De la Constitució a les lleis de símbols
Apunts sobre la conformació de les identitats col·lectives als Països Catalans des del poder institucional (1977-2015)
El passat 2 d’abril, quan el Partit Popular encara gaudia d’una àmplia majoria absoluta en alguns parlaments dels Països Catalans, les Corts valencianes tiraren endavant la “Llei de reconeixement, protecció i promoció de les senyes d’identitat del poble valencià”. Aquesta aprovació, que ara ens pot semblar llunyana després del canvi de govern autonòmic, ens hauria de moure a la reflexió en el sentit de fins a quin nivell poden arribar les institucions en el seu paper per anar construint les diferents identitats col·lectives arreu dels Països Catalans. És veritat que, per a alguns, construir la identitat a colp de legislació és quelcom difícil de concebre, però no podem negar que, en el nostre país, aquesta praxi ha tingut un elevat grau d’eficiència i, més concretament, per assolir uns objectius que ja es van marcar a la transició: obstaculitzar, en la mesura del possible, qualsevol possibilitat d’aprofundir la vertebració nacional als Països Catalans.
Tot i que l’aprovació de la Llei de senyes d’identitat va ser la darrera fita en l’intent de despersonalització dels valencians (després veurem perquè), aquesta no ha ha estat ni de bon tros la primera vegada que les institucions de govern als Països Catalans, ja siguen aquestes autonòmiques o estatals, han actuat per tal d’establir un marc legal que salvaguarde el seu projecte uniformitzador. Així, els problemes que van generar els noms oficials amb què van anar sent reconeguts els diferents territoris històrics en convertir-se en comunitats autònomes; les diferents denominacions que va tenir la llengua arreu dels Països Catalans o tota la legislació referent al reconeixement de les banderes oficials a cada autonomia, van ser resolts, generalment, de manera satisfactòria per a la lògica de la desconnexió nacional. Però centrar-nos en aquesta llei, que podria ser derogada en breu, només té sentit si l’entenem, en primer lloc, com un estadi més dins un procés de confrontació de dos projectes nacionals: l’espanyol i el català. I, a més, cal que ho fem des de la perspectiva nacional, dels Països Catalans.
Per poder esbossar un repàs històric a la construcció de l’entramat legislatiu sobre el qual s’assenta la fragmentació dels Països Catalans, hem de començar per retrocedir al procés de tramitació de la Constitució espanyola. A la dècada dels setanta, al període conegut com la Transició, als Països Catalans, la major part de les forces progressistes hi tenien als seus programes o, almenys, als seus discursos i pràctiques polítiques el reconeixement del marc nacional dels Països Catalans. En una època amb possibilitats reals de canvi polític, els sectors socials hegemònics feren servir les grans formacions polítiques del moment (UCD, PSOE, PCE, CiU…) per reconduir aquesta força social emergent cap a uns canals que mantingueren la unitat de l’Estat. Un dels pilars fonamentals d’aquesta unitat era la prohibició de la federació de les naixents autonomies. Aquesta operació es va tancar per la via de la incorporació de l’article 145 a la Constitució espanyola:
«Artículo 145
1. En ningún caso se admitirá la federación de Comunidades Autónomas.»
La Constitució espanyola determina que són els estatuts d’autonomia els que regulen legalment quins són els diferents símbols identitaris a cadascuna de les comunitats autònomes. Aquest punt, per tant, ens ha de conduir a saber com es va produir el procés de debat i aprovació de cadascun dels estatuts d’autonomia als territoris que integren els Països Catalans baix administració espanyola.
Segurament, el cas més paradigmàtic quant al procés de negociació de l’estatut autonòmic fou el valencià. En aquest cas, els poders hegemònics de l’Estat van veure clar que el País Valencià era el camp de batalla fonamental que podria decantar el procés autonòmic cap a l’establiment d’una estructura estatal mínimament descentralitzada però establida en base a comunitats autònomes controlades; o cap a un procés on l’Estat s’arriscava a acabar afrontant un espai nacional català, que desbordés els mateixos límits de Catalunya. D’altra manera no podrem entendre les energies que l’Estat es va deixar al País Valencià i quina fou la manera en què es va produir la tramitació del seu estatut, amb l’exercici d’una doble pressió: en primer lloc al carrer, amb la violència feixista contra partits polítics i militants nacionalistes, violència que hem de recordar que es va produir amb impunitat total i amb el suport i participació de les forces policials i militars de l’Estat; i, en segon lloc, amb les cúpules estatals dels principals partits estatals, disposades a modificar els textos inicials proposats des de les autonomies. Finalment, la pressió va resultar efectiva i l’Estatut d’autonomia valencià, malgrat que va ser enviat a Madrid amb la proposta de denominació oficial per a l’autonomia de País Valencià, fou modificat durant la tramitació a les Corts espanyoles i, finalment, quedà amb la denominació de Comunitat Valenciana.
La llengua i els seus noms
Un altre cas interessant fou el de la llengua catalana i el de l’establiment legal de la seua denominació. La llengua, pel seu innegable caràcter diferenciador i, per tant, també identitari va haver d’afrontar la qüestió del seu reconeixement; una qüestió que, als Països Catalans, es va fer front de maneres molt diferents. A Catalunya no hi va haver cap problema en relació amb el nom de la llengua. L’estatut de 1979 va fer un reconeixement clar:
«Article 3
1. La llengua pròpia de Catalunya és el català.»
Amb la modificació estatutària de l’any 2006 aquesta denominació es va mantenir:
«Article 6. La llengua pròpia i les llengües oficials
1. La llengua pròpia de Catalunya és el català. Com a tal, el català és la llengua d’ús normal i preferent de les administracions públiques i dels mitjans de comunicació públics de Catalunya, i és també la llengua normalment emprada com a vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament.»
Amb tot, com podem veure, la reforma va incorporar un nou article que reclamava la cooperació amb altres comunitats amb les quals es compartira llengua, tot que sense anomenar-la pel seu nom i de manera indefinida:
«4. La Generalitat ha de promoure la comunicació i la cooperació amb les altres comunitats i els altres territoris que comparteixen patrimoni lingüístic amb Catalunya. A aquests efectes, la Generalitat i l’Estat, segons que correspongui, poden subscriure convenis, tractats i altres mecanismes de col·laboració per a la promoció i la difusió exterior del català.»
En el cas de les Illes, tot i l’existència d’alguns grupuscles secessionistes amb molt poca incidència social, el nom de la llengua no fou qüestionat. Per aquest motiu, la denominació de la llengua ja va quedar clara al seu Estatut d’autonomia de 1983:
«Article 3.
