El 9 d’octubre en la història
Pau Tobar, València, i Hèctor Serra, Aldaia
La festa valenciana des del segle XIV fins a l’actualitat
El 9 d’octubre s’ha assenyalat com una data clau en la història valenciana. Des de fa més de sis segles els valencians han celebrat la seua incorporació a la Corona d’Aragó i el naixement del Regne de València, tot i que la commemoració ha assolit significats diversos al llarg de la història.
La primera vegada que se celebrà el 9 d’Octubre fou el 1338. El Regne de València estava consolidant-se institucionalment i social gràcies a la incorporació de les terres del sud (1305) i el degoteig constant de colons catalans. Però al mateix temps l’arribada de nous pobladors suposava un esgotament del model de repartiment de terres i començaven a florir els problemes socials i la xenofòbia envers els hebreus i musulmans radicats al País Valencià. En aquest context les autoritats del Regne decidiren celebrar el centenari de la conquesta amb un caire eminentment religiós i polític, car se cercava la cohesió social de la nova població cristiana davant les fams i pestes de l’època, i desviar l’atenció de la lluita de classes. Però també des d’aleshores el 9 d’octubre legitimava l’adscripció nacional dels valencians.
La celebració durant els primers anys no fou regular i estigué mancada de component festiu. Els actes se centralitzaven a València: la missa d’acció de gràcies anà sempre acompanyada d’una processó cívica on la comunitat anava ordenada segons els esquemes ideològics medievals entorn l’estandard reial primer, i la bandera de la ciutat després. Aquest esquema commemoratiu es repetia també el dia de Sant Jordi, patró de la ciutat almenys d’ençà el 1341. La popularització del sant-guerrer arrela en la difusió d’una llegenda que afirmava la seua participació en favor dels catalano-aragonesos a la decisiva batalla del Puig el 1237.
A mitjans del segle XIV la festa assolí un tarannà més patriòtic que religiós i anava acompanyada de desfilades militars. De fet, d’ençà llavors participà la milícia coneguda popularment com el Centenar de la Ploma, amb la missió d’escoltar la bandera. La bandera es treia des de la balconada de la casa del Consell per tal que restara sempre dreta, costum de gran simbolisme mantingut fins avui que representava que el Regne no s’inclinava davant ningú. Altres elements simbòlics introduïts posteriorment a la festa foren l’espasa del conqueridor i el penó de la conquesta. Ambdues relíquies foren rescatades de l’oblit i passejades com a símbol de la conquesta.
Amb el temps s’afegiren a la celebració aspectes lúdics com ara representacions teatrals, música i balls populars, disfresses, focs artificials, lluminàries i decoració de les façanes, i l’extensió del costum popular de la mocadorà, que consisteix en regalar a la persona estimada un mocador ple de dolços de massapà amb forma de fruites i hortalisses valencianes. Per aquest motiu, el 9 d’octubre simbolitza, a banda de la celebració de la fundació del Regne de València, el dia dels enamorats al País Valencià. A partir del 1538 la festa valenciana, cada vegada més concorreguda, assolí un tarannà més aristocratitzant i fastuós contagiant-se de l’esperit imperial dels Àustries. Esdevenia una manera d’exaltació del poder de la reialesa. A partir del 1621, dins un context de centralització creixent, el contingut de la festa començà a hispanitzar-se i recuperà el seu tarannà religiós, deixant més de banda la celebració del naixement del Regne.
Amb l’annexió a Castella el 1707, aquestes tendències s’agreujaren, arribant a desaparèixer el Centenar de la Ploma (1711) i amb ell el patronatge de Sant Jordi (València havia estat la primera ciutat dels Països Catalans en celebrar el 23 d’Abril). Així i tot, la festa del cinc-cents aniversari encara fou sonada i amb gran participació popular, malgrat la prohibició de les parades militars i l’absència de les principals autoritats d’ocupació i de l’aristocràcia, que encara veien amb recel aquest record de l’antiga llibertat valenciana i l’exaltació dels estandards propis.
Un segle després, enmig d’un context bèl·lic que enfrontava carlins i isabelins, les autoritats celebraren la festa ressaltant el tarannà “més liberal” d’en Jaume I i els furs enfront la intolerància absolutista palesada el 1707. Així i tot, l’espanyolisme liberal es reflectí en la festa i, a mode d’exemple, la bandera no es baixà des de la balconada sinó per les escales de l’Ajuntament. A finals del segle XIX, la Renaixença recuperava mínimament el caràcter polític de la festa. Així el 1891 s’inaugurà l’estàtua de bronze de Jaume I al Parterre, que d’ençà aleshores fou parada obligatòria en les commemoracions. No fou fins el 1915 quan el valencianisme polític començà a fer del 9 d’Octubre una diada reivindicativa començant a convocar-se les primeres manifestacions de Joventut Valencianista. Des d’aquell moment es reivindicava la identitat valenciana com quelcom més que un apèndix folklòric de l’espanyola.
Durant la República, aquest valencianisme aprofità la data per reclamar l’estatut d’autonomia. La guerra contra el feixisme tampoc impedí que se celebrara la diada, amb Jaume I com a exemple de lluita per la llibertat. La celebració del set-cents aniversari de la conquesta no comptà amb el suport del valencianisme conservador, que en mode contrari, eminentment religiós, el celebraria el 1940 amb Jaume I com a alliberador dels cristians en clar parangó amb Franco i els seus. En aquesta ocasió el penó de la conquesta fou l’única peça exhibida, ja que la bandera local havia servit d’estandard a les milícies antifeixistes valencianes i havia onejat a les institucions municipals i provincials en la República.
