Caminant amb els camarades (Part II)

  Arundathi Roy  

 La Fàbrica us ofereix el segon lliurament d’aquest reportatge de la coneguda escriptora índia sobre el seu viatge a l’epicentre del conflicte que enfronta l’estat indi i les grans corporacions amb les poblacions tribals i rurals i la guerrilla naxalita.

(Podeu llegir aquí la primera part )

Anem a una celebració del centenari de la revolta de 1910 en què el Bhumkal Koyasan es van aixecar contra els britànics. Bhumkal significa terratrèmol. El camarada Raju diu que la gent haurà de caminar junts durant dies per anar a la celebració. El bosc deu ser ple de gent en moviment. Hi ha celebracions en totes les divisions de DK. Tenim el privilegi que el camarada Leng, el mestre de cerimònies, està caminant amb nosaltres.

 En Gondi, Leng significa ‘la veu’. el camarada Leng és un home alt, de mitjana edat, d’Andhra Pradesh, un col·lega del llegendari i estimat cantant i poeta Gadar, que va fundar l’organització radical cultural Natya Manxa Jan (JNM) el 1972. Finalment, JNM va convertir-se formalment en part del PWG i a Andhra Pradesh podia atraure públic en nombre de desenes de milers. El camarada Leng es va afiliar el 1977 i es va convertir en un cantant famos per dret propi. Va viure a Andhra durant la pitjor repressió, l’era d’assassinats en ‘topades’ en què amics morien gairebé cada dia. Ell mateix va ser detingut una nit del seu llit d’hospital, per una Superintendent de la Policia  que es feia passar per una metgessa. Va ser portat al bosc dels afores de Warangal per a simular una “topada”. Però per sort, Gadar va rebre la notícia i van aconseguir donar l’alarma. Quan el PWG va decidir iniciar una organització cultural a Dinamarca el 1998, el camarada Leng va ser enviat al capdavant del Natya Manxa Chetna. I ara és aquí, caminant amb mi, per alguna raó, amb una camisa verda oliva i pijames de color rosa liles amb conills estampats. “Ara hi ha 10.000 membres al CNM”, em va dir. “Tenim 500 cançons, en hindi, Gondi, Chhattisgarhi i Halbi. Hem imprès un llibre amb 140 de les nostres cançons. Tothom escriu cançons”. La primera vegada que vaig parlar amb ell, la seva veu em va sonar molt seriosa, molt resoluda. Però dies després, assegut al voltant d’un foc, encara amb aquells pantalons de pijama, ens parla d’un gran director d’èxit de cinema mainstream Telugu (un amic seu) que sempre fa papers de naxalites en les seves pròpies pel.lícules. “Li vaig preguntar,” va dir el camarada en la seva encantadora parla hindi amb deix telugu , “per què et penses que els  naxalites són sempre així?” -I va fer una caricatura d’un home caminant ajupit caminant amb pas d’oca, amb aspecte de fugitiu sortint del bosc amb un fusell AK-47, i ens va fer riure a cor.

 No estic segura si espero amb gaire interès la celebració Bhumkal. Em temo que veuré danses tribals tradicionals encarcarades per propaganda maoista, discursos retòrics entusiadtes i un públic obedient amb els ulls vidriosos. Arribem a la base bastant tard a la nit. Han erigit un monument temporal, de bastides de bambú embolicades en tela vermella. A la part superior, per sobre de la falç i el martell del Partit Maoista, hi ha l’arc i la fletxa de la Janatana Sarkar (l’assemblea popular), embolicades en paper de plata. Adequada, la jerarquia. L’escenari és enorme, també temporal, sobre una bastida resistent coberta per una gruixuda capa de guix . Ja hi ha  petits focs escampats per terra, la gent ha començat a arribar i es cuina el sopar. No són més que siluetes en la foscor. Passem entre ells (lalsalaam, lalsalaam, lalsalaam) i continuem durant uns 15 minuts fins que tornem a entrar al bosc.

En el nostre nou campament, que hem tornar a formar. Una altra crida a passar llista. I a continuació, les instruccions sobre les posicions de guàrdia i “arcs ‘ de tir –decisions sobre qui cobrirà cada zona que en el cas d’un atac de la policia. Es tornen a establir  els punts RV.

Un grup d’avançada ja ha arribat i ha cuinat el sopar. Per postres, Kamla em porta una guaiaba salvatge que ha arrencat durant la caminada i ha pelat per a mi.

A partir de l’alba, se sent més i més gent que es va acostant per a la celebració del dia. Hi ha un brunzit d’excitació creixent. Persones que no s’han vist en molt de temps es tornen a veure. Podem escoltar com proven el so dels micròfons. Banderes, pancartes, cartells, banderoles s’estan alçant. Ha aparegut un cartell amb les fotos de les cinc persones que van morir a Ongnaar el dia que vam arribar.

Prenc el te amb la camarada Narmada, la camarada Maase i el camarada Rupi. La camarada Narmada parla dels molts anys que va treballar a Gadchiroli abans d’esdevenir cap de la Krantikari Adivasi Mahila Sangathan de DK. Rupi i Maase han estat activistes urbans a Andhra Pradesh i m’exlpiquen els llargs anys de lluita de les dones dins del partit, no només pels seus drets, sinó també per fer  veure al Partit que la igualtat entre homes i dones sigui vista com a central en el somni d’una societat justa. Parlem dels anys 70 i les històries de les dones dins del moviment naxalita que estaven desil.lusionades pels companys de sexe masculí que es creien grans revolucionaris però coixejaven pel mateix patriarcat de sempre, el mateix xovinisme de sempre. Maase diu que les coses han canviat molt des d’aleshores, tot i que encara tenen molt camí per recórrer. (Al comitè central i al buró polític del partit no hi ha dones encara).

Cap al migdia, arriba un altre contingent del PLGA. Aquest està encapçalat per un home alt, àgil, d’aspecte juvenil. Aquest company té dos noms -Sukhdev, i Gudsa Usendi- cap d’ells el seu. Sukhdev és el nom d’un company molt estimat que va ser martiritzat. (En aquesta guerra, només els morts són prou segurs per utilitzar els seus noms reals.) Pel que fa a Gudsa Usendi, molts companys han estat Gudsa Usendi en un moment o altre. (Fa uns mesos, va ser el camarada Raju). Gudsa Usendi és el nom del portaveu del partit per Dandakaranya. Així que, encara que Sukhdev passa la resta del viatge amb mi, no tinc idea de com el podré trobar una altra vegada. Reconeixeria la seva rialla en qualsevol lloc, però. Va arribar a DK el 88, diu, quan el PWG va decidir enviar un terç de les seves forces del nord de Telangana a DK. Va molt ben vestit, de «civil» (Gondi per ‘vestit de paisà “) en oposició a”vestit” (l’”uniforme” de maoista) i podria passar per un jove executiu. Li pregunto per què no duu uniforme. Ell diu que ha estat de viatge i acaba de tornar dels Keshkal ghats prop de Kankan. Hi ha informes de 3 milions de tones de bauxita sobre els quals una companyia anomenada Vedanta hi té posat l’ull.

Bingo. Deu sobre deu per als meus instints[XIV].

En Sukhdev diu que va anar allà per prendre la temperatura de la gent. Per veure si estaven disposats a lluitar. “Ells volen que els esquadrons ja. I armes”. Tira el cap cap enrere i deixa anar una riallada, “els hedit que no és tan fàcil, bhai”. Per alguns trossets perduts de la conversa i la facilitat amb la que porta el seu AK-47, puc dir que també és un tipus de dalt i experimentat del PLGA.

Arriba el correu de la jungla. Hi ha una ‘galeta’ per a mi!  És de part del camarada Venu. En un petit tros de paper, plegat i replegat, ha escrit la lletra d’una cançó que em va prometre que m’enviaria. La camarada Narmada somriu quan els llegeix. Ella coneix aquesta història. Es remunta als anys 80, cap a l’època quan la gent va començar a confiar en el partit i arribar-hi amb els seus problemes -les seves “contradiccions internes”, com en diu el camarada Venu. Les dones estaven entre les primeres persones que van arribar. Una nit, una dona gran asseguda al costat del foc es va aixecar i va cantar una cançó al dada log[XV]. Era una Maadiya, entre els quals era costum que les dones es treguesin la brusa i es quedessin amb el pit nu després de casar-se.