1. La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, tendrà, juntament amb la castellana, el caràcter d’idioma oficial.»
La modificació estatutària del 2007 tampoc no va canviar el seu sentit i així va quedar establert al seu preàmbul:
«La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, i la nostra cultura i tradicions són uns elements identificadors de la nostra societat i, en conseqüència, són elements vertebradors de la nostra identitat.»
Al País Valencià, per contra, la pressió social dels sectors anticatalanistes sí que aconseguí un Estatut d’autonomia que només contemplava la denominació de valencià per referir-se al nom de la llengua, i això malgrat que aquesta unitat no era qüestionada per cap de les forces progressistes i que el secessionisme lingüístic en aquell moment es localitzava només en alguns indrets del País Valencià, fonamentalment a la ciutat de València i les comarques que l’envolten.
L’article sext de l’Estatut aprovat el 1982 s’hi referia d’aquesta manera:
«1. La llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià.»
L’any 2006, l’estatut valencià va ser modificat gràcies al pacte entre el Partit Popular i el PSOE. El nou estatut reformat va fer un pas més per accentuar la particularització lingüística i tant el preàmbul de l’estatut com al sext article s’hi incorporà el terme idioma per referir-se a la llengua:
«Preàmbul
[…] També es definix la llengua valenciana com a pròpia de la Comunitat Valenciana i l’idioma valencià, junt amb el castellà, els dos idiomes oficials. S’incorporen a l’Estatut les institucions creades després de la promulgació de la Llei orgànica 5/1982 i, al mateix temps, es ressenya en l’idioma valencià el nom de totes les institucions valencianes perquè siguen utilitzades així, tant quan s’escriga, o es parle, en valencià com en castellà.»
«Article sext
1. La llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià.
2. L’idioma valencià és l’oficial a la Comunitat Valenciana, igual que
ho és el castellà, que és l’idioma oficial de l’Estat. Tots tenen dret a conéixer-los
i a usar-los i a rebre l’ensenyament del, i en, idioma valencià.»
L’últim cas que podem esmentar quant a la llengua el tenim a les comarques de la Franja. L’Estatut aragonès, tot i reconèixer l’existència de diferents llengües al seu territori, es guarda fins i tot de nomenar-les pel seu, o altre, nom:
«Artículo 7.
— Lenguas y modalidades lingüísticas propias.
1. Las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón constituyen una de las manifestaciones más destacadas del patrimonio histórico y cultural aragonés y un valor social de respeto, convivencia y entendimiento.
2. Una ley de las Cortes de Aragón establecerá las zonas de uso predominante de las lenguas y modalidades propias de Aragón, regulará el régimen jurídico, los derechos de utilización de los hablantes de esos territorios, promoverá la protección, recuperación, enseñanza, promoción y difusión del patrimonio lingüístico de Aragón, y favorecerá, en las zonas de utilización predominante, el uso de las lenguas propias en las relaciones de los ciudadanos con las Administraciones públicas aragonesas.»
Símbols, banderes i denominacions
És fonamental apuntar la importància de les banderes per a la construcció de les identitats col·lectives, i més quan aquestes s’associen a l’exercici del poder. Per aquest motiu el de la reglamentació de quines havien de ser les banderes autonòmiques oficials fou un veritable cavall de batalla en les negociacions dels diferents estatuts autonòmics. Aquest conflicte, de nou, el
perderen les forces progressistes.
Quan entrem a analitzar el reconeixement dels símbols oficials que representen les diferents comunitats autònomes ja advertim que, llevat de Catalunya, cap dels territoris històrics van oficialitzar l’històric emblema de les quatre barres. Així, a Catalunya es va mantenir l’emblema històric, tal com consta a l’Estatut de 1979:
«Article 4
La bandera de Catalunya és la tradicional de quatre barres vermelles en fons groc.»
A Mallorca, en canvi, aquesta ensenya, històrica i que gaudia d’una gran acceptació social que encara perdura, va ser substituïda per un altre emblema:
«Article 4.
1. La bandera de les Illes Balears, integrada per símbols distintius legitimats històricament, serà constituïda per quatre barres roges horitzontals sobre fons groc, amb un quarter situat a la part superior esquerra de fons morat i amb un castell blanc de cinc torres enmig.»
En el cas del País Valencià, les negociacions a l’hora d’establir l’Estatut es van centrar, fonamentalment, en la denominació del territori, com ja hem vist, i la bandera que havia de representar-lo. El text enviat a Madrid, que era la proposta de projecte estatutari consensuada entre les forces majoritàries (UCD, PSOE i PCE), reconeixia la denominació de País Valencià per a la nova comunitat autònoma i la senyera amb franja blava amb incorporació de l’escut del consell, com a bandera oficial:
«Artículo 1º.
El pueblo valenciano, cuya forma histórica de institucionalización política fue el Reino de Valencia, se constituye en Comunidad Autónoma de acuerdo con lo dispuesto en la Constitución y en el presente Estatuto, con la denominación de País Valenciano.
El País Valenciano es la expresión de la voluntad democrática y del derecho del autogobierno del Pueblo Valenciano, y se rige por el presente Estatuto, que es su norma institucional básica.
El País Valenciano, en el marco de la Constitución de España, tiene por objeto reforzar la democracia y garantizar la participación de todos los ciudadanos en la realización de sus fines.
[…]
Artículo 5º.
La bandera del País Valenciano está compuesta por cuatro barras rojas sobre fondo amarillo, con franja azul junto al asta sobre la que se sitúa el escudo del Consell.»
Aquest text finalment va ser modificat durant la seua tramitació a les Corts espanyoles. En aquest procés, conduït per Fernando Abril Martorell, per part d’UCD ,i d’Alfonso Guerra, pel PSOE, el nom oficial seria canviat per l’actual de Comunitat Valenciana, deixant la denominació de País Valencià només al preàmbul i, per tant, sense reconeixement oficial:
«Artículo 1
1. El pueblo valenciano, históricamente organizado como Reino de Valencia, se constituye en Comunidad Autónoma, dentro de la indisoluble unidad de la nación española, como expresión de su identidad histórica y en el ejercicio del derecho de autogobierno que la Constitución reconoce a toda nacionalidad, con la denominación de Comunidad Valenciana.»
La bandera també va patir una modificació de pes en substituir-se la proposta inicial, que mantenia l’emblema del Consell a la franja blava junt al pal, per la senyera coronada pròpia de la ciutat de València:
«Artículo 4
1. La tradicional senyera de la Comunidad Valenciana está compuesta por cuatro barras rojas sobre fondo amarillo, coronadas sobre franja azul junto al asta.»
