Crisi i neoliberalisme, la lluita contra els seus efectes
Manel Ros 
Davant la cada cop més greu crisi econòmica a nivell internacional, l’autor explica en aquest article de la revista L’Heura com aquesta, més enllà de ser causada pel sistema financer, forma part intrínseca del sistema capitalista. A més, ens mostra com qui l’acaben pagant són els i les treballadores, a menys que lluitin contra els seus efectes.
“El sistema financer espanyol és el més sòlid del món”. Això afirmava Zapatero a finals del mes de setembre en una reunió a Nova York amb directius de les més importants multinacionals nord-americanes.
Veient la capacitat d’anàlisi de Zapatero, que a principis de juny deia que era “un tema opinable” si hi havia “crisi o no”, els bancs i caixes de l’Estat espanyol s’haurien de posar a tremolar. I és que malgrat que el ministre d’Economia, Pedro Solbes, insisteix que la crisi financera i econòmica mundial creada per les hipoteques escombraria, o sub-prime, no afectarà gaire a l’Estat espanyol, una economia que ha estat basant el seu creixement en el totxo i que fins fa poc el sector de la construcció suposava el 14% del seu PIB, té tots els números per entrar —de manera més abrupta si cap que qualsevol altra— en una forta recessió, i per tant, en una greu crisi econòmica. De fet, els pressupostos a la baixa del Govern —els més austers dels últims deu anys— són un altra prova del que vindrà.
I és que tant Zapatero com Solbes tendeixen a oblidar —voluntàriament o no— que el sistema financer i econòmic espanyol està totalment relacionat amb el mundial com si de germans siamesos es tractessin. L’ exemple més clar és la recent pujada de l’Euribor —la taxa d’interès que utilitzen els bancs europeus per deixar-se diners entre ells per més tard deixar-los a la resta de la gent i que afecta les hipoteques— a causa de la crisi financera a EUA i que suposarà una forta pujada dels diners que cada mes centenars de milers de persones paguen per les hipoteques. També ho mostra el fet que alguns bancs europeus han començat a fer fallida i han necessitat la intervenció de l’estat. Això combinat amb un període intens de recessió a l’Estat espanyol, però també a nivell mundial, significa segurament un aprofundiment de la crisi.
A aquestes alçades i malgrat els intents dels dirigents del món d’intentar-nos convèncer que la crisi amainarà i que ja ha passat el pitjor, el cert és que cada cop està anant a més i les seves conseqüències son a hores d’ara imprevisibles, però cap ni una serà bona, sobretot per als treballadors i treballadores. La prova d’això ha estat la nacionalització el mes passat per part del Govern dels EUA de dues de les empreses hipotecàries més grans del món, Freddie Mac i Fannie Mae, davant el risc de fallida total. I dies més tard feien el mateix amb AIG, la primera asseguradora financera del món, davant la por d’un col·lapse del sistema financer. El fet és que el cost per salvar el sistema de finances posat en marxa per l’Administració Bush estarà entre un i dos bilions de dòlars, el que significa ni més ni menys que entre el 7 i el 14% del PIB d’EUA. Mentrestant els directius bancaris s’han embutxacat en forma de indemnitzacions i beneficis 95.000 milions de dòlars.
Però, més enllà de les dades macroeconòmiques, la crisi està obrint debats al carrer entre la gent que la pateix de debò.
Per què sorgeixen les crisis? Es solucionen regulant més el mercat financer i econòmic? Fins quan durarà? On queda la idea que el mercat ho podia regular tot per sí mateix? I sobretot, com afectarà això a les condicions de vida de la majoria de la gent?
El sistema financer
L’actual crisi es dóna a conèixer en la seva major magnitud a través de les hipoteques escombraria, o sub-prime, i per tant tots els analistes econòmics, així com molts dels polítics, es dediquen a culpar de la crisi al sistema financer mundial i a com ha funcionat fins ara.
