Deutes i austeritats

Tractem de deutes i austeritats, en plural, perquè cal diferenciar, ja que és radicalment diferent el que passa a l’àmbit privat (empresarial, personal o familiar), microeconòmic, en economia, del que passa a l’àmbit públic (estatal o federal, segons els països), és a dir, macroeconòmic.

És obvi que les empreses, les famílies o les persones no es poden endeutar indefinidament, no poden gastar de forma continuada més del que ingressen. S’ha de mantenir un equilibri, més enllà d’un possible endeutament raonable, entre ingressos i despeses. Dit d’una altra manera, les empreses (les petites i mitjanes, perquè les grans i les multinacionals són una altra història), les famílies iles persones han de viure dintre de les seves possibilitats, perquè, si no, es podrien quedar sense diners. Si volen estalviar, han de gastar menys del que ingressen. És a dir, empreses, famílies i persones han de ser, fins a cert punt, austeres. I aquesta austeritat permet que les seves economies puguin funcionar sense problemes. I fins i tot, com s’ha vist històricament, l’austeritat farà que puguin créixer, fer-se més grans, ser més pròsperes. En aquest àmbit i en aquest context, l’austeritat pot ser un valor positiu.

A l’àmbit públic és diferent. En concret, quan ens referim als governs de països que mantenen la seva sobirania política, econòmica i monetària, com ara els EUA, el Japó oel Regne Unit. Aquests països poden definir i implementar les seves pròpies polítiques monetàries, fiscals i del tipus de canvi de la moneda. Solen tenir tipus de canvi flotants, el govern controla, amb més o menys intensitat, el banc central iregula els tipus d’interès, i el tresor té proupressupost per a actuar mitjançant polítiques anticícliques. Com que emeten la seva pròpia moneda, mai poden tenir problemes de liquiditat, no es poden quedar sense diners. Per la mateixa raó, normalment tampoc tenen problemes de solvència. És a dir, encara que els governs d’aquests països estiguin molt endeutats, no tenen problemes per atornar els deutes i els tipus d’interès que han de pagar pels seus bons públics són força reduïts. El Japó, amb un deute públic actual del 250% del PIB i per sobre del 100% des de mitjan anys noranta, no ha tingut mai problemes per atornar el seu deute públic i els tipus d’interès que ha hagut de pagar pels bons públics han estat sempre reduïts (actualment negatius). I el mateix es pot dir, encara que amb endeutaments públics menors, dels EUA, el Regne Unit o el Canadà, per exemple.

A l’àmbit d’un país, les despeses que es fan (en consum, inversió, despesa pública) donen lloc a la producció dels béns i serveis de l’economia (que també es poden exportar a l’exterior o ser importats de fora). La producció dóna feina a la gent (ocupació) i, per tant, sorgeixin els ingressos (en forma de salaris, beneficis, interessos) que reben les famílies i les empreses. És la regla fonamental de la macroeconomia: despeses = producció = ingressos. A escalad’una economia nacional, les despeses realitzades s’igualen als productes obtinguts i als ingressos repartits.

D’altra banda, a qualsevol economia nacional es pot distingir entre el sector públic i el sector no públic (el sector privat ―empreses i famílies―i el sector exterior). I com que la despesa total és igual a la producció total i igual als ingressos totals, la diferència entre els ingressos i les despeses del sector no públic ha de ser compensada per una diferència en sentit contrari entre els ingressos i les despeses del sector públic. És a dir, si hi ha un dèficit públic (despeses superiors als ingressos), hi haurà un superàvit del sector no públic (ingressos superiors a les despeses) i, al contrari, a un superàvit públic li correspondrà un dèficit del sector no públic. Per tant, si el sector no públic vol estalviar, només ho pot fer si hi ha un dèficit (un finançament, en definitiva) del sector públic.

Els dèficits públics, i el creixement del deute públic al qual donen lloc, no són necessàriament dolents. Al contrari, son necessaris, si es vol que el sector no públic estalviï, com tambési es vol dur a terme unes polítiques anticícliques per a lluitar contra la crisi i un atur excessiu. En aquests casos, no és gens convenient que el sector públic sigui auster (faci polítiques d’austeritat). Al contrari, cal que incrementi les despeses públiques (i potser que disminueixi els impostos) i, per tant, que augmenti els dèficits fiscals i l’endeutament públic per aconseguir créixer, crear ocupació i sortir de la crisi. Si augmenta l’atur, disminueixen els ingressos que reben les famílies i, per tant, disminueix el consum global de l’economia. Si el consum disminueix, les empreses no vendran els seus productes i deixaran d’invertir. S’entra en un cercle viciós, perquè cada vegada hi ha menys despesa, es produeix menys, les famílies i les empreses reben menys ingressos i, per tant, cada cop poden fer menys despeses. L’única manera de sortir-ne, com ja va demostrar Keynes i el seu cercle de deixebles, és amb més dèficit públic, o sigui, més despeses públiques i/o menys impostos. I això, en un moment de crisi i si es fan unes polítiques econòmiques adequades, no ha de produir necessàriament ni inflació de preus ni un increment dels tipus d’interès del diner.