D’aquesta manera, tant PSOE com UCD satisfeien les exigències de la dreta valenciana, immersa en plena Batalla de València, al mateix temps que infligien una severa derrota moral al nacionalisme valencià que, a partir d’aquest moment, veuria com tot el seu corpus simbòlic, integrat pel nom del territori com a País Valencià i la quatribarrada com a senyera, quedaven exclosos de l’oficialitat i, per tant, en una mena de llimbs al·legals. En el cas de la bandera, a més a més, la situació fou pitjor, ja que es va associar exclusivament com a bandera d’un altre territori, és a dir, aliena al fet valencià, amb tota la càrrega negativa que aquest fet pot implicar.
D’aquest recorregut podem determinar que els anys que van des de finals dels setanta als primers vuitanta, l’època de construcció dels marcs autonòmics, van ser decisius per anar bastint un corpus legislatiu que codificara aquells aspectes més importants quant a l’establiment de la simbologia oficial arreu dels Països Catalans. La lògica marcava que, amb aquesta base legal resolta, seria més fàcil anar domesticant les identitats col·lectives a cada territori històric per reconduir-les cap a un augment de la desconnexió o fractura nacional, tot i que encara no estiguera plenament assumida per la societat. En realitat, tot es va concebre com una qüestió de temps, encara que calguera dotar-se de nous instruments que facilitaren aquest distanciament entre les societats dels diferents territoris.
Uns instruments nous, i eficaços
A partir de la primera meitat dels anys vuitanta del segle passat, i una vegada que ja semblava que s’havien tancat satisfactòriament els problemes que plantejava la negociació dels estatuts d’autonomia, els nous governs autonòmics van considerar que calia dotar-se de noves eines que asseguraren els passos futurs. Entre les noves ferramentes, n’hi va haver una de fonamental: l’aplicació d’unes polítiques lingüístiques eficaces i que permeteren posar les bases d’un procés controlat de normalització lingüística, que no eixira d’uns límits tolerables. Aquestes polítiques lingüístiques es fonamentaren en dos gran eixos: l’escola i la televisió. En el primer cas, l’escola fou un mitjà efectiu per a la normalització lingüística, en quedar en mans de mestres i professors, qui, en molts casos, en ser un col·lectiu més difícilment controlable pel poder polític, acabaria per convertir-se en un contrapés a les polítiques uniformitzadores. Malauradament, el procés de normalització lingüística, si no anava acompanyat d’una acció social més àmplia, era molt difícil que tinguera la màxima efectivitat, com va passar en diferents graus, sobretot, al País Valencià i a les Illes.
El segon element fonamental, més clarament lligat a la consolidació d’una identitat nacional determinada, van ser els espais comunicatius i culturals a cada autonomia. I, en aquests cas, el seu desenvolupament sí que va estar plenament controlat des dels governs autonòmics. Quan ens referim als espais comunicatius, hem d’anar més enllà de les ràdios i televisions públiques, car també ens estem referint a la concessió de llicències per ocupar l’espai radiofònic, i, més tard, també televisiu, a emissores i canals que emeteren en català; a les ajudes per a la promoció de publicacions també en la nostra llengua o a l’establiment d’una xarxa cultural dinàmica i compartida per tots els Països Catalans. A cada territori, les polítiques foren diferents i, si a Catalunya sí que podem dir que es va contribuir al desenvolupament d’un espai comunicatiu en català, a la resta de territoris no va ser així o, almenys, al mateix nivell. En tot cas, tots els governs autonòmics sí que coincidiren a mantenir una política comuna: la de d’entrebancar la creació d’un únic espai comunicatiu per a tots els Països Catalans. En aquest sentit, els exemples paradigmàtics
foren els de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV) i el de Ràdio Televisió Valenciana (RTTV), uns espais comunicatius que treballaren més per accentuar els particularismes de cada territori que per mostrar-se permeables a la diversitat dialectal i cultural que es donava al llarg de tot el nostre territori, la qual cosa haguera pogut facilitar una autoreferencialitat sobre tots els Països Catalans, independentment de quina fóra la televisió autonòmica en qüestió.
Així, doncs, podem dir que, en general, l’entramat cultural organitzat dels de l’àmbit autonòmic es va demostrar com una ferramenta utilíssima per a la divisió dels Països Catalans. I que, d’aquestes eines, les que van ser més útils, i destacaren per sobre de la resta, foren les de l’espai comunicatiu, fonamentalment les ràdios i televisions públiques.
L’ofensiva legislativa 2013-2014
Els parlaments autonòmics s’han mostrat com una plataforma molt efectiva per orientar i traslladar debats polítics des de les institucions cap a la societat. No importa que aquests debats siguen forçats, estiguen al marge de les reivindicacions socials o només responguen a la lògica partidista o electoral, sempre que es facen servir o, almenys, tinguen la connivència de mitjans de comunicació que facen la funció d’amplificadors i moduladors dels missatges que es volen transmetre.
A partir de l’any 2013, els diferents parlaments autonòmics van iniciar l’aprovació d’una bateria legislativa destinada a remarcar els particularismes a cadascun dels territoris dels Països Catalans i a negar-ne la unitat. Aquesta ofensiva va ser deguda a diferents causes, en primer lloc a la mateixa crisi per la qual començava a travessar el Partit Popular, esquitxat per nombrosos casos de corrupció. Davant els problemes i l’assetjament judicial i social al qual estava sent sotmès, el PP va haver de recórrer a l’anticatalanisme per intentar aturar la seua pèrdua de suport social i electoral. Aquesta estratègia ja li havia reportat beneficis en determinades èpoques, sobretot al País Valencià. L’altra raó es va derivar del procés sobiranista iniciat a Catalunya uns anys abans. En aquell moment, el procés independentista al Principat estava entrant en la seua fase d’efervescència, augmentant la mobilització i generant un augment de simpatia a altres llocs dels Països Catalans per sectors socials cada vegada majors. També hem de tenir en compte que el mateix procés sobiranista va generar un debat polític, de baixa intensitat però que, al cap i a la fi, va existir, sobre la relació d’una possible futura Catalunya independent amb la resta de territoris dels Països Catalans.
Així, doncs, el laboratori d’idees del Partit Popular va posar-se en marxa i ideà un pla per intentar tensar la fractura nacional, al mateix temps que reactivava el debat identitari. En aquest cas, i a diferència d’altres moments, aquesta operació es va intentar servint-se, principalment, de les seues àmplies majories absolutes al País Valencià, les Illes, i també a Aragó.