Fins i tot en molts casos culpen a persones a nivell individual que a causa de la seva “avarícia” i els seus “tripijocs” estan fent trontollar tota l’economia mundial. Sarkozy, a la seva intervenció davant l’última assemblea de l’ONU, reclamava sancions “per als responsables i especuladors que havien produït aquesta situació”.
El cert és que no es pot negar que el sistema financer té certa responsabilitat a l’esclat de les crisis. Els especuladors aprofiten els booms en l’economia per fer fortunes i ho fan ignorant completament el procés real de creació de riquesa, amb l’únic objectiu de fer el màxim de diners en el mínim temps possible. De fet, els mercats financers —essencials pel funcionament del sistema— són com un gran casino on s’hi juga molt fort. La competició entre empreses fa que es vegin obligades a invertir constantment en tecnologia nova si no es volen quedar enrere en la cursa pels beneficis i acabar desapareixent.
Quan no tenen diners per fer aquestes inversions, els bancs i caixes els hi deixen. Per altra banda, quan una empresa té grans beneficis els diposita als bancs, que alhora deixen aquests diners a altres empreses.
Malgrat això, el que no diuen els analistes pro capitalistes és que aquest comportament no explica els constants cicles de boom econòmic i recessió que es donen cada cop més sovint. I és que la raó principal en les crisis resideix exclusivament al sistema de producció capitalista i com aquest està organitzat en base a la competència entre diferents empreses.
Els especuladors i el sistema financer són una font d’inestabilitat que fa que una crisi del sistema s’expandeixi més ràpidament —com hem vist amb la crisi de les sub-prime— alhora que intensifica els booms i les crisis, fent més grans els seus efectes, però en cap cas les produeixen. Podríem dir que el sistema financer juga el paper de l’última copa abans d’anar a dormir en una nit de borratxera amb tot el que comporta a l’endemà quan arriba la “crisi” (o resaca).
Tal com Marx ja havia observat al seu llibre El Capital: “el sistema de crèdit accelera el desenvolupament material de les forces productives i l’establiment del mercat mundial. Al mateix temps el crèdit accelera les violentes erupcions de crisis i per tant els elements de desintegració de l’antic mode de producció”.
Però aleshores, si el problema no és el sistema financer, com és que es produeixen les crisis? D’on sorgeixen? Com es poden evitar? I és que durant tota la nostra vida ens repeteixen una vegada i un altre que aquest és l’únic sistema econòmic que funciona, i si mirem les tertúlies a les ràdios i les televisions veurem com no hi ha ningú que posi en dubte el mercat. Potser alguns el volen més regulat a través de la intervenció de l’Estat, però en definitiva ningú es qüestiona el sistema en el seu conjunt.
El problema real per a la majoria de la gent d’aquest planeta és que aquest sistema no respon a les seves necessitats. Lluny dels que diuen que el capitalisme fa que tothom sigui més “pròsper” està la crua realitat.
Un exemple d’aquesta terrible realitat són les xifres que va denunciar la FAO el mes passat. Segons aquesta organització, el nombre de persones que pateixen fam al món va passar de 850 milions de persones a 925 milions, ja que els preus dels aliments van augmentar en un 50% els set primers mesos de l’any. En aquest cas poques paraules calen per mostrar la mena de sistema en el que vivim.
El problema és que, davant aquestes crisis, els economistes neoliberals haurien de donar-nos una resposta de per què passen aquestes coses. Però si esperem que ens la donin, millor que ho fem asseguts.
L’únic que ens diuen aquests economistes i analistes és que hi ha una llei d’oferta i demanda, que algunes coses es venen i d’altres es compren, sense explicar perquè hi ha rics i pobres o perquè hi ha aliments que s’acumulen als magatzems mentre hi ha gent que es mor de fam.
De fet ni tan sols arriben a explicar perquè es donen els booms i les crisis, i històricament han fracassat un cop rere l’altre en preveure les recessions de l’economia mundial —com la que patim avui dia. Així doncs, per poder donar una explicació a tots aquest problemes hem d’adoptar un enfocament totalment diferent.
