Crisi financera o crisi real

Albert Recio

[A proposta de La Fàbrica, aquest professor de la Facultat d’Economia de la Universitat Autònoma de Barcelona, reflexiona al voltant de les implicacions i els orígens de la crisi econòmica actual.]

Les situacions complexes escapen a la nostra capacitat d’anàlisi. Tendim a buscar explicacions simplificades més fàcils de pair. Els mitjans de comunicació són uns grans productors d’aquesta forma de mirar el món. En part per interès i en part per la pròpia dictadura del medi: televisió i ràdio no permeten la reflexió tranquil·la, necessiten eslògans més que raonaments.

El tractament de la nova crisi econòmica n’és una bona mostra. Ja tenim una mitologia de la crisi. Una historia que concentra tot el problema en el sector financer i en les hipoteques escombraria. Uns pocs financers cobdiciosos han generat tot el problema. Un cop foragitats (amb bones indemnitzacions, és clar) i sanejats els comptes bancaris l’economia tornarà a rutllar. Els ciutadans hem d’acceptar el costós “rescat” dels bancs per assolir ben aviat la recuperació econòmica. Si ens agrada una versió més radical de la mateixa història sempre podem reduir-la a una peli de bons i dolents, on el paper d’aquests últims seria representat pels banquers i on a la resta només ens caldria demanar “que paguin ells”.

I

La crisi actual em sembla de gestació més complexa que el simple “affaire” de les hipoteques “subprime”. Amb això no vull negar la importància del sector financer i el seu paper determinant. De fet ja fa molt temps que tots els analistes crítics del model neoliberal han situat la financiarització econòmica com un dels seus trets essencials. Resultat d’un intens procés de liberalització dels mercats de capitals -per circular entre fronteres, per crear noves formes d’actius, etc- que, entre altres coses han impulsat moltes empreses productives a buscar rendibilitat en els mercats financers i han afavorit el desenvolupament del sistema de pensions per capitalització. Sabíem que el paper d’aquest sistema financer hiperdesenvolupat suposava tant un mecanisme de distribució regressiu com una font permanent d’inestabilitat. Només cal repassar la sèrie de cracs borsaris (iniciats el 1987 a la borsa de Nova York) i de desgavells monetaris (per exemple la crisi del 1992) per entendre que es tractava d’una evolució perillosa.

Però el sector financer no actua en el buit. L’evolució de les economies capitalistes havia experimentat altres canvis igualment importants. D’una part el procés de liberalització comercial ha afectat els teixits productius de molts països i han forçat a buscar alternatives econòmiques a les àrees que han experimentat processos més intensos de desindustrialització. En segon lloc el creixement del poder del capital sobre el treball, agreujat en molts països pels canvis en els sistemes impositius, s’ha traduït en una més gran desigualtat en la distribució de la renda i l’estancament, o caiguda, dels ingressos de grups socials empobrits. Una evolució que es contradictòria amb la necessitat de comptar amb una demanda consumista que garantís el creixement econòmic. El creixent recurs al crèdit (i l’endeutament) ha permès resoldre durant un temps aquesta contradicció, però l’endeutament te un límit que ara ha explotat. En tercer lloc la bombolla immobiliària es també un producte clàssic de la forma com es donen els auges en les economies capitalistes. Keynes, un bon observador del mon econòmic, va explicar molt bé com les decisions d’inversió segueixen pulsions relativament irracionals, que en uns moments donen lloc a optimismes excessius i en altres a pessimismes malaltissos. No es tant sols que fluctuï el volum d’inversió, també que sovint aquesta es concentra en una activitat concreta. Quan això passa es genera una sobreacumulació que provoca caigudes al nivells de guanys i dona lloc a recessions. El sector immobiliari es un en el que sovint passen aquestes coses. Si bé el sector financer ha estat molt actiu en finançar el “boom” del totxo, es evident que molts altres inversors han acudit a un sector que oferia guanys inimaginables.

Subconsum, sobreinversió, desproporció un cop més es combinen en generar un cicle de l’economia real que l’activitat financera no ha fet més que agreujar.

Cal encara considerar un tercer element. Quan l’economia estava arribant al seu punt d’auge es va desencadenar un fort creixement del preu del petroli i altres matèries primeres. Es possible que una part s’expliqui per les mateixes operacions especulatives que han caracteritzat el sistema financer. Però també es cert que el creixement dels preus deixava veure la saturació de molts mercats de bens primaris, la incapacitat de pensar en un creixement sostingut del consum dels recursos bàsics. A curt termini l’impacte de la inflació potser va influir en la política de les autoritats monetàries sempre obsessionades amb el tema de la inflació. Però a llarg termini es un indicatiu que en el futur les pressions dels preus dels productes primaris si l’economia segueix dominada pel model depredador del passat.