La primera de les accions es va produir el maig de 2013 al Parlament aragonès, que va aprovar, amb els vots de PP i PAR, la Llei de llengües. Aquesta incloïa el canvi de denominació de català pel de llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental (LAPAO). La Llei de llengües es complementava amb la creació de l’Academia Aragonesa de la Lengua, un ens que havia d’assessorar el govern aragonès per, entre altres comeses, canviar la toponímia a les poblacions aragoneses, incloses també, evidentment, les de la Franja. L’Acadèmia Aragonesa de la Lengua va nàixer per substituir dues entitats prèvies: l’Acadèmia de la Lengua Aragonesa i l’Acadèmia Aragonesa del Català, que, tot i ser reconegudes per l’anterior llei de llengües d’Aragó, aprovada per l’anterior govern del PSOE, mai van arribar a establir-se.
Pocs dies després, el 15 de maig de 2013, les Corts valencianes trameteren pel procediment d’urgència una proposició no de llei sobre la defensa de l’Estatut d’autonomia valencià. A l’exposició de motius, s’argumentava que aquesta proposta era una resposta a la posició mantinguda per tres partits (ERC, IC i CUP) d’incloure una referència als Països Catalans en la declaració de sobirania del Parlament de Catalunya. Literalment el text deia:
«Sabedors que Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) ha donat via lliure […]. Constatada la intenció de “compartir amb la resta dels territoris dels anomenats ―pels nacionalistes i els imperialistes catalans― Països Catalans l’avanç cap al reconeixement dels drets nacionals”; fet que constituïx ―sens dubte― un atac frontal a la integritat territorial de la Comunitat Valenciana i a la història del nostre Regne de València.»
A la proposta de resolució, el text presentat pels populars valencians també incloïa, de forma molt específica un punt, el tercer, que es referia a la defensa dels signes d’identitat com «la nostra cultura valenciana, el nostre idioma valencià, la nostra personalitat diferenciada i un territori històricament reconegut com el Regne de València». Ja veurem com aquesta proposta de resolució, amb el temps, anirà transformant-se en una proposta de llei més definida que, finalment, desembocaria en la Llei de senyes d’identitat.
La resolució del 15 de maig va incorporar, com a novetat, una clàusula per tal de vetar qualsevol iniciativa parlamentària que incloguera el nom País Valencià al redactat. Aquesta iniciativa fou justificada per contrarestar una suposada ingerència de l’Ajuntament de Barcelona que, un any abans, havia aprovat una declaració institucional que feia referència als Països Catalans i, dins d’aquests, al País Valencià. Paradoxalment, el PP va declarar que no ho feia per reobrir vells debats, però les al·lusions a l’imperialisme català, a la denominació més àmplia de Països Catalans i inclús a l’equiparació amb els nazis dels usuaris d’aquestes denominacions, com féu el portanveu del PP Rafael Maluenda, va generar un debat molt tens a l’hemicicle valencià.
En qualsevol cas, aquesta tampoc no havia estat la primera vegada que el PP utilitzava les Corts valencianes com a arma en la seua croada anticatalanista. Hi havia altres precedents sonats, com el del 27 d’octubre de 2010, en plena crisi del cas Gurtel i Blasco, quan els populars aprovaren en solitari, però amb l’abstenció del PSPV, una proposta que instava el govern de la Generalitat de Catalunya a modificar el web institucional CulturCAt, que, segons ells s’apropiava i feia ús d’elements identitaris valencians. En concret, els diputats dels PP es referien al reconeixement a la unitat de la llengua catalana i al fet que el web destacava elements de la cultura popular dels Països Catalans més enllà de les fronteres autonòmiques del Principat. En aquell debat, el portaveu del PP David Serra va argumentar que aquest web contradeia l’Estatut d’autonomia valencià i el seu articulat, que identifica alguns trets d’identitat, com la llengua, propis i exclusius dels valencians.
En tots aquests casos, per tirar endavant les seues proposicions, els populars es van escudar en el fet que els estatuts d’autonomia, en concret l’Estatut valencià, eren molt clars quant a la definició dels elements identitaris bàsics, i legals, valencians.
Resolucions contra els Països Catalans
De totes les iniciatives promogudes i coordinades pel Partit Popular arreu del país, la més estrambòtica fou la campanya adreçada, directament, a negar l’existència dels Països Catalans. Aquesta campanya es va inscriure en una estratègia que donava continuïtat a les accions parlamentàries iniciades a València el maig del 2013, però que s’ampliava al conjunt dels Països Catalans.
El primer pas el donà el Parlament aragonès, que l’octubre de 2013 va tirar endavant una iniciativa perquè tots els grups de la cambra autonòmica rebutjaren una resolució del parlament de la comunitat autònoma catalana, de setembre del mateix any, i que advocava per promoure una major cooperació entre les comunitats autònomes que comparteixen la llengua catalana. Així mateix, el parlament del Principat també havia demanat que es respectaren els criteris científics que avalen la unitat dels llengua als Països Catalans. Amb l’aprovació d’aquesta iniciativa, els populars també van aprofitar per rebutjar la denominació de la Franja per a les comarques catalanoparlants d’Aragó.
En un sentit similar, el 10 de desembre de 2013 el Parlament balear també va aprovar, i de nou
només amb els vots del PP, que els Països Catalans eren una entelèquia inexistent. També remarcava que les Illes no tenien res a veure amb Catalunya, més enllà de compartir la llengua. Les declaracions textuals de Maribel Cabrer, la representant parlamentària del PP, foren:
«No solo no compartimos la consideración de Països Catalans, sino que negamos su existencia […]. Reconocemos nuestra historia, existió la Corona de Aragón, de la que formaron parte Valencia, Aragón, Balears y Cataluña. Reconocemos la cuatribarrada que representa a la Corona de Aragón, y que Mallorca también fue un Reino propio. Tenemos una lengua común, es verdad, el catalán, con nuestras modalidades insulares que son las que defendemos en el PP, pero todo lo demás es una entelequia inventada.»
Aquesta proposició no de llei es feia en resposta a l’aprovació, al Parlament de Catalunya, d’una resolució que alertava de les actuacions del Govern balear respecte a la defensa de la llengua, en especial per la seua reforma educativa i, especialment, del Tractament Integral de Llengües (TIL), unes accions que incomplien la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries.