Explicant els booms i les crisis
Malgrat les diferències entre els economistes capitalistes i els marxistes, hi ha una cosa que ni ells poden negar. Aquest és un sistema on la majoria de recursos que la gent necessita per produir les coses imprescindibles per viure —fàbriques, oficines, terres per cultivar, màquines, etc.— estan controlades per una minoria de la societat.
A l’any 2007, 500 multimilionaris acumulaven una fortuna de quasi tres bilions de dòlars, molt més que el PIB de la majoria de països i igual que el pressupost anual d’EUA.
Segons un estudi de Consultores de Gobierno Corporativo, al 2007 a l’Estat espanyol deu famílies històriques —és a dir, rics de tota la vida— i només vint empresaris controlaven 19 de les empreses més importants, valorades en 102.000 milions d’euros.
Per tant, i com qualsevol pot comprovar a les seves carns cada dia, la gran majoria de gent —la classe treballadora— es veu obligada, si vol sobreviure mitjanament, a vendre el seu treball als que posseeixen els mitjans de producció. Com deia Marx: “el treballador pot deixar en qualsevol moment el capitalista que l’ha llogat (…) però el treballador, el qual només té com a font d’ingressos la seva força de treball, no es pot despendre de tota la classe de compradors, és a dir de la classe capitalista, sense renunciar a la seva existència. No pertany a un capitalista en concret, sinó que pertany a la classe capitalista en el seu conjunt”.
Òbviament el treballador no és un esclau, però no deixa de ser un “esclau assalariat”. Per tant, els i les treballadores es veuen obligades a acceptar per la seva feina un sou per sota del producte total del seu esforç. El valor del seu sou sota el capitalisme mai és igual al valor del treball que realitza. Per exemple, si es necessiten quatre hores de feina per produir el que una persona necessita per viure i la jornada laboral és de vuit hores, el capitalista, l’amo dels mitjans de producció, es queda amb les quatre hores restants per no fer res. Això, que Marx va anomenar “plusvàlua”, és l’origen dels guanys, els interessos i les rendes, que combinat amb les relacions que es donen al sistema capitalista mundial, és la causa de les crisis.
I és que dins el capitalisme, alhora que és un sistema internacional de producció, l’organització d’aquest la porta a terme empreses per separat i alhora rivals que han de competir entre elles per sobreviure —ja siguin aquestes privades o de propietat estatal. Per tant, si els beneficis, o plusvàlua, que permeten a una empresa competir amb les altres els creen els i les treballadores, aquesta ha d’intentar que cada treballador produeixi el màxim possible a canvi del mínim cost possible. Aquí és on rau el dinamisme del sistema. La seva capacitat d’adaptació i la seva constant necessitat d’absorbir-ho tot dins els paràmetres del mercat es dóna per la necessitat imperiosa dels capitalistes de mantenir-se constantment per sobre de la resta. Això alhora porta a una renovació contínua de les instal·lacions i la maquinària —és dir, comprar-ne de nova— i una pressió permanent sobre els i les treballadores per a què amb el seu treball ho facin possible. De fet, el propi capitalista no pot triar fer-ho o no, a menys que vulgui acabar fent fallida. D’aquí la irracionalitat i inhumanitat d’aquest sistema.
A mesura que els beneficis dels capitalistes augmenten i sembla cada cop més fàcil aconseguir més i més beneficis, les empreses intenten aprofitar el moment per guanyar ventaja sobre la competència augmentant a la vegada la seva producció.
Obren noves fàbriques, oficines, contracten a més treballadors, compren nova maquinària, etc., creient que faran diners a cabassos. Alhora, això fa que altres empreses també produeixin més per abastir de productes les primeres. Així s’entra en una voràgine de producció i de beneficis ràpids on per un període determinat de temps sembla que el sistema funciona, ja que en aquell moment és capaç de reduir l’atur i donar una imatge —o més aviat un miratge— de que tot va bé. És en aquest moment on l’economia s’expandeix i entrem en un període d’expansió o de boom econòmic.
