Caminant… es fa camí al caminar
Belén López – Agencia Periodistica del Mercosur
Marxa Nacional Indígena a Bolívia. Agrupacions indígenes i camperoles van arribar des de diferents regions del país al Palacio Quemado, a La Paz, després de gairebé quatre setmanes de marxa. per modificar la llei INRA.
El president bolivià, Evo Morales va firmar la modificació de la “Ley del Instituto de Reforma Agraria (INRA)” envoltat d’agrupacions camperoles i indígenes que marxaren durant més de tres setmanes des de Santa Cruz, orient del país, fins La Paz. Van ser molts els homes, dones i nens que va recórrer a peu més de 850 quilòmetres fins arribar al Palacio Quemado per exigir l’aplicació de la normativa, on Morales va pronunciar el seu discurs en mig del festeig dels manifestants.
El conflicte per la terra a Bolívia es conseqüència de l’extrema pobresa rural, resultat de la desigual i improductiva distribució d’aquesta. Segons informes del president de la Comissió Especial d’Assumptes Indígenes i Pobles Originaris, Heriberto Lázaro Barcaya, el 91 per cent de les terres cultivables del país estan en mans de latifundistes vinculats als partits polítics i alguns mitjans de comunicació, fet que suposa que el 71 per cent de la població s’hagi de conformar amb el 9 per cent restant. És evident que durant deu anys la llei INRA no va donar respostes a les demandes de terra dels sectors camperols i indígenes, restant en un mer procés burocràtic.
Amb l’objectiu de pal·liar i eradicar aquesta realitat, el 19 de juliol d’aquest any la Comissió Agrària Nacional (CAN), òrgan màxim de decisió en matèria agrària creat per la Llei INRA, en sessió plenària reunida a la ciutat de La Paz, va aprovar el projecte de llei modificadora de la Llei INRA denominat de “Reconducció Comunitària de la Reforma Agrària”. Però fins al moment no havia estat promulgat.
Per això va ser necessària la mobilització de 500 representants de comunitats indígenes de l’orient bolivià, convocats per la Central de Pobles Indígenes de l’Orient de Bolívia (CIDOB), que van iniciar la marxa el 31 d’octubre cap a la cuitat de La Paz. La música tradicional dels pobles va marcar l’inici de la caminada, i el primer descans es va realitzar a les proximitats de l’aeroport de Viru Viru.
El president de la CIDOB, Adolfo Chávez va dir que els indígenes estaven units per una sola causa: les terres; i que el sacrifici en marcaria la victòria. També expressà que no es tractava d’una marxa política sinó que es demandava atenció i s’exigia una resposta als reclams històrics dels pobles originaris marginats de la terra.
Dissabte 4 de novembre Buena Vista, capital de la província Ichilo del departament de Santa Cruz, va ser escenari d’una reunió en la que es tractaren set punts fonamentals: la funció econòmica i social, la reversió, la expropiació, la distribució de terres, la desconcentració del INRA, els interdictes i les transferències.
La mobilització va prendre força a mesura que augmentava la quantitat de caminants, tant es així que als cinc dies es van unir entorn de 1.000 camperols de 25 centrals de Yapacaní. L’encarregat de la comissió de Comunicació del Movimient Sense Terra (MST), Adhemar Valda va afirmar que la població de Yapacaní acollia als manifestants i va donar mostres de la seva solidaritat i recolzament, brindant-los-hi aliments, medicaments i roba. També es van muntar centres de salut que prestaren atenció bàsica, a càrrec de metges cubans, als afectats de diarrea, insolació, ampolles i rampes.
Des de Cochabamba partiren en direcció a La Paz entre 500 y 600 participants de la Confederació Sindical Única de Treballadors Camperols de Bolívia (CSUTCB), i en igual nombre van partir-ne des d’Oruro representants de la Federació Nacional de Dones Camperoles “Bartolina Sisa”.
