El mite dels robots

S’ha posat de moda dir, especialment als EUA, que l’automatització produirà un atur massiu en el proper futur, que donarà lloc a canvis importants en les característiques del treball i en les relacions socials. Però les dades no semblen donar suport a aquestes prediccions.

El discurs predominant destaca els beneficis de la tecnologia, i de l’automatització, també com a panacea dels problemes socials. Al mateix temps, ens diuen que això provocarà un atur massiu, especialment entre els treballadors més pobres i menys formats: un informe de 2013 deia que el 47% de les ocupacions als EUA estaven en perill degut a l’automatització; altres diuen que en deu anys tota la indústria de producció de material de transport estarà automatitzada. Alguns proposen posar taxes als robots i crear una renda bàsica (sovint una excusa per eliminar altres programes socials). I altres culpen l’automatització de la pèrdua d’ocupacions a la indústria manufacturera en els darrers anys.

Ara bé, si ens fixem en les dades empíriques existents, i tenint en compte que la millor manera per mesurar l’automatització sembla ser el creixement de la productivitat –la relació entre els béns i serveis obtinguts i els inputs utilitzats (treball, màquines, robots)–, la realitat no sembla respondre a les previsions esmentades.

El creixement de la productivitat, tant si es mesura amb la productivitat del treball com amb l’artefacte (molt discutible) utilitzat pels economistes marginalistes –la productivitat total dels factors–, ha sigut molt baix des de ja fa molts anys. Va créixer moderadament des de finals de la II Guerra Mundial fins a mitjans dels anys setanta del segle passat (la Golden Age del capitalisme). Des de mitjans dels setanta a mitjans dels noranta la productivitat va créixer molt poc, d’una forma semblant que entre mitjans dels noranta i mitjans de la primera dècada del segle XXI. Finalment, en els últims deu anys la productivitat ha crescut poquíssim i algun any ha disminuït. Així, encara que hi pugui haver una certa automatització que afecti algunes indústries i ocupacions, no es pot parlar en cap cas –a partir de les dades de l’evolució de la productivitat– d’una automatització que afecti l’economia i la societat a gran escala. A més, els darrers anys, el creixement dels salaris i dels costos laborals unitaris ha sigut també relativament reduït. En conseqüència, les empreses no tenen gaire pressió per invertir en l’automatització dels processos de producció i de treball.

D’altra banda, des del punt de vista històric, els grans canvis tecnològics han significat sempre l’aparició de nous sectors econòmics i la creació de nous llocs de treball, així com la millora dels nivells de vida de la població, disminuint el temps de treball i millorant les condicions de treball. Les dades i la història, doncs, no semblen donar la raó a les visions apocalíptiques dels robots i l’automatització, com demostra Robert J. Gordon a The Rise and Fall of American Growth

Al llarg del passat segle, els mitjans van estar repetint periòdicament el mite de la substitució dels “robots”