II

La crisi s’ha desencadenat inicialment a dos sectors clau: el financer i l’immobiliari. Es un fet habitual a moltes crisis anteriors. I s’ha mostrat la debilitat real d’un sector financer hipertrofiat. De fet tampoc això es completament nou, doncs ja hi ha havia hagut senyals en totes les crisis financeres dels darrers anys. Mes aviat sembla que el terrabastall actual ha estat el final d’una carrera accelerada que no podia acabar d’una altra manera.

La magnitud del terratrèmol explica també la massiva intervenció pública. En una economia monetària, les crisis financeres acaben afectant tota l’economia. Encara que el volum i tipus de les ajudes responen al poder social que tenen els financers i la seva influència sobre les institucions polítiques.

Encara que els models d’intervenció varien segons els països, la lògica dominant es la de donar diners al sector financer a canvi de socialitzar pèrdues. De fet això significa que s’allibera al sector financer de les seves responsabilitats. Un fet que es tracta de justificar amb l’argument que no fer aquestes ajudes generaria un col·lapse general que tindria efectes catastròfics per tothom.

Més enllà dels aspectes de justícia i moral, del cinisme de la onerosa operació de salvar els interessos del causant d’aquest desastre social, es també dubtós que la mesura resulti eficaç. Donant diners als sistema financer no es garanteix que aquest millori el finançament al sector real. Per una banda els bancs poden tenir problemes financers propis i destinaran els diners rebuts a sanejar les seves comptes. Existeix també un clima general de desconfiança mútua que redueix els préstecs a d’altres bancs i als creditors. I tampoc hi ha cap certesa que no tornin a invertir en activitats especulatives que prometin elevats beneficis a curt termini. Es com si donem diners a un jugador de cartes que ha tingut una mala ratxa, el més possible es que torni a la taula de joc amb l’esperança que ara si que tindrà una bona ratxa. Sense una regulació molt estricta de les activitats financeres es probable que al final els diners tornin a evaporar-se en el mercat financer- Això es el que ha succeït en el passat recent, quan les diferents ensopegades financeres provocaven noves injeccions de diner barat per part de la Reserva Federal.

Per això un fet crucial en aquesta línia serà el tipus de reforma que abordi la reunió internacional, ja que delimitarà si estem davant d’una necessària reforma en profunditat del sistema financer (limitant les seves prerrogatives, fixant mecanismes de control tipus Taxa Tobin, eliminant les formes financeres més especulatives…) o es tractarà només d’una remodelació estètica per tapar boques. El poder dels sectors financers i les seves complicitats amb bona part de les elits politiques no fa pensar que, almenys en aquesta primera etapa, la reforma vagi gaire lluny. Postures com la del Govern espanyol, que ja ha anunciat que no donarà informació sobre els bancs que rebran ajuda, són una mostra de l’escassa voluntat del detentors dels poder públics de controlar efectivament un sistema financer palesament perillós.

III

Sens dubte l’activitat econòmica es veurà afectada en els propers anys per l’impacte de la crisi financera. De fet, si el meu anàlisi es correcte, la crisi s’ha iniciat al sector “real”, en concret amb un excés d’oferta immobiliària que no tenia sortida en el mercat. En gran mesura pel desajustament entre les rendes de la majoria de la població i els preus dels habitatges. També perquè les expectatives de guanys havien impulsat la construcció molt per sobre de la demanda potencial. En països com Espanya on aquest sector ha estat clau en el creixement econòmic, on l’activitat industrial està en una posició difícil en el context de l’economia globalitzada, hem d’esperar una crisi dura i sostinguda en el temps. Passar del model del totxo al de l’economia tecnològica com ara defensen tots els “gurus” , forans i locals, es més fàcil de dir que de fer i, en tot cas, requereix un llarg procés d’ajust.

Aquesta situació de partida es veu agreujada per les restriccions creditícies generades en la crisi financera i en el propi model. De fet el “boom” del crèdit hipotecari no s’ha limitat a engreixar la bombolla immobiliària. Molta gent a utilitzat les hipoteques per finançar la compra de bens de consum duradors: cotxes, electrodomèstics, mobles…. Ara cal esperar que les normes creditícies més estrictes i l’elevat nivell d’endeutament impedeixin continuar aquesta espiral de consum. El mateix pot passar a les empreses que hi han basat la seva expansió (en inversions reals o simplement en compres d’altres empreses), que també experimentin majors dificultats per accedir al crèdit i restringeixin la seva activitat.

