Cultura popular i política al Sènia
Raimon Collet* 
Des de la implantació de les autonomies sorgides de la Segona Restauració borbònica, a finals dels anys setanta dels segle XX, han anat consolidant-se una casta de polítics i buròcrates a les administracions autonòmiques que, lligats als interessos de classe dels grups econòmics dominants, han anat impulsant un sistema de referència de simbols i identificacions propis per a cada territori. No oblidem que qualsevol estructura política necessita instaurar uns determinats referents simbòlics per identificar al conjunt de la població, elements que li confereixen legitimitat a la institució política i a les seves decisions. Els processos de construcció nacional que s’han succeït, primer a Europa i Amèrica del sud i després a la resta del món, han anat sempre acompanyats d’un sistema simbòlic identitari de referència, en el qual inserir la població dels seus respectius territoris, conformant el que Benedict Anderson anomena “comunitats imaginades”[1]. Sense aquests marcs simbòlics de referència, qualsevol estructura i institució política es veuria abocada a la deslegitimitat i al qüestionament de la seva existència.
Al nostre país, les estuctures polítiques autonòmiques també han posat en funcionament aquests mecanismes de legitimació. D’aquesta manera, han intentat consolidar la ficció que el “poble” (identificat com el conjunt dels habitants) al qual administraven tenia una “cultura” homogènia que feia necessària l’existència d’aquestes autonomies. Però les actuals societats occidentals, per la pròpia lògica del capital i de l’administració burocràtica, estan configurades per diferents grups i classes socials i no són, per tant, homogènies, sinó fortament estratificades. Llavors és quan hem de transformar les connotacions de la paraula “poble” i dotar-la d’un altre sentit, el que fa referència al conjunt de grups i classes socials que en un moment històric determinat estan en una situació de dependència i subordinació a altres grups i classes socials, que són les dominants. A partir d’aquesta dicotomia i de l’antagonisme que se’n genera, podem entreveure que al parlar de “cultura” no hi ha un únic model de referència sinó una pluralitat de sistemes culturals i simbòlics que entren en competència per a esdevenir hegemònics. D’aquesta manera es conformen diferents projectes culturals per a una mateixa nació, és a dir, cada grup social (o una coalició d’aquests) lluita per a fer que el seu model cultural sigui el “nacional”. En aquest sentit, parlar de “cultura popular” no és altra cosa que parlar de la cultura de les classes subalternes.
Però a més, dins de cada nació no només ens trobem amb una estratificació social que comporta l’existència de diversos grups i models culturals, sinó que també hi ha una diversitat geogràfica que implica l’existència d’una pluralitat de cultures locals, les quals, tot i no estar exemptes d’estratificació i de conflictes interns, s’articulen en una relació (territorial) jeràrquica en l’estructura econòmica i político-simbòlica de la societat.
Al conjunt del territori català, els grups socials dominants es concentren als centres de poder de les capitals autonòmiques, ja sigui Barcelona València o Ciutat de Mallorca [2], i això fa que hegemonitzin un determinat model de cultura “regional”. En el cas concret de les Terres del Sénia, la dependència política i econòmica respecte a aquestes capitals és evident[3], però també ho és que la cultura oficial (que al Principat en diuen nacional, i al País Valencià regional) no ha pres en consideració la cultura popular d’aquestes terres i no les ha incorporades al sistema simbòlic de referència que representa a la comunitat política. D’aquesta manera, el que en un principi (i després de molts anys d’evolució i consolidació) era un territori amb formes econòmiques, socials i culturals gairebé idèntiques, s’ha anat transformant al llarg dels últims anys en una pressió cada cop més forta i excloent que lligava tant el sud com el nord del Sénia als àmbits geogràfics i polítics de la província i l’autonomia (d’implantació espanyola) i que ha provocat una política cada cop més ferma de separació i divisió dels pobles de banda i banda del riu.
