Diàleg entre Cristina Carrasco i Yann Moulier-Boutang

Cristina Carrasco

Professora de Teoria Econòmica de la UB. Ha treballat temes relacionats amb dones, feina i economia. Ha editat diversos llibres col·lectius amb reflexions crítiques de l’economia des d’una perspectiva de gènere (Las mujeres y el trabajo, Icària, 1994; Mujeres, trabajos y políticas sociales, Instituto de la mujer, 1997, en col·laboració). Darrerament, ha publicat Con voz propia. La economía feminista como apuesta teórica y política (La oveja rota, 2014).

L’economista Cristina Carrasco ha obert la conferència inaugural de les VI Jornades Filosòfiques el dimecres 14 d’octubre de 2015 amb una reflexió sobre el treball des de la perspectiva feminista.

Carrasco critica que normalment es té una visió restrictiva del treball, ja que s’equipara únicament a salari, i “això és una mirada androcèntrica”. Aquesta feminista assegura que davant la pregunta “per què treballem?” la majoria de dones diria “per sostenir la vida”.

Des que les persones som persones hem hagut de treballar. Les feines cada cop s’han anat complexitzant, però la cura de les persones s’ha mantingut. Al llarg de la història hi ha hagut diverses feines, la major diferència entre les quals ha estat les condicions del treball: esclau, feudal, capitalista. El tipus de treball que ha existit en tots els sistemes ha estat la cura de la vida, i l’acadèmia l’ha començat a conceptualitzar només des de fa poques dècades, perquè no considerava treball la cura de la vida.
Quan comença a sorgir el treball capitalista, els estudiosos el comencen a estudiar i li donen una gran centralitast. El concepte de plusvàlua de Marx és hereu d’aquesta tradició. Però les feines sense remuneració que es fan a la llar van anar quedant oblidades, fruit de la ideologia patriarcal que ha desvaloritzat tot el que està relacionat amb les dones. A finals del segle XIX amb l’escola neoclàssica veiem com el que no és mercat desapareix de l’interès d’estudi i es produeix la separació definitiva etnres els dos espais: món públic / món privat, el que és economia / el que no ho és… i tot el que hi ha a l’àmbit de la llar perd qualsevol valor o reconeixement social.
Que equiparem salari i treball no és natural, és fruit d’un procés complex de conceptualització vinculat amb les relacions patriarcals del treball. En aquest procés de desvalorització hi han jugat dos tipus de raons: patriarcals i capitalistes.
El valor que té la força de treball en realitat és molt superior que el que el sistema capitalista està pagant. Podríem parlar d’un “espoli de la unitat domèstica”, ja que no és compta el valor del treball de la reproducció de la vida. El treball de la llar està destinat a mantenir unes persones saludables, afectivament equilibrades, amb estabilitat social, que després són capaces de relacionar-se en el món comú. Les cures són necessàries al llarg de tota la vida, són inevitables, són part de la condició humana. Les societats passades i presents serien impossibles sense els milions d’hores de treball que fan milions de dones cada dia.
Quan ens plantegem com funciona la nostra societat no podem tenir una mirada estreta, hem de mirar totes les feines. Això que dic no és nou, però normalment no és té en compte.
Quines decisions prenem? Depèn d’on vulguem arribar. Volem canviar el referent social, que ja no sigui el mercat sinó aquest altre treball, la vida de les persones. Hauríem de canviar la lògica del capital per la lògica de la vida.
Donar valor al treball de cures no ha de significar pagar-lo, però implica un canvi radical, de reorganització total dels temps i les feines, un canvi de consum i producció, un canvi de valors.
El que ens hem de plantejar és com s’hauria d’organitzar el treball per donar una vida digna a tota la població. I per això també cal definir democràticament què és una vida digna per tota la població, com ho convertim en una responsabilitat col·lectiva i quines feines hem de fer perquè sigui possible.

Yann Moulier Boutang

Militant polític, assagista, economista i investigador, és actualment professor d’Economia a la Universitat de Compiègne i a l’Institut d’Études Politiques de París. S’ha especialitzat en la història del moviment obrer, l’esclavitud i el treball assalariat, així com en les transformacions del capitalisme i els nous models productius. Dirigeix la revista Multitudes i ha publicat, entre d’altres llibres, De l’esclavage au salariat (PUF, 1998), Le capitalisme cognitif ou la nouvelle grande transformation (Amsterdam, 2008) i L’Abeille et l’économiste (Carnets nord, 2010).

Amb el títol de “Rebuig del treball subordinat, cultura digital i activitat productiva”, Yann Moulier Boutang ha compartit la seva reflexió sobre el capitalisme cognitiu i el paradigma de la pol·linització de les abelles.