Jumper polo intor Dada, Dakoniley
Taane tasom intor Dada, Dakoniley
Bata papam kittom Dada, Dakoniley
Duniya kadile maata Dada, Dakoniley 

(Diuen que no ens podem quedar
les nostres bruses, Dada, Dakoniley
Ens les fan treure, Dada,
De quina manera hem pecat, Dada,
El món està canviat, o no Dada)

Aatum hatteke Dada, Dakoniley
Aada nanga dantom Dada, Dakoniley
Id pisval manni Dada, Dakoniley
Mava koyaturku vehat Dada, Dakoniley 

(Però quan anem al mercat Dada,
Hem d’anar-hi mig nues Dada,
No volem aquesta vida Dada,
Diques això als nostres ancestres Dada).

 Aquesta va ser la primera qüestió de la dona contra la qual  va decidir fer campanya el partit. Havia de ser tractat amb delicadesa, amb eines quirúrgiques. El 1986, es va constituir l’ Adivasi Mahila Sangathan (AMS), que es va convertir en el Krantikari Adivasi Mahila Sangathan, KAMS, i ara compta amb 90.000 membres inscrites. Ben bé podria ser la major organització de les dones al país. (Són totes maoistes per cert, totes les 90.000. ¿Seran ‘esborrades’? I els 10.000 membres del CNM? també?) El KAMS va fer campanyes contra les tradicions adivasi del matrimoni forçat i el segrest. Contra el costum d’enviar les dones amb la menstruació a viure fora del poble en una cabana al bosc. Contra la violència domèstica i la bigàmia. No ha guanyat totes les seves batalles, però que potser les feministes sí? Per exemple, a Dandakaranya, fins i tot a les dones avui no se’ls permet sembrar les llavors. En les reunions del partit, els homes estan d’acord que això és injust i ha de ser eliminat. Però a la pràctica, simplement no ho permeten. Així, el partit va decidir que les dones sembrin les llavors a la terra comú que pertany a la Janatana Sarkar. En aquesta terra, sembren les llavors, cultiven hortalisses i construeixen dics de contenció. Una victòria a mitges, no una de completa.

A mesura que la repressió policial ha crescut a Bastar, les dones del  KAMS s’han convertit en una força formidable i s’apleguen per centenars, de vegades milers, per enfrontar-se físicament a la policia. El fet mateix queexisteixi el KAMS ha canviat radicalment les actituds tradicionals i ha alleujat moltes de les formes tradicionals de discriminació contra la dona. Per a moltes joves, unir-se al partit, en particular, al PLGA, es va convertir en una forma d’escapar de l’asfíxia de la seva pròpia societat. La camarada Sushil, una alta responsable del KAMS, parla de la ràbia dels paramilitars de Salwa Judum contra les dones del KAMS. Ella explcia que un dels seus lemes era ‘Hum layenge Bibi! Layenge! ‘(Tindrem dues dones! Les tindrem!). Gran part de les violaciions i bestials mutilaciions sexuals anaven dirigides a les membres del KAMS. Moltes dones joves que van ser testimonis de la barbàrie es va unir al PLGA i les dones ara representen el 45 per cent dels seus quadres. La camarada Narmada en crida anar a cercar algunes  i elles s’afegeixen al cap d’una estona a la conversa.

La camarada Rinki porta el cabell molt curt. Un bob-cut, com es diu en Gondi. És molt valenta, perquè aquí, “bob-cut” significa “maoista”. Per a la policia, això és una evidència més que suficient  per justificar execucions sumàries. El poble de la camarada de Rinki, Korma, va ser atacat pel batalló de Naga i per Salwa Judum el 2005. En aquell moment, Rinki era part de la milícia del poble. Com ho eren les seves amigues Lukki i Sukki, que també eren membres del KAMS. Després de cremar el poble, el batalló Naga va capturar Lukki i Sukki i una altra noia, les violaren i les van matar. “Ells les van violar a l’herba”, diu la Rinki, “però després  que acabessin, ja no quedava herba.” Va ser fa anys, el batalló Naga ha marxat, però la policia encara ve. “Vénen cada vegada que necessiten dones, o pollastres.“

L’Ajitha també porta un ‘bob-cut’. Els Judum va anar a Korseel, el seu poble, i va matar tres persones ofegant-les en un nallah[XVI]. Ajitha era amb la milícia i va seguir els Judum des de lluny fins a un lloc prop del poble anomenat Paral Nar Todak. Els va veure com violaven sis dones i disparaven a un home al coll.

La camarada Laxmi, que és una noia guapa amb una llarga trena, em conta que ella va veure el Judum cremar 30 cases al seu poble, Jojor. “No teníem armes aleshores”, diu, ” no vam poder fer res més que mirar.” Es va incorporar al PLGA poc després. Laxmi va ser una dels 150 guerrillers que van caminar per la selva durant tres mesos i mig el 2008, fins a Nayagarh a Orissa, per assaltar una armeria de la policia d’on van capturar 1.200 fusells i 200.000 carregadors de munició.

 La camarada Sumitra es va unir al PLGA el 2004, abans que la Salwa Judum comencés els seus atacs. S’hi va incorporar, diu ella, perquè volia fugir de casa. “Les dones són controlades en tots els sentits”, em va dir. “En el nostre poble, a les noies no se’ls permetia pujar als arbres, si ho feien, havien de pagar una multa de 500 rupies o una gallina. Si un home pega a una dona i ella s’hi torna i el pega a ell ha de donar al poble una cabra. Els homes  van junts a les muntanyes durant mesos a caçar. A les dones no se’ls permet apropar-se quan fan la matança de les bèsties, i la millor part de la carn és per als homes. A les dones no se’ls permet menjar ous.” Bones raons per unir-se a un exèrcit guerriller?

 La Sumitra explica la història de dos de les seves amigues, Télam Parvati i Kamla, que treballaben amb el  KAMS. Télam Parvati era del poble Polekaya al sud de Bastar. Com tothom aqui, ella també va veure Salwa Judum cremar el seu poble. Llavors es va unir al PLGA i se’n va anar a treballar a Keshkal ghats. El 2009, ella i Kamla acabaven d’organitzar les celebracions del 8 de març, el Dia de la Dona a la zona. Estaven juntes en una petita cabana a les afores d’un poble anomenat Vadgo. La policia va envoltar la cabanya durant ña nit i va començar a disparar. La Kamla tornà els trets, però  va morir. La Parvati es va escapar, però va ser trobada i assassinada el dia següent.

 Això és el que va passar l’any passat en el Dia de la Dona. I aquí hi ha un reportatge de premsa d’un diari nacional sobre el Dia de la Dona aquell any:

Els rebels de Bastar bategen pels drets de les dones

Sahar Khan, Mail Today, Raipur, 7 de març de, 2010

 El govern podria haver eliminat tots els obstacles per combatre l’amenaça maoista al país. Però una part dels rebels a Chhattisgarh té assumptes més urgents a fer que la supervivència. Amb el Dia Internacional de la Dona molt prop, els maoistes a la regió de Bastar de l’Estat han cridat a una setmana de “celebracions” per defensar els drets de la dona. També s’han posat cartells a Bijapur, part del districte de Bastar. La crida dels autoproclamats campions dels drets de la dona ha deixat a la policia astorada. L’Inspector General (IG) de Bastar, T.J. Longkumer ha dit: “Mai he vist una crida com aquesta dels naxalites, que només creuen en la violència i el vessament de sang.”

I aleshores el reportatge diu:

 “Crec que els maoistes estan tractant de contrarestar la nostra altament reeixida Jan Jagran Abhiyaan (campanya de desvetllament de les masses). Vam començar aquesta campanya amb l’objectiu de guanyar suport popular per a l’Operació Green Hunt, que va ser impulsada per la policia per eradicar els extremistes d’esquerra “, explicà l’Inspector.