En el cas del Principat, aquesta homogeneïtzació cultural es fa evident en molts àmbits, un dels quals seria la consolidació de la sardana com a ball identificador de la catalanitat. Davant d’aquest fenomen, com es poden identificar els habitants del nord del Sénia que tenen la jota com a ball històric i popular? Doncs, o bé aposten decididament per la seva catalanitat i potencien la sardana entre la població (fet que entra en conflicte amb l’arrelament de la jota en l’imaginari popular) o queden al marge d’aquests elements identificadors de la catalanitat (fet que implica la recerca d’altres elements territorials i simbòlics identificadors, com havia passat durant el franquisme amb l’associació de la jota amb les províncies espanyoles contigües al riu Ebre).
A més de l’impugnació dels dos models culturals/territorials excloents per uns altres més plurals que impliquin tot el territori, caldrà també superar els perjudicis que arrosseguem molts independentistes d’esquerrres, i que tenen el seu origen en una determinada concepció que va esdevenir hegemònica entre els sectors d’esquerra des de mitjans del segle XX. Aquests perjudicis tenen com a comú denominador considerar determinades mostres de cultura popular com a fenòmens antiquats i arcaics, en contraposició a la cultura urbana i cosmopolita oficial. Davant d’això hem d’entendre que la cultura popular no és per se un element conservador o folclorista (en el sentit pejoratiu del terme), sinó que la cultura popular està estretament vinculada a la correlació de forces i als interessos dels grups dominants que les monopolitzen. Aquest és el cas d’alguns dels pobles del sud del Sénia, on determinats elements de la cultura popular són instrumentalitzats pel poder polític, dotant-los de connotacions arcaiques i premodernes en contraposició a la cultura oficial i moderna que representa la nacionalitat cultural espanyola. La idea que la cultura popular tradicional, molt present en l’imaginari col·lectiu dels pobles catalans del País Valencià, serveix només com a mera escenficació i representació de la localitat i no com a vehicle de cohesió i de conformació de la identitat col·lectiva pel conjunt dels seus habitants ha estat potenciada per part del poder polític autonòmic i provincial per a monopolitzar i dirigir els sentiments d’identitat col·lectiva cap als seus interessos nacionals espanyols.
Des de l’esquerra independentista hauríem de prendre nota d’aquestes instrumentalitzacions polítiques, culturals i simbòliques, no per a titllar-les de falses i superficials (per rídicules que semblin no hi ha altres maneres de conformar una identitat nacional col·lectiva) sinó per a posar en pràctica allò que Gramsci definí amb el concepte “d’hegemonia cultural” i que ha de servir per a bastir la territorialitat del nostre poble a partir d’uns referents culturals que englobin la nostra diversitat local.
*Raimon Collet és Militant de la Coordinadora Obrera Sindical.
Notes:
[1] Aquí no entenem el concepte de “comunitats imaginades” en el sentit de que siguin falses o enganyoses, sinó que fa referència al procediment segons el qual es cohesionen política i simbòlicament les societats, contraposant-ho als sistemes polítics reials/religiosos o tribals, que estructuren la comunitat política a partir d’altres mecanismes.
[2] No cal dir que en un nivell inferior, totes les ciutats i pobles ostenten un determinat poder que és exercit pels respectius grups socials, però ens fixem en les autonomies per ser un marc polític prou important, tant pel que fa a les competències que gestionen com a la capacitat per dictar els models culturals pertinents. Malgrat això, cal tenir en compte també els àmbits geogràfics provincials, que després de 150 anys encara exerceixen un poder polític i econòmic prou important, sobretot al sud del Sénia.
[3] En aquesta relació territorial jeràrquica, aquestes terres tenen, entre les opcions que se li plantegen, la funció d’acollir aquelles activitats econòmiques imprescindibles per al “desenvolupament” econòmic de les grans ciutats però que s’han de situar lluny d’aquestes pel cost que suposen (abocadors, plantes d’energia nuclear o eòliques, magatzems, etc.).