Les manifestacions contra els Països Catalans continuaren durant els mesos següents. El 15 de febrer de 2015, les Corts valencianes van refusar una proposició del grup d’Esquerra Unida, i que comptava amb el suport de tota l’oposició, per declarar l’any Ovidi Montllor. El Partit Popular s’hi va negar al·legant que, darrere la proposta, hi havia la idea de Països Catalans. La seua portaveu, Maite Parra, fins i tot va exclamar que ells no donarien suport a la proposta, ja que «som Valencians, mai catalans», apropiant-se d’una de les expressions més utilitzades pels col·lectius anticatalanistes més violents, mentre mostrava el cartell d’un acte de record a l’artista alcoià que incloïa una imatge dels Països Catalans. Malauradament per al Partit Popular valencià, en aquell moment el govern de Fabra ja no comptava amb un mitjà com la Radio Televisió Valenciana per amplificar el seu discurs, amb la qual cosa el ressò social d’aquesta maniobra va ser bastant limitat.
La Llei de símbols a les illes
L’enfocament que l’espanyolisme ha donat a la salvaguarda dels símbols ha estat diferent a les Illes que al País Valencià. En el primer cas, la resistència social a assumir la bandera que consagra l’Estatut d’autonomia de les Illes (la de les quatre barres amb quarter lila) i el grau de normalització i d’ús de la bandera quatribarrada entre sectors culturals, polítics i socials van moure el govern de Bauzá a elaborar una llei de símbols que prohibira l’exhibició de la senyera catalana a edificis i espais oficials o dependents d’organismes oficials. Aquesta mesura tan exagerada es va prendre, d’urgència, com a resposta a la generalització de la utilització de la senyera, en forma de llaç, com a emblema de la resistència cultural davant les polítiques de discriminació del català dutes a terme pel Govern balear, un emblema que es va instal·lar en la pràctica totalitat d’instituts i escoles públiques de les illes a decisió dels seus claustres.
Per impedir aquesta forma de protesta, el Govern de Bauzá va tramitar una proposició de llei per regular (en realitat, prohibir) l’exhibició de símbols o emblemes en edificis públics de les Illes. Aquesta llei, que porta per títol «Llei sobre l’ús de símbols institucionals de les Illes Balears», es va justificar en diferents motius. El primer d’aquests era el reconeixement legal de quins eren els símbols oficials:
«L’article 6 de l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears, aprovat mitjançant la Llei orgànica 2/1983, de 25 de febrer, i modificat per la Llei orgànica 1/2007, de 28 de febrer, disposa que la bandera de les Illes Balears, integrada per símbols distintius legitimats històricament, està constituïda per quatre barres roges horitzontals sobre fons groc, amb un quarter situat a la part superior esquerra de fons morat i amb un castell blanc de cinc torres enmig.»
La llei continuava amb un argumentari segons el qual aquesta era tramitada per preservar els drets dels escolars i usuaris d’aquestes edificis sense prejuí del desenvolupament ple de la seua personalitat:
«Amb aquest Avantprojecte de llei el que es pretén precisament és objectivar l’ús dels símbols en els mobles o immobles afectes a serveis públics de la Comunitat Autònoma per tal de garantir aquest desenvolupament ple de la personalitat humana en el respecte als principis democràtics de convivència i a les llibertats fonamentals, sense interferències ideològiques de cap mena.»
La norma continuava especificant que a aquests edificis només podrien instal·lar-se els emblemes oficials reconeguts a l’Estatut d’autonomia, i incorporava un règim sancionador per als responsables, que, tot i que el text no ho especificava, es tractava dels equips directius de cada centre:
«Constitueix una infracció molt greu, respecte als béns immobles o mobles afectes a serveis públics de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, utilitzar o col·locar símbols no permesos o fer-ne un ús no autoritzat d’acord amb el que estableix aquesta Llei.»
Les infraccions anaven des dels 500 fins als 10.000 euros, a més de les que ja estaven incloses en el règim disciplinari de l’Estatut de la funció pública.
El divendres 3 de juliol de 2015, el nou govern de les Illes va derogar aquesta llei en la seua primera acció de govern.
La llei de senyes d’identitat valenciana
Al País Valencià, com a les Illes, el Partit Popular va elaborar la seua pròpia llei, la «Llei de reconeixement, protecció i promoció de les senyes d’identitat del poble valencià». Però si, en el cas de les Illes, el seu Consell va centrar-se en la qüestió de les banderes per intentar tallar una situació de normalització de l’ús de la quatribarrada, tot i que aguditzada al caliu de les protestes docents, en el cas valencià les motivacions foren unes altres. Al País Valencià els populars vivien una greu crisi interna, amb unes enquestes que pronosticaven la caiguda en picat de les seues expectatives electorals i que incloïen la possibilitat real de perdre el poder, després de dues dècades al front de la Generalitat. En aquesta situació, el Partit Popular va recórrer a un vell instrument que els havia donat rèdits electorals en altres ocasions: a l’espantall del catalanisme, personificat per un possible pacte tripartit de govern, del qual podrien formar part, a més del PSPV, altres dues formacions que havien mantingut una posició més ferma i crítica respecte a les polítiques dutes a terme pel PP, com són Compromís i Esquerra Unida del País Valencià. Amb la tramitació d’aquesta llei, que, a més, va estar precedida els mesos anteriors per diferents iniciatives parlamentàries amb claríssimes connotacions anticatalanistes, com ja hem vist, el Partit Popular va intentar portar aquests partits, llavors a l’oposició, cap a un terreny de debat on històricament s’ha sentit molt còmode, el del debat sobre la identitat dels valencians.
A grans trets, la Llei de senyes d’identitat és un text força ampli, un batibull per on passen des de la columbicultura i les festes de bous fins als edificis històrics o les manifestacions culturals religioses, i, evidentment, per la llengua. Un conglomerat d’elements que, per al Partit Popular, conformen les essències de la identitat valenciana. A més a més, aquest és un text que es va concebre com si es tractés d’una mena d’apèndix estatutari. No debades, el preàmbul del text té una extensió de gairebé dos terços del total de la llei, la qual cosa respon al seu evident caràcter ideològic.
Per abordar amb deteniment la llei, per tant, hem de començar per prestar atenció especial al preàmbul i, en concret, al primer paràgraf introductori:
«La identitat d’un poble no queda fixada, amb caràcter indefinit i invariable, en un determinat moment o període de la seua història, sinó que, per la seua mateixa naturalesa, evoluciona i es conforma a mesura que successives generacions i nous esdeveniments de distinta índole la van adaptant. Són molts els elements que contribueixen a eixa configuració progressiva i tots constitueixen la primera i més fefaent prova palpable de com una societat avança sobre la base d’un passat compartit i cap a un futur que també deixarà la seua empremta en el transcurs del temps.»