Fixem-nos bé que els països que formen part de la unió econòmica i monetària (UEM), l’eurozona, com és el cas d’Espanya, estan en una situació molt diferent. La seva sobirania política està limitada per la Unió Europea i la seva sobirania econòmica i monetària pràcticament ha desaparegut. La seva moneda, l’euro, és emesa pel Banc Central Europeu, que és totalment independent de qualsevol govern i té com a únic objectiu la lluita contra la inflació (que ara no existeix). Els països de la UEM utilitzen una moneda que no emeten; per tant, és una moneda estrangera, que no poden controlar i, en conseqüència, són susceptibles de tenir problemes de liquiditat i de solvència. Es troben en el marc d’un sistema de tipus de canvi fixes, que tantes experiències històriques fallides ha donat, començant pel sistema del patró or, sense possibilitat de politiques monetàries, fiscals i de tipus de canvi de caràcter sobirà, i sense un tresor amb prou pressupost per a fer polítiques anticícliques (cal recordar que el pressupost de la UE representa l’1% del PIB, mentre que el pressupost federal dels EUA ésal voltant del 25% del PIB). De fet, els països de la UEM s’assemblen als estats federats dels EUA. Pitjor encara, com aquells, no disposen de sobirania ―ni política ni econòmica ni monetària―, però tampoc tenen cap dels seus avantatges: no poden votar el president d’un estat federal, que, en el cas d’Europa, no existeix, ni tenen gens decontrol sobre el Banc Central ni tampoc poden aprofitar-se de les polítiques anticícliques d’un tresor europeu inexistent. Uns avantatges dels quals sí que gaudeixen els estats federats nord-americans.

D’altra banda, estem davant d’una gran crisi mundial desencadenada per un excés d’endeutament privat a partir de l’augment del pes de les finances a l’economia i de la seva desregulació i liberalització, que van portar al descontrol. A l’eurozona, i especialment als seus països perifèrics, s’ha optat, a partir d’una suposada crisi del deute sobirà, que només n’era la conseqüència, per uns oxímorons ridículs: la “contracció fiscal expansiva”, l'”austeritat provocadora de creixement”. En realitat, polítiques d’austeritat i reformes laborals que permetessin, d’una banda, retallades de les despeses públiques i el consegüent deteriorament dels serveis públics i, d’altra banda, retallades dels salaris i de les condicions i relacions laborals, que tants anys de lluites dels treballadors havien costat aconseguir. Com va dir fa poc Warren Buffet, “és cert que hi ha lluita de classes i és la meva, la dels rics, la que l’està guanyant”.

Davant de l’actual crisi provocada per l’excessiu endeutament privat, de cop, quan el sistema financer s’adona que ha pres massa riscos (quantitativament i qualitativa), es frena (deixa de donar crèdits) i provoca una crisi en els comptes de les famílies i les empreses (“balance-sheet recession”) i una deflació del deute. Una situació de la qual només es possible sortir recuperant la sobirania ―política, econòmica i monetària―i, per tant, desmantellant ordenadament (o sortint-ne individualment) l’euro i la mateixa UE. Simultàniament, caldrà augmentar els dèficits públics (perquè els ingressos públics disminueixen automàticament i perquè cal augmentar les despeses públiques que, en part, també augmenten automàticament), per dur a terme polítiques anticícliques per lluitar contra la crisi i contra l’atur. Això requereix, necessàriament, un augment del dèficit fiscal (augment de les despeses públiques i/o disminució dels impostos). Justament el contrari del que s’ha estat fent fins ara. Així, doncs, l’austeritat no és adequada en una situació com la que viuen els països perifèrics de la zona euro a l’actualitat. I, en canvi, el que cal és un increment dels dèficits públics i de l’endeutament públic.

Ara bé, tenint en compte tot aquest context, això no vol dir que el que proposen els moviments i organitzacions que impulsen les auditories ciutadanes del deute no tingui sentit. Al contrari, sempre és convenient, per exemple, analitzar si les despeses públiques que s’han fet (o es fan) són les que toquen, si hi hagut (o hi ha) malbarataments, si s’han produït pujades injustificades en les obres s’han contractat, etc. Tambécal considerar si els endeutaments que s’han produït (o que s’han de fer) s’han fet en unes condicions adequades o, per contra, abusives. Tambéés convenientanalitzar quina part del deute es legítima iquina no ho és, o de quina part se n’haurien de tornar a negociar les condicions o se n’hauria de demanar la condonació.

Però és important tenir en compte sempre vàries coses. Primer: la crisi ha estat provocada per un endeutament privat desbocat, conseqüència de l’augment del pes de les finances privades a l’economia, fomentat per la seva desregulació i liberalització, i per la seva gestió irresponsable. El deute públic és una conseqüència de la crisi. Quan el sector privat (empreses, famílies i sistema financer) va començara desendeutar-se un cop haviacomençat la crisi, el sector públic es va haverd’endeutar cada vegada més. Hi vahaveruna transformació de deute privat en deute públic (i el salvament de les institucions financeres n’és l’exemple més clar). Recordem que el deute públic a Espanya eraal voltant del 35% del PIB al començament de la crisi i ara ésal 100%, mentre que el deute privat no financer, que era a més del 200% del PIB encomençar la crisi, actualment és encara al 180%. Per tant, la segona qüestió que cal tenir molt en compte és que l’endeutament privat és molt més important que el deute públic i que, amb la crisi, hi ha una certa translació d’endeutament privat en deute públic. Tercer: no hi ha dubte que l’augment del deute públic és aprofitat per les elits econòmiques i polítiques per justificar i imposar unes polítiques d’austeritat que deterioren els serveis públics i els salaris i augmenten les desigualtats en contra de les classes populars i a favor d’aquestes elits.

Però, tinguem-ho molt en compte, el problema de fons no és el deute públic. De fet, en una situació de crisi com l’actual, en els països perifèrics de l’eurozona l’austeritat és un mal negoci. I l’augment dels dèficits públic i el deute públic, repetim-ho, no és necessàriament dolent si es té la sobirania política, econòmica i monetària, perquè no hi haurà problemes ni de liquiditat ni de solvència i es podran fer polítiques actives anticícliques per a lluitar contra l’atur i la crisi.