Però com es passa d’això a la crisi? El problema és que la manca de coordinació entre les diferents empreses, el fet de competir entre elles i la recerca cega de beneficis a tota costa fan que comenci a donar-se una manca de matèries primeres, components, treballadors qualificats o finançament de la indústria. Precisament els aspectes que fan que de l’expansió es passi a la recessió es donen durant la pròpia expansió.
Així, els preus i els tipus d’interès pugen i amb ells la inflació. Així, la pujada dels costos de producció fa que les empreses no guanyin tants beneficis com abans i hagin de començar a acomiadar treballadors o fer-los treballar més per menys. Amb tot això apareix també el problema de la “sobreproducció”. Els productes s’amunteguen als magatzems i deixen de tenir sortida, ja que la gent no pot permetre’s el luxe de comprar-los. Amb la reducció de la demanda, més treballadors van al carrer i tenen menys diners per comprar productes, el que fa que la “sobreproducció” augmenti encara més, passant així del boom a la recessió.
Malgrat tot això, és important dir que les crisis del sistema no significa la seva desaparició i el seu col·lapse total ja que fins i tot en les crisis més profundes no totes les empreses fan fallida. Algunes d’elles tenen prou confiança en els seus beneficis per tornar a invertir i fins i tot en temps de crisi —aprofitant-se de la fallida d’altres empreses— poden augmentar els seus beneficis i la seva producció comprant barat. Així, el cercle viciós de la crisi pot donar pas un altre cop a la recuperació econòmica fins a arribar a un nou boom tornant a començar el cicle.
Però alhora també cal dir que a causa de les recessions i a mesura que el capitalisme envelleix, cada cop hi ha menys empreses competint entre elles i cada vegada més hi ha una concentració més alta de capital. Alguns exemples recents són la futura fusió entre Clickair i Vueling, entre British Airways i Iberia o la fusió entre els dos bancs d’inversió JP Morgan i Chase creant un gegant mundial valorat en 32.000 milions de dòlars, i que més tard va comprar Bear Stearns, creixent encara més. Així cada cop que hi ha una crisi i alguna d’aquestes grans empreses fa fallida els efectes d’aquesta són cada cop més desastrosos per a centenars de milers de treballadors que perden les seves feines, com està passant ara en la construcció i la banca.
Un sistema inestable
La pregunta és: es poden evitar aquest cicles amb aquest sistema? La resposta simplement és no.
Fins i tot l’economia oficial reconeix que el sistema capitalista és un sistema on hi ha crisis cícliques que, com la que patim avui dia, van cada cop a pitjor.
Després de la gran crisi del 1929, va arribar la del 1973 —on s’acabava el període de boom més gran del capitalisme que va començar als anys 50—, després la crisi del 1990-93, la del 1998, la del 2001-02, i ara aquesta, la qual ja la comparen amb la crisi més important de la història: “Estem travessant la crisi financera més important des de la depressió del 1929”. Això no ho diu cap economista marxista, sinó el mateix Miguel Ángel Fernández Ordóñez, governador del Banc d’Espanya.
El problema per als economistes pro capitalistes és que són incapaços d’explicar per què aquestes crisis són cada cop pitjors. I és que darrera de tot això hi ha un problema fonamental al sistema: la tendència a la baixa en la taxa de beneficis. De fet és aquesta tendència la que, en última instància, està darrera d’aquesta crisi econòmica i de la resta que s’han donat al llarg de la història.
Marx va identificar aquesta tendència intrínseca al sistema quasi cent anys enrere. Aquesta tendència no significa que les empreses, quan entren en una crisi, tinguin pèrdues constants de diners fins a fer fallida: de fet moltes companyies continuen fent molts diners i augmentant els seus beneficis. El que vol dir és que la taxa de beneficis que obté una empresa a canvi del que ha invertit en aconseguir-los, amb el temps, tendeix sempre a decréixer.