És evident que aquest primer paràgraf ja arreplega tot el sentit i intencionalitat de la llei. La identitat d’un poble no és immutable i evoluciona a partir de diferents esdeveniments. En aquest cas, aquest esdeveniment és la voluntat del Partit Popular de codificar, ad hoc, quina ha de ser la identitat dels valencians, la qual cosa significa determinar què és allò tolerable i, sobretot, digerible per a l’encaix dels valencians dins d’una altra identitat més àmplia: l’espanyola.
El text continua fent una reflexió sobre el concepte d’identitat, per al qual recorre a la definició de l’Acadèmia Espanyola de la Llengua:
«Conjunt de trets propis d’un individu o d’una col·lectivitat que els caracteritza enfront dels altres.»
Curiosament, el text podria haver recorregut a la definició de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, molt similar i que, al cap i a la fi, és l’ens normatiu que reconeix l’Estatut, però va preferir decantar-se per l’espanyola com una manera d’obviar, deliberadament, una institució de la qual va perdre el control polític.
No és difícil arribar a una conclusió clara en relació amb la definició d’identitat que es va incorporar a la llei: que, en el context i la conjuntura política en la qual es va animar la presentació i aprovació d’aquesta llei, com també en la justificació que esgrimiren els representants dels Partit Popular per aprovar-la, aquests altres als quals es refereix no són uns altres que els catalans d’enllà del Sénia.
Per al text legal, les senyes d’identitat no s’exhaureixen en els símbols oficials i que la Generalitat té per mandat estatutari l’obligació de defensar. Aquesta obligació, com, de fet, reconeix la llei, pot ser atesa de múltiples formes i sense descartar cap de les possibilitats que els poders públics tenen al seu abast. Malauradament, però, tot i que els governants tenen l’obligació de defensar la identitat dels valencians, mai abans cap text havia determinar quines eren aquestes senyes. Aquest buit seria el veritable objectiu de la llei, el de la construcció i codificació d’una identitat valenciana a partir d’uns elements que poden i han tenir una cert reconeixement legal.
Al títol primer de la llei hi ha l’article 6, que detalla quines són les senyes d’identitat del poble valencià:
«Es reconeixen com a senyes d’identitat del poble valencià:
a) Els símbols de la Comunitat Valenciana a què es referix la Llei
8/1984, de 4 de desembre, per la qual es regulen els símbols de la Comunitat Valenciana i la seua utilització.
b) La llengua valenciana i els seus usos, de conformitat amb la tradició històrica o popular.
c) El Segle d’Or de la llengua valenciana.
d) Els reials monestirs de Santa Maria del Puig i Santa Maria de la Valldigna.
e) L’Arxiu de la Corona d’Aragó, en els termes previstos per la Llei
4/1998, d’11 de juny, del patrimoni cultural valencià.
f) El 9 d’Octubre, Dia de la Comunitat Valenciana.
g) Els Furs i el dret foral valencià.
h) Els béns de la Comunitat Valenciana declarats patrimoni de la humanitat, així com els altres béns que, de conformitat amb la Llei
4/1998, d’11 de juny, del patrimoni cultural valencià, en formen part.
i) La música i els instruments tradicionals valencians.
j) Les bandes de música i les societats musicals de la Comunitat
Valenciana.
k) El cant d’estil i el folklore de la Comunitat Valenciana.
l) Els esports autòctons de la pilota valenciana i la columbicultura, com també els tradicionals en la Comunitat Valenciana i, de forma especial, el tir i arrossegament i la vela llatina.
m) Les festes tradicionals de la Comunitat Valenciana, en especial, les Falles; les Fogueres de Sant Joan; la Magdalena i els Moros i Cristians, com també l’art pirotècnic.
n) Els festejos taurins tradicionals de la Comunitat Valenciana (bous al carrer).
o) Les manifestacions religioses arrelades en la tradició de la Comunitat Valenciana.
p) La gastronomia i els productes autòctons de la Comunitat Valenciana.
q) La indumentària típica de les distintes poblacions de la Comunitat Valenciana.»
Com es pot comprovar, en alguns casos els elements a què es referix la llei podrien tenir inclús una certa justificació, cas de la llengua, els espais protegits dels monestirs del Puig o de Santa Maria de Valldigna, o els béns declarats patrimoni de la humanitat, inclús algunes modalitats esportives valencianes com la columbicultura o la pilota valenciana.
També és estrany que es puga reconèixer com un signe d’identitat a protegir el Segle d’Or de la llengua valenciana (sic) o el desaparegut dret foral valencià. Per altra part, també hi ha altres casos com els de la gastronomia i els productes autòctons o la indumentària típica, que, si es volguera desenvolupar en el futur, podria obrir la caixa de pandora d’una nova batalla identitària, aquesta sí realment ferotge, sobre els ingredients de la paella i la inclusió o no de caragols, o la conveniència de l’ús d’enagües al vestit de valenciana. Bromes a banda, aquesta manca de concreció queda reflectida en la referència al folklore, en general.
Per últim, i repassant aquesta llista, també podria sobtar que es fes referència a l’arxiu de la Corona d’Aragó, i no al del Regne de València. Aquesta inclusió estaria motivada per donar cobertura legal a la querella històrica que el govern valencià durant l’època del Partit Popular va fer per intentar desmembrar l’Arxiu de la Corona d’Aragó reclamant els documents referits a l’antic Regne de València.
L’article immediatament posterior al de la relació de les senyes d’identitat es dedica íntegrament a tractar de la llengua valenciana. Es tracta de l’únic dels elements reconeguts com a senya d’identitat que té un article propi, i això justament quan, de tots ells, és el més definit i el que gaudeix de major nombre d’entitats dedicades al seu estudi, defensa i promoció. Aquest interès especial desvetlla quin és el sentit real de la llei, que no és cap altre que blindar una concepció pròpia de la llengua dels valencians, la que reconeix ser el principal tret d’identitat dels valencians:
«Article 7.
1. La llengua valenciana és la llengua pròpia i l’idioma oficial, igual que el castellà, de la Comunitat Valenciana i és, a més, la principal senya d’identitat del poble valencià.»
L’objectiu d’aquest tractament especial també és molt evident. Es tracta d’un intent per traure la llengua del marc normativitzador, el de les entitats que veritablement treballen per la seua normalització, i situar-la en uns nous límits fora de la normalitat, els de la politització i la possibilitat legal de la seua utilització per les entitats secessionistes, com més tard veurem.
