El municipalisme serà al carrer o no serà

Ismael Dot i Xavier Genero

“Us heu d’educar, les vint-i-quatre hores del dia, per aprendre a debatre, a prendre decisions de forma col·lectiva. Heu de rebutjar la idea que algun líder vindrà i li dirà a la gent què ha de fer. En lloc d’això, heu d’aprendre a exercir l’autogovern com a pràctica col·lectiva. Ensenyar-nos els uns als altres. Quan poses deu persones juntes i els demanes una solució a un problema o els fas una pregunta, busquen de forma col·lectiva una resposta. Crec que d’aquesta forma trobaran la solució correcta. I aquesta discussió servirà per a polititzar-los.”

Salih Muslin, copresident del PYD, Kurdistan (novembre de 2014)

25 de maig. L’endemà, com pot afectar la ressaca postelectoral el municipalisme transformador de base? Què ens ha portat fins aquí? La matinada següent, on torna a començar el carrer, principi i final de tot cicle polític?

Aquestes, i altres, són preguntes que no resoldrem fins que el temps, les dinàmiques i l’acció política dels pròxims mesos no ens obrin un nou capítol del municipalisme, que encara ara no podem preveure. No obstant això, tenim sobre la taula una sèrie de canvis que vénen de lluny per anar, segurament, més enllà del que fins ara s’ha arribat en els comicis electorals passats. En aquest llarg camí, l’articulació i construcció de contrapoder a través del municipalisme ha derivat, cada vegada més, en la voluntat d’entrar amb més força a les administracions locals i ser-ne partícip directament.

És en la presència als ajuntaments (i al Parlament) on poden aparèixer avantatges i inconvenients que derivin en com s’estructuren els moviments socials i polítics fora d’aquestes dinàmiques institucionals. Cap a on naveguen les lluites que fins ara han estat presents només al carrer, si aquestes estan representades, encara que sigui en una petita part, dins els ens locals i autonòmics?

Abans de passar als riscos d’aquest procés és important recalcar que, als últims anys, les lluites veïnals, ambientals, estudiantils, laborals i socials han viscut un creixement constant i destacat, començant pel cinema Princesa, el 15M o el cas més recent de l’intent fallit de desallotjament de Can Vies. Per exemple, a Manlleu (Osona), es va viure una acampada de la PAH de 110 dies al bell mig de la plaça de la vila davant la seu de l’antiga Caixa de Manlleu. Aquest fet, local i, per a molts, desconegut, és una mostra de com moltes formes de lluita han passat de la gran capital als pobles. Un pas més que demostra que el fet de crear contrahegemonies no passa només per les grans ciutats, sinó per tot el territori.

Seguint aquest creixement, però, ens trobem l’escenari d’enguany: 165 candidatures de la CUP arreu dels Països Catalans i desenes de propostes més de base i transformadores. Al llarg de l’article intentarem parlar dels escenaris, els referents, les experiències i els riscos que poden suposar. En resum però, cal continuar al carrer i analitzar-nos, més que mai, per no caure en la lògica de la representació i el poder polític de les institucions capitalistes. “El poder, la lògica de la representació, els lideratges, l’accés a la informació i la possibilitat d’incidència real situa les persones en perills evidents. I aquests només es poden combatre amb la força de les estructures que ens han acompanyat: la democràcia de base, l’assemblearisme i la tenacitat en la forja d’una ètica col·lectiva”. ⁱ

Estem, doncs, davant la possibilitat d’una desactivació de les lluites al carrer per una sobrerepresentació institucional i, alhora, de poder capgirar els rols i crear mecanismes i dinàmiques que buidin de poder els ajuntaments per portar-los a les places i als carrers dels nostres pobles i ciutats. El punt d’inflexió entre l’eufòria preelectoral per guanyar o la ressaca de la derrota postelectoral passa, potser, per ser escèptics en tot el procés i continuar teixint les esperances més a fora que a dins, perquè “una cosa és que no hi hagi res a fer i una altra que no s’hi hagi de fer res [a les institucions]”.ⁱⁱ

No serem només cavalls de Troia

Instruiu-vos col·lectivament, l’assemblearisme ens ha de permetre millorar tots els processos de debat, estratègics i d’acció política, per construir alternatives transformadores des de baix. Per a això cal anar més enllà dels ajuntaments. Les seves institucions no són les nostres. L’objectiu que perseguim no passa per guanyar ajuntaments, consells comarcals o parlaments autonòmics, sinó que passa, precisament, pel fet de crear els nostres propis espais que ens permetin governar-nos. Aquest hauria de ser al nostre parer, el punt a partir del qual es desenvolupi tota la nostra acció política. La pregunta immediata, doncs, és la següent: què hi anem a fer, als ajuntaments?

A nosaltres, des de l’experiència més propera, que no és una altra que la visió que tenim com a militants de base d’una assemblea local de la CUP, se’ns planteja l’eterna contradicció de participar o no en allò institucional. Per resoldre el dubte, creiem que cal un principi bàsic i indispensable: cada vegada que hi ha processos electorals cal preguntar-nos i debatre a l’entorn d’anar-hi o no anar-hi, ser-ne partícips o no, acceptar les seves regles del joc o sortir-ne… Només així podrà resoldre la intel·ligència col·lectiva, des de la proximitat, segons les necessitats de cada moment i cada procés electoral.

