Donald Trump i el calze enverinat de l’economia dels EUA

La cosa irònica de la victòria (estreta) de Donald Trump a les eleccions presidencials dels Estats Units és que el seu candidat “segur” les ha perdudes per als demòcrates, Wall Street i els estrategs del capital. Ara estan en la corda fluixa amb una bomba de rellotgeria d’un bala perduda.

Trump ha guanyat perquè un (justet) nombre prou gran de gent està farta de l’statu quo. Pel que sembla, el 60% dels votants contestaven a una enquesta a peu d’urna que el país “va en el camí equivocat”, i dos terços estaven farts i enfadats amb el govern de Washington —una cosa que Clinton personifica.

Igual que el vot dels britànics per al Brexit, contra totes les expectatives un nombre suficient de votants dels Estats Units (principalment blancs, grans i treballadors de petites empreses o d’indústries en els estats més petits del centre dels Estats Units) ha superat el vot dels joves, amb més educació i més ben situats de les ciutats grans. Però recordeu que a penes el 50% dels votants han acudit a les urnes. Una franja enorme de la gent mai vota a les eleccions nord-americanes i constitueixen una part considerable de la classe obrera.

El més rellevant és que, quan es preguntava pel tema més important a les cabines, el 52% dels votants responien que l’estat de l’economia dels Estats Units, seguit del terrorisme (però molt per sota del 18%) i, a molta distància, la immigració. Trump ha guanyat perquè deia que pot millorar les condicions d’aquells que la globalització, amb la fallida de les indústries nacionals i el tancament de les petites empreses, “ha deixat enrere”. Per descomptat, Trump és un multimilionari i no té interès ni intenció reals a millorar la sort de la majoria. Però la ira contra l’establishment ha estat suficient perquè aquest egoista, misogin, depredador sexual i fill de papà guanyés.

Però encara és l’economia, estúpid. Trump ha lliurat un regal enverinat que ara haurà de beure: l’estat de l’economia dels Estats Units. L’economia dels Estats Units és l’economia capitalista més gran i important. Ha estat una de les economies més grans des del final de la gran recessió en 2009. No obstant això, el seu rendiment encara és pobre. El creixement del PIB real per capita ha estat només d’un 1,4% anual, molt per sota dels nivells d’abans de la crisi financera mundial de l’any 2008. És la història de la recuperació econòmica més feble després d’una caiguda des de 1930.

L’FMI ara preveu que enguany l’economia nord-americana creixerà només l’1,6%. I els economistes de la Reserva Federal dels Estats Units ara pronostiquen un creixement anual de només un 1,8% per al futur previsible. I tot això dóna per fet que no hi haurà una nova recessió econòmica.

L’opinió de la majoria dels economistes és que una recessió als Estats Units és poc probable i que l’economia s’enlairarà de nou el proper any. En efecte, la presidenta de la Reserva Federal dels Estats Units, Janet Yellen (el càrrec de la qual ara està en perill), estima que l’economia dels Estats Units “va en el bon camí de la millora sostenible”. L’argument és que el cost dels préstecs és proper a zero, el consumidor nord-americà segueix gastant de forma robusta, el mercat immobiliari s’està recuperant i les vendes al detall continuen.

Però el que és important per a la salut d’una economia capitalista moderna no és la facilitat o el cost dels préstecs, sinó el nivell i la direcció de la rendibilitat del capital, els guanys totals del negoci i l’impacte de la inversió empresarial. Quan la rendibilitat cau, amb el temps cauen els beneficis empresarials totals i una mica més tard la inversió empresarial es contrau. Quan això succeeix, aviat segueix una recessió econòmica. En el període posterior a la guerra, una caiguda sostinguda de la inversió empresarial ha portat en totes les ocasions a una recessió econòmica, mentre que el consum personal s’ha mantingut més o menys estable i només ha caigut un cop que ha començat la recessió.

I els beneficis empresarials dels EUA estan caient. Segons els economistes del banc d’inversió JP Morgan, els beneficis empresarials es van reduir un 7% respecte als nivells de fa un any. Sobre aquesta base, calculen “en un alarmant 92% la probabilitat que comenci una recessió en un termini de tres anys, i en el 67%, que sigui en un termini de dos”. A més a més, la Reserva Federal està pensant a apujar els tipus d’interès just després de les eleccions, perquè diu que l’economia està tornant a la “normalitat”, la qual cosa augmentaria el risc de desencadenar una depressió —malgrat que una victòria de Trump farà que els mercats de valors es desplomin.

Quina és la solució de Trump per a tot això? Les seves propostes econòmiques es redueixen a baixar els impostos, reduir la despesa pública i gravar les importacions per “protegir” l’ocupació als Estats Units. Els principals beneficiaris de les baixades d’impostos serien els més rics. Amb Trump, la majoria de la gent veuria que la seva factura d’impostos sobre la renda s’alleujaria al voltant del 7%, però els estalvis de la part superior de l’1% serien del 19% dels seus ingressos. Per equilibrar el pressupost federal, la despesa pública hauria de retallar-se en un 20%, colpejant el benestar, l’educació i la salut. L’augment dels aranzels sobre les mercaderies estrangeres i la imposició de sancions a la Xina i Mèxic, els dos socis comercials més grans d’Amèrica, faria augmentar els preus i provocarien represàlies.

En certa manera, el proper president dels Estats Units s’enfronta a una situació pitjor que la d’Obama al 2009, en plena crisi financera global. Aquesta vegada no hi ha manera d’evitar una depressió mitjançant la impressió de diners, la reducció dels tipus d’interès o augmentant la despesa pública, quan el deute del sector públic ja s’ha duplicat fins al 100% del PIB. Aquests instruments de política econòmica s’han esgotat. Caldrà beure del calze.