La marxa va estar conformada per quatre columnes de manifestants, d’una banda la CIDOB, que va partir de la seva seu de Santa Cruz, la Marxa del Consell Nacional de Ayllus i Mallkus del Qollasuyu (CONAMAQ) que va sortir des de la localitat de Calamarca amb més de 200 persones, i de l’altra la tercera columna de la CSUTCB que va sortir de la localitat de Patacamaya i una quarta columna que va sortir de Los Yungas.
El secretari d’organització de la Coordinadora de Pobles Ètnics de Santa Cruz (CPESC), Ramiro Galindo, expressà que res els deturaria fins aconseguir els seus objectius, “l’aprovació de modificacions a l’INRA, perquè la Llei de 1996 afavoreix solament als cacics i als latifundistes per a que comercialitzin la terra i la aclaparin”.
Davant això, el Govern bolivià es mostrà comprensiu i reiterà que no evitaria que la marxa arribés a La Paz, essent les demandes legítimes i sentint que devien ser escoltades pel Congres Nacional. El vice-ministre de Terres, Sergio Almaraz va sostenir que era necessari aprovar una norma que permetés el sanejament i la distribució de terres a través de la reversió i l’expropiació.
Per la seva part els sectors empresarials i productors de l’oposició van realitzar una “contramarxa” sota la consigna “Sembrar treball i collir ocupació”, caminaren 27 quilòmetres des de la localitat de Warnes fins a Santa Cruz en protesta a aquesta nova Llei de Terres a la que sense arguments concrets qualifiquen de totalitària i antidemocràtica.
Mentre les agrupacions arribaven a destinació, el projecte de Llei de Terres havia xocat amb el Senat i la negativa dels opositors del Moviment al Socialisme (MAS) presidit per Evo Morales, qui va assenyalar “el poble s’alçarà per a fer modificar la força d’aquestes normes, per a que beneficiïn a la majoria del poble bolivià”.
Varen ser molts els obstacles superats, fins i tot la mort d’alguns manifestants. El dia 14 de novembre un vehicle particular va atropellar a Betzabé Flores i a Macabeo Choque, prop de Villa Saita al camí que va de Santa Cruz a Cochabamba. Dies desprès, una dona de 35 anys que s’havia incorporat a la marxa de CONAMAQ, moria a Caracollo en ser sorpresa per unllamp.
Malgrat tot, els indígenes van arribar a la seu del Govern des de les terres baixes del Beni, Pando, del nord de La Paz i de Santa Cruz, de les terres altes d’Oruro, de Potosi, de Chuquisaca, de l’altiplà paceño i d’altres regions del país. Molts dels manifestants van entrar al saló principal del Palau de Govern, mentre altres s’esperaven a la Plaça Murillo.
Mentrestant el president Evo Morales, manifestava que les mobilitzacions no havien estat en va. “Es va fer la marxa pels hidrocarburs i ara per la terra. Segurament en necessitarem algunes més per a seguir avançant y que les nostres mobilitzacions permetin transformar les velles normes neoliberals”sostingué.
La lluita per la reforma agrària a Bolívia data de 1953, quan el Moviment Nacionalista Revolucionari (MNR) del president Víctor Paz Estenssoro la va proclamar a Ucureña, departament central de Cochabamba, i es va legalitzar l’alliberament de la força de treball rural-indígena i el repartiment de terres de forma individual. Però les condicions productives sempre varen ser desiguals, els camperols treballaven la terra per a benefici dels seus propietaris.
Actualment, tal i com afirma el vice-ministre de Terres, Alejandro Almaraz, la nova llei de reforma agrària permet a Bolívia emprendre la distribució de les terres comunitàriament, recuperant l’autonomia i la dignitat. Es més que un canvi, fou la victòria històrica d’un poble cansat però que malgrat tot resisteix i segueix caminant, motxilla a espatlles.
Belén López – Agencia Periodistica del Mercosur