I això es produeix a causa de la pròpia natura de l’acumulació capitalista. Com ja hem vist, cada capitalista competeix amb els altres i es veu amb la necessitat de renovar-se o morir. Això vol dir invertir cada cop més en nova maquinària i nova tecnologia que faci en última instància reduir el màxim possible els costos laborals, per així poder produir més barat i per tant, vendre més barat i així deixar fora del mercat els seus competidors. Això ho demostra un estudi sobre taxa de beneficis i innovació a la industria alimentària: “la innovació tecnològica constitueix una eina molt important a l’obtenció d’altes taxes de benefici (…) Les grans companyies agroalimentàries més innovadores obtenen sistemàticament una major taxa de beneficis que altres no innovadores o menys innovadores”.
Però el problema per al sistema resideix en què qui crea els beneficis no son les màquines, sinó els treballadors i treballadores, amb la seva força de treball. Així, si hi ha una inversió més gran a la maquinària que a la força de treball, la inversió acaba creixent més que els beneficis, i la proporció de beneficis comparat amb la inversió acaba disminuint.
Aquesta contradicció dins el sistema és clau per entendre el seu funcionament i les seves crisis periòdiques, ja que quan més èxit tenen els capitalistes en acumular i fer-se amb més tall del pastís més pressió autoimposen al sistema per a que disminueixin els seus beneficis. Aleshores la pregunta és: com pot ser que els capitalistes facin una cosa que fa que baixin els seus beneficis a la llarga? Per contestar aquesta pregunta cal entendre un aspecte fonamental. I és que el que es bo per el capitalista a nivell individual és dolent per el sistema globalment. El capitalista individual inverteix per poder quedar-se el tall del pastís dels altres, alhora això obliga a fer el mateix als altres per poder sobreviure, incrementant la pressió per competir, per tant per millorar la seva producció amb noves tecnologies i així —globalment—pressionar a la baixa els beneficis.
De fet, les taxes de beneficis a nivell global no han tornat a ser el que eren.
Arribant al seu màxim durant el boom dels anys 50, des de la crisi econòmica del 1973 no han tornat als seus nivells anteriors i han decrescut cada vegada més durant aquests anys.
L’economista Walden Bello dóna aquestes dades en un dels seus articles: “la taxa de beneficis de les 500 principals corporacions nord-americanes va caure estrepitosament des del 4,9% entre 1954-59 al 2,04% al 1960-69, al -5,30% al 1989-89, al -2,64% durant 1990-92, i al -1,92% al 2000-02”.
A un altre nivell, però que mostra la tendència que estem explicant, segons dades de la Comisión Nacional del Mercado de Valores, les principals empreses que cotitzen a l’Estat espanyol —l’Ibex 35— malgrat tenir uns beneficis de 29.175,8 milions d’euros el primer semestre d’aquest any i augmentar els seus beneficis en el 16,9%, les dades mostraven una reducció en els seus beneficis respecte al mateix període de l’any anterior, el qual va arribar al 32%. Però, fins i tot en els anys d’expansió econòmica l’augment dels beneficis no es traduïa en un increment dels guanys respecte a la inversió, es a dir, de la taxa de guanys.
L’impacte sobre els i les treballadores
Evidentment cal entendre que quan les empreses s’adonen d’això intenten prendre mesures per impedir-ho. I bàsicament aquestes mesures prenen tres formes diferents.
La primera intenta que el treballador treballi més temps sense augmentar proporcionalment el seu salari per així augmentar els beneficis de l’empresa sense augmentar els costos. Els analistes neoliberals ho tenen molt clar, com afirma un d’ells en un article al suplement Negocios d’El País: “l’extensió de la jornada laboral s’ha d’afrontar amb un enorme sentit pragmàtic, ja que el model idíl·lic de treballar poc i percebre una generosa retribució que permeti viure esplaiadament a una societat consumista no sembla que tingui molt de futur”. Apart de la pregunta que a un li ve al cap quan llegeix això, que és en quina realitat laboral viu aquest personatge, l’afirmació ens mostra en quina direcció apunten els apologistes del capitalisme.
