El món camina cap a un catastròfic escalfament de 6ºC
El món camina fermament cap al pitjor dels escenaris possibles pel que fa al canvi climàtic, amb la mitjana mundial de temperatures pujant fins a 6º C a la fi de segle, segons van advertir destacats científics aquest mes de novembre. Un creixement semblant –que seria molt major en les zones properes als pols– tindria conseqüències catastròfiques i irreversibles per a la Terra, convertint en inhabitables grans zones del planeta i amenaçant la base de la mateixa civilització humana.
I ens dirigim directament cap això, segons els científics, perquè les emissions de diòxid de carboni de la indústria, el transport i la deforestación que són responsables de l’escalfament de l’atmosfera s’han incrementat dramàticament des de 2002 d’una manera que ningú havia anticipat, i ara ens acostem al triple de la mitjana anual dels anys noranta.
Això significa que el pitjor dels escenaris possibles que preveia l’últim informe del Grup Intergovernamental per al Canvi Climàtic (IPCC) de l’ONU, publicat en 2007, és ara cap al qual es dirigeix la societat, d’acord amb 31 investigadors de set països implicats en el Global Carbon Project. Encara que s’havia especulat abans amb el creixement de 6ºC i els seus desastrosos efectes, aquesta és la primera vegada que els científics han afirmat que la societat va de cap a aquest escenari. La seva inquietant i destacable predicció aguditza la importància de la conferència pel clima del mes que ve a Copenhaguen, on la comunitat mundial es reunirà amb la finalitat d’intentar elaborar un nou acord que posi l’escalfament global sota control.
En els últims mesos s’ha experimentat una rebaixa de les esperances en la conferència, sent no la menor de les raons que els EUA no estiguin disposats a retallar les seves emissions. Però el 21 de novembre el president Barack Obama i el president de Xina Hu Jinato van emetre un comunicat conjunt després d’una reunió a Beijing que va alimentar novament les esperances que un acord ferm sigui possible després de tot.
No arribarà amb la rapidesa necessària, si s’ha de jutjar pels resultats de l’estudi del Global Carbon Project Study, dirigit per la doctora Corinne Le Quéré, de la universitat d’East Anglia i del British Antarctic Survey, que van arribar a la conclusió que hi ha hagut un increment del 29% en les emissions de CO2 procedents de combustibles fòssils entre l’any 2000 i el 2008, l’últim any del qual es tenen xifres.
Els investigadors han trobat que hi va haver, de mitjana, un increment anual en les emissions de més del 3% durant aquest període, en comparació de l’increment anual del 1% entre 1990 i el 2000. La major part de l’increment d’aquesta dècada va ocórrer després del 2000 i té el seu origen en el boom de l’economia xinesa. Els investigadors preveuen un lleuger descens aquest any a causa de la recessió, però increments encara majors a partir de 2010.
En total, les emissions de CO2 procedents de l’ús de combustibles fòssils s’ha incrementat en un 41% entre 1990 i 2008, encara que les emissions globals de 1990 són el nivell de referència establert pel protocol de Kyoto, amb el qual els països estan intentant reduir les seves pròpies emissions de carboni.
L’augment de 6ºC que s’anticipa contrasta fortament amb el creixement ‘C’ amb el qual tota la política mediambiental internacional, inclosa la del Regne Unit i els EUA, espera estabilitzar l’escalfament global, sent els dos graus el llindar del canvi climàtic pel qual es posa en perill la naturalesa i la societat.
L’estudi de la doctora Le Quéré i el seu equip, publicat en la revista Nature Geoscience, preveu unes xifres encara pitjors. “Hem arribat al límit de l’escenari proposat per l’IPCC”, va declarar.
La doctora Le Quéré ha assenyalat que Copenhaguen és l’última oportunitat per a arribar a un acord mundial que redueixi les emissions de diòxid de carboni en un temps rècord que, amb esperances, assolirà estabilitzar les temperatures dintre del llindar de risc. “La conferència de Copenhaguen el pròxim mes és al meu entendre l’última oportunitat per a estabilitzar el clima en ‘C’, per sobre dels nivells preindustriales, d’una manera organitzada i lliure de conflictes”, va declarar.
“Si l’acord és massa feble, o no es respecten els compromisos, no seran 2’5 o 3ºC el que tinguem, sinó 5 o 6ºC: aquest és el camí pel que anem. No hi ha massa marge de temps pel que fa a estabilitzar el clima en un nivell ‘C’”, va advertir.
Mentrestant, els científics han detectat per vegada primera una fallada en l’habilitat natural de la Terra per a absorbir el diòxid de carboni que els homes emeten a l’atmosfera.