En els punts següents del mateix article es fa una apreciació molt important, ja que especifica el reconeixement, amagat sota el concepte de dignificació com a senya d’identitat, de l’ús oral de la llengua, la qual cosa trenca el reconeixement de l’estàndard, per la potencialitat que aquest té per a la normalització lingüística, com també el seu reconeixement arreu de tot el territori d’ús de la llengua, el catalanoparlant o dels Països Catalans.
«2. La dignificació i el respecte de la llengua valenciana com a senya d’identitat seran plenament compatibles amb un ús d’aquella que obeïsca a la seua configuració històrica, popular i tradicional.»
Els dos últims punts de l’article set se centren a assegurar la concepció de la llengua parlada dins l’àmbit d’actuació de la llei, la comunitat autònoma valenciana, com una llengua diferenciada i individualitzada de cap altra que es parle a l’Estat i el seu valor com un patrimoni exclusiu dels valencians. Així mateix, s’encarrega d’advertir totes les institucions i organismes públics valencians que han d’adequar les seues actuacions al reconeixement de la singularitat del valencià respecte qualsevol altra llengua o sistema lingüístic.
«3. El respecte a la llengua valenciana com a senya d’identitat implica defendre la seua individualitat respecte a les altres llengües de l’Estat i el seu valor com a patrimoni propi i exclusiu del poble valencià.
4. Totes les institucions de la Generalitat, els poders públics, la resta d’administracions públiques, el sistema educatiu i els mitjans de comunicació, entitats, organismes i empreses, de titularitat pública o que compten amb finançament públic, hauran d’adequar les seues actuacions al ple respecte de la individualitat de la llengua valenciana en els termes de l’apartat anterior; tot això sense perjuí dels drets fonamentals reconeguts en l’article 20.1 de la Constitució espanyola.»
Per garantir aquest reconeixement, la llei preveu que la Generalitat i la resta d’entitats públiques valencianes han de dur a terme les actuacions necessàries per la salvaguarda d’aquestes senyes d’identitat, com en el cas que estem analitzant: una llengua d’ús popular i tradicional (i fora de la normativització). Entre les actuacions, s’hi destaca l’acció de les persones físiques i jurídiques com a agents que poden denunciar l’incompliment de la llei.
«Article 12. Les actuacions de les persones físiques i jurídiques
Les persones físiques i jurídiques podran intervindre activament en la defensa i protecció de les senyes d’identitat, comunicant a la Generalitat o a les entitats locals de la Comunitat Valenciana aquelles situacions que puguen resultar contràries a la seua integritat, consideració i respecte degut.»
I també el reconeixement jurídic d’altres entitats col·laborares amb les administracions públiques en aquesta tasca de salvaguarda.
«Article 13. La col·laboració publicoprivada
La Generalitat i les entitats locals de la Comunitat Valenciana podran col·laborar amb totes aquelles entitats dotades de personalitat jurídica pròpia que puguen contribuir a la defensa i protecció de les senyes d’identitat del poble valencià.
Article 14. Reconeixement oficial
1. Des de la Generalitat, a través de la conselleria que té atribuïdes les competències en matèria de desenrotllament estatutari i, vinculades a estes, les funcions relatives a la protecció, defensa, revaloració i difusió de les senyes d’identitat del poble valencià, s’adoptaran les mesures oportunes per a procedir al reconeixement oficial de totes aquelles entitats, públiques o privades, i de totes aquelles persones físiques que s’hagen significat per dur a terme una labor especialment destacada a l’hora de salvaguardar, promocionar i divulgar les mencionades senyes.»
En aquest punt, només queda determinar a quina mena d’entitats privades es refereix la llei. De totes les entitats jurídiques relacionades amb el seguit de senyes descrites a l’article 6, les dues úniques que són directament esmentades al text són la Real Academia de Cultura Valenciana i l’Associació cultural Lo Rat Penat i, a més, ho són dins l’article 21, el destinat a les actuacions dins l’àmbit educatiu, en reconèixer la seua capacitat docent per expedir titulació oficial.
«3. La present llei reconeix la capacitat docent que desenrotllen (sic) la Real Acadèmia de Cultura Valenciana i l’associació cultural Lo Rat Penat en la divulgació i defensa de les senyes d’identitat del poble valencià i, en especial, de la llengua valenciana.»
Cal dir que aquesta determinació de donar oficialitat a aquestes entitats és una irregularitat total, atès que ni aquestes acadèmies ni el seu personal no compten amb cap reconeixement acadèmic per cap institució científica del país, de l’Estat o de la resta del món. A més a més, aquest reconeixement podria suposar que els seus títols pogueren ser oficialment reconeguts per impartir docència en català al País Valencià o inclús exigits en un futur per donar algunes assignatures del currículum.
De totes les maneres, i més enllà d’aquests supòsits, allò que persegueix la llei és garantir una discriminació clara, ja que legisla l’accés a les subvencions públiques i els incentius fiscals d’aquestes, en tant que són entitats reconegudes per l’administració pública, mentre que aquelles que no seguisquen els preceptes identitaris de la llei han de quedar clarament marginades de l’obtenció d’aquests recursos.
«Article 22. Subvencions
1. En el marc de la legislació bàsica estatal i de la normativa autonòmica aplicable, la Generalitat orientarà la seua activitat de foment, de manera que la realització d’actuacions de protecció, promoció i difusió de les senyes d’identitat del poble valencià siga un objectiu prioritari de les convocatòries públiques de subvencions.
2. El sector públic valencià, definit en els termes de l’article 23 de la Llei 6/2013, de 26 de desembre, de pressupostos de la Generalitat per a l’exercici 2014, en cap cas podrà atorgar subvencions que tinguen com a objecte la realització d’una activitat o el compliment d’una finalitat que manifestament suposen un greuge o menyspreu cap a les senyes d’identitat del poble valencià reconegudes en esta llei.»
Ja hem apuntat que aquest text, en el sentit ampli de norma política i ideològica, a més de la proclamació de quins són les veritables signes identitaris valencians, incorpora un element persecutori i criminalitzador d’aquelles accions que puguen anar en contra de la norma establerta. Aquestes accions no estan especificades a la llei, més enllà de les accions «que manifestament suposen un greuge o menyspreu cap a les senyes d’identitat del poble valencià». Però, justament, és aquesta indefinició la que deixa la porta oberta que, en el futur, pogueren ser catalogades com a infraccions o vulneracions de la llei accions que anirien des de l’exhibició a edificis públics de símbols no estatutaris, com ensenyes i banderes, tot i que puguen ser oficials a altres autonomies, com és el cas de la senyera quatribarrada, fins a la utilització de les denominacions de País Valencià, o Països Catalans, per entitats o partits polítics, i, és clar, el no-reconeixement i defensa del valencià com una llengua singular i exclusiva dels valencians, i individualitzada respecte al sistema lingüístic del català.