 Aquest còctel de la malícia i d’ignorància no és inusual. Gudsa Usendi, cronista de l’actualitat del partit, sap més d’això que la majoria de persones. El seu petit ordinador i la gravadora de MP3 estan plens de declaracions de premsa, desmentits, correccions, literatura del partit, llistes dels morts, clips de televisió i material d’àudio i vídeo. “El pitjor de ser Gudsa Usendi”, diu, “és l’enviament d’aclariments que mai es publiquen. Podríem fer-ne un llibre ben gruixut dels nostres aclariments inèdits sobre les mentides que diuen de nosaltres”. En parla sense cap rastre d’indignació, de fet, amb una certa diversió.

“Quina és l’acusació més ridícula que heu hagut de desmentir“?

Fa memòria. “El 2007, vam haver emetre un comunicat dient ,”Bhai Nahin, hamne gai hathode ko si nahin mera (No germà, no matem les vaques amb un martell)”. El 2007, el govern de Raman Singh va anunciar una Yojana Gai (projecte vaca), una promesa electoral, una vaca per cada adivasi. Un dia, els canals de televisió i els diaris van informar que naxalites havien atacat un ramat de vaques i les havien apallissat fins a la mort-amb martells- perquè eren anti-hindús, anti-BJP. Vostè es pot imaginar el que va passar. Vam emetre un desmentiment. Gairebé ningú ho va reproduir. Més tard, va resultar que l’home al qual havien donat a les vaques per a distribuir-les era un miserable  trinxeraire. Les va vendre, va dir que li haviem fet un emboscada i va matar les vaques.”

“I la més greu”?

“Oh, hi ha dotzenes, hi ha tota una campanya en marxa, després de tot. Quan  Salwa Judum va començar, el primer dia que van atacar un poble anomenat Ambeli, el van cremar després tots ells -SPO, el batalló Naga, la policia- es van traslladar cap Kotrapal… vostè deu haver sentit parlar de Kotrapal? És un poble famós, ha estat incendiat 22 vegades per negar-se a rendir-se. Quan la força paramilitar Judum va arribar a Kotrapal, la nostra milícia estava esperant-la. Havien preparat una emboscada. Van morir dos SPO. Set van ser capturats, la resta va fugir. Al dia següent els diaris informaven que els naxalites havien massacrat els pobres adivasis. Alguns van dir que havien matat a centenars de persones. Fins i tot una revista respectable com Frontline, va dir que haviem matat a 18 innocents adivasis. Fins i tot K. Balagopal, l’activista de drets humans, que sol ser meticulós pel que fa als fets, fins i tot ell ho va dir. Vam enviar un aclariment. Ningú el va publicar. Més tard, al seu llibre, Balagopal va reconèixer el seu error …. Però, qui se’n va assabentar?

Li vaig preguntar què va els va passar a les set persones que van ser capturades. “El comitè d’àrea cridà a un jan adalat (tribunal del poble). Quatre mil persones hi van assistir. Escoltaren la història completa. Dos dels SPO van ser condemnats a mort. Cinc van ser advertits i el feren fora. La gent va decidir. Fins i tot amb els informadors, que s’està convertint en un gran problema avui en dia, la gent escolta el cas, les històries, les confessions i diu, “Iska hum nahin li sakte” (No estem disposats a assumir el risc de confiar en aquesta persona), o “Iska hum lenge’” (Estem disposats a assumir el risc de confiar en aquesta persona). La premsa sempre informa sobre els informants que són morts. Mai sobre els molts que es deixen marxar. Així que tothom pensa que és algun procediment sanguinari en què tothom està sempre condemnat a mort. No es tracta de venjança, es tracta de la supervivència i de salvar de vides futures … Per descomptat, hi ha problemes, hem comès errors terribles,  fins i tot hem mort a persones equivocades en emboscades nostres pensant que eren policies, però no és la manera en què es retrata en els mitjans de comunicació.”

Els temuts ‘Tribunals Populars’. Com els podem acceptar? O aprovar aquesta forma tan dura de justícia?

D’altra banda, què hi ha de les “topades”, falses o  no, -la pitjor forma de justícia sumària -que permet a policies i soldats obtenir medalles de valor, premis en efectiu i promocions extraordinàries del govern de l’Índia? Com més maten, més se’ls recompensa. “Bravehearts”, se’ls anomena, “Especialistes en topades’. En canvi ens diuen ‘Anti-nacionals “, a aquells que ens atrevim qüestionar-los. I què hem de dir sobre el Tribunal Suprem que descaradament va admetre que no tenia proves suficients per condemnar Mohammed Afzal (acusat en l’atac de desembre 2001 al Parlament) a  mort, però ho va fer de tota manera, perquè “la consciència col.lectiva de la societat només es complirà si s’assigna la pena  capital a l’infractor “.

Almenys en el cas del jan adalat de Kotrapal, el col.lectiu estava físicament present per fer la seva pròpia decisió. No va ser fet apels jutges que haguessin perdut el contacte amb la vida ordinària fa molt de temps, pretenent parlar en nom d’una col.lectivitat absent.

¿Què havia d’haver fet la gent de Kotrapal, em pregunto?  Anar a cercar la policia?

El so dels tambors ha arribat a un volum molt alt. És hora de Bhumkal. Caminem cap a l’esplanada. Gairebé no puc creure el que veig. Hi ha un mar de gent, la gent més salvatge i bonica, vestida de les maneres més salvatges i belles. Els homes semblen haver prestat molta més atenció a si mateixos que les dones. S’han posat turbants amb plomes i pintat tatuatges als seus rostres. Molts duen maquillatge als ulls les cares emblaquinades amb pólvores. Hi ha moltes milicianes, noies en saris de colors impressionants amb rifles penjats descuradament a les espatlles. Hi ha persones grans, nens, i arcs de banderoles vermelles al cel. El sol és fort i alt. El camarada Leng parla. I diversos càrrecs públics dels diferents Sarkars Janatana. La camarada Niti, una dona extraordinària que ha estat amb el partit des de 1997, és una amenaça tal per a la nació que el gener de 2007 més de 700 policies van envoltar poble Innar perquè van sentir que ella hi era. La camarada Niti es considera tan perillosa i està sent perseguida amb tanta desesperació no perquè hagi dirigit moltes emboscades (que ho ha fet), sinó perquè és una dona adivasi que és estimada per la gent al poble i és una veritable inspiració per als joves. Ella parla amb el seu AK a l’espatlla. (És una arma de foc amb una història. Les armes de gairebé tothom tenen una història: a qui van ser arrabassades, com i per qui.)

Un grup del CNM (la branca cultural) representen una obra de teatre sobre l’alçament de Bhumkal. Els malvats colonitzadors blancs utilitzen barrets i palla daurada per als cabells, i assetgen i peguen als adivasis fins a desfer-los -causant una joia sense fi en l’audiència. Un altre grup del sud de Gangalaur representa una obra anomenada Nitir Judum Pito (Història de la Caça de Sang). Joori tradueix per a mi. És la història de dos ancians que cerquen el poble de la seva filla. Mentre caminen pel bosc, es perden perquè tot està cremat i irreconeixible. Salwa Judum fins i tot ha cremat la bateria i els instruments musicals. No hi ha cendres perquè ha estat plovent. No poden trobar la seva filla. En el seu dolor, la parella d’avis comença a cantar, i quan els sent, la veu de la seva filla els retorna el cant d’entre les ruïnes: el so del nostre poblet ha estat silenciat, canta. No hi ha més batecs d’arròs, no hi ha més rialles del pou. No hi ha cap més au, ni cap cabra belant. La corda tensa de la felicitat s’ha trencat.

El seu pare canta de nou: bella filla meva, no ploris avui. Tot el que neix ha de morir. Aquests arbres al voltant de nosaltres cauran, les flors floriran i es marciran, un dia aquest món serà vell. Però per qui  morim nosaltres? Un dia els nostres saquejadors ho aprendran, un dia la veritat prevaldrà, però la nostra gent no t’oblidarà, ni en milers d’anys.