De fet, aquesta mesura és la que s’està intentant dur a terme per part de la UE quan es parla d’augmentar la jornada laboral fins a 60 hores a la setmana (veure quadre “El PSOE i la Directiva de les 65 hores”), arribant a 65 en col·lectius de treballadors i treballadores amb guàrdies, com infermers o bombers i arribant a poden ser de fins a 78 hores segons els contractes. Alhora, les pauses o descansos en torns llargs de treball no es contarien com a hores de feina. Tot això es duria a terme permetent que els i les treballadores poguessin pactar “lliurement” les seves hores de feina amb els empresaris.
La segona és pressionar als i les treballadores per a que aquestes produeixin més. Veient que fins i tot l’extensió de la jornada laboral té un límit, els capitalistes intenten que els i les treballadores facin més feina amb les mateixes hores. Roland Berger, president de la consultora estratègica que porta el seu nom i assessor de polítics com Angela Merkel (del partit conservador alemany) o Gerhard Schroeder (del partit socialdemòcrata alemany), afirmava en una entrevista sobre la situació a l’Estat espanyol que “és insostenible que el cost de la mà d’obra augmenti mentre la productivitat no creix. S’ha d’augmentar la productivitat. I no només amb mesures posades en marxa per les empreses; ha d’intervenir el Govern. Fan falta grans reformes en el món laboral, en la productivitat i el treball. M’agradaria veure en dos o tres anys creixement zero en els costos laborals i un augment de la productivitat.”
De fet d’aquí sorgeix la producció fordista o taylorista —la manera d’organitzar la producció concebuda per F.W. Taylor, a finals del segle XIX, i portada a la seva màxima expressió per Henry Ford— on es controlava totalment la cadena de producció per fer que el i la treballadora produís més. Avui dia en alguns centres de treball s’intenta introduir el cronometratge o MTM (Mesura del Temps dels Mètodes), on s’intenta portar encara més enllà el control del treballador, gravant i estudiant al mil·límetre els seus moviments per fer-lo produir més en el mateix temps de treball.
Un dels avantatges per als capitalistes és que, si aconsegueixen produir més barat que el seu rival, guanyen mercat. El problema és que això no te fi: quan els seus competidors fan el mateix han de tornar a demanar més producció. Per això, quan molts treballadors i treballadores accepten la idea que produir més protegirà la seva feina, cometen un terrible error, ja que a l’únic que porta això és a atrapar a treballadors i treballadores d’empreses diferents en una cursa interminable per treballar i produir més que la resta.
La tercera mesura és la de, directament, retallar els salaris. No és que aquests disminueixin constantment, ni tampoc que no puguin pujar mai en el sistema capitalista com hem vist abans, sinó que en temps de crisis aquest no pugen prou per mantenir el nivell de vida, ja que no augmenten tant com ho fa la inflació, és a dir, els preus. Molts analistes pro capitalistes tenen clar que la crisi econòmica farà que l’augment dels salaris a l’Estat espanyol es situï per sota de l’IPC. Segons aquest analista “si la companyia entra en crisi serà insostenible elevar els sous un 5%”. A tot això se li suma el fet que el salari mig real dels treballadors i treballadores a l’Estat espanyol ha disminuït als últims deu anys, passant de representar el 49,7 % del PIB al 1997 al 46,4 % al 2007.
Aquestes tres maneres d’intentar mantenir els beneficis no són ni molt menys una llei immutable. Més aviat son mètodes als quals recorren els capitalistes per lluitar contra la pressió a la que està sotmesa la seva taxa de beneficis. El problema per ells és que tota aquesta mena de recursos provoca als treballadors —fins i tot als que no estan molt conscienciats— resistència i lluita, alhora que creix la ràbia contra el sistema i la possibilitat d’una lluita de classes generalitzada. És aquí on la lluita ideològica per un canvi revolucionari pren importància.
La caiguda d’un mite
La nacionalització de Freddie Mac i Fannie Mae mostra fins a quin punt el govern de Bush té por d’ un col·lapse total del sistema financer que arrossegaria amb ell el sistema econòmic. Aquestes nacionalitzacions tracten d’intentar frenar la fallida del sistema i donar diners gratuitament al mercat financer. El problema és que Bush està al límit del que pot gastar. És per això que, mentre que va salva algunes companyies, deixa que s’enfonsi altres com Lehman Brothers. Les seves paraules abans de conèixer la decisió del Senat nord-americà sobre el seu pla de xoc son força aclaridores de la situació: “estem davant d’una greu crisi financera, tota la nostra economia està en perill”.
