“Bolívia ja no vol més ingerències estrangeres”
Laia Altarriba
Entrevista a David Herrada diputat bolivià pel MAS (el partit d’Evo Morales) i vicepresident de la Comissió Internacional de la Cambra dels Diputats de Bolívia. Herrada ha estat dues setmanes als Països Catalans per explicar el procés de canvis que viu el país andí.
Convidat per l’organització catalana Endavant, el diputat bolivià David Herrada ha estat dues setmanes als Països Catalans per explicar el procés de canvis que viu Bolívia des que el passat mes de gener Evo Morales va ser investit president.
David Herrada és un sindicalista cocaler de la regió de Cochabamba que ha esdevingut vicepresident de la Comissió Internacional de la Cambra dels Diputats de Bolívia. Una cambra de diputats on ara se sent parlar quítxua i aimara, però on fa pocs anys era impensable la presència d’indígenes i dirigents sindicals cocalers o miners.
Quina rellevància té per Boívia que un indígena com Evo sigui president?
Evo Morales no és només el president de Bolívia, sinó que el dia anterior a la presa de possessió, hi va haver una trobada de tots els indígenes del continent que el van proclamar com a president dels indígenes de Llatinoamèrica. A més, per primer cop a la història, un indígena assumeix la presidència d’un govern. Els quítxues i els aimares n’estem orgullosos i estem disposats a donar-li tot el suport necessari en tota la seva gestió.
Quins canvis proposa el nou govern del MAS a Bolívia?
El MAS vol que Boívia sigui un país digne i sobirà; un país on no hi hagi cap ingerència estrangera i que la sobirania sigui realment dels bolivians. Abans de Morales el país no tenia sobirania perquè les transnacionals intervenien com volien el país.
Volem impulsar la recuperació que tan temps hem anhelat de la terra i el territori. Terra pels camperols, territori per Bolívia. Els dos temes ja estan en marxa. Sobre el territori, els hidrocarburs ja s’han recuperat, ja són bolivians. Les transnacionals que estan treballant no les volem fer fora sinó que han d’entrar a les regles del joc marcades per les lleis bolivianes. Amb la nacionalització, el 80% dels beneficis és pels bolivians i el 20% per les transnacionals (abans era a la inversa). Segurament algunes transnacionals com Repsol no hi estan d’acord, però tampoc els obliguem a quedar-se; si volen marxar a casa seva ho poden fer. Amb la resta d’empreses, com Petrobras no hem tingut problemes, han firmat els contractes i continuen treballant a Bolívia sense problemes.
Si ara aquestes empreses treballen en unes condicions menys avantatjoses per ells però es queden sense problemes, significa que sabien que abans la situació era injusta a favor seu?
És clar. Abans de la nacionalització, i de l’esmena a la llei dels hidrocarburs que ja es va fer el 2003, el que feien no era fer un treball just, sinó que estaven robant i saquejant el país. Una cosa és fer un treball digne i una altra -que és el que feien- és saquejar, que és el que feien abans amb la complicitat dels governs del país. Però aquest govern no jugarà a això, no negociarà d’amagat, no negociarà a mitja nit perquè ningú no ho vegi. Tenim convenis amb Veneçuela i Cuba, també firmarem amb Brasil. I amb Argentina hem millorat el preu del gas; volem industrialitzar el gas a Bolívia per millorar l’economia dels bolivians.
Ara que els hidrocarburs estan en mans dels bolivians, com volen treballar?
Encara hi ha treballadors de les transnacionals fent la feina a les plantes perquè nosaltres no tenim gent prou preparada, i això ho hem de reconèixer. Els anteriors governs no s’han preocupat de formar els homes i dones del país; sinó que sempre han importat gent d’altres països i amb sous altíssims. Hem firmat un conveni amb Veneçuela, que ens està ajudant amb la preparació de professionals, en l’especialització, perquè tenim enginyers industrials i petroquímics, però que no tenen la preparació necessària per competir amb els professionals estrangers, i un cop els professionals estiguin formats volem entrar a l’etapa d’industrialització.
També volem industrialitzar el nostre gas, perquè aquest moment estem venent gas brut i després hem de comprar-lo a un preu deu cops superior al que nosaltres l’hem venut.
Quins altres plans té el Govern?
Volem que a Bolívia ja no hi hagi analfabetisme. Ho fem a través del programa “Yo puedo”, que és un conveni amb Veneçuela, perquè hi ha una alta taxa d’analfabetisme, sobretot a l’àrea rural. A més, tenim convenis amb Cuba i ja hi ha més de 3.900 estudiants bolivians a l’illa. Amb Veneçuela tenim firmat un conveni de 5.000 beques: el desembre sortirà la primera tongada d’estudiants per formar-s’hi en temes com els hidrocarburs, l’agricultura, la medicina… També estem impulsant la creació de noves universitats estatals..
Pel que fa a la salut, estem impulsant l’operació “Milagro”, que és un conveni amb Cuba per operar els bolivians de la vista. Fins ara, ja han operat més de 20.000 persones. I tenim previst instal·lar hospitals per a l’atenció gratuïta a tot el territori. Volem reduir l’àmplia mortalitat infantil, i tenir una població sana.