Fa 40 anys pensàvem que el rebuig al treball era un plantejament constitutiu del treball obrer. Però avui en dia el lema del treball obrer és: ‘Necessitem feina, tant hi fa com sigui’. En aquest sentit, podríem trobar fil conductor entre el rebuig al treball i l’elogi actual al treball emprenedor. Com pot ser que hagi succeït aquesta transformació del rebuig a la feina a l’elogi a l’emprenedor? Un paradigma el tenim amb els conductors de l’empresa Uber, que perceben una remuneració però no tenen salari.
Actualment estem en un capitalisme cognitiu, que intenta apropiar-se de manera depredadora de les externalitats. El capitalisme cognitiu és la forma d’acumulació actual. Ningú ja no vol pagar per la música i això preocupa molt als capitalistes, així que han de fer trampes per tornar a introduir el mercat, posar barreres.
Consisteix en el fet que el sistema capitalista s’apropia de la creativitat social amb l’objectiu de crear plusvàlues, que ja no es poden entendre exclusivament en termes de producció de mercaderies.
Jo explico el capitalisme actual a partir del que anomeno el paradigma de la pol·linització de les abelles. Les abelles són uns agents que distribueixen el pol·len i, d’aquesta manera, la seva pràctica productiva supera de molt l’activitat productora de mel. Agafant aquesta activitat com a metàfora, les abelles són la intel·ligència col·lectiva, que genera plusvàlues que les grans empreses volen controlar a través de la propietat intel·lectual i industrial. El millor exemple és la xarxa internet, on els usuaris generen continguts que tothom pot consumir. I en aquest context les grans corporacions intenten capitalitzar aquests continguts per fer-ne negoci.
D’acord amb aquest paradigma, el capitalisme cognitiu és com si haguéssim tornat a descobrir Amèrica i els conqueridors ( que són Google, Amazon, Apple…) s’apropiessin de l’energia que hi ha a tot arreu. Per això és tant eficaç i potent respecte al vell capitalisme industrial.
La divisió entre treball assalariat i treball independent (màxim exponent serien metges, advocats) es va esvaint. I les pensions i l’atur no es poden assegurar perquè els actius estan molt precaritzats.
Davant d’aquesta situació, fins i tot el comentarista econòmic Martin Wolf, un dels més influents del món, alertava el febrer de 2014 al Financial Times que a curt termini hi podria haver problemes importants (revolucions) i proposava instaurar un salari de base universal amb aportació pública.
Davant d’aquest context actual de capitalisme cognitiu, cal protegir els antics espais comuns que asseguraven la supervivència fora del mercat per assegurar la biodiversitat i potenciar la sobrietat del consum; cal establir bens comuns digitals, evitar la privatització; cal crear espais d’experimentació, i instaurar un salari mínim per persona incondicional.
M’interessa plantejar barreres per les empreses digitals per plantejar límits a la utilització de dades privades. S’ha de posar un impost a google per la quantitat de ‘clics’ per segon que faci la gent. Jo l’anomeno taxa pol·len. I qui ho col·lecta? Que ho facin els bancs i que ho traspassin a les caixes dels estats en temps real, per subvencionar polítiques socials i pagar el funcionament de l’estructura estatal.

A voltes amb la renda universal

Després de les exposicions inicials de Cristina Carrasco i de Yann Moulier Boutang, el debat ha girat sobre la renda mínima universal.

Cristina Carrasco no s’ha mostrat favorable a aquesta mesura que entén que és “una política més de la societat del benestar que no em sembla que pugui alterar o anar en contra del patriarcat”. I s’explica: “Es diu que la renda universal pot mitigar la pobresa més severa, però deixa intactes altres dimensions que pot tenir la pobresa, com el temps, que ens afecta molt més a les dones; la pobresa del temps és un element fonamental i no es toca. En aquesta proposta no hi veig la possibilitat que permeti diluir les raons patriarcals”.

Per Cristina Carrasco la prioritat és una altra: “Jo estic molt més d’acord amb polítiques de reorganització dels temps, que totes i tots dediquem els mateixos temps a les diverses feines. És un problema d’homes i dones, ha de ser un esforç de canvi conjunt”.

Però Yann Moulier Boutang defensa aquesta renda universal perquè entén que ha de ser individual, no pel cap de la unitat familiar: “És molt important que cada individu tingui la seva renda d’existència, que a més podria tenir un impacte molt violent sobre el treball assalariat al pagat. La renda bàsica universal sí que es replanteja el patriarcat”.

La professora de la UB considera que “vivim en un sistema capitalista que cal eliminar-lo, canviar-lo, i que històricament i cada vegada més hi ha una acumulació de capital cada vegada en menys mans”. Davant d’això, defensa “altres polítiques de redistribució que permeten anar més contra aquest tipus de sistema que la renda mínima, com per exemple els impostos, redistribucions en serveis públics… I hi pot haver polítiques transitòries per persones en una situació molt particular”. I afegeix: “Participar al mercat laboral dóna uns drets (atur, baixa per malaltia, per maternitat, pensió…) que no donen la resta de treballs com els de cura. Així que les dones que fan feines de casa no tenen tots aquests drets, i cal un reconeixement d’aquesta altra feina perquè tinguin els mateixos drets. Això va més contra el patriarcat que la renda mínima”.