Uns pocs discursos més. Després començen els tambors i el ball. Cada Sarkar Janatana té la seva pròpia companyia. Cada grup ha elaborat el seu propi ball. Arriben d’un en un, amb enormes tambors i ballen històries salvatges. L’únic personatge que té en comú tto grup és el Malvat Home de la Mina, amb un casc i ulleres fosques, i en general fumant un cigarret. Però no hi ha res rígid o mecànic, en el seu ball. Mentre ballen, la pols s’aixeca. El so dels tambors es fa eixordidor. A poc a poc, la multitud comença a seguir el compàs. I llavors comença a ballar. Ballen en petites files de sis o set, homes i dones per separat, amb els braços al voltant la cintura de l’altre. Milers de persones. Això és al que han vingut. Per això. La felicitat és pren molt seriosament aquí, al bosc Dandakaranya. La gent ha de caminar durant quilòmetres, durant diversos dies per celebrar i cantar, per posar-se plomes als turbants i  flors als cabells, a posar els seus braços al voltant de l’altre i beure mahu i ballar tota la nit. Ningú canta o balla sol. Això, més que qualsevol altra cosa, indica el seu desafiament cap a una civilització que malda per aniquilar-los.

No puc creure que tot això estigui passant just als nassos de la policia. Al bell mig de l’Operació Green Hunt. 

Al principi, els camarades del  PLGA miren els ballarins, drets a un costat amb les seves armes. Però llavors, d’un en un, com els ànecs que no pot aguanter estar drets a la riba i veure altres ànecs nedar, s’acosten i comencen a ballar també. Aviat hi ha files de ballarins de color verd oliva, agitant-se amb tots els altres colors. I després, quan les germanes i germans i pares i fills i amics que no s’han vist durant mesos, anys de vegades, es troben, les files es separen i es tornen a formar i el verd oliva es distribueix entre els remolins de saris i flors i tambors i turbants. Sens dubte és un Exèrcit del Poble. Per ara, almenys. I allò que va dir el President Mao que la guerrilla és el peix i la gent és l’aigua on neda, és, en aquest moment, literalment cert.

El President Mao. És aquí també. Una mica solitari, potser, però present. Hi ha una fotografia d’ell,  en una pantalla de tela vermella. En Marx també. I en Charu Mazumdar, el fundador i principal teòric del moviment naxalita. La seva retòrica abrasiva feia un fetitxe de la violència, la sang i el martiri, i sovint feia servir un llenguatge tan aspre que sona gairebé genocida. Dempeus aquí, el dia de Bhumkal, no puc deixar de pensar que la seva anàlisi, tan vital per a l’estructura d’aquesta revolució, és tan allunyat de la seva emoció i textura. Quan va dir que només “una campanya d’aniquilació” podria produir “l’home nou que desafiarà la mort i serà lliure de tot pensament d’interès egoista”, podia haver imaginat que aquest antic poble, ballant a la nit, serien aquells sobre les espatlles dels quals els seus somnis acabarien trobant descans?

És un gran mal a tot el que està passant aquí que l’únic que sembla arribar al món exterior és la retòrica dura i inflexible dels ideòlegs d’un partit que ha evolucionat des d’un passat problemàtic. Quan Charu Mazumdar va dir la famosa frase, “el President de la Xina és el nostre president i el camí de la Xina és el nostre camí”, estava disposat a estendre-ho fins al punt que els naxalites van romandre en silenci mentre el general Yahya Khan cometia un genocidi al Pakistan Oriental (Bangladesh), perquè en aquell temps, la Xina era un aliat del Pakistan. Hi va haver silenci també, sobre dels Khmers Rojos i el seu camps d’extermini a Cambodja. Es va fer el silenci sobre els excessos atroços de les revolucions xinesa i russa. Silenci sobre el Tibet. Dins del moviment naxalita també hi ha hagut excessos violents i és impossible de defensar gran part del que han fet. Però res pot comparar el que han fet amb els èxits sòrdids del Partit del Congrés i el BJP al Panjab, Caixmir, Delhi, Mumbai, Gujarat …. I, no obstant, malgrat aquestes contradiccions terribles, Charu Mazumdar va ser un visionari en la major part del que va escriure i va dir. El partit que va fundar (i els seus molts grups escindits) ha mantingut el somni de la revolució real i present de l’Índia. Imagina una societat sense aquest somni. Només per això, no el podem jutjar amb massa duresa. Especialment mentre ens embolcallem amb la mentida piadosa de Gandhi sobre la superioritat de “la via no violenta” i el seu concepte d’administració compartida de fideicomís: “El ric es queda en possessió de la seva riquesa, de la qual farà servir el que raonablement requereixi per les seves necessitats personals i actuarà com administrador fiduciari per a la resta que s’ha d’utilitzar per al bé de la societat”.

Què estrany és, tanmateix, que els tsars contemporànis de l’establishment Indi, l’Estat que va aixafar sense pietat els naxalites, ara ha d’estar dient el que Charu Mazumdar va dir fa tant de temps:  el camí de la Xina és el nostre camí.

Com un mitjó girat, el de fora a dins i el de dins a fora.

El camí de la Xina ha canviat. La Xina ha esdevingut una ptència imperial ara, expoliant altres països, els recursos d’altres pobles. Però el partit continua tenint raó, només que el Partit ha canviat de pensament.

Quan el Partit és un pretendent (com ho és ara a Dandakaranya), festejant a la gent, atent a totes les seves necessitats, llavors realment és un Partit del Poble, el seu exèrcit és veritablement un Exèrcit Popular. Però després de la Revolució amb quina facilitat amb aquesta història d’amor es pot convertir en un matrimoni amarg. Amb quina facilitat l’Exèrcit Popular es pot girar contra el poble. Avui a Dandakaranya, el partit vol mantenir la bauxita a la muntanya. Demà canviarà d’opinió? Però podem, hem de deixar que el temors sobre el futur ens  immobilitzin en  el present?

El ball seguirà tota la nit. Camino de tornada al campament. La Maase hi és, desperta. Xerrem fins a altes hores de la nit. Li dono la meva còpia dels ‘Versos del Capitán‘ de Neruda (l’havia portat amb mi, per si de cas). Ella pregunta una i altra vegada, “Què pensen  de nosaltres allà fora? Què diuen els estudiants? Parla ‘m dels moviments de dones, quines són les grans qüestions ara? ” Pregunta per mi, per la meva escriptura. Provo de fer-li un relat honest del meu caos. Aleshores comença a parlar de si mateixa, de com es va unir al partit. Ella em diu que el seu company va ser assassinat el maig passat, en una falsa topada. Va ser detingut a Nashik, i portat a Warangal per ser assassinat. “El deien torturar greument.” Ella anava a reunir-se amb ell quan va saber que havia estat detingut. Ha estat al bosc des de llavors. Després d’un llarg silenci, ella em diu que es va casar una vegada, fa anys. “El van matar en una topada també”, diu, i afegeix amb precisió punyent “però en una de veritat.”

Jec desperta al meu jhilli, pensant en la tristesa prolongada de Maase, esoltant els tambors i els sons de la felicitat prolongada de l’esplanada, i pensant en la idea de Charu Mazumdar de guerra prolongada, el precepte central del partit maoista. Això és el que fa que la gent pensi que l’oferta dels maoistes d’entrar en ‘converses de pau’ és un engany, una estratagema per obtenir alè per a reagrupar-se, tornar a armar-se i tornar a emprendre una guerra prolongada. Què és la guerra prolongada? És una cosa terrible en si mateixa, o depèn de la naturalesa de la guerra? I si la gent aquí a Dandakaranya no hagués sostingut la seva guerra prolongada dels últims 30 anys, on serien ara?