Van trobar proves significatives que hi ha majors quantitats de CO2 en l’atmosfera, exacerbant l’efecte hivernacle degut al fet que els “embornals de carboni” (carbon sinks) que l’havien absorbit durant dècades en terra i mar estan començant a fallar, possiblement com resultat de l’augment de les temperatures.
La quantitat de CO2 que ha romàs en l’atmosfera com resultat de tot això s’ha incrementat en un 40% en 1990 a un 45% en el 2008. Això suggereix que els espais que absorbien el carbó estan començant a fallar.
La professora Le Quéré va posar èmfasi que existeixen encara molts dubtes respecte als “embornals de carboni”, com l’habilitat dels oceans per a absorbir el CO2 dissolt, però que totes les proves suggereixen que hi ha ara un cicle de “respostes positives” allí on les emissions de diòxid de carboni en augment conduïxen a temperatures creixents i un augment en correspondència del diòxid de carboni en l’atmosfera.
“El que sabem en aquest moment pels models informàtics que hem utilitzat –i que no passen de ser artesania de moment– suggereixen que el cicle de resposta del carboni en el clima està començant a col·lapsar”, va assenyalar. “Aquests models, si es projecten al llarg d’un segle, mostren grans respostes, amb un escalfament global creixent d’entre el 5 i el 30%. No hi ha encara proves fermes, però es tracta d’un cicle que ja ha començat.”
L’estudi també ha constatat que per vegada primera des dels seixanta, la combustió de carbó ha superat la de petroli com font principal de les emissions de diòxid de carboni produïdes per combustibles fòssils. Bona part d’aquest carbó es va emprar a Xina per a produir béns que es venen a Occident (els científics estimen que el 45% de les emissions xineses són producte de la manufactura de productes que són venuts fora del país).
És clar que la Xina, havent superat als EUA com el major emissor de carboni, serà central en qualsevol acord climàtic, i en aquest sentit el comunicat dels líders xinès i nord-americà va ser interpretat com un senyal que un progrés pot ser possible en la capital danesa el mes pròxim.
Els presidents Hu i Obama van dir en concret que un acord hauria d’incloure objectius com la reducció de les emissions de les nacions riques i una declaració de plans d’acció per a atenuar l’emissió de gasos hivernacle en els països desenvolupats, elements claus per a qualsevol acord.
Un creixement de 6ºC: les conseqüències
Si dos graus són els acceptats generalment com el llindar per a un canvi climàtic perillós, un canvi de sis graus en la mitjana de les temperatures mundials haurà de ser sens dubte encara molt més perillós, escriu Michael McCarthy. Fins a quin punt, ho va advertir en el 2007 el divulgador científic Mark Lynas, que va reunir totes les investigacions científiques disponibles per a dibuixar un paisatge del món en el qual les temperatures superessin en tres el límit de perillositat.
El seu veredicte va ser que un creixement de les temperatures d’aquesta magnitud “catapultaria el planeta a un estat hivernacle extrem com no s’ha vist en gairebé 100 milions d’anys, quan els dinosauris pasturaven en boscos polars i els deserts s’estenien fins al cor d’Europa.”
“Causaria –continua– l’extinció en massa de pràcticament tota la vida animal existent i probablement reduiria a la humanitat a un petit grup de supervivents en lluita contra l’entorn i entre ells mateixos per sobreviure prop dels pols.”
Molt poques espècies animals s’adaptarien a temps a un canvi climàtic tan abrupte, suggereix. “Amb els tròpics sent massa càlids com per a albergar plantacions, i els subtròpics massa secs, milers de milions de persones es trobarien en vastes zones del planeta bàsicament inhabitables. Això probablement inclouriafins i tot el sud d’Europa, a mesura que el desert del Sahara vagi creuant lentament el Mediterrani.”
“A mesura que els casquets polars es fonguessin, centenars de milions de persones es veuran forçades a desplaçar-se a l’interior a causa del ràpid creixement de les aigües. Quan les reserves de menjar decaiguessin, les zones més elevades de les latituds mitges i les regions subpolars es convertirien en refugis disputats.”
“Les illes britàniques pot ser que es convertissin en unes de les propietats immobiliàries més desitjades del planeta. Però amb un parell de milers de milions de persones cridant a les nostres portes, les coses podrien posar-se veritablement peludes.”
* Steve Connor és l’editor de la revista Science i Michael McCarthy és un naturalista i escriptor. Article publicat el 22 de novembre de 2009 al diari britànic The Independent. Traducció de La Fàbrica.