Per aquest motiu, per animar i assegurar la salvaguarda dels fins de la llei, aquesta incorpora, al seu últim títol, el desenvolupament d’un òrgan encarregat de vetllar pel seu compliment i fiscalitzar les accions d’altres entitats que la puguen vulnerar: l’Observatori de les Senyes d’Identitat del Poble Valencià. Aquest és un òrgan col·legiat, integrat per representants del Tribunal de les Aigües, del Patronat del Misteri d’Elx, de la Festa de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí, de la Federació de Pilota Valenciana, de la Federació de Columbicultura, de la Federació de Folklore, de la Federació de Societats Musicals, de la Federació de Penyes Taurines i, també, de les secessionistes Real Acadèmia de Cultura Valenciana i Lo Rat Penat. Cal recordar, una vegada més, que aquestes dues últimes entitats, a més a més, són absolutament irrellevants socialment i científicament en els espais que suposadament representen a l’observatori: el cultural, històric i lingüístic. I més encara si les comparem amb altres com la Federació de Bandes de Música o la Federació de Pilota Valenciana, que sí que són entitats referents als seus àmbits. Totes aquestes associacions són de caràcter privat, però, així i tot, la llei els preveu una vinculació orgànica amb l’administració valenciana, que es reserva la presidència i la vicepresidència d’aquest observatori. Entre les seues funcions hi ha, a més de la revalorització i promoció de les senyes d’identitat que reconeix la llei, la seua defensa i protecció. Aquesta defensa es detalla de manera molt àmplia, i no es casual que es tracte del punt més específic i desenvolupat d’aquest vint-i-sisè article:
«Article 26. Funcions
Són funcions de l’Observatori:
a) Emetre, a iniciativa pròpia o a petició de la conselleria a què està adscrit, informes, estudis, dictàmens o recomanacions sobre la situació de les senyes d’identitat del poble valencià.
b) Formular propostes d’iniciatives per a contribuir a millorar la protecció, promoció i difusió de les senyes d’identitat.
c) Formular, d’ofici o amb denúncia prèvia, una petició raonada a l’òrgan que siga competent perquè, si és el cas, adopte l’acord d’inici del procediment a fi de determinar la pèrdua del dret al cobrament d’una subvenció per part de la persona física o jurídica beneficiària, o bé d’exigir-li’n el reintegrament, quan es tracte de subvencions atorgades pels subjectes inclosos en el sector públic valencià i s’aprecie que l’objecte de l’activitat subvencionada supose un greuge o menyspreu manifest contra les senyes d’identitat del poble valencià reconegudes en esta llei, sempre que tal causa de pèrdua del dret al cobrament i de reintegrament de la subvenció estiga prevista en la normativa reguladora de la subvenció.
d) Aprovar i elevar a la conselleria competent en la matèria una memòria anual en què s’efectue un balanç de les actuacions dutes a terme, de les propostes realitzades i dels assumptes sobre els quals haja treballat l’Observatori durant eixe període.
e) Qualssevol altres que, dins del seu àmbit material d’actuació, puga encomanar-li la conselleria que té atribuïdes les competències en matèria de desenrotllament estatutari i, vinculades a estes, les funcions relatives a la protecció, defensa, revaloració i difusió de les senyes d’identitat del poble valencià.»
Com es pot veure, la seua capacitat se centra molt en la denúncia davant l’administració d’aquelles entitats incomplidores de la llei perquè perden qualsevol tipus d’ajuda o subvenció. En tracta, doncs, d’una mena de tribunal que, com la Inquisició, ha de dedicar-se a vigilar el comportament de la societat civil valenciana. Però les seues funcions van més enllà, ja que també té la capacitat d’emetre dictàmens, fer balanços de les actuacions fetes i proposar accions per al desenvolupat de la promoció de les senyes d’identitat. És a dir, que es tracta d’una entitat encarregada de redefinir i donar el perfil a què allò que cal considerar com a senya d’identitat pròpia.
Per últim, també hi ha un punt que demostra el caràcter d’urgència, i del seu condicionament a la conjuntura actual, amb què ha estat concebuda la llei. El trobem a la seua disposició addicional, que declara les festivitats taurines del País Valencià, en concret els bous al carrer en les seues diferents modalitats, com a patrimoni cultural immaterial valencià. Aquesta disposició s’hi va afegir davant el perill que, en perdre les eleccions el Partit Popular, una possible nova majoria parlamentària poguera posar en marxa algun tipus d’iniciativa parlamentària contra aquestes activitats, a hores d’ara molt qüestionades i sotmeses a un debat social.
I ara què?
El vint-i-quatre de maig, el Partit Popular va perdre el control de les administracions autonòmiques i locals a bona part dels Països Catalans, i els seus governs han estat substituïts per coalicions progressistes que inclouen partits nacionalistes. La campanya del populars invocant els perills de l’amenaça catalanista no va funcionar.
A les Illes, el nou govern de Francina Armengol va adoptar com a primera mesura de govern la derogació de la llei de símbols. En el cas de la Generalitat valenciana, el nou govern ha optat per aparcar qualsevol decisió respecte a aquesta llei per centrar-se a solucionar altres urgències. Des de la màxima representació de Compromís al govern ja s’ha advertit que els símbols oficials es respectaran.
També és evident que la Llei de senyes d’identitat és un regal enverinat, ja que, no només toca aspectes lingüístics, sinó també un ventall cultural més ample. Una pantalla que el Partit Popular va crear perquè fóra més difícil de desactivar sense ferir altres sensibilitats més enllà de les secessionistes (o taurines) i que pot provocar una certa mobilització de l’anticatalanisme. Però tampoc no ho és menys evident que aquesta és una llei que fou creada per ser derogada. Una infàmia sobre la qual cal prendre una determinació clara. Seria molt perillós que, a causa dels titubejos de la por, s’optés per deixar hivernada una llei que un govern posterior pogués activar en qualsevol moment. Recordem que la invocació al respecte de la legalitat, des del text constitucional als estatutaris, ha estat un recurs molt utilitzat en la justificació de totes les accions despersonalitzadores dutes a terme per l’espanyolisme als Països Catalans, independentment de la forma que aquest adoptara. Ara ha de ser el moment, per tant, de la fermesa.