I els maoistes són els únics que creuen en la guerra prolongada? Gairebé des del moment que l’Índia es va convertir en una nació sobirana, va esdevenir una potència colonial, annexionant-se territoris, fent la guerra. Mai ha dubtat a utilitzar les intervencions militars per fer front als problemes polítics de Caixmir, Hyderabad, Goa, Nagaland, Manipur, Telangana, Assam, Punjab, l’aixecament dels  naxalites a Bengala Occidental, Bihar, Andhra Pradesh i ara al llarg de les àrees tribals de l’Índia central. Desenes de milers de persones han estat assassinades amb impunitat, centenars de milers torturades. Tot això sota la màscara benigna de la democràcia. Contra qui s’han lliurat aquestes guerres? Musulmans, cristians, sikhs, els comunistes, els dalits, tribals i, sobretot, contra els pobres que s’atreveixen a qüestionar la seva sort en lloc d’acceptar les engrunes que els llencens. És difícil no veure que l’Estat indi és un estat essencialment de les castes superiors hindú  (independentment del partit en el poder) que alberga una hostilitat reflexiva cap l’ “altre”. Un estat que, d’una manera talment colonial, envia els Nagas i els  Mizos a lluitar a Chhattisgarh, els sikhs a Caixmir, els habitants del Caixmir a Orissa, els tamils a Assam i així successivament[XVII]. Si això no es guerra prolongada, què és?

Pensaments desagradables en una nit bonica i estelada. En Sukhdev està somrient per a si, el seu rostre és il·luminat per la pantalla del seu ordinador. És un foll addicte al treball. Li pregunto què li fa gràcia. “Estava pensant en els periodistes que van venir l’any passat per a les celebracions Bhumkal. Van venir  un dia o dos. Un va posar amb el meu AK, es va fotografiar i després va tornar i ens va anomenar màquines de matar o alguna cosa així. “

El ball no ha parat i és l’alba. Les files continuen, centenars de joves encara estan ballant. “No s’aturaran,” diu el camarada Raju, “no fins que no comencem a recollir el campament”.

A l’esplanada em trobo amb el camarada Doctor. Ha estat fent funcionar un petit campament mèdic a la vora de la pista de ball. Vull besar les seves galtes grassonetes. Per què no pot tenir com a mínim 30 persones en comptes d’un de sol? Per què no pot ser un miler de persones? Li pregunto quin en quin estat troba la salut de Dandakaranya. La seva resposta em va gelar la sang. La majoria de la gent que ha vist, diu, inclosa la del PLGA, té un recompte d’hemoglobina entre cinc i sis (quan l’estàndard per a les dones índíes és 11.) Hi ha la tuberculosi causada per més de dos anys de l’anèmia crònica. Els nens petits pateixen de malnutrició proteinoenergética de grau II, anomenada en la terminologia mèdica kwashiorkor. (Ho vaig cercar després. És una paraula derivada de la llengua Ga de la costa de Ghana i significa “la malaltia que té un nadó quan en neix un altre”. Bàsicament, el nadó deixa de rebre la llet materna, i no hi ha prou aliments que li proporcionin nutrició.) “És una epidèmia aquí, com a Biafra”, diu el camarada doctor: “He treballat als pobles abans, però mai havia vist res com això.”

A part d’això, hi ha malaria, osteoporosi, tènia, greus infecciosn d’oïda i dentals, i amenhorrea primària -que és quan la malnutrició durant la pubertat causa que el cicle menstrual de les dones desaparegui, o no aparegui mai per primer cop.

“No hi ha cap clínica en aquests boscos tret d’una o dues a Gadchiroli[XVIII]. No hi ha metges, ni medicines.”

Ja marxa, amb el seu petit equip, cap a un viatge de vuit dies a Abujhmad. També va ‘vestit’, d’uniforme, el camarada doctor. Per tant si el troben, el mataran.

El camarada Raju diu que no és segur per a nosaltres continuar acampant aquí. Hem de moure’ns. Deixar Bhumkal implica un munt de comiats que s’estenen en el temps.

Lal lal salaam, lal lal salaam,
Jaane wale saathiyon ko lal lal salaam 

(Salutació roja als camarades que se’n van)

Phir milenge, phir milenge
Dandakaranya jungle mein phir milenge 

(Ens trobarem de nou, algun dia, al bosc de Dandakaranya).

Mai es pren a la lleugera, la cerimònia d’arribada i partida, perquè tothom sap que quan diuen “ens tornarem a veure” en realitat volen dir “podriem no tornar a veure’ns mai més”.

La Camarada Narmada, la camarada Maase i el camarada Rupi se’n van per camins separats. Alguna vegada tornaré a veure’ls?

Així, una vegada més, caminem. Cada dia fa més calor. La Kamla recull el primer fruit de tendu per a mi. Te gust com de chikoo. M’he convertit en una fanàtica del tamarinde. Aquesta vegada acampem prop d’un rierol. Les dones i els homes fan torns per banyar-se en grups. A la nit, el camarada Raju rep tot un paquet de ‘galetes’. Notícies:

• 60 persones detingudes a la Divisió Manpur al cap del gener de 2010 encara no s’han portat al Tribunal.
• Grans contingents de la policia han arribat al sud de Bastar. Han començat els atacs indiscriminats.
• El 8 de novembre 2009, al poble de Kachlaram, Jila Bijapur, Dirk Madka (60 anys) i Kovasi Suklu (68) van ser assassinats
• El 24 de novembre, Madavi Baman (15 anys) va ser assassinada al poblet de Pangodi.
• El 3 de desembre, Madavi Budram, de Korenjad, també va ser assassinada L’11 de desembre, el poble Gumiapal, Divisió Darbo, 7 persones assassinades (noms encara desconeguts).
• El 15 de desembre, el poble Kotrapal, Sombar Veko i Madavi Matti (totes dues del KAMS) assassinades.
• El 30 de desembre, Vechapal poble Poonem Pandu i Poonem Motu (pare i fill) mort.
• El gener 2010 (data desconeguda), el cap de la Sarkar Janatana al poble de Kaika, Gangalaur, assassinat.
• El 9 de gener, 4 persones assassinades al poble de Surpangooden,  regió de Jagargonda.
• El 10 de gener, 3 persones assassinades al poble Pullem Pulladi (cap nom encara).
• El 25 de gener, 7 persones assassinades a la vila de Takilod, Regió d’ Indravati.
• El 10 de febrer (Dia del Bhumkal), Kumli violada i assassinada al poble de Dumnaar, a Abujhmad. Ella era d’un poble anomenat Paiva.
• 2.000 efectius de la Policia Fronterera Indo-Tibetana (ITBP) estan acampats en els boscos Rajnandgaon.
• 5.000 tropes addicionals de BSF han arribat a Kankan

I després:

•  Quota del PLGA completa.

També arriben alguns diaris datats. Hi ha un munt de premsa sobre naxalites. Un porta un titular cridaner que resumeix el clima polític perfectament: “Khadedo, Maar, Samarpan Kara” (eliminar, matar, feu-los rendir-se). Següit del següent: “Vaart ke liye loktantra ka dwar Khul hai”(la porta de la democràcia està sempre oberta a les converses) . Un segon diu que “els maoistes estan plantant cànnabis per fer diners”. El tercer té un editorial dient que l’àrea on hem acampat i per la qual estem caminant  “està totalment sota control policial”.

Els joves comunistes  s’enduen els clips per a practicar la lectura. Caminen al voltant del campament llegint els articles anti-maoistes en veu alta amb veus de locutor de ràdio.

Dia nou. Lloc nou. Estem acampats als afores del poble d’Usir, sota els enormes arbres mahua. El mahu acaba de començar a florir i està deixant c aure les seves flors de color verd pàl lid com joies al terra del bosc. L’aire està impregnat de la seva olor lleugerament embriagadora. Estem esperant els nens de l’escola de Bhatpal que va ser clausurada després de l’enfrontament d’Ongnaar. Ha estat convertida en un campament de la policia. Els nens han estat enviats a casa. Això també és el que va passar realment  a les escoles a Nelwad, Moonjmetta, Edka, Vedomakot i Dhanora.

Els nens de l’escola de Bhatpal no apareixen.