La força del MAS sorgeix en part de la lluita dels cocalers. Per què defenseu el cultiu de la fulla de coca?
La fulla de coca en el seu estat natural no pot ser confosa amb la cocaïna i els productors de la fulla de coca no poden ser confosos amb narcotraficants. La fulla de coca és un símbol ancestral, cultural per tots els bolivians, a més és medicinal i un aliment que reemplaça la gana i la set.
La lluita dels productors de coca a Bolívia ve de lluny. Des de la promulgació l’any 1988 de la Llei 1008 -que era un text imposat pels ianquis al govern de dretes de l’MNR i que equiparava la fulla de coca amb la cocaïna-, hem patit la invasió militar de la DEA (l’agència estatal antidroga dels EUA). Al cap d’uns mesos de l’arribada dels ianquis hi va haver la massacre de Villa Tunari que va provocar més de 12 morts i molts ferits i desapareguts. Des d’aleshores el sindicalisme cocaler s’ha enfortit molt més, i ni els ianquis, ni cap govern ha pogut destruir aquestes organitzacions.
Ara, el govern s’ha compromès amb la defensa de la fulla de coca, i tenim un conveni entre el govern i els camperols, segons el qual cada família pot sembrar 1.600 m2 de fulla de coca. La intenció és industrialitzar-la (potser fer-ne refresc o vi). I a més contribuïm en la lluita contra el narcotràfic, perquè els mateixos sindicats són els que estan fent el control del narcotràfic.
L’interès real dels EUA de control del cultiu de la coca a Bolívia quin és?
Jo mai he vist una lluita contra el tràfic de coca per part dels ianquis. Ells monopolitzen la comercialització de la cocaïna al món; així que de quina lluita contra el narcotràfic poden parlar? Han buscat pretextos com la lluita contra el narcotràfic per poder intervenir amb la DEA, però no se sap quina funció compleix la DEA a Bolívia, perquè té una ciutadella on ningú pot entrar. Cada any decomissen cocaïna, però mai l’han incinerada. Què fan amb aquest comís? Potser l’estan guardant en stock per treure-la a la venda en el moment adequat i poder controlar el mercat de la droga al món.
A diferència de la relació dels governs anteriors amb els EUA, ara Bolívia està creant aliances amb països com Veneçuela i Cuba. Què significa aquest canvi?
És un gran pas que estem fent els països subdesenvolupats i els països que no estan alineats amb els ianquis. Ara hem firmat convenis molt favorables amb Cuba i Veneçuela, i esperem que altres països també ens puguin ajudar, sense cap condició, no com els ianquis.
A més, crec que està creixent una instància de resistència a l’imperialisme ianqui al món. L’imperialisme nord-americà està perdent la seva força perquè la seva política al món ataca la resta de països. No crec que el món ho permeti. Com diu la bíblia, hi haurà un moment en què s’enfonsarà l’imperi ianqui.
Quin paper juga la dreta boliviana?
Juntament amb els ianquis, està destinant molts diners per tergiversar les polítiques d’unitat i sobirania. Ara pretén justificar tot el que no ha fet però el poble no el creurà. Si bé hi ha presència de la dreta a l’Assemblea Constituent i al Parlament no és per fer propostes sinó per frenar l’avenç de les polítiques que proposa Evo.
Què representa i d’on sorgeix el MAS?
El MAS va néixer fa onze anys, però el seu origen és aneriors perquè les reivindicacions socials ja les feien les organitzacions socials i els sindicats. Els dirigents sindicals vam assumir que per impulsar i buscar la conscienciació dels bolivians ens calia tenir un partit propi. Nosaltres hem volgut fer una política totalment diferent a la resta de partits, que neixi de les bases, de les organitzacions. Així que la creació de l’IPSP-MAS va ser una decisió conjunta de totes les organitzacions del país.
El nivell d’organització de la gent a Bolívia sembla molt elevat.
Sí. A Bolívia només deu haver-hi l’1% de la gent que on pertanyi a alguna organització. Tots els camperols i els treballadors de les zones urbanes estan a un sindicat, que al seu torn forma part d’una central, que forma part d’una federació departamental, que ha d’estar a una confederació nacional, que participa a la Central Obrera Boliviana. Al MAS hi participen totes les organitzacions: comerciants, transportistes, indígenes… que es reuneixen mensualment amb el president per avaluar la gestió del govern. Òbviament hi ha gent solta com la dreta que no té bases i que vol confondre algun sector de treballadors, però no els serà fàcil perquè els dirigents es poden vendre, però les bases no.
Com aborda el govern la qüestió de les llengües indígenes?
Ara a les escoles i universitats és un requisit l’ensenyança del quítxua i l’aimara, depenent del lloc on siguin. Ha de ser una obligació perquè és la nostra cultura, la nostra nació. A més, tot funcionari públic ha de parlar l’espanyol i el quítxua o l’aimara.