És a partir d’aquí, un cop decidits a participar-hi, que cal tenir uns objectius previs que delimitin què hi fem i en quines dinàmiques entrem a jugar. Cal trobar els mecanismes per no desactivar la força i les accions fora de les institucions i, alhora, que la tasca dins els ajuntaments serveixi per deslegitimar les polítiques partitocràtiques actuals i buidar de poder les administracions. Voler representar i ser la veu de les diferents lluites passa per tenir clar els objectius a cada moment. Ser conscients de quin paper tenim com a regidors i regidores. I, principalment, polititzar les decisions locals, cada vegada més farcides d’un discurs tècnic que tendeix, gairebé sempre, a afavorir aquelles pràctiques polítiques més conservadores i reformistes. Així, amb la presència del municipalisme transformador cal dotar els plens i els espais de decisió de contingut polític i de debat ideològic que obligui els diferents càrrecs electes a repensar les polítiques a favor de la població, i no dels interessos econòmics.

Aquest aprenentatge, el cos a cos polític amb la resta de formacions, ha de servir per donar més força als moviments socials i a les lluites veïnals i, sobretot, per créixer i teixir alternatives reals als municipis i al barris. Segurament serem més transparents i permeables a cada error, però serem més forts si els debats generen crítica. Necessitarem créixer més a fora de les institucions que a dins i, també, necessitarem més que mai l’autocrítica, el suport mutu i l’assemblearisme. I hi serem gràcies a totes, perquè necessitarem tota la intel·ligència.

A poc a poc per anar lluny

Emocioneu-vos per cada passa, per cada objectiu aconseguit i, fins i tot, per cada entrebanc que ens faci alçar la mirada. No serà, en cap cas, un camí planer, al contrari. Les contradiccions hi seran i obligaran a repensar-nos. Segurament, tal com apuntem a l’inici de l’article, correm el perill de sobreinstitucionalitzar-nos a causa del creixement dels últims anys, sobretot arran de la irrupció al Parlament de la CUP. Una eina més no pot convertir-se de sobte en tota la caixa d’eines. Cal ser-ne conscients i actuar conseqüentment (i no sempre és així).

Anem enrere. Des dels inicis de la legislatura al Parlament de Catalunya un dels missatges més estesos és el concepte de definir-nos com a zapatistes urbans: a poc a poc per anar lluny. O, també, la democràcia és cara i lenta, “perquè hem d’escoltar molt”, afegia fa poc David Fernàndez. I aquesta feina de formigueta, lluny dels tsunamis mediàtics, de sobte, s’ha vist envoltada per un creixement exponencial arreu del territori. Una nova contradicció? Potser sí… Probablement, el temps ens portarà a veure els avantatges i a patir els inconvenients. Cap passa endavant no hauria de suposar cap passa enrere, però el perill existeix. És aquí on l’arrelament del projecte es farà més o menys palpable i cal veure altres projectes per prevenir escenaris adversos.

És a dir, necessitem analitzar altres experiències i propostes per avançar entre contradiccions. Des del xavisme a Euskal Herria passant pel Kurdistan. Cada procés té les seves particularitats i, més enllà d’aquests tres, trobaríem altres referents, n’estem segurs. No obstant això, i de forma molt breu, volem esmentar alguns exemples que ens han de fer reflexionar al voltant de la construcció de la unitat popular als Països Catalans. Al Kurdistan, per exemple, és al voltant del confederalisme democràtic quees generen les dinàmiques perquè sigui la societat civil organitzada autònomament, lluny de les institucions, i de forma democràtica, qui busca l’autogestió política a través d’assemblees comunitàries i consells oberts locals. La democràcia directa kurda és la base per a la construcció nacional des de l’àmbit local. Però no només això, les experiències bolivarianes també han apostat per mecanismes que passin més a prop dels barris i cada vegada més lluny de les institucions. Els consejos comunales són, a Veneçuela, espais de participació veïnal on es prioritzen les polítiques de la població a l’entorn de les seves pròpies necessitats. És així com el xavismearrela a cada barri i a cada poble, buida de poder les administracions locals i porta la presa de decisions més enllà dels processos electorals i els càrrecs electes. Finalment, cal destacar també la capacitat de l’esquerra abertzaleperareinventar-se i sobreviure en cada moment polític malgrat les prohibicions, les derrotes o la repressió. Aquest fet també ha de ser un estímul per repensar les nostres estructures segons el moment i la necessitat del moviment de reconstruir-se.

Sense l’autoexigència d’aprendre no podrem afrontar a uns canvis inevitables, no viurem permanentment de l’elogi, sobreviurem i creixerem gràcies a l’autocrítica. I no cal fer passos enrere malgrat els errors i les contradiccions ni perdre esperances malgrat els entrebancs, perquè necessitarem tot l’entusiasme.

Tornar als carrers

Organitzeu-vos per a una vaga general, per aturar desnonaments, per crear xarxes de suport mutu, per tornar al carrer tot allò que un dia ens van prendre des de les administracions. La unitat popular com a reconstrucció de la identitat de classe. Ajuntar-se, unir les diferents lluites no passa per unir-les al voltant d’un projecte electoral. Passa per compartir, per conscienciar i, sobretot, per crear noves hegemonies que passin per la ferma convicció que els canvis són possibles a dia d’avui si comencen i acaben al carrer.

No manar, obeir, és possible quan les accions polítiques són liderades i assumides de baix a dalt, dels invisibles als visibles, des de l’anonimat. Supeditar els representants públics a les dinàmiques construïdes per nosaltres mateixes. El municipalisme de base, transformador, serà feminista o no serà i serà al carrer o no guanyarà. És per això que necessitarem instruir-nos, emocionar-nos i organitzar-nos… perquè necessitarem tota la força.

I serem més, cada vegada més, que tindrem la consciència de saber que no renunciem a res, començant pel somriure.