La camarada Niti (la més buscada) i el camarada Vinod ens porten a fer llarg passeig per veure la sèrie d’estructures de recollida d’aigua i estanys de reg que han estat construïts pels Janatana Sarkar locals. El camarada Niti conversa sobre el ventall de problemes agrícoles que han de tractar. Només el 2 per cent de la terra és de regadiu. A Abujhmad, l’arada era desconeguda fins fa 10 anys. A Gadchiroli per contra, les llavors híbrides i pesticides químics s’estan deixant a banda”Necessitem ajuda urgent en el departament d’agricultura”, diu el camarada Vinod. “Necessitem gent que sàpiga de llavors, pesticides orgànics, permacultura[XIX]. Amb una mica d’ajuda podríem fer molt”.

El camarada Ramu és l’agricultor a càrrec de l’àrea del Janatana Sarkar. Ell ens mostra amb orgull  camps, on es cultiven arròs, albergínia, gongura, cebes, cols i raves. Després, amb igual orgull, ens mostra un estany de reg enorme però totalment secs. Què és això? “Això no té aigua ni tan sols durant l’estació plujosa. Es va cavar en el lloc equivocat”, diu amb un somriure al rostre. “No és el nostre, aquest va ser excavat pel Looti Sarkar (el govern que saqueja).”Hi ha dos sistemes paral.lels de govern aquí, el Jananta Sarkar i Looti Sarkar (el govern del poble i el govern saquejador”.

Penso en el que el camarada Venu em va dir: ens volen aixafar, no només pels minerals, sinó perquè estem oferint al món un model alternatiu.

No és una alternativa, encara, aquesta idea de Gram Swaraj amb fusell [XX]. Hi ha massa fam, massa malalties aquí. Però certament ha creat les possibilitats d’una alternativa. No per a tothom ni per tot el món, no per a Alaska, o Nova Delhi, ni potser fins i tot per al conjunt de Chhattisgarh, però per si mateixos. Per a Dandakaranya. És secret més ben guardat del món. Ha establert les bases per a una alternativa a la seva pròpia aniquilació. Ha desafiat la història. Contra les majors adversitats ha forjat un pla per a la seva pròpia supervivència. Necessita ajuda i imaginació, necessita metges, mestres, agricultors.

No necessita la guerra.

Però si guerra és el que li dónen, s’hi tornarà amb la lluita.

En els  següents dies, em trobo amb dones que treballen amb el KAMS, diversos titulars de càrrecs dels Janatana Sarkars, membres de Dandakaranya Kisan Adivasi Sangathan Mazdoor (DAKMS), famílies de persones que havien estat assassinades, i gent normal tractant de fer la seva vida en aquests temps terribles.

Vaig conèixer amb tres germanes -Sukhiari, Sukdai i Sukkali-  no joves, potser en d’uns 40 anys, del districte de Narayanpur. Elles han estat al KAMS durant 12 anys. Els vilatans depenen d’elles per fer front a la policia. “La policia ve en grups de dos o tres centenars. Ho roben tot: joies, pollastres, porcs, olles i paelles, arcs i fletxes “,  diu la Sukkali,”bno deixen ni un ganivet.” La seva casa a Innar ha estat cremada dues vegades, una vegada pel batalló de Naga i una vegada per la CRPF. Sukhiari ha estat detinguda i empresonada a Jagdalpur durant set mesos. “Una vegada es van endur tot el poble, dient que els homes eren tots Naxals”. Sukhiari els va seguir amb totes les dones i els nens. Van envoltar la comissaria de policia i es van negar a marxar fins que els homes van ser alliberats. “Cada vegada que s’enduen a algú lluny”, diu la Sukdai, “hi has d’anar immediatament i arrencar-los-el de les mans per tornar-lo a dur cap a casa. Abans que escriguin cap informe. Una vegada que ho anoten en el seu llibre, es fa molt difícil “.

La Sukhiari, que de nena va ser segrestada i obligada a casar-se amb un home més gran (es va escapar i va anar a viure amb la seva germana), ara organitza manifestacions massives, parla a les reunions i mítings. Els homes depenen d’ella per a la seva protecció. Li vaig preguntar que significa el partit per a ella. “Naxalvaad ka matlab hamara parivaar (Naxalvaad representa la nostra família). Quan sentim parlar d’un atac, és com si haguessin ferit la nostra família”, diu la Sukhiari.

Li vaig preguntar si sabia qui era en Mao. Ella va somriure tímidament, “era un líder. Estem treballant per la seva visió.”

Vaig conèixer la camarada Gawde Somari. Vint anys, i ja ha complert una pena de presó de dos anys a Jagdalpur. Era al poble d’Innar el 8 de gener de 2007, el dia que 740 policies establiren un cordó al voltant  perquè tenien  informació que la camarada Niti hi era. (Ella havia estat allí, però havia marxat en el moment en què van arribar.) Però la milícia del poble, dels quals Somari era membre, encara hi era. La policia va obrir foc a l’alba. Van matar a dos nois, Suklal Gawde i Kachroo Gota. Llavors van agafar-ne a tres, dos nois, Dusri Salam i  Ranai, i la Somari. Dusri i Ranai van ser lligats de mans i afusellats. Somari va ser colpejada fins al darrer centímetre de la seva vida. La policia va portar un tractor amb un remolc i hi carregà els cossos sense vida. Van fer seure la Somari amb els cadàvers i els portaren a Narayanpur.

Vaig conèixer la Chamri, mare del camarada Dilip que va rebre un tret el 6 de juliol de 2009. Ella explica que després de matar-lo, la policia lligà el cos del seu fill a un pal, com un animal i se’l van emportar amb ells. (Necessiten produir cossos per aconseguir les seves recompenses en efectiu, abans que algú fiqui el nas en l’assassinat). La Chamri va córrer darrere d’ells tot el camí fins a la comissaria de policia. En el moment en que van arribar, el cos ja no tenia ni un tros de roba. En el ctrajecte, diu la Chamri, van deixar el cos a la vora del  camí i es van aturar davant d’una dhaba a prendre  te i galetes. (Cosa que no pagaren). Imatgeneu-vos aquesta mare per un moment, darrere el cadàver del seu fill a través del bosc, aturant-se a una distància per esperar que els seus assassins acabessin de prendre el te. No li van tornar el cos del seu fill perquè pogués donar-li un enterrament digne. Només li van deixar llençar un grapat de terra al forat en què enterraven als altres que havien mort aquell dia. La Chamri diu que vol venjança. Badla Badla ku. Sang per sang.

Vaig conèixer als membres electes de la Jananta Sarkar de Marskola que administra sis poblets. Van descriure una batuda de la policia: vénen a la nit, 300, 400, o 1.000 en algunes ocasions. Posen un setge al voltant d’un poble i estan a l’aguait. A l’alba capturen les primeres persones que surten als camps i els utilitzen com a escuts humans per entrar al poble, per msotrar-los on són les trampes, les booby-traps. (‘booby-traps’ s’ha convertit en una paraula Gondi. Tothom sempre somriu quan la diuen o la senten. El bosc és ple de trampes explosives, veritables i falses. Fins i tot el PLGA necessita ser guiat quan passa pels poblets.) Una vegada que la policia entra en un poblet, saquegen i roben i cremen les cases. Vénen amb gossos. Els gossos cacen els que proven de córrer. Persegueixen pollastres i porcs i la policia els mata i se’ls emporten en sacs. Els SPO vénen juntament amb la policia. Ells són els que saben on amaga els seus diners i joies la gent. Agafen la gent i se’ls emporten. I esl prenen els diners abans de posar-los en llibertat. Sempre porten alguns uniformes “extra” de Naxals amb ells en cas que trobin a algú per matar. Ells reben diners per matar Naxals, de manera que se n’inventen alguns. Els vilatans estan massa espantats per quedar-se a casa.