Aquesta crisi, per la magnitud que està tenint i tindrà, ha obert un profund debat sobre la vigència del neoliberalisme i el lliure mercat. “Les intervencions estatals poden ser l’única via per fer funcionar de nou el sistema financer”. Això que podria semblar tret d’algun article d’aquesta revista, és el que es podia llegir en un article d’un diari de negocis fa poc, i mostra el punt al qual ha arribat el debat entorn el sistema econòmic.
I el debat no només existeix entre l’esquerra, sinó també dintre la pròpia classe dominant. Alguns exemples dels seus mitjans de comunicació ens poden donar una idea.
La portada del suplement de negocis del El País tenia com a titular principal el mes passat “Deu dies que varen canviar el capitalisme”, fent una referència clara al famós llibre de John Reed “Deu dies que trasbalsaren el món” sobre el triomf de la Revolució Russa el 1917. Fins i tot Joseph Stigliz, economista i ex cap del Banc Mundial, deia que “la crisi de Wall Street era pel mercat el que la caiguda del mur de Berlín va ser per al comunisme”. I de fet, en el sentit que això significa un cop molt dur per a les idees neoliberals, té raó.
El cert és que la classe dirigent no té respostes unitàries enfront la crisi, el que mostra la seva divisió i la seva preocupació per l’impacte de la crisi sobre el propi capitalisme i, sobretot, sobre la credibilitat del sistema.
El que està clar és que la intervenció estatal —sigui per la raó que sigui— implica problemes ideològics per les classes dominants, ja que desafia la ideologia neoliberal que s’havia instaurat des dels anys 80.
Qui es podia imaginar a Nicolas Sarkozy dient “l’autoregulació s’ha acabat, el laissez faire s’ha acabat i el mercat totpoderós que sempre tenia raó s’ha acabat”. La pregunta és si estarà d’acord amb ell molta part de la classe dirigent. El problema de fons és que si, com hem vist, les crisis son inherents al sistema, les classes dirigents mai les podran resoldre del tot i cada cop els serà més difícil donar una resposta consistent. De fet, aquest tipus de declaracions només mostren el fracàs dels dirigents polítics que han impulsat el neoliberalisme.
D’altra banda, tot aquest debat sobre la necessitat de regulació dels mercats per part de l’estat, malgrat trencar amb la lògica neoliberal, no deixa d’intentar fer funcionar el capitalisme amb altres mètodes. Dit d’un altre manera: intenten salvar el capitalisme d’ell mateix. I una manera de fer-ho que obre debats dins l’esquerra és l’aplicació de polítiques keynesianes.
El keynesianisme —desenvolupat per John Maynard Keynes als anys 30— manté que només la intervenció estatal pot salvar al sistema de les recessions. Durant el boom del capitalisme als anys 50 —on aquestes polítiques van ser impulsades per molts governs— es va creure que per fi s’havia aconseguit fer funcionar el sistema, arribant a dir alguns economistes de l’època que s’havien acabat les crisis. El que passava era que durant aquells anys d’expansió econòmica la classe treballadora organitzada en sindicats i organitzacions també va guanyar a través de lluites unes millors condicions de vida. Això es va acabar amb la recessió del 1973, quan la crisi i la repressió dels estats va imposar al moviment obrer retallades socials i polítiques de lliure mercat.
Amb tot això, el problema de la intervenció estatal sobre el mercat, i per tant del keynesianisme, és que a la llarga no pot solucionar el fet que la taxa de guanys es mantingui tan baixa i per tan no pot explicar el perquè cada vegada les recessions son més fortes i a la vegada els booms son més petits.
Això és perquè a l’acceptar la major part dels arguments de l’economia ortodoxa, són incapaços de veure la pressió a llarg termini que existeix sobre la taxa de beneficis i, per tant, no dóna una explicació de com aturar les crisis.
