Clima electoral calent a Veneçuela

Luismi Uharte

Des de Caracas, Luismi Uharte anticipa les possibles estratègies que pot seguir l’oposició veneçolana davant de la previsible victòria d’Hugo Chávez a les eleccions presidencials del 3 de desembre.

Les eleccions presidencials a Veneçuela estan molt a prop, després de quatre mesos de campanya electoral. El clima polític es va escalfant a mesura que s’acosta el 3 de desembre, dia de la votació. Els comicis es presenten com un combat entre Hugo Chávez i Manuel Rosales i les enquestes donen un clar avantatge a l’actual president.

A més de la campanya electoral, Caracas també està immers en el “Nadal criollo ”, que comença prematurament els primers dies de novembre. El seu tret més característic és el consum massiu de productes i serveis, gràcies principalment als bons resultats econòmics dels últims tres anys i als sucosos lots nadalencs que milers de treballadors de l’Estat ja estan cobrant anticipadament.

Per això, resulta paradoxal que encara una fracció notable dels estrats mitjos («classe» mitja), segueixi maleint al Govern, quan sens dubte també s’està beneficiant, igual que la classe treballadora, de diverses mesures de la política econòmica governamental (reducció paulatina de les taxes d’interès, facilitats de crèdit, etc.) que els ha permès, per exemple, augmentar la capacitat de consum. El rècord dels últims dos anys en compra d’automòbils és força significatiu.

L’única explicació plausible d’aquesta postura antigovernamental ens la pot oferir un anàlisi combinat de dos factors: d’una banda, la militància «ideològica» cap als paràmetres de convivència de la Quarta República puntofijista i als partits que en formaren part i que estan en vies d’extinció, i que té més de subjectivisme irracional i anhel del passat que de reflexió objectiva de la realitat present; d’altra banda, la «dissociació psicòtica» que segueix patint una part d’aquesta «classe» mitja, producte de la política informativa en clau de «guerra psicològica» i manipulació sistemàtica que han estat impulsant els darrers anys els grans mitjans de comunicació privats.

No obstant això, també és cert que, progressivament, va augmentant el percentatge de ciutadans dels estrats mitjos que, encara que no s’adhereixin a les línies governamentals, sí es van allunyant dels postulats de l’oposició de dreta, cosa que es reflecteix en la baixa intenció de vot que anuncien la majoria de les enquestes.

Tot i que s’han presentat més d’una vintena de candidats, la contesa electoral es presenta com un combat entre Hugo Chávez i Manuel Rosales. El primer, actual president de la República, amb la proposta del “Socialisme del Segle XXI”, té el suport de la gran majoria de les classes subalternes. El segon, candidat de les classes dominants i beneït per la Casa Blanca, aspira a reprendre les polítiques econòmiques neoliberals del passat i a recuperar la confiança de Washington.

Si ens atenim a les dades de les enquestes serioses, la diferència entre els dos candidats fluctua entre un 20 i un 35% d’intenció de vot favorable a Chávez. El president obté un percentatge de sufragis que oscil·la entre el 50 i el 60%. Manuel Rosales tot just aconsegueix acostar-se al 30% en les enquestes més optimistes, i queda per sota del 20% en altres estudis electorals.

Un cop observades aquestes dades, sembla més que evident que el resultat electoral portarà a la reelecció de Chávez i a la desfeta electoral de la dreta. Això és assumit per tots els actors polítics, encara que l’oposició, que en privat ho accepta, públicament no ho reconegui. Aquesta realitat és la que determinarà l’estratègia política de l’oposició de cara a les eleccions. Una estratègia que encara avui és més fosca que nítida, encara que els diversos analistes l’acostumen a resumir en tres alternatives. La primera, més possible fa uns mesos, però més improbable a mesura que s’acosta la data dels comicis, és repetir el boicot electoral que ja es va assajar en les eleccions parlamentàries de desembre de l’any passat, quan, a menys d’una setmana de la votació, l’oposició en bloc es va retirar de la contesa. L’objectiu, de nou, seria intentar deslegitimar el procés electoral i, per tant, el sistema polític, argumentant que és antidemocràtic que només es presenti un candidat a president.

No obstant això, el fracàs d’aquesta via, en no aconseguir el suport del que alguns anomenen la «comunitat internacional», fa poc factible que es torni a aplicar aquesta opció. La segona alternativa seria generar ingovernabilitat dies abans del 3 de desembre, a través de la «guarimba», o via violenta, provocant incidents i fins i tot morts amb l’objectiu evident d’acusar el Govern dels fets, com ja va succeir amb els morts durant el cop d’abril de 2002. La presència de paramilitars colombians infiltrats en diversos barris de Caracas ens alerta que aquesta possibilitat no és tan descabellada.

La tercera alternativa, potser la més viable, ha estat batejada com l’estratègia del «frau electoral». Vista la línia informativa dels mitjans de comunicació privats, sembla molt possible que el mateix dia 3 de desembre, abans que el CNE (Consell Nacional Electoral) anunciï les primeres dades oficials, algunes cadenes de televisió privades s’avancin afirmant categòricament que Chávez ha perdut les eleccions, per, després que el CNE ofereixi el seu primer recompte donant un clar avantatge a l’actual president, assegurar que s’ha produït «frau», i així justificar actes violents i fer creure a una part de l’electorat d’oposició el mite que són majoria, igual que van fer en el referèndum de 2004.

L’ocultació sistemàtica de les enquestes rigoroses i l’ús de falses investigacions que asseguren que Rosales va per davant està marcant la política informativa d’una gran part dels mitjans privats. Per això, no resulta estrany que l’oposició opti finalment per aquesta via, potser la més efectiva per mantenir cohesionats als seus seguidors més fidels.

Mentrestant, als carrers de Caracas, a les parets de les urbanitzacions més riques de la ciutat hi ha pintades amb l’eslògan electoral de l’oposició: “Atreveix-te amb Manuel Rosales”. Un «atreveix-te» que pot tenir diversos significats, i que per molts ciutadans recorda èpoques passades, quan es «van atrevir» a donar un cop d’estat, o quan es «van atrevir» a paralitzar el país amb l’aturada patronal i el sabotatge a la indústria petroliera. No oblidem que Rosales va ser un dels signants del «decret Carmona», que oficialitzava el cop feixista d’abril de 2002. Per això, no és estrany que als carrers dels barris dels sectors populars i en molts dels turons que envolten la ciutat s’estigui fent cèlebre un nou eslògan: “Si s’hi atreveixen, se’n penediran”.

—

Text extret del diari basc Gara

(*) Luismi Uharte és membre d’Askapena i professor «ad honorem» de la Universitat Central de Veneçuela