No cal que tot es col·lapsi de cop. Només que una part important de les empreses experimentin caigudes de demanda o problemes de finançament pot ser suficient per generar un efecte bola de neu (el conegut “efecte multiplicador”) que freni l’activitat econòmica. La pèrdua de llocs de treball i la reducció de la demanda en uns sectors es tradueix en reducció del consum i les vendes d’altres empreses que com a resposta generen nous acomiadaments i reducció d’activitat. A aquest impuls negatiu cal sumar-hi la caiguda de la inversió deguda a la manca de perspectives expansives que experimenten moltes empreses, que en una situació d’incertesa prefereixen esperar que passi la tempesta abans de fer noves inversions. I això genera una altra caiguda de l’activitat. Encara que el preu dels diners baixi, mentres la situació no s’aclareixi les empreses prefereixen no realitzar noves inversions, es el conegut problema de la “trampa de la liquiditat” que, per exemple, va experimentar durant tota la dècada dels 1990s l’economia japonesa (malgrat que el tipus d’interès oficial era del 0%).

IV

La segona via d’influència es la de les polítiques públiques. Aquestes poden tenir diferents orientacions. Però, a menys que canviï la visió dominant del paper de l’estat, difícilment podem esperar a curt termini una intervenció pública poderosament anticíclica. El predomini de les idees neoliberals es tradueix en limitar el volum de la despesa pública i el pes del sector públic. L’endeutament en que -a curt termini- incorren molt governs per finançar els bancs en crisi pot tenir la seva contrapartida en polítiques d’austeritat en la despesa, polítiques que tindran l’efecte de frenar l’activitat. Restriccions en la contractació de personal, retalls en els pressupostos de serveis públics, endarreriments en el pagament de subvencions i contractes poden tenir el mateix efecte que la caiguda de la despesa privada.

Hi ha a sobre un perill afegit. En temps de crisi proliferen les propostes d’intervenció quirúrgica. I aquestes tendeixen gairebé sempre a concentrar-se en retallar drets socials que es consideren costosos o simples entrebancs al restabliment de l’activitat mercantil. De fet els darrers mesos ja han anat arribant propostes en aquesta direcció, com l’acord de PSOE i PP de tornar a “revisar” la Seguretat Social, o la proposta del Banc d’Espanya de flexibilitzar encara més el mercat laboral (un eufemisme que significa sovint abaratir i facilitar l’acomiadament, debilitar els sindicats o laminar drets individuals) o com la proposta de la Generalitat d’introduir el copagament en les visites sanitàries. Mesures que tenen efectes dubtosos sobre l’activitat econòmica però que reforcen les desigualtats socials i afavoreixen els rics.

Les respostes de les polítiques econòmiques regressives no responen només al predomini quasi absolut dels dogmes liberals entre polítics i tècnics (malgrat que els grans beneficiaris d’aquestes polítiques siguin els grups que tenen el poder econòmic). Es també el producte de l’actual estructura institucional. Per exemple, en el disseny actual de la Unió Europea, el marge de maniobra de cada Govern es molt reduït, doncs se li escapa el control de la política monetària, se li impedeix un endeutament excessiu (com el que caldria per dinamitzar l’activitat) i se li impedeixen moltes intervencions en política industrial. En canvi ningú li qüestionarà ni una política d’austeritat pressupostària ni la retallada de drets socials

V

Podem esperar un llarga etapa de patiment social. Tampoc això es nou. Calen moltes coses perquè canviïn les polítiques. De fet la crisi del 1929 només va provocar canvis efectius al cap de més de deu anys, quan una intensa mobilització social i el nou consens social generat durant la Segon Guerra Mundial ho van fer factible.

La crisi actual es una més en la història del capitalisme. Es produeix desprès d’un llarg cicle de contrarevolució neoliberal que ha ampliat les desigualtats socials sense resoldre satisfactòriament cap dels problemes més greus que la humanitat tenia plantejats. En aspectes com la crisi ambiental, ja evident a principis de la dècada dels 1970s no ha fet més que agreujar-los (al igual que els problemes dels països més empobrits). Comença a ser hora de que propugnem una sortida de la crisi diferent. Que encari adequadament la satisfacció de les necessitats bàsiques del conjunt de la humanitat, redueixi les desigualtats insuportables (de gènere, de classe, entre països…) i encari seriosament les qüestions ambientals. Per fer-ho cal sens dubte un canvi en les institucions que regulen l’activitat econòmica, democratitzant el poder econòmic Tot el contrari del que de moment es fa. La inèrcia de les idees i el poder dels interessos consolidats es prou fort per mantenir, a curt termini, les mateixes orientacions econòmiques que ens han portat a la situació actual. Per això no podem parlar de mesures “tècniques” per sortir de la crisi, doncs es tracta d’adoptar alternatives que ens puguin dur a llocs molt diferents. Si es manté l’actual només podem esperar un aprofundiment de les desigualtats, del desastre ecològic, de la injustícia.

Per transformar la crisi en una oportunitat d’avenç social cal una intensa mobilització social, de força i d’idees, de reflexió i d’acció. De teixir una trama de participació social que transformi l’actual patiment humà en una societat més justa i racional.