat que el seu mandat venç a mitjans de desembre. Tal i com havia anunciat l’alcalde de Trinidad, el General i combatent anti-guevarista Moisés Shiriqui, a l’octubre del 2006: “No ens posarem d’acord a Sucre.”
6. El poder de la dreta
La situació actual és tal que dels nou Departaments (Estats) de Bolívia, les autoritats polítiques i molts dels poders de facto de sis d’ells, estan amb la dreta: els governadors Rubén Costas (Santa Crez), Manfred Reyes Villa (Cochabamba), Ernesto Suárez (Beni), Mario Cossío (Tarija) i Leopoldo Fernández (Pando) i, en mesura considerable, també de les autoritats de Chuquisaca. Excloent a Chuquisaca, aquesta falange abasta el doble de l’extensió territorial dels tres Departaments que estan, grosso modo amb el govern, La Pau, Oruro i Potosí, i té prop del 30 per cent més de població que els tres Departaments afins al govern. Santa Cruz és a més a més, l’Estat que té un pes major en la nació pel que fa a producció, exportació, creixement i demografia. Pel que fa a la seva conducta dinàmica, el poder cacic s’ha expandit cada vegada més des de la seva perifèria tropical cap a La Paz, passant per Cochabamba i Chuquisaca, nodrit i guiat per l’Ambaixada de Washington.
7. El desenllaç
El problema de la “reorganització radical” del Alto Perú (Bolívia) que procura de realitzar Evo, va ser formulada magistralment per José Carlos Mariátegui fa 79 anys, en els seus “Set Assajos” sobre el Bajo Perú, o simplement Perú. Descrivint el sistema de poder del “caciquisme”, el maridatge entre poder econòmic i estatal, el gran científic comunista escrivia: “El jutge, el sotsprefecte, el comissari, el mestre, el recaptador, estan infeudats a la gran propietat. La llei no pot prevaldre contra els cacics. El funcionari que s’obstinés en imposar-la, seria abandonat i sacrificat pel poder central, a la vora del qual són sempre omnipotents les influències del caciquisme, que actuen directament o a través del parlament, per una i altra via amb la mateixa eficàcia.”
Davant aquest poderós enemic que en altres bandes de la Pàtria Grande s’anomena caciquisme (Mèxic) o oligarquia, no són viables els escenaris militars. Al desembre del 2006, poderosos sectors oficials pensaven militaritzar Santa Cruz. Era una proposta suïcida que sortosament no va prosperar. Tampoc és realista pensar que Bolívia es pogués convertir en el “Vietnam de les metralladores”, com deia Hugo Chávez. No hi ha condicions objectives per a aquests escenaris.
La solució a Bolívia, igual que a Colòmbia, només pot ser negociada, tal i com proposen Evo Morales i Álvaro García Linera, els dos decisors del govern bolivià. Seria una solució semblant a la de la Revolució anglesa. Comporta, tanmateix, una pregunta inquietant: Qui és l’Oliver Cromwell de la República de Bolívia?