En aquest bosc d’aparença tranquil·la, la vida sembla ara totalment militaritzada. La gent sap termes com Cordó i Recerca, Foc, Avanç, Retirada, Cos a terra, Acció! Per collir els seus cultius, necessiten que el PLGA faci una patrulla de guàrdia. Anar al mercat és una operació militar. Els mercats estan plens de mukhbirs (informants) que l apolicia ha atret dels seus pobles amb els diners. M’han dit que hi ha un mukhbir mohalla (colònia informants), a Narayanpur on almenys hi ha 4.000 mukhbirs. Els homes ja no poden anar més al mercat. Les dones hi van, però són vigilades de prop. Si compren ni que sigui una mica més, la policia les acusa de comprar per als Naxals. Els químics han rebut instruccions de no deixar que la gent compri medicaments, excepte en quantitats molt petites. Les racions de baix preu del Sistema de Distribució Pública (PDS), de sucre, arròs, kerosé, són emmagatzemats dins o prop d’estacions de policia, el que fa impossible per a la majoria de la gent comprar-los.

L’article 2 de la Convenció de les Nacions Unides per a la prevenció i càstig del Crim de Genocidi el defineix com:

Qualsevol dels següents actes comesos amb la intenció de destruir, totalment o parcialment a un grup nacional, ètnic, racial o religiós com a tal: la matança de membres del grup; causar greus danys físics o mentals als membres del grup; el sotmetiment intencionat del grup a condicions d’existència que hagin de comportar la seva destrucció física, total o parcial; imposar mesures destinades a impedir els naixements dins del grup; o transferir per la força nens del grup a un altre grup.

Tota la caminada sembla que finalment ha acabat amb mi. Estic cansada. La Kamla em porta una olla d’aigua calenta. Em banyo darrere d’un arbre en la foscor. Però no puc menjar el sopar i em fico al sac de dormir. El camarada Raju anuncia que hem de moure’ns. Això passa sovint, per descomptat, però aquesta nit és dur. Hem estat acampant en un camp obert. Hem sentit bombardejos en la distància. Som 104. Una vegada més, en fila india tota la nit. Els grills. L’olor d’alguna cosa semblant a l’espígol. Deuen haver passat 11 anys quan arribem al lloc on passarem la nit. Un sortint de roques. Formació. Passem llista. Algú engega la ràdio. La BBC diu que hi ha hagut un atac contra un campament dels Eastern Frontier Rifles a Lalgarh, Bengala Occidental. Seixanta maoistes en motocicletes. Catorze policies hi han mort. Deu desapareguts. Armes recuperades. Hi ha un murmuri de goig en les files. El líder maoista Kishenji està sent entrevistat. Quan aturaran aquesta violència i obriran converses? Quan Operació Green Hunt sigui cancel·lada. En qualsevol moment. Digueu-li a Chidambaram que seurema parlar. Següent pregunta: és fosc ara, heu col·locat mines terrestres, han cridat reforços, els atacareu també? Kishenji: Sí, és clar, en cas contrari la gent m’apallissarà. Hi ha rialles a les files. Sukhdev l’aclaridor diu: “Ells sempre diuen  mines terrestres. No utilitzem mines terrestres. Usem artefactes explosius improvisats (IED, per la sigla en anglès).

Una altra habitació de luxe en l’hotel de mil estrelles. Comença a ploure. Hi ha rialletes. La Kamla esten un jhilli sobre meu. Què més necessito? Tots els altres s’arrauleixen dins els seus jhillis.

El següent matí, el recompte de baixes a Lalgarh ha pujat a 21, i 10 desapareguts.

El camarada Raju és més considerat aquest matí. No ens movem fins al vespre.

Una nit, la gent està aplegada com arnes al voltant d’un punt de llum. És el minúscul ordinador del camarada Sukhdev, alimentat per un panell solar, i estan veient Mother India [XXI], amb els canons dels seus rifles retallats contra el cel. La Kamla no hi sembla estar interessada. Li pregunto si li agrada veure pel·lícules. “Nahin Didi. Sirf ambush  vídeo” (No didi. Només vídeo d’emboscades). Més tard, pregunto al camarada Sukhdev per aquests vídeos d’emboscades. Sense parpellejar, n’obre un per a mi.

Comença amb imatges de Dandakaranya, rius, cascades, el primer pla d’una branca nua d’un arbre, un cucut xikra cantant. De sobte un camarada esten el cable d’un IED (artefacte explosiu improvisat), l’oculta amb fulles seques. Una caravana de motocicletes rebenta. Hi ha cossos mutilats i motos en flames. Les armes es recuperen. Tres policies, que semblen en estat de xoc per l’explosió, són lligats i immobilitzats.

Qui ho està filmant? Qui edirigeix  les operacions? Qui  tranquil.litza els policies capturats dient-los que els alliberaran si es rendeixen? (Ho van ser. Ho vaig  confirmar més endavant.)

Reconec aquesta veu dolça i tranquil·litzadora, és el camarada Venu.

“És l’emboscada de Kudur,” diu el camarada Sukhdev.

També té un arxiu de vídeo de les aldees cremades, testimonis presencials i terstimonis de familiars dels morts. A la paret socarrimada d’una casa cremada, diu, “Nagaaa! Nascuts per matar!” Hi ha imatges d’un nen a qui els paramilitars van tallar els dits per inaugurar el capítol de l’Operació Green Hunt a Bastar. (Hi ha fins i tot una entrevista a la televisió amb mi. El meu estudi. Els meus llibres. Estrany.)

A la nit, a la ràdio, hi ha notícies d’un altre atac Naxal. Aquest a Jamui, Bihar. Diuen que 125 maoistes van atacar un poble i van matar 10 persones pertanyents a la tribu de Kora, en represàlia per donar informació a la policia, fet que va portar a la mort de sis maoistes. Per descomptat, sabem que l’informe dels mitjans de comunicació pot o no ser veritat. Però, si ho és, aquest és imperdonable. El camarada Raju i Sukhdev semblen clarament incòmodes.

Les notícies que han estat arribant de Jharkhand i Bihar són preocupants. La decapitació espantosa del policia Francis Induvar encara és ben fresca en la ment de tots. És un recordatori de la facilitat amb què la disciplina de la lluita armada es pot dissoldre en  actes de violència criminal lumpen, o en lletges guerres d’identitat entre les castes i  comunitats i grups religiosos. En institucionalitzar la injustícia en la forma en què ho fa, l’Estat indi ha convertit aquest país en un polvorí de descontentament massiu. El govern està molt equivocat si creu que per dur a terme “assassinats selectius” per a deixar el CPI (Maoista) ‘escapçat’, posarà fi a la violència. Per contra, la violència s’estendrà i s’intensificarà, i el govern no tindrà a ningú amb qui parlar.

En els meus últims dies, serpentegem per la bella , exuberant, vall d’Indravati. Mentre caminem al llarg d’una riba, veiem una altra fila de gent que caminen en la mateixa direcció, però a l’altra banda del riu. M’han dit que estan en camí cap a una trobada contra les preses al poble de Kuduro. Van obertament i desarmats. Una marxa local per la vall. Salto a una barca i em reuneixo amb ells.

La presa de Bodhghat submergirà tota la zona per on hem estat caminant diversos dies. Tots aquests boscos, tota aquesta història, totes aquestes històries. Més de 100 aldees. És aquest el pla? Per ofegar les persones com rates, de manera que la planta d’acer integrada de Lohandiguda i la mina de bauxita i refineria d’alumini en els Keshkal ghats puguin quedar-se el riu?

En la trobada, les persones que han vingut de quilòmetres de distància diuen el mateix que tots hem escoltat durant anys. Ens ofegarem, però no ens n’anirem! Estan contents de que algú de Delhi sigui amb ells. Jo els dic que Delhi és una ciutat cruel que ni sap res d’ells ni se’n preocupa gens.

Només unes setmanes abans de venir a Dandakaranya, vaig visitar Gujarat. La presa de Sardar Sarovar ha assolit més o menys la seva alçada màxima ara. I gairebé tot el que Narmada Bachao Andolan (NBA, veure nota XIII de la primer part) va predir que passaria ha passat. Les persones que van ser desplaçades no han estat rehabilitades, però no cal dir-ho. Els canals no s’han construït. No hi ha diners. Així que l’aigua del Narmada es desvia cap al buit llit del Sabarmati (que va ser represat fa molt de temps.) La majoria de l’aigua és malgastada sense fre per les ciutats i la gran indústria. Els efectes de la baixada del corrent -L’entrada d’aigua salada en un estuari sense rius- s’està convertint en impossible de mitigar.