El camí fins els nostres dies
El 9 d’Octubre continuà sent celebrat per les institucions franquistes. Es mantenien els actes tradicionals de missa i processó, però la festa estava gairebé del tot impregnada per la ideologia del règim. És per això que un cop passats els llargs anys de la postguerra, les Joventuts de Lo Rat Penat impulsaren actes alternatius amb contingut nacionalista. En efecte, durant els anys 1950 i 1960 començaren a convocar-se aplecs itinerants el diumenge posterior al 9 d’Octubre (Llíria, Alcoi, Castelló, Bocairent…). També es reprengueren el 1960 les romeries al Puig, tradició encetada el 1915. L’Aplec del Puig se celebrà fins el 1968, quan la Guàrdia Civil prengué la població per tal d’aturar l’incipient convocatòria nacionalista.
A finals dels 1960, amb l’extensió del nou catalanisme valencià i l’assumpció progressiva de les seues tesis per part de la major part dels partits i sindicats d’esquerres del territori, el sentiment identitari assolí més força. Tot i això, bona part de la població valenciana continuava entenent el fet valencià en la seua vessant tradicional i regionalista.
Amb la mort de Franco, la diada recuperà el seu contingut polític, i es traduí en mobilitzacions massives a finals del 1970. Destaca pel seu caràcter multitudinari la famosa manifestació “per l’estatut” del 9 d’Octubre de 1977, en la qual es calcula participaren més de sis-centes mil persones d’arreu els Països Catalans. Aquella jornada històrica, però, es caracteritzà per l’ambigüitat ideològica dels participants. Joan Fuster acabà criticant precisament aquesta indefinició pel que fa al model de país.
La Batalla de València esclatà en aquest context de revifalla identitària i diversitat política extrema. Els sectors del règim saberen reconduir el sentiment regionalista tradicional de la petita burgesia per enfrontar-lo antagònicament a l’embranzida catalanista moderna. El mateix octubre de 1977 se celebrà l’Aplec del Puig en honor al militant comunista Miquel Grau, assassinat a Alacant per un feixista mentre penjava cartells convocant al 9 d’Octubre. L’acte comptà els dies previs amb l’intent de boicot per part de Maria Consuelo Reina, que llavors dirigia Las Provincias, mitjà que
esdevindria l’eina comunicativa de l’anticatalanisme més ranci.
La diada de 1978 fou una demostració de força nacionalista, amb la plaça de bous plena de gom a gom per escoltar els parlaments d’Acció Cultural del País Valencià, Lluís Maria Xirinacs i l’abertzale Patxi Letamendia. L’èxit de l’acte propicià que els anys següents es repetira el format. En 1981 l’organització revolucionària d’alliberament nacional Terra Lliure fa acte de presència a la jornada amb diverses accions com ara la col·locació d’artefactes explosius a la Delegació d’Ensenyament del Ministeri Espanyol d’Educació i contra el Palau de Justícia a València.
A finals dels anys 1970 i principis dels 1980 els actes del matí (missa i processó) i els de la vesprada (aplec i/o manifestació) representaven les dues cares del conflicte identitari valencià. Els secessionistes i els catalanistes encetaven una dinàmica d’enfrontament dialèctic i físic que es manté fins els nostres dies i que es basa en la negació radical i l’acorralament ideològic per part dels primers sobre els segons. Aquesta marginació social, adobada de violència reaccionària, serví de pretext al PSPV-PSOE i altres formacions reformistes per tal de renunciar a totes les reivindicacions simbòliques de fons del catalanisme i al projecte de Països Catalans.
Amb aquest clima i amb aquesta decepció davant el nou estatut, la Diada a València anà decaient paulatinament, guanyant força l’Aplec del Puig fins la segona meitat dels 1980. D’ençà el 1987 el 9 d’Octubre fou recuperat bàsicament per l’independentisme. Les manifestacions de finals del 1980 i primera meitat dels 1990 es realitzaren sota un clima de forta repressió policial i continues agressions blaveres. Menys d’un centenar de persones mantenien la dignitat nacional del País Valencià en aquelles diades.
A finals dels anys 1990 es creà la Comissió 9 d’Octubre que agrupava sectors polítics i sindicals diversos des de CCOO fins al PSAN, i les manifestacions del 9 d’octubre recobren importància i capacitat de convocatòria, mantenint-se, però, el setge policial. Tot i això el seu contingut ideològic es fa més ambigu, més enfocat a desgastar al nou partit del govern: el PP. Davant d’això l’independentisme revolucionari consolida un espai alternatiu dins la diada, mantenint un discurs i una actitud combativa que sovint es tradueix en aldarulls, càrregues policials i detencions. Durant la primera dècada del tercer mil·leni, la pressió policial es dilueix durant la manifestació vespertina, i aquesta es consolida amb la seua doble vessant: Comissió 9 d’Octubre / independentisme revolucionari. Doble enfocament que trobà el seu punt àlgid la diada passada quan la Comissió, defensora d’un nou estatut “digne” per al País Valencià, passà la convocatòria al dia 8 davant la pressió d’un partit feixista. Els independentistes, amb un discurs oposat a les reformes estatutàries, mantingueren la seua convocatòria el dia 9.
Amb diferents formes i significats canviants, amb trencaments i continuïtats, el 9 d’octubre s’ha celebrat durant 668 anys a València sent la diada més antiga dels Països Catalans. Una commemoració que sempre ha ocupat un lloc destacadíssim al calendari valencià. En efecte, en l’imaginari dels valencians, de totes les edats i condicions, aquesta data ha estat especialment significativa i amb ella les seues icones: Jaume I, la seua espasa, el centenar de la ploma, els furs, el penó de la conquesta, la reial senyera… Símbols d’una data inequívoca, la data de naixement dels valencians.