El que hem de tenir clar és que el que està passant en cap cas és un problema del sistema financer com hem vist, però tampoc és tracta d’un problema de regulació que es pugui solucionar amb més intervenció. El problema fonamental resideix, com hem vist, al propi sistema capitalista.
La necessitat d’una resposta i una alternativa
L’última gran depressió al 1929 va portar anys després la Segona Guerra Mundial. I encara que ara mateix no hem arribat a aquesta situació, sí que és veritat que la crisi comença a ser seriosa i no sembla amainar, sinó tot el contrari, i el que pot semblar una llum al final del túnel de cop i volta es pot convertir en un tren a tota velocitat. A més, EUA està ferit econòmicament però no ha deixat de ser la primera potència militar mundial, quelcom molt perillós a curt termini i que ha tingut el seu reflex a la crisi del Caucas.
Però, malgrat això, una crisi econòmica d’aquest tipus pot debilitar les idees a favor del sistema i obre un ampli ventall de possibilitats per que les idees revolucionàries i anticapitalistes tinguin influència en la classe treballadora.
Però també hem de ser conscients que la classe dirigent intentarà cercar un boc expiatori, com per exemple els i les treballadores immigrants. La Directiva de retorn —aprovada pel PSOE— és un primer intent de fer caure la culpa de la crisi als i les treballadores immigrants. Les declaracions com les del líder del PP, Mariano Rajoy: “Hi ha molts estrangers cobrant l’atur i espanyols buscant feina a fora”, que són un altre exemple del que tracten de fer.
Davant d’aquesta situació en la qual ens trobem, i amb la ideologia neoliberal tocada, és més necessari que mai donar una resposta contundent des de l’esquerra combativa, el moviment sindical i els moviments socials de base.
I és que com deia Lenin, “la política no és res més que economia concentrada”. Precisament aquesta situació ha estat la que ha canviat la situació política a l’Estat espanyol.
El Govern de ZP després de quatre anys de calma podria començar a trobar-se amb la resposta dels i les treballadores al carrer.
La barreja de la pujada de preus i la crisi econòmica forma un còctel explosiu. En molts casos la inflació porta als i les treballadores a lluitar per mantenir els seus estàndards de vida. De fet, el futur estarà determinat per la lluita entre les mesures que voldran imposar el Govern i la patronal i la disposició dels i les treballadores per acceptar-les. La qüestió serà quina forma agafaran aquestes resistències i com l’esquerra organitzada respon a elles. El nostre objectiu ha de ser el de no pagar per una crisi creada pel seu sistema. Per això caldrà atiar cada guspira i cada foc que sorgeixi de les lluites que de ben segur es donaran.
Però, a un altre nivell, cal que com a revolucionaris i anticapitalistes anem més enllà i parlem clarament de les alternatives que hi ha a aquest sistema irracional i inhumà.
Si volem canviar el sistema de dalt a baix és necessari, per la seva pròpia naturalesa, prendre el control dels mitjans de producció i fer-los funcionar col·lectivament, alhora que coordinem entre nosaltres el que es produeix, subordinant aquesta producció al control democràtic en base a les necessitats reals de la majoria de la població.
Aquesta democràcia directa tindria poc a veure amb la que vivim avui dia, que deixa el poder real a les mans de les empreses, i es basaria en la participació de la majoria de gent —ja sigui des dels llocs de treball o des dels barris— als debats per planejar la producció i, en definitiva, el funcionament de tota la societat.
Però no menys important que això és que aquesta nova societat, malgrat que no es donaria a tots els països de cop, hauria —per poder escapar de les urpes del capitalisme i la competició— d’acabar expandint-se per tot el món a causa del caràcter internacional del sistema actual. Només així les noves xarxes de producció democràticament controlades podrien accedir a tots els recursos disponibles per fer d’aquest món un lloc millor per viure-hi, sense explotació ni opressió.
Amb aquest article pots llegir també “El PSOE i la Directiva de les 65 hores”