Hi havia un temps en què creure que les grans preses eren els “temples de l’Índia moderna” era erroni, però potser comprensible. Però avui, després de tot el que ha passat, i quan tots sabem el que sabem, ha de ser dit que les grans preses són un crim contra la humanitat.

La presa de Bodhghat havia esta aparcada el 1984 després que la població local va protestar. Qui va l’aturarà ara? Qui impedirà que es posi la primera pedra? Qui aturarà el robatori del riu Indravati ? Algú ho ha de fer.

En l’última nit, acampem a la base del turó costerut que enfilarem al matí, per a sortir al camí on una motocicleta  em  portarà. El bosc ha canviat fins i tot des de la primera vegada que hi vaig entrar. Els arbres del chiraunji, del cotó de seda i del mango han començat a florir.

 Els vilatans de kuduro envien una gran olla de peix fresc al campament. I una llista per a mi, de 71 espècies de fruites, verdures, llegums i els insectes que obtenen dels boscos i créixen en els seus camps, juntament amb el preu de mercat. És només una llista. Però també és un mapa del seu món.

Arriba el correu de la jungla. Dues galetes per a mi. Un poema i una flor premsada de part de la  camarada Narmada. Una carta preciosa de la Maase. (Qui és ella? Ho sabré mai?).

El camarada Sukhdev  pregunta si pot descarregar la música del meu iPod al seu ordinador. Escoltem un enregistrament de Iqbal Bano cantant Hum Dekhenge (serem testimonis del dia) de Faiz Ahmad Faiz [XXII] en el famós concert a Lahore [XXIII] en el moment més dur de la repressió durant els anys de Zia-ul-Haq[XXIV].

 Jab ahl-e-safa-Mardud-e-haram, 
Masnad pe bithaiye jayenge 
 
(Quan els heretges i els injuriats s’asseguin a dalt) 
 
Sab taaj uchhale jayenge 
Sab takht giraye jayenge 
 
(Totes les corones seran arrancades 
tots els trons enderrocats)

Hum dekhenge

Les cinquanta mil persones del públic, en aquell Paquistan, començaren el cant desafiant: Inqilab Zindabad! Inqilab Zindabad!  [XXV] Tots aquests anys després, aquest cant ressona en aquest bosc. Estranyes, les aliances que s’han fet.

El ministre de l’Interior ha estat llançant amenaces vetllades als que “erròniament ofereixen suport intel.lectual i material als maoistes”. Compta compartir música?

De matinada, m’acomiado dels camarades Madhav i Joori, del jove Mangtu i els altres. El camarada Chandu ha anat a organitzar les motos, i ve amb mi a la carretera principal. El camarada Raju no ve (l’ascens seria un infern per als seus genolls). La camarada Niti (la més buscada), el camarada Sukhdev, la Kamla i cinc persones em portaran fins al turó. En començar a caminar, Niti i Sukhdev discretament però però alhora desfermen els fiadors dels seus AK. És la primera vegada que he vist fer això. Ens acostem a la «frontera». “¿Sap vostè què fer si ens trobem sota el foc?” Sukhdev pregunta amb naturalitat, com si fos la cosa més normal del món.

“Sí”, li vaig dir, “declarar immediatament  una vaga de fam indefinida. “

Segué en una roca i es va posar a riure. Vam pujar durant una hora. Just sota la carretera, ens asseiem en un racó pedregós, completament ocult, com una emboscada, escoltant el so de les motos. Quan arriba, el comiat ha de ser ràpid. Lal Salaam camarades.

Quan vaig mirar enrere, encara hi eren. Saludant amb la mà. Un grup petit. Persones que viuen amb els seus somnis, mentre que la resta del món viu amb els seus malsons. Cada nit penso en aquest viatge. Aquell cel de nit, aquells camins pel bosc. Veig els talons de la camarada Kamla en els seus chappals ratllats, il.luminats per la llum de la meva llanterna. Sé que deu estar en moviment. Marxant, no només per a ella, sinó per mantenir viva l’esperança per a tots nosaltres.

Notes:

[XIV] Vegeu la primera part del reportatge.

[XV] ‘Dada log ‘és el nom popular de la guerrilla entre els adivasi.

[XVI] Un nallah és un riu, torrent o canal.

[XVII] En relació a les lluites d’alliberament nacionals de diferents pobles i minories enfrontats a l’estat indi, el dirigent maoista Ganapati declarava, en una entrevista recent amb el periodista suec Jan Myrdal: “People of North Eastern oppressed nationalities and Kashmiri are fighting for their liberation from decades. They have advanced to some extent and faced unprecedented sufferings. But they did not succeed and still they are continuing their fight. While we have had some successes in guerilla warfare, they (oppressed nationalities) see some hope in the Maoists. There is a new hope that if the Maoist revolution advances, it will hasten the national liberation struggles also.  In this context, in accordance with  Marxism Leninism and Maoism the Party had always maintained the position of the right to self-determination including secession of all oppressed nationalities. They (oppressed nationalities) understand this policy and their fight need to be strengthened. This has to be utilized to unite with them and try for a united front. For instance, when the Naga forces were deployed in Chhattisgarh or when the Mizo battalions were placed here, there were some protests in Nagaland and Mizoram respectively by soldiers’ own family members as well as by the democratic people. They said that they oppose the war on people; they don’t want to send their children for suppressing other people. Strategically it is creating a better condition to unite people of all nationalities, workers, peasants, middle class and national capitalists, and the suppression going on everywhere on the people is gradually becoming counter-productive to the rulers itself.”

[XVIII] Gadchiroli,  a l’estat veí de Maharashtra, és a 400 km de Dantewada.

[XIX] Permacultura: disciplina que estudia les relacions dels sistemes de l’agricultura i l’ecologia i  també les relacions socials associades.

[XX] Gram Swaraj, ‘economia de la pau’, és un concepte popularitzat per Gandhi d’economia autogestionada, descentralitzada, cooperativa i sense explotació;  concepte que ell defensava com a base d’una independència sense explotadors ni oprimits.

[XXI] Mother India és una ple·lícula clàssica índia, realitzada el 1957 pel director Mehboob Khan.

[XXII] Faiz Ahmed Faiz va ser un poeta paquistanès, un dels principals poetes que ha donat la llengua urdu, marxista i defensor del sufisme, membre del  Anjuman Tarraqi Pasand Mussanafin-e-Hind (moviment d’escriptors progressistes), fou preseguit i empresonat. La seva obra fou prohibida durant el règim militar de Zia-ul-Haq.

[XXII] Iqbal Bano va ser una famosa cantant paquistanesa. El 1985, en aquest concert que esmenta l’autora a Lahore, capital del Punjab, cantà l’himne urdu Hum Dekhenge de Faz Ahmad Faz, davant una multitud de 50.000 persones, desafiant la dictadura.

[XXIV] El General Muhammad Zia-ul-Haq fou el dictador militar que presidí el Pakistan amb el suport dels EUA, des del cop d’estat de 1977 fins el 1988. Reforçà el programa nuclear, inicià un programa de desnacionalitzacions i desregulació de l’Estat, impulsà una forta islamització del país, incloent el sistema judicial i el reforçament del fonamentalisme religiós, esclafà la insurgència nacionalista al Balutxistan i finançà, armà i organitzà les forces dels mujahidins que combateren els soviètics a l’Afganistan.

[XXV] Inquilab Zindabad!: Visca la revolució! Eslògan revolucionari utilitzat tant al Paquistan com a l’india i Bangladesh.

[+]Podeu llegir aquí la primera part: Arundathi Roy. La guerrilla naxalita de l’Índia: “Caminant amb els camarades” (part I)

  Aquest reportatge fou publicat originalment a la revista índia Outlook el març de 2010. La traducció catalana és de La Fàbrica (www.fabrica.cat).